Posts Tagged ‘psicologia’

h1

Psicologia Positiva i Pensament Màgic en Política

Setembre 15, 2014

cc2e21e12bc8e4bd8b45a64872f8388e

Des de que al mes de Novembre de 2008 Barak Obama guanyés les eleccions a la Casa Blanca amb el lema “Yes We Can“, totes les campanyes electorals arreu del planeta ,així com la de molts moviments socials, s’han vist absolutament contaminades per una càndida positivitat provinent d’una magufa i irracional “Psicologia Positiva”.

Aquesta corrent psicològica, desenvolupada als anys 90’s per Martin Seligman, es basa en textos sobre la felicitat d’Aristòtil o Abraham Maslow, segons els quals l’optimisme de la voluntat es suficient per transformar la realitat. Ells creuen que un estat mental imbuït de bon rotllo es suficient per combatre terribles malalties com el càncer, per fer-se ric, trobar parella, feina o qualsevol cosa que ens proposem si ho desitgem molt fort, independentment de que es donin les condicions materials per tal de dur-ho a terme. Des d’aleshores s’ha desenvolupat una veritable indústria de la felicitat amb llibres d’auto-ajuda, coaching, teràpies, xerrades …

En política el seu impacte ha estat brutal: des del “Si se puede” de la PAH, al “Podemos” de Pablo Iglesias, passant per tot l’independentisme català que ha convertit el SI-SI en un fetitxe, segons el qual si ho desitgem molt fort Catalunya esdevindrà sobtadament un estat lliure amb superàvit i sense atur. De fet, ni els partidaris del NO a la independència es van atrevir a empar la negativitat en campanya i ho van substituir per un positiu “Mejor Unidos” (Ciutadans). Fins i tot partits neofeixistes, que basen totes les seves propostes en l’odi als estrangers, van emprar un jovial i alegre “Primer els de Casa” (PxC). Els moviments socials feministes han disfressat el seu desacord a la reforma de l’avortament de “Dret al propi cos“, els activistes anti-transvassament del Ebre ens diuen ara que “Lo riu es vida” i SOS Racisme que “Tots som de casa” per rebutjar la xenofòbia.

La negativitat ha quedat absolutament proscrita en el llenguatge polític. Avui una massiva mobilització entorn a un lema com “NO a la Guerra“, que va aplegar multitudinaries manifestacions als carrers de les nostres ciutats entre 2002 i 2003, seria impensable i de ben segur s’hauria substituït per un naïf “Si a la Pau“. Molta gent creu també, que les marxes socials i sindicals no han tingut l’èxit esperat per culpa de centrar-se en rebuig a les retallades dels serveis públics, en comptes de vendre un idílic projecte un projecte utòpic i fantasiós, embolcallat de felicitat i optimisme.

Aquesta psicologia positiva no es més que una versió moderna del pensament màgic, que alguns antropòlegs creuen que es la forma més primitiva de religió. Per exemple, els amerindis Cherokee, Potawatomi o Zuni s’embolcallaven amb plomes i feien una estupenda “Dansa de la Pluja” creient que amb aquell ritual podrien doblegar la meteorologia i provocar precipitacions. Perquè no fer una manifestació sota el lema “Volem Volar” demanant la fi de la Llei de la Gravetat de Newton? Qui s’ha pensat que es la física per aturar l’optimisme de la voluntat?

1330209696_0

Smile or Die

Aquesta psicologia tan irracional ha rebut dures crítiques, com la de la biòloga Barbara Ehrenreich al llibre “Sonrie o Muere; La trampa del pensamiento positivo“. Segons l’autora, quan va sofrir un càncer de mama en moltes webs de psicologia positiva afirmaven que la curació es basava en el seu estat d’ànim feliç i que, si no es curava, era per culpa de no haver-ho desitjat amb prou força. Ehrenreich adverteix també de les terribles consequències de reprimir sentiments com la ira o la por, forçant a mostrar una falsa alegria en tot moment.

En el fons aquesta burda irracionalitat en comptes d’aconseguir un empoderament de les persones marginades que més sofreixen (com en principi es la seva finalitat) està creant una culpabilització individualista i pot acabar creant una frustració més gran de la que tracta de combatre. Estas a l’atur i desnonat? El problema no es l’especulació del capitalisme, sinó que no ets prou feliç i no anheles  amb un somriure una feina i una casa. Es tracta, doncs, d’una relectura del darwinisme social més ultra-capitalista: els rics ho son perquè s’esforcen més i els pobres no tenen força de voluntat. Jo us puc ben assegurar que mai he vist tanta alegria com quan vaig estar de cooperant internacional a les faveles de Brasil, infants ballant tot el dia capoeira i samba mentre esnifaven cola, entre cases de cartrons, sense saber si podrien tornar a menjar o la policia els mataria d’un tret.  I com es que Palestina no es independent? Els activistes de Hamas no tenen prou motivació, força de voluntat o autoestima? Haurien de fer una V i una cadena humana cada cop que Israel els bombardegi?

