Posts Tagged ‘psc’

h1

Diari de Campanya (6): Ètica i Cartelleria

Mai 12, 2015
1rcartell

Anna i Júlia, les caps de llista d’ICV-EUIA-Pirates amb els primers cartell de campanya, arrencats poc després #CanviemLH

Jo tinc una denúncia per arrencar un cartell de PxC a les eleccions autonòmiques de 2012, amb la que em van arribar a demanar un any de presó. Aquesta campanya la vam començar amb dos dels nostres cartells arrencats per la CUP a la Plaça Espanyola, la qual cosa va donar lloc a una agria discussió pujada de to a la xarxa, que afortunadament ja hem sol·lucionat amb una abraçada. El PSC va tallar ahir pancartes de la CUP a la Rambla, amb nocturnitat i al·levosia, ja que estaven col·locades a la zona on els pertocava a ells segons els acords de la Junta Electoral de Zona. Ciutadans tenen una legió inabastable de seguidors amb samarretes taronja que tapen tots els cartells de la resta de partits, la qual cosa ens ha valgut algun crit i empenta.´Per si fos poc, acumulo bronques de la guàrdia urbana per encartellar en llocs on no era del tot correcte fer-ho.

He fet ja unes quantes campanyes i no recordo cap amb tants petits incidents per aquest tema. Igual es que davant la incertesa demoscópica per uns resultats imprevisibles fa que tothom tingui els nervis a flor de pell?

El que es evident es que tots els partits tenen molt material a repartir en molt poc temps i en un espai molt limitat. L’Hospitalet es una ciutat enorme on la gent viu molt despolititzada i arribar a l’electorat en 15 dies es una tasca prou feixuga. La Junta Electoral ha repartit els espais segons la proporcionalitat de vot el 2011, la qual cosa significa una distribució absolutament injusta, on la meitat de la ciutat està plagada de fotos de l’alcaldessa socialista Núria Marín, on el logo del PSC es tan minúscul que amb prou feines sobrepassa un píxel.

Aquells a qui ens ha tocat algún cop anar a penjar cartells o pancartes de forma voluntària i militant, i no tenim precisament una gran destresa i psicomotricitat fina, podem donar fe de que es una tasca feixuga, cansada i desagraïda. Encara recordo a les eleccions europees penjar 100 cartells d’Ernest Urtasun en una avinguda de la ciutat i passar al cap de 15 min per contemplar que no en quedava cap. Aquell dia vaig decidir que mai més celo o precinto, a partir d’ara cola o res.

Sabent això, jo crec que ens fem un mal favor amb aquestes punyetetes! Respectem els materials dels altres, superposem cartells només quan no hi hagi més espai, tinguem ètica! Els ciutadans tenen dret a assabentar-se de totes les propostes i decidir amb llibertat la seva opció.

##debat

.

I més tenint en compte que per desgràcia no hi haurà cap debat a la ciutat, doncs la secretaria de l’Ajuntament va exigir a la junta directiva dels mitjans de comunicació que el temps d’intervenció fossin proporcionals als resultats de 2011. Es a dir, Marín podia parlar la meitat del temps i la resta de candidats amb prou feines podrien pronunciar el seu nom. Els periodistes es van negar a organitzar aquest circ. Espero que no s’obrin expedients disciplinaris als treballadors, com es tradició a Tele Hospitalet, cada cop que algú insinua o opina quelcom que difereixi en el més mínim de l’alcaldessa.

Us deixo amb el nostre vídeo de campanya, que al menys això no es pot arrencar!

.

h1

Diari de Campanya (4): El clientelisme polític del PSC a L’Hospitalet

Mai 4, 2015

##clientelismeQuan un mateix partit polític governa amb una majoria insultant durant 4 dècades seguides una mateixa institució es genera una dinàmica en la qual resulta molt complicat diferenciar al partit de l’administració, l’Alcaldessa de la candidata socialista i els interessos de l’estructura política amb els de la ciutadania i el bé públic.

Alguns petits exemples il·lustratius, de la meva estricta experiència personal:

Anècdota 1: Amb 14 anys vaig a un club de rol que tenia la seva seu dins un edifici municipal de la regidoria de joventut. Un dia fan una sortida en cap de setmana, pregunto per apuntar-me. Em donen una fulla d’afiliació a les Joventuts Socialistes i em diuen que si signo em regalaran un croissant. Passo olímpicament i els dono motius ideològics. A tothom li sembla incomprensible: regalen un croissant!

Anècdota 2: Amb 22 anys soc el secretari d’una colla de diables de barri. El regidor de districte ens suggereix que anem al seu míting si volem tindre un local l’any vinent. Jo passo, altres membres hi van. Ens donen el local poc després. Membres del meu esplai fan una altre colla de diables; no van a cap míting, trigaran dècades en veure un local.

Anècdota 3: A les eleccions municipals de 2011 es presenta per primer cop a les eleccions Núria Marín. Obre la campanya amb un sopar multitudinari a la Farga on hi acudeixen 3.500 persones. Com s’ho fa? Doncs cada president d’entitat que rep subvencions omple una taula i llestos.

