Reflexions Post-Apocalíptiques

Trobar els mots encertats per definir els sentiments de ràbia i impotència que m’han envaït aquest cap de setmana resulta una tasca àrdua i hercúlia. Intentaré ser simple, sintètic i racional, superant el shock inicial que, tot i ser esperat, m’ha deixat atordit després de la sacsejada:

1) Efectivament, es tractava d’una “Crisi en W”

Quan al 2010 vàrem sortir de la recessió, ja es veia vindre que era una sortida en fals, un pedaç per sortir del pas i que mentre no s’apliquessin polítiques keynesianistes d’inversió pública, disminuís l’atur i es generés consum, aquell creixement era un breu miratge per agafar impuls i caure amb molta més força cap a l’abisme. La veritable Crisi comença ara; el que hem viscut fins al moment tan sols era  un frugal aperitiu. Aquest rescat és una soga al coll, una llosa que ens aboca a una recessió llarga i profunda i sense la menor esperança de llum al final del túnel.

2) I perqué ara?

No ha estat cap casualitat la data escollida per realitzar aquest previsible rescat. Un cop la Prima de risc va superar els 500p era qüestió de dies i s’ha escollit aquest cap de setmana simplement per que coincidia amb l’Eurocopa, moment de màxima imbecil·litat massiva i alienació col·lectiva, una anestèsia ideal per prendre decisions radicals sabent que els ramats borreguers es troben massa embadalits per fer quelcom. Per altre banda s’havia d’actuar abans de les Eleccions Gregues com fos. Una victòria contundent de Syriza pot obrir el meló d’una rebel·lió interna a Europa en contra de la Troica i les seves mesures neoliberals. Calia deixar-ho tot ben lligat abans que aquesta possibilitat es materialitzés.

3) Les conseqüències econòmiques del Rescat

Segurament haureu vist com avui la Borsa puja i la Prima de Risc baixa. Ni cas! Un breu miratge que no durarà res; la típica idiotesa del nou ric borderline que es compra joies i un descapotable quan li acaben de concedir un crèdit, sense pensar en que el primer plaç de pagament es troba a la cantonada. A partir d’ara l’FMI monitoritzarà la nostra economia, la qual cosa significa que els propers Pressupostos hauran de complir si o si amb el dèficit estipulat per la UE ( menys del 2%) quan ara és del 6%. Ergo la retallada d’enguany haurà de ser del doble que en el passat exercici pressupostari. D’on es retallarà? Doncs del que encara no s’ha tocat: prestacions de l’atur i jubilació; així com noves pujades de l‘IVA, acomiadaments de funcionaris i eliminació de competències autonòmiques. Per tant, doncs, nova disminució en el consum, més contracció de l’economia que dinamitaran la Borsa i impulsaran la Prima de Risc i l’atur a noves cotes estratosfèriques, igual que ha passat a la resta de països rescatats.

4) Les conseqüències polítiques del Rescat

Rajoy ha dinamitat amb mig any tot el seu capital polític i la confiança que el van dur a la majoria absoluta. El PP ha esdevingut la riota de la premsa estrangera i nacional; tan sols li queda el consol de saber que el PSOE encara no aixeca el cap, ni ho farà en molt temps. Entrem en una espiral política a la grega on els extrems comencen a guanyar força. Si IU fes una aposta radical i canviés Cayo Lara per Alberto Garzón, promovent una aliança més àmplia i plural amb ICV, Equo, Anticapitalistes i diversos partits d’esquerra nacionalistes, podríem estar davant d’una espècie de  Syriza a la espanyola. Donem-li temps! Per altre banda no acabo de veure que pugui sorgir cap alternativa nacional per la dreta al PP, més enllà de l’ambigu i confós UPyD. En quant als moviments socials, el 15M té una oportunitat d’or per rearmar-se als carrers!