Si renunciem a entendre científicament els mecanismes socio-econòmics segons els quals es produeixen les desigualtats, substituint-ho per infantils pensaments il·lusoris i supersticions, mai podrem aconseguir canvis reals, creient que tot el que hem de fer es somriure.

Anuncis
h1

Com he domesticat els meus Dimonis Interiors

Juny 3, 2013

2012_11_14_IMG_2012_11_14_163A413A53_dexter654_3

Igual que Rosseau jo sempre he pensat que l’ésser humà és bo per naturalesa i que és la societat el que ens torna dolents; tal com deien els Smiths en una cançóSee, the luck I’ve had, can make a good man turn bad”. I es que no hi ha res millor que una adolescència plena de bullyng homòfob per tal de desenvolupar un odi i rancor cap a la resta de la humanitat en general.

La psicologia conductivista alerta que els traumes infantils poden alterar l’aprenentatge moral, així doncs la violència o marginació pot acabar fent que l’infant no s’identifiqui amb les normes ètiques que li transmeten els seus progenitors creant així trastorns antisocials de la personalitat, el més greu dels quals seria la psicopatia.

El psicòleg criminal Robert Hare descriu les característiques que ell ha detectat en molts expedients penitenciaris i ha establert una relació directe entre una infància/adolescència marcada per abusos i una personalitat adulta on els remordiments estan completament absents i no hi ha cap mena de sentiments de responsabilitat, compassió o empatia envers la resta d’éssers humans.

Jo no dic que la meva adolescència fos terrible, però si que va ser durilla i que, coincidint amb els episodis d’assetjament escolar que vaig ser víctima, de sobte experimentava impulsos de fer mal a la gent sense motiu aparent. Eren criaturades innocents, brometes pesades com: robar bolígrafs, escriure un anònim insultant algú pel simple fet que era lleig, llençar una bomba de fum en una missa, revelar secrets, enviar pizzes a qui no les havia demanat, ficar mala maror entre dos amics, gastar bromes telefòniques…

El pitjor de tot es que no tenia cap mena de remordiment i experimentava un gran plaer veient sofrir persones innocents que no m’havien fet res. Mai va ser res terrible, ningú va resultar ferit, ni es van trencar grans amistats. Vaig sortir de l’armari, es va acabar l’assetjament, vaig tindre un grup d’amics veritables i tot va acabar en un absurda criaturada… o no?

Va passar el temps i aquest turments es feien petits, petits, petits… com si mai haguessin ja existit. Un cop he tingut parella estable, aquesta conversió monogàmia  m’ha servit per poder trencar l’escut de gel al meu voltant i ser capaç d’estimar veritablement algú. Ell no ho sap però m’ha ajudat molt.

I finalment he trobat el lloc ideal on canalitzar els reductes i les engrunes de la meva maldat anti-social posant-a al servei d’una causa justa: l’antifeixisme. El fet de que existeixin persones veritablement dolentes per la societat, de forma objectiva i indubtable, com son les formacions d’ultradreta, els casals neonazis o els regidors obertament feixistes, es l’excusa ideal per focalitzar l’energia negativa. A través d’Unitat contra el Feixisme tinc al meu petit Diable entretinguéssim organitzant, tocant els fils, difonent els secrets i espiant aquells energúmens que pretenen destruir la nostre convivència.

Així doncs em sento una mica com Dexter, aquest personatge de sèrie a qui la seva traumàtica infantesa el transforma en un compulsiu assassí, però que s’autoimposa un codi ètic per tal que les seves malifetes estiguin dirigides exclusivament en vers terribles criminals que hagin aconseguit escapar de les urpes de  la justícia per algún formalisme burocràtic

h1

Compredre i sanar l’Homofòbia: desmuntant les teories de Richard A. Cohen

gener 27, 2012

Fa uns dies des de diversos moviments socials vàrem engegar una exitosa campanya de boicot a la venta el llibre “Comprendre i sanar la homosexualitat” de Richard A. Cohen, aconseguint en poques hores que “El Corte Inglés” retirés aquest manual d’odi homòfob de la venta. Però no és suficient! Sempre he estat partidari de desmuntar de forma racional les supersticions obscurantistes de la dreta cavernària, així doncs m’he baixat el llibre en PDF per tal de rebatre una a una les seves afirmacions!

