Posts Tagged ‘psc’

h1

L’Hospitalet pel Dret a Decidir: AIXÍ SI!

Juliol 20, 2013

62837_10201340858140919_436699457_n

Sense corejar cap mena d’himne a l’uníson, sense estelades ni mosaics nord-coreans, sense Núria Feliu ni rastres de folklore caspós, vam presentar el Pacte Democràtic de L’Hospitalet pel Dret a Decidir, en el qual jo n’he estat impulsor i el vaig signar en representació de les joventuts del partit del qual formo part.

Un esdeveniment no monopolitzat per l‘ANC, organització molt sospitosa de ser corretja de transmissió dels interessos conjunturals de l’actual Govern de la Generalitat, així com d’acumular sospites de corrupció i manca de democràcia interna en poc temps. Per contra, el protagonisme va recaure en distingides personalitats locals amb una destacada trajectòria esquerrana i de compromís amb la lluita obrera o els moviments socials. Entre els signants forces sindicals, associacions de famílies pakistaneses o federacions de pares i mestres.

BPiVmyYCYAAGXSb.jpg large Que dir del Manifest! Ni un esment a 1714, aquesta fal·làcia anacrònica que pretén donar connotacions nacionalistes a la Guerra de Successió, un conflicte internacional i econòmic que va beneficiar enormement a la burgesia catalana (enriquida gràcies a la fi de les institucions fiscals feudals com la Generalitat). Però com dimonis hi pot haver nacionalisme al s.XVIII si tal ideologia no s’origina fins al s.XIX?? La pèrdua de llibertats nacionals, com bé diu el text, va ser el 1939

En comptes d’aquesta tergiversació, el document parla de la lluita antifranquista; dels drets socials i retallades en habitatge, treball, sanitat i educació; de cohesió social i diàleg davant la diversitat d’opinions i sensibilitats. Un manifest que s’inspira en un catalanisme cívic, basat en la democràcia pura i dura i en drets dels ciutadans, no en ètnies, ni en suposats espolis fiscals, ni presumptes colonitzacions o fantasioses ocupacions militars. La paraula Independència no apareix ni una sola vegada en tot el text; tampoc es fan volar coloms, en fútils futurismes esotèrics, sobre com de meravellosa serà la República Catalana amb mel brollant de les fonts, sense corrupció ni atur.

L’acte originalment va ser pactat amb destacats responsables municipals del PSC, però les bases locals d’aquest partit van decidir posteriorment desmarcar-se’n. Els socialistes hospitalencs viuen absolutament acomplexats i aterrits per la pujança de Ciutadans, que ha fitxat al mediàtic i populista president del Futbol Hospitalet i habitual de les tertúlies d’Intereconomia; així com d’una recent escissió d’un ex-regidor seu cap a les files d’UPyD.

Aquests atacs de pànic han fet que el partit que lidera Núria Marín doni un estrany gir envers el nacionalisme espanyolista, votant mocions surrealistes contra el dret a decidir, al costat de la ultradreta feixista de PxC, al mateix temps que fan una campanya demanant el “NO” en el referèndum que volen prohibir. En que quedem?

En fi! Quina diferència amb la resta d’actes que hem viscut aquest darrer any! Ai si aquest esperit cívic de pluralitat democràtica s’imposés al romanticisme idealista i l’exaltació patriòtica!! Però molt em temo que, un cop més, la raó quedarà marginada pel sentimentalisme folklòric i aquest acte serà, tan sols,  una anècdota local.

PD: Finalment a dia 20/09/2013 aquest text s’ha aprovat al Ple Municipal amb els vots de ICV-EUiA, CIU i PSC. Tan sols hi ha votat en contra el PP i PxC, qui ha rebutjat la condemna del franquisme i ha amenaçat que està disposat a fer qualsevol cosa per boicotejar la consulta.

h1

Història de la Unitat i la Divisió de l’Esquerra a Catalunya (1931-2013)

Mai 15, 2013

unitat

1931- UNITAT: Es celebra la Conferència d’Esquerres Catalanes (17-19 de Març), amb la participació del Partit Republicà Català, el grup “L’Opinió”, Estat Català i diverses agrupacions catalanistes d’esquerres com la Joventut Republicana de Lleida, el centre Republicà de Reus o la Joventut Nacionalista la Falç de Barcelona. El resultat es la creació d’ERC, que es presenta amb gran èxit a les eleccions municipals del 13 d’Abril, en les quals s’aconsegueix la proclamació de la República arreu de l’estat i la recuperació de l’autonomia per Catalunya. ERC es presenta sempre en coalició amb el partit marxista Unió Socialista de Catalunya  (USC), amb qui governarà la Generalitat.

1934DIVISIÓ: Davant l’entrada de la extrema dreta de la CEDA al Govern de la República, esclata una vaga general revolucionaria a Astúries. A Catalunya, però, la vaga té el suport d’Aliança Obrera (socialista, propera a USC), però no de la majoritària CNT (anarco-sindicalista). Lluís Companys proclama l’Estat Català (dins una República Federal Espanyola), però al no tenir pràcticament cap suport al carrer, cau detingut per l’exèrcit. El Govern de Lerroux suspèn l’Estatut d’Autonomia i empresona al Govern de la Generalitat.

1936UNITAT: Es crea el Front d’Esquerres de Catalunya, que compta amb el suport de ERC, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Unió Socialista de Catalunya, Unió de Rabassaires, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i el POUM. Aquesta coalició resulta àmpliament guanyadora de les eleccions amb el 59% de vot i restaura la Generalitat. El 18 Juliol esclata la guerra civil, davant la qual es tornen a unir les forces d’esquerra amb el suport sindical de la CNT (que entra al Govern) per plantar cara al feixisme. Aquell mateix més es funda el PSUC, arrel de la unitat entre USC, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari.

1937DIVISIÓ: El més de Maig es trenca la unitat dins el bàndol republicà, amb un lamentable conflicte armat obert entre els sectors més revolucionaris (CNT-POUM) i els partidaris de fer la guerra abans de cap revolució (ERC-PSUC) arran del control de l’edifici de la Telefònica. El conflicte es salda amb 500 morts i més de 1.000 ferits. Arrel d’això el PSUC pren el control del poder de la Generalitat, expulsant a la CNT i fent una persecució envers al POUM, a qui s’acusa de ser un agent encobert del feixisme. La divisió precipita la victòria de Franco en la guerra civil.

1969- UNITAT: Tot i que el PSUC esdevé la força hegemònica dins la resistència antifranquista en la clandestinitat, l’esquerra en general es troba hiperfragmentada en centenars de grupuscles i sigles. El primer espai de coordinació unitària el trobem en la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, on hi participa el PSUC, ERC, MSC, FNC i fins i tot UDC. A partir d’aquest espai es crea l‘Assemblea de Catalunya el 1971 que aconsegueix trobar el denominador comú “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”.