Anècdota 4: En aquelles mateixes eleccions sorgeix un grup d’independents, anomenat “Compromís per L’Hospitalet“, que donen suport al PSC. Tots els seus membres son destacats dirigents d’esplais, fundacions, cases culturals, associacions veïnals, estudiantils, esportives o colles de diables que reben fortes subvencions de l’Ajuntament i alguns també sous força elevats. Després de les eleccions es dissolen i no es torna a saber d’ells mai més.

Quan el PSC ha compartit la seva tasca de govern amb ICV-EUIA el pacte s’ha limitat a un repartiment de regne de taifes: nosaltres podíem fer el que volguéssim a Educació, Medi Ambient o als districtes que governàvem, sempre i quan no fiquéssim el nas a les seves regidories estrella: cultura, esports i joventut, les grans  mamelles de subvencions que permeten mantenir la potent xarxa de clientelisme i vassallatge neo-feudal amb una gran capacitat capil·lar per arribar a tots els racons de la ciutat. I si, hem aconseguit grans coses com l’Agenda 21, un augment exponencial de les beques menjador i uns plans educatius d’entorn que son l’enveja d’Europa. Però aquesta relació de subordinació, afortunadament, ha mort per sempre més.

Aquesta legislatura el PSC, davant l’eclosió de la indignació i tota la cultura de la nova política derivada del 15M, s’ha vist empés a fer un procés participatiu ciutadà. O, millor dit, un simulacre de procés. Es tracta de “LH On”, unes xerrades, on suposats especialistes de les smarts cities i les ciutats del futur han fet un seguit de conferències, on la gent podia fer aportacions, sempre que no fossin gaire crítiques, per tal de millorar un projecte absolutament patrimonialitzat per l’alcaldessa. Tot plegat molt genèric, imprecís, nebulós, inconsistent però que ha permès, de nou, al PSC-Ajuntament controlar i vehicular al teixit associatiu al voltant seu. Un cop més.

El problema d’aquesta addicció fatal del capital públic es que tenim una societat civil adormida i envellida, sense cap capacitat de regenerar-se, ni de realitzar cap crítica al poder, amb centenars de personatges mediocres aferrats a un carreguet pompós. Els mateixos líders veïnals de fa dècades que convoquen una junta per lustre. Ex-regidors socialistes de presidents de la Creu Roja, dirigents del PSC que desfalquen 20.000 euros en una associació de pares, una malversació de 400.000 euros en una associació esportiva de Bellvitge…

No dic que sigui il·legal, dic que no es ètic, ni sa. Hi ha una alternativa a aquesta parasitaria relació de favors a canvi de diners? Doncs si. Seria tan fàcil i senzill com que les subvencions no les decidís un regidor a dit, sinó que s’haguessin d’aprovar de forma consensuada amb uns pressupostos participatius en els Consells de Districte, de Ciutat, de l’Esport, de l’Esplai o de la Joventut. Que ja existeixen, però de moment no tenen una capacitat deliberativa real i molt menys pressupostaria.

Al PSC de l’Hospitalet no se li poden retreure retallades al benestar, ni populisme en el discurs, que ja es molt. La principal critica que jo li faig es que el seu únic objectiu es el poder com a fi en si mateix, la perpetuació en el càrrec sense cap altre horitzó, el manteniment d’un establishment reatroalimentant aquesta viciada relació clientelar entre administració-partit-societat civil. Cap debat ideològic, cap discurs en profunditat, cap projecte de transformació. Res. El buit ideològic més absolut.

h1

Un matí Antifeixista al Parlament

Març 21, 2014

##UCFRParlament 2

Aquest matí he tingut la oportunitat de formar part de la delegació d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme que ha comparegut a la Comissió d’Exteriors del Parlament de Catalunya, per parlar sobre l’auge de l’extrema dreta a Europa i a Catalunya i les formes com la podem combatre.

No es la primera vegada que entro en aquest palauet neoclàssic, construït per Felip V per tal d’ubicar-hi el polvorí i l’arsenal de la fortalesa militar de la Ciutadella, que a començaments de s.XX es va reconvertir en un museu d’art amb nombroses restes arqueològiques exposades; però si que era el primer cop que ho feia en una Comissió.  Després d’identificar-nos ens han fet passar a una glamourosa sala amb butaques folrades de vellut vermell, on ens esperava l’imputat per corrupció Oriol Pujol, tot i que a una distància prudencial que, per sort, ha impedit a aquest afaneta manllevar-nos la cartera. Jo, que soc un amant de la democràcia representativa i sento fascinació per la litúrgia institucional, crec que veure-ho des del backstage li fa perdre molta màgia, la veritat.