-QUI ÉS RICHARD A. COHEN?

L’autor del llibre és membre d’una secta coreana anomenada Església de la Unificació, partidària d’un creacionisme literal on Adam i Eva son efectivament els primers éssers humans i ni la prehistòria ni la evolució mai varen existir. Aquest grupuscle creu també amb l’espiritisme i afirma mantenir conversacions habituals amb Jesucrist, Stalin i Buda, entre altres. Al llibre Cohen es presenta a si mateix com “psicoterapeuta i educador”. FALS! No té cap lliecència com a terapeuta i l’any 2002 va ser expulsat de la American Counseling Association (un col·legi professional de consellers d’orientació professional i personal), acusat de violar sis cops el codi ètic i d’estafar als seus pacients.

A continuació desmuntaré els seus fútils arguments:

– “La homosexualitat és una malaltia, un desordre emocional. Ningú és feliç sent gai, ja que no pot mantenir mai una relació estable satisfactòria  i busca compensar aquest dèficit amb sexe esporàdic”

-> Jo soc gai i feliç, la única angoixa me l’ha produïda l’homofòbia; tinc una relació homosexual monògama, estable i plenament satisfactòria. Des de l’aprovació del matrimoni GLTB s’han realitzat a Espanya uns 20.000 enllaços (el 2,1% del total), indicador estadístic que ens mostra que al menys 40.000 homosexuals al nostre estat  han trobat un cert grau d’estabilitat  en la seva parella. Quants heteros son solters, infeliços i no tenen una relació satisfactòria? Resulta evident que Cohen creu que la homosexualitat és una malaltia influenciat exclusivament pels seus perjudicis ultracristians, doncs la OMS va deixar de considerar l’atracció envers un mateix sexe una patologia fa 30 anys. Davant la qual cosa ens hauríem de preguntar: l’odi homòfob és un trastorn psicològic? es pot ser feliç odiant algú per no ser hetero?

– “Ningú neix sent homosexual i ningú escull ser homosexual, ja que és una malaltia adquirida, produïda per traumes infantils”

-> Per il·lustrar aquest obscur perjudici Cohen ens explica els seus traumes infantils de dèficit d’estima per part del seu pare i com la frustració en l’esport el va dur a tenir relacions homosexuals. La ciència, però, no diu res d’això: Evidentment existeixen gais esportistes (i associacions com Panteres Grogues ho demostra)  i amb bones relacions familiars. Diversos estudis afirmen que influeixen a parts iguals factors neurobiològics (hipotàlem i amígdala), així com socials (un entorn no homofòbic i feminitzat) I que? Quins factors influeixen en ser heterosexual? Perquè una opció ha de se millor que l’altre? Quins traumes psicològics i frustracions  porten algú a odiar els gais?  Es neix sent homòfob o s’aprèn?

TERÀPIA-> Per tal de curar aquesta “malaltia“,  Cohen recomana no anar a bars, parcs, saunes, evitar la pornografia i llençar joguines sexuals. Diu que s’ha d’evitar tot contacte amb altres persones homosexuals. La curació només serà efectiva quan Deu es manifesti i, per tant, recomana fer-se d’una secta cristiana, per tal de dur a terme oració, meditació, evitar tot pensament luxuriós i autocastigar-se si se’n té algun. Posteriorment estableix una fase de dol i de demanar perdó públicament per haver estat gai, per tal de recuperar a Deu.

->L‘Associació Americana de Psicologia va afirmar el 2002 que “no hi ha dades que demostrin que les teràpies reparatives són efectives”. A més exposen que les mateixes podrien ser perjudicials per la salud. També emfatitza en diverses implicacions ètiques, en el dany que se li pugui causar per les conseqüències reportades de traumes; . En aquest sentit, el qüestionament a l’efectivitat de les teràpies pot afectar greument a una persona a la qual se li han promès expectatives poc raonables, provocant vergonya, culpabilitat i depressió. Això podria portar a la devaluació de les persones lesbianes, homosexuals i bisexuals i reforçar els estigmes, prejudicis i discriminació relacionats a aquestes. S’ha trobat casos de teràpies que han inclòs descàrregues elèctriques i drogues que indueixen al vòmit durant l’exposició a material homoeròtic, augmentant els sentiments de culpabilitat, limitantl’expressió lliure de la sexualitat ja que reprimeix el funcionament portant-los a ser asexuals, més que heterosexuals.