1981- DIVISIÓ: Mentre ERC, amb Heribert Barrera, prefereix passar a pactar amb la dreta convergent, el gran partit hegemònic de l’esquerra esdevé el PSUC que obté mig milió de vots a les primeres eleccions democràtiques de 1977,  25 diputats (20% de vot) al Parlament, així com 34 alcaldies (Sabadell, Badalona, el Prat, Sant Feliu…) a les primeres municipals. Però tot aquesta unitat s’esberla sobtadament durant el V Congrés Nacional, on el debat sobre una esmena provoca una divisió frontal entre pro-soviètics i eurocomunistes. La direcció (eurocomunista) dimiteix i s’escull una altre formada per leninistes i pro-soviètics, que es posteriorment expulsada pel Consell Nacional. Els expulsats formen el Partit Comunista de Catalunya (PCC) que no obté representació al Parlament, mentre que el PSUC passa de 22 a 6 diputats a les eleccions de 1984. Comença l’hegemonia política de Pujol a Catalunya i del PSOE a Espanya.

1987- UNITAT: A partir de la unitat forjada al carrer amb la campanya pel NO al Referèndum sobre la OTAN el 1986 (que a Catalunya obté el 53% de vot) es forma Iniciativa per Catalunya (IC) l’any següent, com una federació electoral formada pel PSUC, el PCC i Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, obtenint 9 diputats a les eleccions (3 més dels que tenia el PSUC). El 1995 Els Verds s’afegeixen a la coalició, que es passa a dir IC-V.

1997DIVISIÓ: Les desavinences entre Julio Anguita i Rafael Ribó produeixen el trencament d’IU amb IC-V. Els secors d’IC-V afins a Julio Anguita proven de ressuscitar al PSUC (dissolt dins IC des de 1987) aconseguint convocar el IX Congrés del PSUC, però al no aconseguir  un lideratge alternatiu a Ribó, funden el PSUC (viu) que s’ajunta amb el PCC i el POR fundant EUiA, que serà el referent d’IU i que confronta electoralment a IC-V. Aquest enfrontament provoca que a les eleccions de 1999 EUiA esdevingui extraparlamentària i IC-V passi a obtenir tan sols 5 diputats (2 d’ells en coalició amb el PSC). Jordi Pujol aconsegueix mantenir el poder a la Generalitat per un sol diputat.

2003- UNITAT: ICV i EUiA es presenten en coalició a les eleccions, ERC aposta de nou per prioritzar l’esquerra al nacionalisme i s’aconsegueix, per primer cop des de 1939, un Govern d’Esquerres a la Generalitat, expulsant a CIU del poder, amb Pasqual Maragall de President.  Les tensions internes dins ERC provoquen, però, que el partit voti contra l’Estatut i es trenqui el Govern, mentre que el PSC defenestra a Maragall, per la seva llibertat envers al partit, i el substitueix per Montilla. Aquestes desavinences, però, no impedeixen que a les eleccions de 2006 es torni a forjar l’aliança de Govern entre els tres espais de l’esquerra parlamentaria (PSC, ERC i ICV-EUiA).

2010- DIVISIÓ: ERC sofreix dues escissions per la dreta (Reagrupament i Solidaritat), mentre que el PSOE es rendeix a la política de retallades i austeritat imposada per la Troika i CIU empra les mobilitzacions nacionalistes contra la sentencia de l’Estatut per retornar al poder. Després de les eleccions ERC escull una nova direcció que proposa pactar amb CIU i renuncia a fer cap pacte d’esquerres i el PSC cau en una crisi insondable de lideratge i ideologia. A les eleccions de 2012, molt condicionades per la crisi i les movilitzacions independentistes i del 15M, apareix un nou espai d’esquerres (CUP-AE) que obté representació parlamentaria al grup mixt, sense que això minvi espai a ICV-EUiA que obté els seus millors resultats des de 1981 amb 13 diputats.

2013- ¿UNITAT?: Diverses figures mediàtiques del 15M, encapçalades per Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades, proposen unir els dos espais de l’esquerra (ICV-EUiA i CUP-AE) sota el nom de “Procés Constituent”a partir d’un moviment de base i un manifest amb 10 punts comuns. A dia d’avui ha rebut més de 35.000 adhesions i ja compta amb algunes assemblees locals. ICV, EUiA i Revolta Global ja hi han expressat el seu suport entusiasta, la CUP hi mostra mes reticències i alguns sectors troskistes que van donar suport a la CUP, com Lluita Internacionalista, hi estan clarament en contra.

CONCLUSIONS GENERALS

La unitat de l’esquerra a Catalunya  ha provocat la proclamació de la II República, ha deturat un cop d’estat feixista, va facilitar el retorn de l’autonomia a Catalunya dos cops i ha aconseguit formar dos períodes de  governs transformadors que han afavorit els interessos de la classe treballadora i l’estat del benestar (1931-1939 i 2003-2010). Per contra, la divisió de les forces progressistes ha causat la suspensió de la Generalitat i l’empresonament del seu Govern, la pèrdua de la Guerra Civil davant el feixisme i una dictadura de 40 anys, així com una hegemonia convergent de 23 anys o el retorn d’Artur Más al poder.

Com a balanç podem dir que entre el període 1931-2013  l’esquerra ha aconseguit fer fronts unitaris que s’han traduït en 14 anys de Governs d’Esquerres i la seva divisió ha causat 68 anys de Governs de Dreta o d’Ultradreta.

Com si d’un pèndul es tractés, les forces polítiques de l’esquerra semblen condemnades a oscil·lar periòdicament en la creació de fronts amplis i plurals  que més d’hora que tard s’acaben fracturant i sant tornem-hi. És una maledicció bíblica? Estem condemnats a repetir la història cíclicament fins a l’infinit, mentre la dreta es manté sempre cohesionada davant el capital?

h1

TOP: Les 20 Dones més influents de la Política Catalana 2013

Març 13, 2013

Fa 4 anys vaig publicar un Top amb les 5 dones que en aquell moment vaig considerar les més influents de la política catalana i m’he adonat que totes elles han passat pràcticament a la història i la seva carrera està acabada o es  troba en un carreró sense sortida, així doncs l’he renovat i ampliat, aprofitant que els meus coneixements sobre política catalana son molt més amplis. No he seguit criteris ideològics, simplement he destacat les dones que, segons el meu punt de vista, han esdevingut referents polítics ja sigui pel seu pes institucional, com pel seu poder,o per la seva empremta ideològica.

Ada_Colau_01

20.- Ester Vives (Revolta Global)- Aquesta investigadora de la Universitat Pompeu Fabra ,única cara mínimament coneguda del troskisme català, ha encapçalat la llista de “Izquierda Anticapitalista” al Parlament Europeu el 2009, la de “Des de Baix” al Parlament Català el 2010 i la d'”Anticapitalistas” al Congrés Espanyol el 2011, obtenint resultats paupèrrims, sempre per sota del 0,4%. Tot i aquests sonors fracassos polítics, la seva influència s’ha fet notar en diversos moviments socials com el 15M, Aturem la Guerra, el Fòrum Social Mundial, al Moviment per l’Abolició del Deute Extern, el comerç just, el consum responsable i la sobirania alimentarà, realitzant notables contribucions intel·lectuals dins les teories ecosocialistes.

19.- Carmen Mur (Foment del Treball)- Actual Vicepresidenta de la patronal catalana, i una de els poquíssimes dones (per no dir la única) amb un pes dins de Foment. Es també Presidenta Executiva de Manpower i ha estat una de les persones que més ha influït pel desenvolupament del treball temporal, així com de les ETTs a Catalunya.