La intervenció ha anat a càrrec de David Karvala que ha fet una brillant exposició sobre la naturalesa de la ultradreta i de les diferents formes que empra per créixer al carrer i a les urnes dins un context de crisi social, amb nombrosos exemples, així com de les diferents actituds que es poden adoptar per fer-hi front, especialment des de les institucions, demanant més contundència contra el centre neonazi Casal Tramuntana, entre altres. Si voleu saber més sobre el tema us recomano un extens article meu sobre el tema per la Revista Jovent.

Les intervencions de ERC i PSC han estat molt correctes i oportunes, incidint en el mal que ha causat en la convivència als barris el sorgiment de PxC i de com el populisme es sempre un falsa drecera per sortir de la crisi. Lorena Vicioso per part de ICV-EUiA ha estat la més contundent assenyalant la complicitat de la dreta presumptament moderada amb els discursos de l’odi. Cap diputat de la CUP ha participat de la comissió, ja que de ben segur tenien coses molt més interessants a fer.

Per part de la dreta, el jove diputat del PP Juan Millan (qui estèticament semblava un universitari progre) ha fet unes declaracions delirants i surrealistes, atacant directament a Karvala, citant textos anticapitalistes del seu blog personal, afirmant que l’antifeixisme es una idea radical i tan perillosa com el nazisme; que el 15M era la base del creixement de l’extrema dreta, ja que qüestiona les bases de la democràcia parlamentaria o asseverant que Marine Le Pen ha crescut a base de trotskistes. Karvala li ha contestat recordant l‘homenatge a la División Azul de la Delegació del Govern, l’ús del discurs xenòfob per part de Garcia Albiol per tal de guanyar vots, o les fotos de membres de Noves Generacions amb imatges i salutacions falangistes, tot i deixar clar que el PP no es feixisme.

CiU ha fet un discurs molt ambigu, buit de contingut, ple de retòrica facilona, llocs comuns i frases tòpiques a favor de la convivència, sense pronunciar-se clarament en res. Però mentrestant, un altre diputat seu Roger Montañola , feia un tuit en la línia del PP, banalitzant el feixisme i equiparant-lo amb l’esquerra. Si que els ha durat poc la memòria del atac que van patir a la Blanquerna.

##UCFRParlament 1

Ciutadans, si bé s’ha compromès en lluitar per combatre i il·legalitzar la ultradreta, ha recordat que ells reben atacs a les seves seus par part d’altres totalitarismes. Ep! Aquí mai ningú ha dit que no hi hagin feixistes dins l’independentisme, més aviat al contrari, UCFR ha estat el primer en denunciar-ho.

Doncs res! Una entretinguda experiència i un bon exemple de com els moviments socials han d’interactuar amb les institucions parlamentaries!

h1

L’Hospitalet pel Dret a Decidir: AIXÍ SI!

Juliol 20, 2013

62837_10201340858140919_436699457_n

Sense corejar cap mena d’himne a l’uníson, sense estelades ni mosaics nord-coreans, sense Núria Feliu ni rastres de folklore caspós, vam presentar el Pacte Democràtic de L’Hospitalet pel Dret a Decidir, en el qual jo n’he estat impulsor i el vaig signar en representació de les joventuts del partit del qual formo part.

Un esdeveniment no monopolitzat per l‘ANC, organització molt sospitosa de ser corretja de transmissió dels interessos conjunturals de l’actual Govern de la Generalitat, així com d’acumular sospites de corrupció i manca de democràcia interna en poc temps. Per contra, el protagonisme va recaure en distingides personalitats locals amb una destacada trajectòria esquerrana i de compromís amb la lluita obrera o els moviments socials. Entre els signants forces sindicals, associacions de famílies pakistaneses o federacions de pares i mestres.

BPiVmyYCYAAGXSb.jpg large Que dir del Manifest! Ni un esment a 1714, aquesta fal·làcia anacrònica que pretén donar connotacions nacionalistes a la Guerra de Successió, un conflicte internacional i econòmic que va beneficiar enormement a la burgesia catalana (enriquida gràcies a la fi de les institucions fiscals feudals com la Generalitat). Però com dimonis hi pot haver nacionalisme al s.XVIII si tal ideologia no s’origina fins al s.XIX?? La pèrdua de llibertats nacionals, com bé diu el text, va ser el 1939

En comptes d’aquesta tergiversació, el document parla de la lluita antifranquista; dels drets socials i retallades en habitatge, treball, sanitat i educació; de cohesió social i diàleg davant la diversitat d’opinions i sensibilitats. Un manifest que s’inspira en un catalanisme cívic, basat en la democràcia pura i dura i en drets dels ciutadans, no en ètnies, ni en suposats espolis fiscals, ni presumptes colonitzacions o fantasioses ocupacions militars. La paraula Independència no apareix ni una sola vegada en tot el text; tampoc es fan volar coloms, en fútils futurismes esotèrics, sobre com de meravellosa serà la República Catalana amb mel brollant de les fonts, sense corrupció ni atur.

L’acte originalment va ser pactat amb destacats responsables municipals del PSC, però les bases locals d’aquest partit van decidir posteriorment desmarcar-se’n. Els socialistes hospitalencs viuen absolutament acomplexats i aterrits per la pujança de Ciutadans, que ha fitxat al mediàtic i populista president del Futbol Hospitalet i habitual de les tertúlies d’Intereconomia; així com d’una recent escissió d’un ex-regidor seu cap a les files d’UPyD.