-> Quina TERÀPIA podríem proposar per tal de curar la homofòbia? Jo convidaria al Sr Cohen i als seus seguidors que evitessin entrar a esglésies, mítings de partits de dretes i que llencessin immediatament les seves Bíblies a els escombraries. Posteriorment els recomanaria que evitessin tot contacte amb altres persones homòfobes, que coneguessin alguna parella homosexual, per tal que s’adonessin que això no és cap trastorn i que, en cas que els sorgís algun pensament homofòbic, es tanquessin dins un “cuarto oscuro” a meditar profundament. Finalment els proposaria demanar perdó públicament des de una carrossa al proper Orgull GLTB!

h1

Existeix la Bisexualitat?

Juny 22, 2010

Darrerament estic veient com en el meu cercle d’amistats i coneguts surten a la llum sorprenents casos de bisexualitat: lesbianes convençudes de tota la vida amb xicot o mascles heterosexuals que confessen episodis homoeròtics amb dues copes de més.

Tothom té clar que signifiquen les etiquetes d’hetero i homosexual, peró sempre he tingut la sensació que darrere del terme bisexual s’hi amagava un calaix de sastre, una amalgama de situacions en les que una persona acaba tenint relacions amb ambdós sexes per diferents circumstàncies.

És bisexual un presoner que folla amb altres homes en l’àmbit d’una presó? És bisexual un marit exemplar i conservador que, algunes vegades, canvia ocasionalment de vorera per fer cruising en les penombres d’un parc? Existeix realment algú que mantingui un equilibri pur del 50% entre polles i conys i que s’enamori de la persona independentment del seu sexe?  Ens costa d’acceptar la existència de la bisexualitat perquè vivim en un món maniqueu sense escala de grisos, on qualsevol dissidència és traïció?

Al segle XIX el sexòleg austríac Krafft-Ebing ho va considerar l’estat primigeni de la sexualitat humana. Al segle XX els estudis psicològics de Freud i els estadístics d‘Adam Kinsley, ens deien que tots som bisexuals en menor o major mesura, i ja més recentment un equip de psicòlegs de Chicago i Toronto han qüestionat aquesta hipòtesi en un article de Psychological Science, on publiquen un experiment on els homes que es declares bisexuals es veuen molt més excitats per una de les dues opcions i acaben concloent que, molt possiblement, la bisexualitat sigui una fase cap a la acceptació de la homosexualitat total doncs, estadísticament, resultava impossible distingir el grau d’excitació davant imatges masculines entre gais i bisexuals.

En canvi, el mateix equip investigador, posava de manifest que era molt més senzill evidenciar casos de bisexualitat clara dins el sexe femení; la qual cosa ja em quadra amb la meva experiència empírica: quasi totes les lesbianes que conec han estat amb algun que altre home, en algun moment, peró no m’imagino a cap dels meus amics homosexuals masculins menjant-se una vagina, ni amb tots els gintònics del món a sobre!

Altres estudis han posat de manifest que aquelles persones que es consideren bisexuals tenen una major vida sexual, més intensitat eròtica  (les dones bisexuals poden tenir més orgasmes), així com més felicitat en les seves relacions de parella. Vaja, que segons sembla aquesta orientació sexual son una casta sexualment privilegiada… tant que realment se’m fa tan difícil creure en la seva existència com en la dels vampirs.

Igual resulta que tenia raó la Teoria Queer quan afirmava que les identitats sexuals col·lectives han mort i resulta impossible etiquetar a ningú de forma absoluta, ja que cada un escull la seva pròpia sexualitat dins un bufet lliure d’infinites possibilitats. Bé, tan mateix crec que jo sempre seré devorador exclusiu de botifarres i que dins la paraula gai em sento perfectament còmode. Ha estat un camí molt llarg per poder-me’n sentir orgullós i ara no tinc cap ganes de tornar a la casella de sortida! Quina mandra!

h1

Sobreprotecció no és educació!

febrer 8, 2010

Fa uns dies vaig publicar un post que duia per títol “Apologia de la joventut actual”, on exposava que no existeix cap causa objectiva que ens porti a pensar que els adolescents d’avui son pitjors que els de tota la vida i que al darrere del discurs criminalitzador del jovent sovint s’hi amaguen els perjudicis masclistes i tradicionalistes més carques.