18.- Muriel Casals (OMNIUM)- Professora d’Economia i Hisenda Econòmica i ex-Vicerrectora de la UAB, des de la seva presidència d’Omnium Cultural, de la que ja en fa 3 anys, ha treballat per aconseguir que  nacionalisme català tingui una hegemonia cultural a tots els mitjans de comunicació en català i  a molts partits, radicalitzant els seus postulats cap a l’independentisme.

17.- Rosa Canyadell (USTEC)- Única portaveu dona destacada en un sindicat català. Concretament Canyadell es la secretaria general del principal sindicat de l’ensenyament, USTEC, un sector laboral amb una altíssima presència femenina, i la seva influència s’ha fet notar amb força en les movilitzacions en contra de les retallades. Quan veurem una veu femenina a UGT o CCOO?

18.- Eugènia Bieto (ESADE)- Aquesta dona és la Directora General de l’escola de negocis més influent en la política catalana, d’on han sortit la molts Consellers de l’actual govern i on han estudiat els executius de les empreses amb més capital. El seu pas s’ha fet notar en la implantació de polítiques públiques de foment al empresariat, on ha han deixat empremta amb teories molt neoliberals.

15.- Georgina Rieradevall (CUP)- Aquesta actriu i germana d’una senadora convergent, va dirigir un famós lipdup independentista i va fer de portaveu del seu grup municipal a l’Ajuntament de Vic, purgant a qui li feia ombra; posteriorment, va anar de nº2 a la llista nacional de CUP, aconseguint escó tot i les seves relliscades èpiques en campanya. Ara ha esdevingut la primera diputada en agafar una baixa maternal i cedir el seu vot; però ningú dubta que, un cop reincorporada,  eclipsarà gran part del protagonisme de David Fernàndez.

14.- Lorena Vicioso (EUiA)- La coordinadora d’Alternativa Jove (joventuts d’EUiA) va ser una de les apostes més fortes de la coalició d’esquerres a les passades eleccions, esdevenint una de les diputades més joves al Parlament Català; també ha tingut un pes destacat dins d‘Acció Jove (CCOO) i al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. En un partit encara molt masculinitzat, pot esdevenir clau per la seva modernització, tot i que encara li falta rodatge i practicar oratòria.

13.- Inés Arrimadas (Ciutadans)- Al Parlament es parla d’ella com la “diputada revelació” i als mitjans com de la “nova estrella” de Ciutadans amb una dialèctica punyent i populista i qui s’ha enfrontat a ella en debats pre-electorals n’ha sortit escaldat. Tot i això, sembla que al seu partit no en son gaire conscients i encara reserven tot el protagonisme mediàtic a Rivera i Cañas; però de ben segur que la seva influència anirà en ascens a mida que la seva trajectòria parlamentaria li doni més notorietat.

12.- Laia Ortiz (ICV)- Després de liderar Joves d’Esquerra Verda i ser diputada al Parlament, des de les darreres eleccions s’ha incorporat al grup de l’Esquerra Plural del Congrés de Diputats on s’encarrega, entre moltes altres qüestions del Medi Ambient, esdevenint la veu més crítica contra el PP en temes com el fracking o la Llei de Costes, rebent inclús un premi de l’Associació de Periodistes per la pregunta més original al Govern. També exerceix de portaveu nacional d’ICV.

11.-Maria Llanos de Luna (PP)- L’actual Delegada del Govern Central a Barcelona i membre de l’ala més radical i espanyolista del PP, ha esdevingut l’ariet més ferotge contra el procés sobiranista català. Tot i la pèrdua de competències d’aquesta delegació, Llanos de Luna ha acaparat molt protagonisme als mitjans amb constants iniciatives en contra de qualsevol ajuntament o administració pública que mostri la menor simpatia envers l’independentisme.

10.- Joana Ortega (UDC)- Tot i ser la primera dona que encapçala la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya i la Conselleria de Governació i Relacions Institucionals , la seva importància i influència dins la política catalana no acaba d’estar del tot en consonància amb el destacat carreg que ocupa, més enllà de la seva constant presència mediàtica.. La polèmica més important que ha generat el seu pas per la política ha estat la falsificació del seu currículum.

9.- Mònica Terribas (periodista)- Tot i que CIU ja l’ha apartada de TV3, actualment segueix tenint un notable pes i influència dins la política catalana des de les pàgines del subvencionadíssim diari Ara. La seva loquacitat l’ha dut ha tindre un prestigi dins l’àmbit mediàtic català i ha estat un dels cervells que més ha orquestrat per tal que l’eix nacional esdevingui absolutament aclaparador per sobre del social en diaris, televisions o radios catalanes, tot i la fulminant crisi que ens devasta.

8.- Irene Rigau (CDC)- Una de les Conselleres amb més presència mediàtica i que encarna a la perfecció l’actual estratègia convergent: mentre retalla de forma salvatge en mestres a l’escola pública i manté les altíssimes subvencions a les escoles de l’Opus Dei, apareix a TV3 com una heroïna nacional que s’enfronta al Ministre Wert per salvar la immersió lingüística.

7.- Carme Forcadell (ANC)- Ens agradarà més o menys, però aquesta dona ha liderat un moviment social suposadament assembleari i presumptament independent que, tot i tenir algún escàndol de corrupció pel mig, ha aconseguit realitzar una històrica manifestació multitudinària i centenars d’actes pel territori, marcar totalment l’agenda política i mediàtica, aconseguir que es convoquin eleccions anticipades, que el Parlament realitzi una Declaració de Sobirania, que ERC es sotmeti als designis de CIU, que el PSC quasi trenqui amb el PSOE… en tan sols un any d’existència! Ja els agradaria a la resta de moviments socials catalans tenir ni un 10% del seu èxit polític!

6.-  Núria de Gispert (UDC)– Primera dona en la Història de Catalunya en esdevindre la segona autoritat institucional, la Presidenta del Parlament i, a més, ho ha fet en un moment clau on totes les mirades periodístiques recauen en aquesta càmera parlamentaria, donades les importants decisions que es prenen aquesta legislatura.

5.- Núria Marín (PSC)- Actualment és la persona amb més poder institucional dins del PSC al governar la segona ciutat de Catalunya i la més gran en nombre d’habitants dirigida per socialistes en tot l’estat espanyol. Aliena a les baralles internes, al desgast de Navarro i Rubalcava, s’ha centrat en la política local sense donar encara el pas a la nacional, tot i ser una destacada membre de l’executiva del carrer Nicaragua. Tot i haver-se ficat en polèmiques absurdes, com la del burca o del no-tancament de Tele Hospitalet, ha aconseguit sobreviure al tsunami populista i dretà que s’ha endut les alcaldies de Barcelona i Badalona, bàsicament gràcies a la pressió dels seus socis d’ICV-EUiA que han d’anar corregint al pas el seu discurs i sortides de to, dia rere dia.

4.- Marta Rovira (ERC)- En un partit de fort messianisme masculí, on la única dona que ha estat capaç de realitzar un lideratge en 80 anys es Pilar Rahola, Rovira n’ha aconseguit esdevindre Secretària General i una eficaç i pedagògica portaveu que complementa a diari el discurs de Junqueras, basat exclusivament en un independentisme màgic on la culpa de tot la té Madrid i la promesa d’una arcàdia feliç un cop s’assoleixi la plena sobirania.