Aquests atacs de pànic han fet que el partit que lidera Núria Marín doni un estrany gir envers el nacionalisme espanyolista, votant mocions surrealistes contra el dret a decidir, al costat de la ultradreta feixista de PxC, al mateix temps que fan una campanya demanant el “NO” en el referèndum que volen prohibir. En que quedem?

En fi! Quina diferència amb la resta d’actes que hem viscut aquest darrer any! Ai si aquest esperit cívic de pluralitat democràtica s’imposés al romanticisme idealista i l’exaltació patriòtica!! Però molt em temo que, un cop més, la raó quedarà marginada pel sentimentalisme folklòric i aquest acte serà, tan sols,  una anècdota local.

PD: Finalment a dia 20/09/2013 aquest text s’ha aprovat al Ple Municipal amb els vots de ICV-EUiA, CIU i PSC. Tan sols hi ha votat en contra el PP i PxC, qui ha rebutjat la condemna del franquisme i ha amenaçat que està disposat a fer qualsevol cosa per boicotejar la consulta.

h1

Història de la Unitat i la Divisió de l’Esquerra a Catalunya (1931-2013)

Mai 15, 2013

unitat

1931- UNITAT: Es celebra la Conferència d’Esquerres Catalanes (17-19 de Març), amb la participació del Partit Republicà Català, el grup “L’Opinió”, Estat Català i diverses agrupacions catalanistes d’esquerres com la Joventut Republicana de Lleida, el centre Republicà de Reus o la Joventut Nacionalista la Falç de Barcelona. El resultat es la creació d’ERC, que es presenta amb gran èxit a les eleccions municipals del 13 d’Abril, en les quals s’aconsegueix la proclamació de la República arreu de l’estat i la recuperació de l’autonomia per Catalunya. ERC es presenta sempre en coalició amb el partit marxista Unió Socialista de Catalunya  (USC), amb qui governarà la Generalitat.

1934DIVISIÓ: Davant l’entrada de la extrema dreta de la CEDA al Govern de la República, esclata una vaga general revolucionaria a Astúries. A Catalunya, però, la vaga té el suport d’Aliança Obrera (socialista, propera a USC), però no de la majoritària CNT (anarco-sindicalista). Lluís Companys proclama l’Estat Català (dins una República Federal Espanyola), però al no tenir pràcticament cap suport al carrer, cau detingut per l’exèrcit. El Govern de Lerroux suspèn l’Estatut d’Autonomia i empresona al Govern de la Generalitat.

1936UNITAT: Es crea el Front d’Esquerres de Catalunya, que compta amb el suport de ERC, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Unió Socialista de Catalunya, Unió de Rabassaires, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i el POUM. Aquesta coalició resulta àmpliament guanyadora de les eleccions amb el 59% de vot i restaura la Generalitat. El 18 Juliol esclata la guerra civil, davant la qual es tornen a unir les forces d’esquerra amb el suport sindical de la CNT (que entra al Govern) per plantar cara al feixisme. Aquell mateix més es funda el PSUC, arrel de la unitat entre USC, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari.

1937DIVISIÓ: El més de Maig es trenca la unitat dins el bàndol republicà, amb un lamentable conflicte armat obert entre els sectors més revolucionaris (CNT-POUM) i els partidaris de fer la guerra abans de cap revolució (ERC-PSUC) arran del control de l’edifici de la Telefònica. El conflicte es salda amb 500 morts i més de 1.000 ferits. Arrel d’això el PSUC pren el control del poder de la Generalitat, expulsant a la CNT i fent una persecució envers al POUM, a qui s’acusa de ser un agent encobert del feixisme. La divisió precipita la victòria de Franco en la guerra civil.

1969- UNITAT: Tot i que el PSUC esdevé la força hegemònica dins la resistència antifranquista en la clandestinitat, l’esquerra en general es troba hiperfragmentada en centenars de grupuscles i sigles. El primer espai de coordinació unitària el trobem en la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, on hi participa el PSUC, ERC, MSC, FNC i fins i tot UDC. A partir d’aquest espai es crea l‘Assemblea de Catalunya el 1971 que aconsegueix trobar el denominador comú “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”.

1981- DIVISIÓ: Mentre ERC, amb Heribert Barrera, prefereix passar a pactar amb la dreta convergent, el gran partit hegemònic de l’esquerra esdevé el PSUC que obté mig milió de vots a les primeres eleccions democràtiques de 1977,  25 diputats (20% de vot) al Parlament, així com 34 alcaldies (Sabadell, Badalona, el Prat, Sant Feliu…) a les primeres municipals. Però tot aquesta unitat s’esberla sobtadament durant el V Congrés Nacional, on el debat sobre una esmena provoca una divisió frontal entre pro-soviètics i eurocomunistes. La direcció (eurocomunista) dimiteix i s’escull una altre formada per leninistes i pro-soviètics, que es posteriorment expulsada pel Consell Nacional. Els expulsats formen el Partit Comunista de Catalunya (PCC) que no obté representació al Parlament, mentre que el PSUC passa de 22 a 6 diputats a les eleccions de 1984. Comença l’hegemonia política de Pujol a Catalunya i del PSOE a Espanya.