Doncs bé, resulta que fa poc vaig topar amb un article del diari El País que em va fer adonar que se m’havia passat per alt un detall: la sobreprotecció. Segons l’autor Manuel Rodríguez Rivero els pares d’avui dia tracten d’evitar per tots els mitjans possibles que els seus fills es vegin exposats a cap tipus d’emoció negativa, oblidant la diferència entre perill i risc o entre temeritat i covardia. Així doncs la intensitat de la protecció paternal SI seria un factor diferencial entre generacions.

Seguint amb aquest fil de pensament m’ha vingut al cap la meva experiència com a educador del lleure en un esplai: una professora del curs de monitors m’assegurava que les “nits de por” podien causar profunds traumes als infants, mentre jo li discutia amb vehemència que soc capaç de caminar sol pel bosc a mitjanit, com qui va per la Rambla un diumenge a la tarda, gràcies a que de petit vaig passar per innumerables túnels del terror esplaiencs.

També recordo a un nano solitari a qui els seus pares venien a espiar al campament a veure si estava bé, perquè mai havia sortit sol de casa, i al que van esborrar de l’entitat al assabentar-se de que un company del grup fumava porros. Resultava molt trist veure’l passejar tot mudadet de la maneta dels seus progenitors… amb 17 anys!! Que van guanyar robant-li l’adolescència?

Segons una web de psicopedagogia els pares sobreprotectors acostumen a actuar així moguts per una baixa auto-estima que els impulsa a demostrar a la societat com de bons pares són; també pot ser que pretenguin projectar les limitacions i frustracions que ells mateixos van tenir a la infància, o bé  compensar el poc temps que poden dedicar al fill/a.

I quines conseqüències pot tenir pel nano? Doncs els experts afirmen que, a la llarga, la sobreprotecció infantil causa trastorns emocionals de personalitat, una por crònica i, sobretot, una falta de maduresa alhora d’afrontar els problemes de la vida adulta.

No podrien ser aquests els factors que explicarien el comportament dels joves d’avui dia? Els que insulten als professors sabent que el seu pare els donarà la raó a ells o els que no treballen ni estudien no fos cas que, pobrets, es cansessin o tinguessin estrès…

Davant això Gever Tulley ha creat una nova i innovadora corrent pedagògica, el “Thinkering School”, basada en deixar que els nanos facin per si mateixos coses suposadament perilloses (encendre una foguera, conduir un cotxe acompanyats, emprar tot tipus d’electrodomèstics, escalar un arbre…). El seu vídeo de You Tube, que podeu veure a continuació, ha estat un èxit de visites, i el seu llibre “Fifty dangerous things you should let your children do” ja es best-seller després de ser rebutjat per moltes editorials escandalitzades!

h1

Records d’infantesa

Abril 1, 2009

theme-park-rides-copia

Una de les parts que més em va agradar el excel·lent film d’animació sobre les matances de Shabra i Satila, “Vals en Bashira” és quan un dels personatges explica un curiós experiment psicològic sobre la memòria:

Segons sembla, els científics varen agafar a un grup significatiu de persones adultes a les que van mostrar diverses fotografies sobre la seva infantesa. Una de les imatges es tractava d’un fotomuntatge en el que els pacients es veien ells mateixos en un fals parc d’atraccions de petits.

El 80% d’ells afirmava haver estat en aquell parc i recordava detalls d’un dia que mai va succeir. El 20% restant, després de pensar-ho una estona ,acabava acceptant que sí, que van estar en aquell parc, tot i que no ho recordaven exactament. Cap d’ells va veure clarament que tot era un truc.

Immediatament em vaig preguntar si jo hauria distingit el muntatge dels records autèntics. Que conservo de la meva infància? Doncs alguns flaixos fugaços i poc més. Quan en algun dinar familiar els meus tiets posen vídeos de quan jo era petit em venen algunes efímeres i borroses imatges:

-> Amb 6 anys tenia més ploma que Mika i Boris Izaguirre junts; els meus pares devien estar un xic cecs per no sospitar res fins una dècada més tard.

->Vaig ser molt catòlic i creient! A religió treia excel•lents durant tota la primària, vaig fer la comunió convençut i em fascinava la història de Moises obrint les aigües del Jordà. Fins que amb 11 anys em van explicar la teoria de l’evolució i en aquell moment vaig veure la llum: si el primer capítol de la Bíblia era mentida, no calia seguir llegint.