3.- Dolors Camats (ICV)- La formació ecosocialista ha fet una arriscada aposta decidida pel feminisme i la visibilitat femenina adoptant la co-presidència, una formula que introdueix el lideratge compartit on, al menys, hi haurà d’haver sempre una dona al front de l’executiva. Camats en serà la capdavantera i pionera amb una fórmula inèdita a la política catalana, però que ha donat mols èxits a l’esquerra alemanya, tant als verds (Die Grunhen) com als rojos (Die Linke). Esperem que la seva sòlida trajectòria parlamentaria dugui a un increment de la militància femenina en aquest partit.

2.- Alicia Sanchez Camacho (PP)– Tot i que tinc seriosos dubtes sobre la seva capacitat intel·lectual, no podem negar que ha estat la única dona en liderar una candidatura parlamentaria a les darreres eleccions, obtenint un resultat espectacular, tot i el desgast que sofreixen els populars a nivell estatal degut a les retallades. Tot i que el seu nivell polític està a anys llum d’Esperanza Aguirre, ha aconseguit treure bon profit de la seva mediocritat, esdevenint protagonista de les trames mediàtiques més delirants, com la del espionatge.

1.- Ada Colau (PAH)- Perquè considero que la dona catalana més influent ara mateix en política és algú que no milita en cap partit? Doncs precisament perqué ha estat capaç de bastir un moviment social, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, veritablement transversal, independent i que en comptes de tancar-se en un sectarisme antipolític, com fan altres, ha fet just el camí contrari: situant en el centre del debat parlamentari les seves propostes, amb un índex d’aprovació proper al 95%. La PAH ha posat en evidència el pecat original de la crisi, la bombolla hipotecària i especulativa, ha salvat vides i famílies, ha empoderat políticament persones que estaven a punt del suïcidi, i ha assenyalat els veritables culpables:  els bancs i la dreta, mentre que no ha tingut cap problema per agrair als partits que si els han donat suport.

h1

Declaració de Sobirania: Un Vodevil divertit i acceptable.

gener 23, 2013

MOCHILA MOLINO

Welcome to the Show:

Com a internacionalista i al·lergic a tota la caspa folklòrica, he de dir que la anomenada “Declaració de Sobirania” que aprova el Parlament de Catalunya d’avui, es tan racional i centrada que m’agrada força. Podeu llegir AQUÍ la declaració Passaré a fer-ne alguns apunts:

1) Cabaret: Els primers paràgrafs son un cabaret de despropòsits una barroera llista de mentides històriques, pretenent lligar l’actual auto-govern de Catalunya amb institucions antidemocràtiques de l’Antic Règim, com les Corts Feudals, que no tenen cap mena de relació amb l’actualitat. Quina mania que tenen els nacionalistes de justificar les seves pretensions amb mites, rondalles i deliris sense cap base científica. Afortunadament aquesta part del text no serveix per res.

2) Cuplé: Gràcies a ICV-EUiA ha desaparegut qualsevol referència a un Estat Català i no hi apareix la paraula “Independència” per enlloc, afortunadament. Es respectarà la pluralitat d’opcions (òbviament això ha d’incloure el federalisme i el confederalisme), es busca garantir la cohesió social, evitant tot etnicisme, es buscarà un diàleg amb l’Estat Espanyol, es treballarà dins el marc legal i sobretot, s’acaba amb el protagonisme del Govern de CIU-ERC, passant la centralitat al Parlament i a la participació ciutadana. Mai podrem estar prou agraïts a Iniciativa i Esquerra Unida el seu treball per aigualir els deliris de Diva que les vedettes CIU i ERC tenien en un principi.

3) Circ: Trobo perfecte que en cap cas s’hagi cedit a les teatrals pretensions circenses, maximalistes i ultranacionalistes de CUP que demanava incloure els territoris conquerits a sang i foc per Jaume I al s.XIII, un neocolonialisme imperialista hilarant i ridícul; doncs s’ha de viure en una dimensió paral·lela per pensar seriosament que hi ha una majoria independentista a Alacant, Perpinyà o Fraga (desconec si també volien incloure en el procés Atenes i Neopàtria, colònies catalanes a la Baixa Edat Mitjana). Per si no fos prou divertida la pallassada també hi volien afegir uns tocs de populisme anti-europeu, en la mateixa línia de David Cameron. S’ha de reconèixer que ens han fet riure una estona, ja que en el fons es tracta d’això!

4) Tragèdia I el millor de tot, sens dubte, es que aquesta resolució, tan limitadeta i insípida com  per recollir el meu suport, ha desbocat una lacrimògena tragèdia dins tres partits: Convergència i Unió a matadegolla llençant-se la bilis per Twitter, el grup parlamentari del PSC a punt de trencar-se i votant en contra d’una declaració tan light que seria perfectament assumible fins i tot per Ciutadans; sectors interns de la CUP, com MDT, desvinculant-se completament de la decisió del partit i el tentacle convergent de l’ANC titllant-los de “frau sagnant a la Nació Catalana”.

5) Vodevil Ni es un text històric, ni canvia res. Un vodevil d’allò més divertit per aquells que ens és absolutament igual si tot això acaba bé o malament! Una opereta que em rellisca completament, a  mi i als milers de persones que tenen problemes molt greus i molt més reals que aquesta pantomima parlamentaria, una astracanada identitària per passar l’estona, sense cap transcendència en la realitat, més enllà dels sentiments i els titulars. Al menys s’agraeix que donin un xic d’alegria i emoció a l’actualitat.

Endavant i que continuï la festa!

h1

NOSTALGIA DEL TRIPARTIT: Quan Catalunya tenia un Govern Decent

Desembre 10, 2012

Hi va haver un temps en que Catalunya tenia un Govern Decent que va legislar i governar a favor de les classes populars i no de les patronals, els mercats o les banderes. Un executiu socialdemòcrata amb el qual es va arribar al màxim desenvolupament de l’Estat del Benestar i a la cúspide de la igualtat social de tota la nostre història i que, possiblement, tornaran a passar dècades fins que ho recuperem.

Malauradament, però, no va ser capaç de vendre el seu relat als mitjans de comunicació en mans de la dreta convergent o pepera que van opacar la seva excel·lent obra de Govern a base de infames tòpics i burdes mentides, per tal de tornar a assaltar el poder i poder així perpetrar l’Holocaust Social que Artur Mas està realitzant per tal d’escanyar als més dèbils per pur sadisme i enriquir als poderosos que li donen suport.

En realitat CIU, i la resta de partits nacionalistes que li rendeixen vassallatge intel·lectual, mai confessaran que el veritable motiu del seu odi al Govern d’Esquerres son els seus complexes classistes, racistes i etnicistes contra l’origen social i territorial de José Montilla i per això es van inventar un seguit de falsos rumors suats que han calat en la opinió pública i que de seguit passo a desmentir.

GENERALITAT-PACTO

TÒPIC 1: “El tripartit va deixar els calaixos buits, endeutant-se per sobre de els seves possibilitats”

deute generalitat

El Govern de Maragall va ser el menys endeutat de la història autonòmica de Catalunya i el màxim rècord de poc endeutament i superàvit pressupostari es va aconseguir en el segon any del Govern Montilla. Es la insospitada i fulminant caiguda d’ingressos provocada pel col·lapse financer de 2009 el que provoca un augment de l’endeutament. En els dos anys del executiu convergent el deute ha augmentat molt més que en els 7 del Govern d’Entesa, a base de suprimir impostos als rics.