1987- UNITAT: A partir de la unitat forjada al carrer amb la campanya pel NO al Referèndum sobre la OTAN el 1986 (que a Catalunya obté el 53% de vot) es forma Iniciativa per Catalunya (IC) l’any següent, com una federació electoral formada pel PSUC, el PCC i Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, obtenint 9 diputats a les eleccions (3 més dels que tenia el PSUC). El 1995 Els Verds s’afegeixen a la coalició, que es passa a dir IC-V.

1997DIVISIÓ: Les desavinences entre Julio Anguita i Rafael Ribó produeixen el trencament d’IU amb IC-V. Els secors d’IC-V afins a Julio Anguita proven de ressuscitar al PSUC (dissolt dins IC des de 1987) aconseguint convocar el IX Congrés del PSUC, però al no aconseguir  un lideratge alternatiu a Ribó, funden el PSUC (viu) que s’ajunta amb el PCC i el POR fundant EUiA, que serà el referent d’IU i que confronta electoralment a IC-V. Aquest enfrontament provoca que a les eleccions de 1999 EUiA esdevingui extraparlamentària i IC-V passi a obtenir tan sols 5 diputats (2 d’ells en coalició amb el PSC). Jordi Pujol aconsegueix mantenir el poder a la Generalitat per un sol diputat.

2003- UNITAT: ICV i EUiA es presenten en coalició a les eleccions, ERC aposta de nou per prioritzar l’esquerra al nacionalisme i s’aconsegueix, per primer cop des de 1939, un Govern d’Esquerres a la Generalitat, expulsant a CIU del poder, amb Pasqual Maragall de President.  Les tensions internes dins ERC provoquen, però, que el partit voti contra l’Estatut i es trenqui el Govern, mentre que el PSC defenestra a Maragall, per la seva llibertat envers al partit, i el substitueix per Montilla. Aquestes desavinences, però, no impedeixen que a les eleccions de 2006 es torni a forjar l’aliança de Govern entre els tres espais de l’esquerra parlamentaria (PSC, ERC i ICV-EUiA).

2010- DIVISIÓ: ERC sofreix dues escissions per la dreta (Reagrupament i Solidaritat), mentre que el PSOE es rendeix a la política de retallades i austeritat imposada per la Troika i CIU empra les mobilitzacions nacionalistes contra la sentencia de l’Estatut per retornar al poder. Després de les eleccions ERC escull una nova direcció que proposa pactar amb CIU i renuncia a fer cap pacte d’esquerres i el PSC cau en una crisi insondable de lideratge i ideologia. A les eleccions de 2012, molt condicionades per la crisi i les movilitzacions independentistes i del 15M, apareix un nou espai d’esquerres (CUP-AE) que obté representació parlamentaria al grup mixt, sense que això minvi espai a ICV-EUiA que obté els seus millors resultats des de 1981 amb 13 diputats.

2013- ¿UNITAT?: Diverses figures mediàtiques del 15M, encapçalades per Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades, proposen unir els dos espais de l’esquerra (ICV-EUiA i CUP-AE) sota el nom de “Procés Constituent”a partir d’un moviment de base i un manifest amb 10 punts comuns. A dia d’avui ha rebut més de 35.000 adhesions i ja compta amb algunes assemblees locals. ICV, EUiA i Revolta Global ja hi han expressat el seu suport entusiasta, la CUP hi mostra mes reticències i alguns sectors troskistes que van donar suport a la CUP, com Lluita Internacionalista, hi estan clarament en contra.

CONCLUSIONS GENERALS

La unitat de l’esquerra a Catalunya  ha provocat la proclamació de la II República, ha deturat un cop d’estat feixista, va facilitar el retorn de l’autonomia a Catalunya dos cops i ha aconseguit formar dos períodes de  governs transformadors que han afavorit els interessos de la classe treballadora i l’estat del benestar (1931-1939 i 2003-2010). Per contra, la divisió de les forces progressistes ha causat la suspensió de la Generalitat i l’empresonament del seu Govern, la pèrdua de la Guerra Civil davant el feixisme i una dictadura de 40 anys, així com una hegemonia convergent de 23 anys o el retorn d’Artur Más al poder.

Com a balanç podem dir que entre el període 1931-2013  l’esquerra ha aconseguit fer fronts unitaris que s’han traduït en 14 anys de Governs d’Esquerres i la seva divisió ha causat 68 anys de Governs de Dreta o d’Ultradreta.