->Les altres grans frustracions infantils van ser descobrir que l’home del temps de TV3 no decidia  quines inclemencies climàtiques farien, sinó que tan sols les predeia, i que el joc del Mecano no tenia absolutament res a veure amb Ana Torroja.

->A l’hora del pati tenia un grupet d’amics freaks que odiàvem el futbol i preferíem inventar jocs de rol. Es una pena que al meu col•legi no hi haguessin noies fins al batxillerat, hauria tingut més alternatives!

->Una de els coses que em va marcar força de marrec va ser també el fet de ser l’únic catalanoparlant de la meva classe: estava fart que escriguessin el meu nom com “Rullé”, “Ruje”,”Ruzé”… no hi havia manera! I com el meu pare era (i es) un ultranacionalista a casa només veiem TV3 i jo em sentia completament al marge quan tota la meva classe parlava de les mamachicho o Oliver Benji.

->També recordo estar jugant a casa de la meva cosina inventant veritables culebrots entre Barbies i Masters del Univers, en els que es barrejava la política i el marro a base de bé.

I res, em quedo amb el dubte de saber si tots aquests  passatges  formen veritablement part del meu passat o són simples muntatges de la meva pròpia memòria, amb ganes de gastar-me una autobroma! Potser vaig ser el màxim kinki del barri, cremant cotxes i traficant amb 7 anys però el meu inconscient ha decidit inventar quelcom més agradable… quin misteri!

h1

L’eterna lluita de la Raó contra els Sentiments

gener 11, 2009

Aquests dies en els que em trobo inmers en una desmesurada guerra contra un incommensurable temari que avarca tot el contingut de carreres d’Història, Art, Geografia i Dret, estic arribant a diverses conclusions teòriques, que no sé si seran pròpies de la meva saturació o de que ja he passat a un estat mental superior. En tot cas, aquesta és la meva primera aportació…

rao-sentiments

Tota la cultura humana es troba dividida en dues línies paral•leles, enfrontades diametralment entre si des dels albors dels temps que es manifesten en tots els camps de la cultura. Aquestes línies venen derivades d’una eterna disputa entre els sentiments i la Raó.

En la Filosofia veiem com ja en el classicisme grec es contraposava l’idealisme platònic amb el pragmatisme aristotèlic. Aquestes dues corrents han seguit vies paral•leles al llarg del temps; els idealistes varen aconseguir dominar el pensament durant segles gràcies a la religió cristiana que, mitjançant teòrics com St. Agustí, perpetuaren les corrents idealistes platòniques al pensament medieval. Aquesta corrent teòrica va arribar al seu esplendor amb Hegel i es troba avui representat per les corrents postmodernes. Mentre estant les teories derivades de la raó es fragmentaren en els teòrics partidaris del deductivisme racional matemàtic (Descartes) i el materialisme empíric (Marx).

Òbviament, aquestes corrents teòriques han tingut la seva concreció material en la Història política, on en els darrers segles hem vist com les corrents idealistes- sentimentals plasmaven el seus principis amb les teories nacionalistes, etnicistes, racistes i utòpiques, ja fossin tradicionalistes (carlistes) o revolucionàries (anarquistes), mentre que les corrents sorgides de la raó i la ciència varen dur a terme totes les revolucions que han originat la configuració actual del nostre sistema polític- la francesa ens ha donat la democràcia, la industrial la tecnologia, i la russa (us agradi o no) els drets socials i l’estat del benestar.

Però és en el camp del Art on aquesta lluita raó-sentiments es veu més clarament: les corrents pictòriques i arquitectòniques han oscil•lat pendularment entre aquells models que partien de la perfecció tècnica i la imitació (classicisme grecoromà, Renaixement i barroc,realisme i neoclassicisme), en contra d’aquells altres que plasmaven sentiments del autor, que bàsicament es basava en la seva intuïció i llibertat creativa (romanticisme, avantguardes i, en bona part, l’art romànic i gòtic).

Tot això em porta a formular-me un seguit de qüestions: On es troba doncs la base per aquesta dualitat que ha marcat constantment la evolució de la cultura humana? Té la clau la psicologia? Es troba la conducta humana dividida en una bipolaritat esquizofrènica entre les persones que segueixen al seu jo emocional i aquelles que, com jo, fem cas del racional? Pot existir un terme mig o son esferes de la realitat impossibles d’ajuntar? Es millor la frivolitat del sexe efimer i impersonal o la passió del amor idealitzat?

I vosaltres sou racionals o sentimentals??