TÒPIC 2: El tripartit no va fer res

Sanitat: el nombre de metges va passar de 460 a 500 per cada 100.000 habitants, amb 4.600 nous professionals sanitaris;  es van construir 123 nous centres de salut; l’esperança de vida del néixer va passar dels 80 als 82 anys.

Educació: la taxa neta d’escolarització als 2 anys va passar del 50 al 60% i del 12 al 15% en escolarització en majors de 16 anys; es van crear 4.603 places universitàries noves, es van contractar 18.000 professors més.

Ciència: la despesa en Recerca i Desenvolupament va passar del 1,2 al 1,8% del PIB.

Benestar: noves ajudes a la dependència per a 132.000 famílies.

Anti-corrupció: Es va posar en marxa l’Oficina Antifrau de Catalunya i es va fer la Llei del Síndic de Greuges

Medi Ambient: estalvi d’un 16% en consum d’aigua, augment del 1.800% en energia fotovoltaica i del 800% de la eòlica. Prohibició de les curses de braus.

Llei de Barris: 141 actuacions urbanístiques en barris deprimits.

Habitatge: Llei de lloguer forçós dels pisos buits. Es van definir 100 Àrees Residencials Estratègiques amb pisos de protecció oficial en 86 municipis.

TÒPIC 3: “Saura no va evitar els abusos dels Mossos d’Esquadra”

El 2010 es va aprovar el Codi Ètic de la Policia de Catalunya, per tal d’imposar els valors democràtics en els cossos policials,  a partir de les recomanacions del Comitè d’Ètica de la Policia presidit pel ex-Fiscal anticorrupció Carlos Jimenez Villarejo, amb recomanacions del Síndic de Greuges, la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, entitats relacionades amb la defensa dels drets humans, sindicats policials, i entitats municipalistes. El Codi tenia 88 articles i tenia com a finalitat la no-discriminació, el control en el ús de la força,  o l’escorcoll de persones, partint de les recomanacions del Tribunal Europeu de Drets Humans i incloïa la obligació de fer-ne un informe anual amb queixes i recomanacions públiques. Aquest codi mai va entrar en vigor ja que Felip Puig el va derogar el primer dia d’entrar a la Conselleria.

Per altre banda es va prohibir l’ús del kubotan (punxó) o de la pistola elèctrica, es va regular l’ús de les armes de foc, així com es van posar càmeres a totes les comissaries, arribant al punt que a les Corts, molt polèmica per les seves denuncies d’abusos, va arribar a tenir 100 videocàmeres vigilant que els mossos no maltractessin als detinguts.

TÒPIC 4:Era un Govern espanyolista”

El Govern d’Esquerres va  aprovar un Nou Estatut que, tot i ser  retallat pel pacte Mas-Zapatero a Madrid i pel Tribunal Constitucional en alguns articles del preàmbul, va significar un salt endavant en autogovern i reconeixement plurinacional de l’Estat, sent aprovat per un 73,9% de vots afirmatius en referèndum.

Es va aprovar un nou sistema de finançament que va permetre a Catalunya fer un avenç quantitatiu en l’autogestió financera; així com es va aconseguir que retornessin els Arxius de Salamanca o el  traspas a la Generalitat de Rodalies, l’Hospital clínic, la Inspecció de Treball o la gestió del litoral. Finalment també es va tirar endavant una Llei de Consultes Populars, amb el vot en contra de CIU i PP, que permet fer referèndums als municipis o a nivell nacional.

CONCLUSIÓ

No som històricament conscients de com de be vam arribar a viure en aquest darrer moment d’esplendor social, amb un atur irrisori, sous decents i un executiu que va invertir en justícia social i no en absurdes macro-obres faraòniques, com el de València, per exemple. Es va fer tot allò que CIU i l’austericidi s’estan carregant i que potser passaran generacions fins que tornem a veure; penseu per un moment en com vivíeu el 2007 i com viviu ara mateix, per exemple. Ja s’encarregaran els historiadors del futur de recordar amb lletres d’or a Maragall, Saura, Montilla o Carod.

Però que ningú interpreti de les meves paraules que tot van ser flors i violes o que no es podria haver fet molt més per evitar l’actual crisi, ni que, molt menys, estigui reclamant un retorn d’aquella aliança. Al contrari: amb un PSC-PSOE rendit als mercats i una ERC encantada de fer d’escolanet a Mas, això resulta impensable! Ara ja no ens podem acontentar amb bons gestors socialdemòcrates, la urgència de la situació actual ens demana tant una valentia a prova de cagadubtes, com una alçada de mires per sobre de sectarismes adolescents.

h1

26N: Anàlisi de la Voluntat del Poble

Novembre 26, 2012

“Pots enganyar a tot el món algun temps.
Pots enganyar a alguns tot el temps.
Però no pots enganyar tothom tot el temps” ABRAHAM LINCOLN

-Perquè CIU es fot la insospitada patacada del segle? Doncs resulta que al final l’Emperador anava despullat! El seu intent de manipular la manifestació del 11S i apropiar-se dels sentiments de Catalunya ha estat tan descarada i evident que ha vorejat el ridícul del patetisme  i la vergonya aliena. S’han passat tan de frenada que semblava que el seu cartell electoral l’hagués dissenyat un bromista d’el Jueves per fer-ne una conya; les manifestacions d’autobombo (una d’elles en jornada electoral) eren pur populisme bananer i els escàndols de corrupció, la Vaga General i l’assumpte dels desnonaments han acabat de fer la resta. Mas ha fracassat com a President, com a polític i com a persona; està acabat i la guerra interna que comença avui al carrer Còrsega (amb un Grup Godó cridant a la sociovergència descaradament) serà un festí de voltors.

-Perquè ERC es segona força política? Doncs perqué aquestes eren les seves eleccions, les que han esperat tota la vida, alguns des de que van tenir ús de raó; era el seu tema, son qui s’han treballat els referèndums, l’ANC, la mani del11S i es just que s’enduguin la glòria ells i no CIU. Ara bé, no m’agradaria estar a la pell de Junqueras davant el gran dilema que té al davant: ha d’escollir entre seguir amb el projecte secessionista amb CIU, a costa de ser còmplice de les retallades, o exercir de primera força d’esquerres a Catalunya llençant a Mas a la sociovergència. I ambdues coses son totalment incompatibles!

-Perquè el PSC segueix caient en picat? La socialdemocràcia com a projecte està acabada mentre segueixin sent esclaus de la política de l’austeritat, el deute i les retallades; Navarro com a candidat es pèssim, tot i haver salvat els mobles i la seva campanya va ser tan dolenta que semblava dissenyada pel seu pitjor enemic. A qui se li va ocórrer centrar la campanya en l’eix nacional? On estan aquells brillants estrategues comunicatius de l’època de Maragall?

– Perquè el PP no es ressent de les retallades? Alicia Sanchez-Camacho està pletòrica en el debat nacional; ella si que ha sabut emprar amb enginy i sense ridícul les banderes per tapar les retallades. Mira que sembla tòtila i beneita a primera vista, però se la sap més llarga que un dia sense pa. Té agafat a Mas pels collons amb el rescat autonòmic i li anirà donant voltes cada cop que CIU faci un giny a ERC.