Com si d’un pèndul es tractés, les forces polítiques de l’esquerra semblen condemnades a oscil·lar periòdicament en la creació de fronts amplis i plurals  que més d’hora que tard s’acaben fracturant i sant tornem-hi. És una maledicció bíblica? Estem condemnats a repetir la història cíclicament fins a l’infinit, mentre la dreta es manté sempre cohesionada davant el capital?

h1

TOP: Les 20 Dones més influents de la Política Catalana 2013

Març 13, 2013

Fa 4 anys vaig publicar un Top amb les 5 dones que en aquell moment vaig considerar les més influents de la política catalana i m’he adonat que totes elles han passat pràcticament a la història i la seva carrera està acabada o es  troba en un carreró sense sortida, així doncs l’he renovat i ampliat, aprofitant que els meus coneixements sobre política catalana son molt més amplis. No he seguit criteris ideològics, simplement he destacat les dones que, segons el meu punt de vista, han esdevingut referents polítics ja sigui pel seu pes institucional, com pel seu poder,o per la seva empremta ideològica.

Ada_Colau_01

20.- Ester Vives (Revolta Global)- Aquesta investigadora de la Universitat Pompeu Fabra ,única cara mínimament coneguda del troskisme català, ha encapçalat la llista de “Izquierda Anticapitalista” al Parlament Europeu el 2009, la de “Des de Baix” al Parlament Català el 2010 i la d'”Anticapitalistas” al Congrés Espanyol el 2011, obtenint resultats paupèrrims, sempre per sota del 0,4%. Tot i aquests sonors fracassos polítics, la seva influència s’ha fet notar en diversos moviments socials com el 15M, Aturem la Guerra, el Fòrum Social Mundial, al Moviment per l’Abolició del Deute Extern, el comerç just, el consum responsable i la sobirania alimentarà, realitzant notables contribucions intel·lectuals dins les teories ecosocialistes.

19.- Carmen Mur (Foment del Treball)- Actual Vicepresidenta de la patronal catalana, i una de els poquíssimes dones (per no dir la única) amb un pes dins de Foment. Es també Presidenta Executiva de Manpower i ha estat una de les persones que més ha influït pel desenvolupament del treball temporal, així com de les ETTs a Catalunya.

18.- Muriel Casals (OMNIUM)- Professora d’Economia i Hisenda Econòmica i ex-Vicerrectora de la UAB, des de la seva presidència d’Omnium Cultural, de la que ja en fa 3 anys, ha treballat per aconseguir que  nacionalisme català tingui una hegemonia cultural a tots els mitjans de comunicació en català i  a molts partits, radicalitzant els seus postulats cap a l’independentisme.

17.- Rosa Canyadell (USTEC)- Única portaveu dona destacada en un sindicat català. Concretament Canyadell es la secretaria general del principal sindicat de l’ensenyament, USTEC, un sector laboral amb una altíssima presència femenina, i la seva influència s’ha fet notar amb força en les movilitzacions en contra de les retallades. Quan veurem una veu femenina a UGT o CCOO?

18.- Eugènia Bieto (ESADE)- Aquesta dona és la Directora General de l’escola de negocis més influent en la política catalana, d’on han sortit la molts Consellers de l’actual govern i on han estudiat els executius de les empreses amb més capital. El seu pas s’ha fet notar en la implantació de polítiques públiques de foment al empresariat, on ha han deixat empremta amb teories molt neoliberals.

15.- Georgina Rieradevall (CUP)- Aquesta actriu i germana d’una senadora convergent, va dirigir un famós lipdup independentista i va fer de portaveu del seu grup municipal a l’Ajuntament de Vic, purgant a qui li feia ombra; posteriorment, va anar de nº2 a la llista nacional de CUP, aconseguint escó tot i les seves relliscades èpiques en campanya. Ara ha esdevingut la primera diputada en agafar una baixa maternal i cedir el seu vot; però ningú dubta que, un cop reincorporada,  eclipsarà gran part del protagonisme de David Fernàndez.

14.- Lorena Vicioso (EUiA)- La coordinadora d’Alternativa Jove (joventuts d’EUiA) va ser una de les apostes més fortes de la coalició d’esquerres a les passades eleccions, esdevenint una de les diputades més joves al Parlament Català; també ha tingut un pes destacat dins d‘Acció Jove (CCOO) i al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. En un partit encara molt masculinitzat, pot esdevenir clau per la seva modernització, tot i que encara li falta rodatge i practicar oratòria.

13.- Inés Arrimadas (Ciutadans)- Al Parlament es parla d’ella com la “diputada revelació” i als mitjans com de la “nova estrella” de Ciutadans amb una dialèctica punyent i populista i qui s’ha enfrontat a ella en debats pre-electorals n’ha sortit escaldat. Tot i això, sembla que al seu partit no en son gaire conscients i encara reserven tot el protagonisme mediàtic a Rivera i Cañas; però de ben segur que la seva influència anirà en ascens a mida que la seva trajectòria parlamentaria li doni més notorietat.