-Perquè ICV-EUiA obté el millor resultat des de l’època del PSUC? Herrera s’ha erigit com el veritable líder a la oposició a les retallades i com una alternativa sòlida  amb capacitat de governar i programa solvent com per atraure tot el vot catalanista del PSC, sense estridències nacionalistes ni populismes antipolítics, especialment a l’Àrea Metropolitana on esdevé segona força política a el Prat, Montmeló i quasi a Cornellà, així com a Sant Martí o Ciutat Vella, veient com l’alcaldia de la capital de Catalunya no es una quimera, ni molt menys. Els resultats a Lleida, Tarragona o Girona també son molt bons amb candidats espectaculars.

– Perquè Ciutadans arrasa?: A l’urna que vaig fer jo el recompte van esdevenir 2a força; son el vot estomacal dels socialistes més anti-catalans i amants del populisme fàcil; tenen un candidat que és molt bon orador i que ha sabut deixar de banda tics xenòfobs i ultres, mostrant una cara amable que els han fet créixer com mai a l’àrea metropolitana. Era el seu tema i CIU els ha servit la campanya en safata per tal que es poguessin esplaiar a gust tirant a matar contra el patetisme barretinaire. Un exemple de com treure un resultat espectacular sense fer pràcticament res!

Perquè entra la CUP-AE? Doncs perqué eren la novetat desconeguda, amb una campanya molt bona i engrescadora, amb un suport entusiasta d’abstencionistes militants i de partits minoritaris anti-capitalsites, així com tota mena de moviments socials. Ara bé, la virginitat només es pot perdre un cop; a part de presentar-se com un partit que mai ha trencat un plat, ara haurà de demostrar que a més en sap fregar algun. Els mediocres resultats que s’endú allí on ja té regidors (Vic, Girona, Sant Cugat, Molins o Mataró) i sobretot allí on governa (Arenys de Munt) els haurien de fer reflexionar: volen bastir un front d’esquerres plural per governar algun dia o insistir en la seva virginal puresa dogmàtica antisistema?

-Perquè s’enfonsa PxC? La immigració ja no preocupa tant  i, sobretot, la feina d’Unitat contra el Feixisme ha obert els ulls a molta gent. El seu vot populista s’ha refugiat a Ciutadans, esperem que per una bona temporada!

– Perquè s’enfonsa SI? Perquè son un partit sense cap base i un projecte personalista que va néixer al voltant d’un individu que va fotre al camp a la primera de canvi

PD: L’enquesta de conya que vaig fer al blog, ha estat la única que pronosticava la patacada de CIU. Al loro!

h1

25N: Anàlisi Comparatiu dels diferents Programes Electorals

Novembre 12, 2012

Ja saps que votes? Saps quines son les propostes concretes de cada opció política en cada àmbit de l’administració pública? Doncs bé, jo que soc una mica freak de la política me’ls he llegit tots (per sobre) i n’he fet un anàlisi comparatiu per tal de facilitar la feina a totes aquelles persones indecises que encara no han decidit en ferm la seva opció pel 25N

LINKS ALS PROGRAMES-> CIU, PSC, PP, ICV-EUIA, ERC, C’S, SI i CUP

Llargada dels programes en Número de Pàgines

En aquest gràfic podem veure clarament com es distingeixen dos grups de partits: els que han tingut experiència de govern a Catalunya i els que no. Resulta comprensible, fins a cert punt, que C’s, SI i CUP,  al estar al grup mixt o fora del Parlament, hagin presentat un pamflet molt simple amb un esquema bastant genèric de les seves principals idees, sense detallar les seves propostes en  cada àmbit de l’administració, però que el tercer grup del Parlament (PP), que governa a la majoria de comunitats sigui el que té el programa més curt es imperdonable!

Espai que dediquen al Eix Nacional-Social, en % del nombre de pàgines

Resulta ben curiós que el partit que destina més espai a parlar de l’eix nacional sigui Ciutadans (quan se suposa que estan en contra del nacionalisme) o que CUP sigui el 2n partit que menys parla de l’eix social (quan se suposa que son l’extrema esquerra) o que SI tingui més propostes socials que el PP. També destaca el poc espai que destina CIU a l’eix nacional al seu programa, quan en campanya no parlen d’una altre cosa! Que ICV-EUiA sigui l’abanderat de les propostes socials, en canvi, es d’allò més previsible; també és l’únic partit que no situa la relació amb Espanya en el primer capítol.

Model de Referèndum

CIU: Un Referèndum per que Catalunya sigui un nou Estat dins Europa quan hi hagi una majoria qualificada i es garanteixi que Catalunya no sortirà d’Europa; mentre estant es crearan estructures d’estat.

PSC: Referèndum sobre una reforma federal de la Constitució Espanyola per donar noves competències a Catalunya, sempre dins la legalitat vigent.

PP: Oposició total a qualsevol referèndum.

ICV-EUiA: Referèndum per tal de crear un Estat Català que podria estar federat o confederat amb Espanya (sempre que es reformés la Constitució i hi hagués una veritable voluntat de federació a Espanya) o bé directament independent. Rebuig a tota posició etnicista o ultra-nacionalista.

ERC:Referèndum convocat pel Parlament perquè Catalunya sigui un estat dins Europa, dins la legalitat espanyola o europea. Proposen que el nou parlament es centri exclusivament en aquest tema.

C’s: Reformar la Constitució Espanyola per eliminar el Senat, coordinar les administracions per evitar duplicitats, delimitant competències. No especifiquen si caldria un referèndum.

SI: Proclamació unilateral de la independència al Parlament de Catalunya o celebració d’un referèndum (o les dues coses alhora). Posteriorment es negociaria bilateralment amb Espanya la secessió. Es buscaria el suport de la UE i de la ONU. Son els únics que posen una data màxima: el 11 de Setembre de 2014. Mentre estant hi hauria d’haver un Govern d’unitat amb tots els partits favorables a l’autodeterminació.

CUP: Un referèndum a tots els “Països Catalans” (incloent Catalunya Nord, País Valencià, Balears i Franja d’Aragó),  amb vot a partir dels 16 anys i un sol estat que quedaria immediatament fora de la Unió Europea i de la OTAN.

Posició davant l’Austeritat i el pagament del Deute

CIU: Pagar el deute, obeir les polítiques d’austeritat de la UE, política de Dèficit Zero. Que l’estat avali el deute de els CCAA

PSC: Pagar tot el deute, però en comptes de fer polítiques d’austeritat i retallades, recuperar impostos de successions i donacions, així com taxes en sanitat, educació, transport o medi ambient.

PP:Defensa a ultrança de l’austeritat i de pagar el deute als mercats, limitant per llei l’endeutament públic.

ICV-EUiA:Acabar amb la política d’austeritat, promoure una agència pública europea de qualificació del deute, fer una auditoria sobre el deute públic i privat, no pagar els interessos del deute als bancs ni aquell deute que es declari il·legitim, tal com proposa la Plataforma per l’Auditoria Ciutadana del Deute.

ERC: El deute de Catalunya es culpa de l’Estat Espanyol i de l’espoli fiscal. Proposen una hisenda catalana amb més impostos progressius , mesures keynesianistes en comptes d’austeritat.

C’s: Pagar tot el deute i aplicar les mesures d’austeritat que siguin necessàries, retallant l’administració pública fins on calgui

SI: El deute és culpa d’Espanya. Una Catalunya independent tindria un Banc Públic que rebria crèdit directe del BCE. Una Catalunya independent tindria un equilibri perfecte entre pressió fiscal i serveis públics, sense retallades.

CUP: Impagament total de tot el deute i abandó immediat del euro.

Valoració subjectiva i personal

CIU: El millor Abandonen els tics racistes i xenòfobs del passat, proposant mesures d’acollida i integració a les persones migrades; així com defensen la igualtat total de persones GLTB, situant-se en el terreny d’una dreta europea liberal i no ultra-conservadora o populista. Per fi! Benvinguts al segle XXI! El pitjor Tot el programa és just el contrari del que han fet aquests dos anys de retallades draconianes. Culpen de tota la seva desastrosa gestió de govern al Tripartit i a Espanya, com si ells no haguessin fet res.

PSC: El millor Està basat el el programa keynesianista moderat de François Hollande i no tant en el del fallit PASOK de Grècia de “no hi ha alternativa a les retallades” El pitjor Una reforma constitucional que no es creu ni el PSOE. Reivindica propostes fiscals que ells mateixos es van carregar. La moderació i la timidesa de les reformes plantejades fa pensar en que els hi sàp greu ser massa agosarats.

PP:El millor Planteja derogar l’euro per recepta. El pitjor Assumeix plenament l’extremisme racista de Garcia Albiol en immigració, amb controls i expulsions. Es curt, mal redactat i inclou una foto d’Alicia Sanchez Camacho al mig sense motiu aparent.

ICV-EUiA: El millor Es l’únic programa que incorpora eixos transversals de política de gènere i joventut, totes les propostes van sorgir de els sectorials i se’n van recollir 1.118, ni més ni menys que es van sotmetre a consulta i deliberació a tota la militància, votant les 30 prioritàries en referèndum. Son d’un rigor i pragmatisme impol·lut, tot i que plantegen una transformació radical de tota la societat. El pitjor Tot i ser ultra exhaustiu, la part d’arqueologia i patrimoni es molt breu a diferència del Programa de 2010. Mea culpa per no haver-m’hi fixat a temps i haver-ho esmenat!

ERC: El millor Han agafat com a pròpia la proposta del Partit Verd Europeu de fer una “Green New Deal”, amb creixement econòmic sostenible impulsat per l’estat envers llocs de treball en economia verda i energia alternativa. Llàstima que després pactin amb CIU tramitar la Llei Òmnibus. El pitjor Es basa amb la hipòtesi de que Catalunya esdevendrà un estat independent inmediatament i ens pinten una Arcàdia feliç on gairebé brollarà mel de les fonts. No hi ha cap crítica a les retallades de Mas i tot és culpa d’Espanya.

C’s: El millor Es l’únic partit que denuncia obertament la manipulació dels mitjans de comunicació públics i privats per part de CIU. El pitjor: El populisme antipolític ultra-demagògic que ocupa quasi la meitat del programa. Per ells tota la crisi s’acabaria eliminants càrrecs polítics, subvencions i, per tant, deixant la democràcia en mans de menys persones. El seu programa econòmic es molt neoliberal, defensant una gestió privada dels serveis públics, les retallades o acabar amb el PIRMI si no hi han diners

SI: El millor Acabo de descobrir que tenen una ideologia i propostes més enllà del independentisme i que, a més, son bastant d’esquerres i estan en contra de els retallades El pitjor Igual que ERC ens presenta un paradís meravellós i completament inversemblant per la Catalunya independent.

CUP: El millor Reivindica el decreixement, el cooperativisme i la sobirania alimentària, així com moltíssimes propostes dels moviments socials alternatius. El pitjor No és un programa electoral, és un pamflet ple d’objectius màxims i utòpics a llarg plaç. No explica quines lleis o mesures pressupostàries volen dur a terme, sinó com és el món que somien; destil·lant infantilisme i amateurisme per arreu, comprensible ja que és el primer cop que es presenten en unes eleccions autonòmiques. Les seves propostes nacionals son tan tan tan maximalistes que podríem qualificar-les d’imperialistes, al reivindicar un sol estat per tots els territoris conquerits a sang i foc per Jaume I al segle XIII.

h1

El 25N NO pensis en una bandera, estúpid!

Novembre 9, 2012

El 15M no ha servit per res, les manifestacions contra les retallades han estat fum, les Vagues Generals un mer anècdota. Si hem de fer cas a l’enquesta del CEO publicada avui, Catalunya es suïcidarà políticament el proper 25N amb una majoria absolutíssima de CIU i una oposició liderada pel PP, amb un Parlament format per un 71% de diputats de dretes, una de les xifres més elevades de la història d’Europa en un Parlament democràtic.

Per fi ha quedat demostrat empíricament el que jo sempre he dit en aquest blog: que el debat en l’eix nacional tan sols serveix per alimentar la dreta dels dos cantons (CIU i PP), tapar les retallades i alienar als ciutadans, dividint-los per motius ètnics i aigualint el conflicte social i la lluita de classes. Els desnonats votant a La Caixa, els obrers als patrons, els retallats als retalladors, el món al revés i tothom tant content entre barretines i tricornis.

I tot gràcies a aquella fatídica tarda de l’11 de Setembre i la seva marxa-pantomima promoguda i organitzada per la Dictadura Mediàtica convergent! Ja podia haver plogut i la de drets socials que hauríem salvat de els urpes del capital! Quantes escoles i hospitals ens va costar aquella broma?

Estorat i compungit observo com uns desorientats PSC, ERC i CUP-AE pensen centrar la seva campanya en l’eix nacional, parlant ad nauseam d’independència o federalisme, cavant encara més fons la pròpia tomba política de les classes populars. Tan sols ICV-EUiA prioritzarà l’eix social en el seu programa, als espots  i a la propaganda, sense renunciar a parlar del dret a decidir, però sense situar-lo com a únic reclam. Una única espurna de lucidesa entre un magma de borregisme patrioteril. No està malament!

Però es que no han llegit a Georges Lakoff? Aquest investigador americà en lingüística cognitiva va explicar en el seu magnífic llibre  “No pensis en un Elefant” els motius pels quals la dreta guanyava sempre els eleccions als EUA: perqué construïa un discurs emotiu i irracional basat en metàfores lingüístiques i l’esquerra era tan estúpida que els agafava com a vàlids i els adoptava com a propis, fent campanya per l’enemic. Es a dir, posant una estelada o la paraula “federalisme” en un cartell, estem situant el relat polític exclusivament en el camp de la dreta.

Avui comença una campanya falsament plebiscitària, convertida per un boig egòlatra que es creu el Messies Salvapàtries en un referèndum sobre una cortina de fum que s’ha inventat ell mateix per tapar la destrucció massiva a l’Estat del Benestar i aconseguir la majoria absoluta que necessita per privatitzar l’Hospital Clínic i tota la gestió de l’aigua a Catalunya.