12.- Laia Ortiz (ICV)- Després de liderar Joves d’Esquerra Verda i ser diputada al Parlament, des de les darreres eleccions s’ha incorporat al grup de l’Esquerra Plural del Congrés de Diputats on s’encarrega, entre moltes altres qüestions del Medi Ambient, esdevenint la veu més crítica contra el PP en temes com el fracking o la Llei de Costes, rebent inclús un premi de l’Associació de Periodistes per la pregunta més original al Govern. També exerceix de portaveu nacional d’ICV.

11.-Maria Llanos de Luna (PP)- L’actual Delegada del Govern Central a Barcelona i membre de l’ala més radical i espanyolista del PP, ha esdevingut l’ariet més ferotge contra el procés sobiranista català. Tot i la pèrdua de competències d’aquesta delegació, Llanos de Luna ha acaparat molt protagonisme als mitjans amb constants iniciatives en contra de qualsevol ajuntament o administració pública que mostri la menor simpatia envers l’independentisme.

10.- Joana Ortega (UDC)- Tot i ser la primera dona que encapçala la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya i la Conselleria de Governació i Relacions Institucionals , la seva importància i influència dins la política catalana no acaba d’estar del tot en consonància amb el destacat carreg que ocupa, més enllà de la seva constant presència mediàtica.. La polèmica més important que ha generat el seu pas per la política ha estat la falsificació del seu currículum.

9.- Mònica Terribas (periodista)- Tot i que CIU ja l’ha apartada de TV3, actualment segueix tenint un notable pes i influència dins la política catalana des de les pàgines del subvencionadíssim diari Ara. La seva loquacitat l’ha dut ha tindre un prestigi dins l’àmbit mediàtic català i ha estat un dels cervells que més ha orquestrat per tal que l’eix nacional esdevingui absolutament aclaparador per sobre del social en diaris, televisions o radios catalanes, tot i la fulminant crisi que ens devasta.

8.- Irene Rigau (CDC)- Una de les Conselleres amb més presència mediàtica i que encarna a la perfecció l’actual estratègia convergent: mentre retalla de forma salvatge en mestres a l’escola pública i manté les altíssimes subvencions a les escoles de l’Opus Dei, apareix a TV3 com una heroïna nacional que s’enfronta al Ministre Wert per salvar la immersió lingüística.

7.- Carme Forcadell (ANC)- Ens agradarà més o menys, però aquesta dona ha liderat un moviment social suposadament assembleari i presumptament independent que, tot i tenir algún escàndol de corrupció pel mig, ha aconseguit realitzar una històrica manifestació multitudinària i centenars d’actes pel territori, marcar totalment l’agenda política i mediàtica, aconseguir que es convoquin eleccions anticipades, que el Parlament realitzi una Declaració de Sobirania, que ERC es sotmeti als designis de CIU, que el PSC quasi trenqui amb el PSOE… en tan sols un any d’existència! Ja els agradaria a la resta de moviments socials catalans tenir ni un 10% del seu èxit polític!

6.-  Núria de Gispert (UDC)– Primera dona en la Història de Catalunya en esdevindre la segona autoritat institucional, la Presidenta del Parlament i, a més, ho ha fet en un moment clau on totes les mirades periodístiques recauen en aquesta càmera parlamentaria, donades les importants decisions que es prenen aquesta legislatura.

5.- Núria Marín (PSC)- Actualment és la persona amb més poder institucional dins del PSC al governar la segona ciutat de Catalunya i la més gran en nombre d’habitants dirigida per socialistes en tot l’estat espanyol. Aliena a les baralles internes, al desgast de Navarro i Rubalcava, s’ha centrat en la política local sense donar encara el pas a la nacional, tot i ser una destacada membre de l’executiva del carrer Nicaragua. Tot i haver-se ficat en polèmiques absurdes, com la del burca o del no-tancament de Tele Hospitalet, ha aconseguit sobreviure al tsunami populista i dretà que s’ha endut les alcaldies de Barcelona i Badalona, bàsicament gràcies a la pressió dels seus socis d’ICV-EUiA que han d’anar corregint al pas el seu discurs i sortides de to, dia rere dia.

4.- Marta Rovira (ERC)- En un partit de fort messianisme masculí, on la única dona que ha estat capaç de realitzar un lideratge en 80 anys es Pilar Rahola, Rovira n’ha aconseguit esdevindre Secretària General i una eficaç i pedagògica portaveu que complementa a diari el discurs de Junqueras, basat exclusivament en un independentisme màgic on la culpa de tot la té Madrid i la promesa d’una arcàdia feliç un cop s’assoleixi la plena sobirania.

3.- Dolors Camats (ICV)- La formació ecosocialista ha fet una arriscada aposta decidida pel feminisme i la visibilitat femenina adoptant la co-presidència, una formula que introdueix el lideratge compartit on, al menys, hi haurà d’haver sempre una dona al front de l’executiva. Camats en serà la capdavantera i pionera amb una fórmula inèdita a la política catalana, però que ha donat mols èxits a l’esquerra alemanya, tant als verds (Die Grunhen) com als rojos (Die Linke). Esperem que la seva sòlida trajectòria parlamentaria dugui a un increment de la militància femenina en aquest partit.