Crisi, atur desnonaments… i nosaltres amb les banderes! Una campanya on s’havia d’estar parlant de que podem fer contra l’austeritat i quines alternatives hi han a pagar el deute. I es parlarà de tot menys d’això. Perquè aquesta és la victòria del Capital: que tothom cregui que la culpa de la crisi és d’una bandera .

h1

Els 10 errors de Pere Navarro al capdavant del PSC

Setembre 30, 2012

1)No ser diputat al Parlament i no deixar de ser alcalde: no és seriós que el cap de la oposició no estigui de cos present al espai polític pensat per escenificar  el combat dialèctic entre forces polítiques, deixant a una glòria passada i cremada com Joaquim Nadal per aquesta tasca, creant, a més, un doble discurs i una polifonia que confon a l’electorat. Per altre banda la dualitat alcalde de Terrassa – líder del PSC es una esquizofrènia bipolar del tot prescindible.

2) Fer una executiva mediocre i pilota, mentre purga als dissidents més vàlids: Núria Marín responsable de medi ambient? Ens hem tornat bojos? És alcaldessa de la ciutat amb menys espais verds per habitant de tot Europa, la mateixa que es volia carregar Can Trabal, la darrera zona agrícola de l’Hospitalet, per fer-hi blocs de ciment! Mentre estant es dedica a fer purgues estalinistes al grup parlamentari apartant a talents tan vàlids com Higini Clotes,  Marina Geli o Rocio Martínez Sampere.

3) No tindre una opinió única sobre Eurovegas: arrel de la seva executiva dèbil i desorientada, en cada territori han agafat una opinió diferent sobre un dels temes més candents de l’actualitat política: Eurovegas. A Barcelona i Hospitalet han tingut una oposició frontal, al Prat ambigua i a Cornellà, Sant Boi i Gavà absolutament a favor. Això és un partit o una olla de grills?

4) Apostar a cavall perdedor al Congrés del PSOE: El PSC va posar tots els seus delegats al cistell de Carme Chacón, renunciant al grup propi i a fer cap esmena de contingut federalista per tal de no perjudicar la seva candidatura. Un cop Chacon va ser derrotada, Rubalcaba va aprofitar per ningunejar als socialistes catalans que es van quedar sense cap mena d’espai ni veu dins del PSOE.

5) Pactar el PAM amb Trias a Barcelona: Després de passar a la oposició per primer cop en democràcia, el PSC de Barcelona renuncia a plantar cara a CIU i li vota el PAM, sense entrar al Govern municipal i a canvi de res. Es a dir, un si però no,de nou confusió i ambigüitat. I evidentment el que passa a la capital catalana té transcendència nacional!

6) Salvar a Artur Mas d’haver de comparèixer pel cas Palau (vídeo): De nou complicitats i amiguisme amb la dreta al Parlament, en un tema com la corrupció econòmica dels partits polítics, de tanta sensibilitat per part de la població afectada per les retallades.

7) Canviar d’opinió constantment respecte a la Manifestació del 11S i l’independentisme: Primer fa una oposició frontal i la menysprea, quan veu que la cosa va de debò diu que realment la manifestació no es per la independència, però segueix sense donar-hi suport; posteriorment carrega frontalment contra l’independentisme, fent una aposta pel federalisme que no comparteix el PSOE per, al dia següent, dir que els independentistes tenen lloc dins el PSC. Navarro guapo, si no saps que dir, no diguis res, calla com Rajoy  i parla de temes socials. Tenint en compte que el 56% dels votants del PSC estan a favor del dret a decidir, la ficada de pota és històrica. Una cosa es denunciar la manipulació de CIU-ANC per tapar les retallades i divinitzar Mas, com faig jo, i una molt diferent es passar-se de frenada i acabar quasi defensant el nacionalisme espanyol.

8) Renunciar a l’herència del Tripartit: Si, d’acord aquell govern els va fer perdre molts diputats, però en comptes de defensar les moltíssimes coses bones que van fer els dos únics executius d’esquerres catalans des de 1939, no en volen ni sentir a parlar. Llavors quines son les aliances del PSC? Un front espanyolista a la basca amb PP i C’s? Sociovergència?

9) Fer unes pseudo-primaries de mentideta: Unes primaries entre Tura i Navarro on només podien votar Consellers Nacionals i no els militants és democràcia? Es a dir, els centenars de persones que formen les bases del partit no tenen dret ni a decidir qui és el seu candidat a Presient/a? I perqué els volen? Per enganxar cartells i pagar quotes? Això per no parlar del numeret dantesc de donar 30 minuts als candidats per buscar avals. A que juguem? A fer una ginkana d’esplai??

10) No tenir absolutament cap proposta positiva i engrescadora mínimament creïble: No estan a favor d’un nou horitzó nacional per Catalunya, ni el seu federalisme es una aposta versemblant quan Rubalcaba passa olímpicament. No es poden presentar com a enemics de les retallades quan ells les van iniciar al dictat dels mercats. No poden oferir un canvi democràtic en la línia 15M quan son incapaços de fer primaries. No tenen un líder creïble i il·lusionant, ni cap aliat per arribar al Govern. No es poden presentar com la oposició anti-CIU quan li tapen la corrupció i salven els mobles a Trias. En un moment d’auge antipolític i  on molta gent ho està passant molt malament, igual tindre algun projecte de país que vagi més enllà de repartir-se càrrecs, no estaria de més.

h1

#29M: Cap a una Vaga unitària i massiva!

Març 17, 2012

M’agrada molt veure com les diferents sinergies que han anat sorgint per tots els racons des de fa un any, en contra del tsunami neoliberal i populista que arrasa el nostre benestar, poc apoc van confluint en alguns espais comuns.

L’altre dia vaig participar en una Assemblea Oberta de cara a la propera Vaga General, absolutament horitzontal, on varen participar membres de CCOO i UGT, així com de les diverses Associacions de Veïns de l’Hospitalet, moltíssims militants d‘ICV-EUiA, alguns socialistes desubicats acabats d’arribar a l’oposició, un representant solitari d’ERC, així com molta gent del 15M. Tal com va dir una portaveu d’UGT, tots hem entès, des de la més diversa pluralitat ideològica, que l’enemic no està entre nosaltres i que cal plantar-li cara units o ens esclafaran.

Ràpidament ens vam posar mans a la obra distribuint-nos barris per fer difusió, establint un calendari de reunions o objectius estratègics pels piquets. Mans a la obra i a treballar que aquí no s’hi val a badar davant la ferotge ofensiva del capital, amb la sempre servil ajuda dels esquirols, aquests zombies miserables i covards, capaços de trair a la seva mare per por a perdre el sou d’un dia o quedar malament davant el seu amo.

Aprofitant l’experiència dels que porten lluitant dels del 36, combinada amb l’empenta dels que agafem el relleu, podem ser imparables!

Suposo que aquest espai de trobada tan plural serà difícil de reproduir allí on les centrals sindicals vulguin mantenir una obsoleta jerarquia vertical, o les assemblees del 15M estiguin segrestades per zumbers populistes que es creuen en possessió de la veritat absoluta i que l’esquerra va néixer fa un any. Afortunadament no és el cas d’Hospitalet, on l’auge del neo-feixisme ha creat molts ponts i cruïlles conjuntes entre els resistents.

Ja podeu veure que xulos han quedat els cartells pels comerços!