2.- Alicia Sanchez Camacho (PP)– Tot i que tinc seriosos dubtes sobre la seva capacitat intel·lectual, no podem negar que ha estat la única dona en liderar una candidatura parlamentaria a les darreres eleccions, obtenint un resultat espectacular, tot i el desgast que sofreixen els populars a nivell estatal degut a les retallades. Tot i que el seu nivell polític està a anys llum d’Esperanza Aguirre, ha aconseguit treure bon profit de la seva mediocritat, esdevenint protagonista de les trames mediàtiques més delirants, com la del espionatge.

1.- Ada Colau (PAH)- Perquè considero que la dona catalana més influent ara mateix en política és algú que no milita en cap partit? Doncs precisament perqué ha estat capaç de bastir un moviment social, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, veritablement transversal, independent i que en comptes de tancar-se en un sectarisme antipolític, com fan altres, ha fet just el camí contrari: situant en el centre del debat parlamentari les seves propostes, amb un índex d’aprovació proper al 95%. La PAH ha posat en evidència el pecat original de la crisi, la bombolla hipotecària i especulativa, ha salvat vides i famílies, ha empoderat políticament persones que estaven a punt del suïcidi, i ha assenyalat els veritables culpables:  els bancs i la dreta, mentre que no ha tingut cap problema per agrair als partits que si els han donat suport.

h1

Declaració de Sobirania: Un Vodevil divertit i acceptable.

gener 23, 2013

MOCHILA MOLINO

Welcome to the Show:

Com a internacionalista i al·lergic a tota la caspa folklòrica, he de dir que la anomenada “Declaració de Sobirania” que aprova el Parlament de Catalunya d’avui, es tan racional i centrada que m’agrada força. Podeu llegir AQUÍ la declaració Passaré a fer-ne alguns apunts:

1) Cabaret: Els primers paràgrafs son un cabaret de despropòsits una barroera llista de mentides històriques, pretenent lligar l’actual auto-govern de Catalunya amb institucions antidemocràtiques de l’Antic Règim, com les Corts Feudals, que no tenen cap mena de relació amb l’actualitat. Quina mania que tenen els nacionalistes de justificar les seves pretensions amb mites, rondalles i deliris sense cap base científica. Afortunadament aquesta part del text no serveix per res.

2) Cuplé: Gràcies a ICV-EUiA ha desaparegut qualsevol referència a un Estat Català i no hi apareix la paraula “Independència” per enlloc, afortunadament. Es respectarà la pluralitat d’opcions (òbviament això ha d’incloure el federalisme i el confederalisme), es busca garantir la cohesió social, evitant tot etnicisme, es buscarà un diàleg amb l’Estat Espanyol, es treballarà dins el marc legal i sobretot, s’acaba amb el protagonisme del Govern de CIU-ERC, passant la centralitat al Parlament i a la participació ciutadana. Mai podrem estar prou agraïts a Iniciativa i Esquerra Unida el seu treball per aigualir els deliris de Diva que les vedettes CIU i ERC tenien en un principi.

3) Circ: Trobo perfecte que en cap cas s’hagi cedit a les teatrals pretensions circenses, maximalistes i ultranacionalistes de CUP que demanava incloure els territoris conquerits a sang i foc per Jaume I al s.XIII, un neocolonialisme imperialista hilarant i ridícul; doncs s’ha de viure en una dimensió paral·lela per pensar seriosament que hi ha una majoria independentista a Alacant, Perpinyà o Fraga (desconec si també volien incloure en el procés Atenes i Neopàtria, colònies catalanes a la Baixa Edat Mitjana). Per si no fos prou divertida la pallassada també hi volien afegir uns tocs de populisme anti-europeu, en la mateixa línia de David Cameron. S’ha de reconèixer que ens han fet riure una estona, ja que en el fons es tracta d’això!

4) Tragèdia I el millor de tot, sens dubte, es que aquesta resolució, tan limitadeta i insípida com  per recollir el meu suport, ha desbocat una lacrimògena tragèdia dins tres partits: Convergència i Unió a matadegolla llençant-se la bilis per Twitter, el grup parlamentari del PSC a punt de trencar-se i votant en contra d’una declaració tan light que seria perfectament assumible fins i tot per Ciutadans; sectors interns de la CUP, com MDT, desvinculant-se completament de la decisió del partit i el tentacle convergent de l’ANC titllant-los de “frau sagnant a la Nació Catalana”.

5) Vodevil Ni es un text històric, ni canvia res. Un vodevil d’allò més divertit per aquells que ens és absolutament igual si tot això acaba bé o malament! Una opereta que em rellisca completament, a  mi i als milers de persones que tenen problemes molt greus i molt més reals que aquesta pantomima parlamentaria, una astracanada identitària per passar l’estona, sense cap transcendència en la realitat, més enllà dels sentiments i els titulars. Al menys s’agraeix que donin un xic d’alegria i emoció a l’actualitat.

Endavant i que continuï la festa!