Arrels teòriques de l’Antipolítica: Daniel Bell i Francis Fukuyama

L’Antipolítica, aquesta no-ideologia que es basa en el populisme simplista, l’odi a les idees i a la intel·lectualitat, que culpa a tots polítics per igual  de ser una casta que ha provocat la crisi (exculpant així al capitalisme neoliberal), té unes bases filosòfiques molt més arrelades del que ells mateixos sospiten. Arrel del triomf del còmic Beppe Grillo a Itàlia (un messiànic sectari que depura dissidents),  desgraciadament sembla que aquest perillós verí carregat de buida demagògia, que tantes semblances guarda amb el feixisme primigeni, ha trobat simpaties dins certs moviments socials i formacions que semblen haver venut la brúixola ideològica per uns quants followers a Twitter.

Analitzem doncs com es comença a gestar aquesta teoria antipolítica des de Estats Units, fa ja uns quants anys:

Daniel Bell

L’any 1960 el sociòleg i professor  de Harvard Daniel Bell, considerat com un intel·lectual d’esquerra  anti-stalinista va publicar el llibre “La fi de les ideologies” on s’enuncien les següents idees, posteriorment desenvolupades en suplements de la revista Times:

–  La lluita de classes ja no és el motor de la història arrel de l’aparició de noves tecnologies i telecomunicacions que permetien una ruptura amb el passat i un desenvolupament individual al marge de les movilitzacions col·lectives. La confrontació social en la era post-industrial ja no es produeix dins l’àmbit del treball i entre classes socials, sinó que es produiran noves jerarquies en funció a l’accés al control de la informació.

– La fi de la dialèctica esquerra-dreta ja que, arrel de l’imminent triomf mundial del capitalisme i la democràcia liberal, ens trobem  davant l’emergència d’un pensament únic i global.

– Bell anuncia que amb la universalització del mercat lliure en la societat post-industrial moren tan els valors culturals de la ètica burgesa decimonònica (esforç i conservadorisme purità), com la consciència de classe proletària i aquestes son substituïdes per una consciència de consumidor i una ètica hedonista i individualista de busca del plaer immediat per a un mateix. Bell creu que això ha estat degut a l’aparició de diverses novetats tecnològiques (cotxe, cinema i ràdio) i socio-econòmiques (la publicitat, la obsolescència programada i els crèdit assequible).

Francis Fukuyama

El principal autor influenciat per Bell va ser aquest politòleg nord-americà i neoconservador radical, autor del pol·lèmic llibre “La fi de la història i l’últim home” (1992) on reflexionava sobre com seria la política mundial després de la caiguda de la URSS i la fi de la Guerra Freda:

– La història entesa com una lluita entre grans ideologies ha mort, amb el triomf mundial i definitiu del neoliberalisme i la democràcia representativa, com ho demostra el fracàs del socialisme soviètic. Les ideologies ja no son necessàries i han de ser substituïdes per la economia; ja no existeixen les classes socials, sinó individus aïllats buscant el màxim benestar individual amb la mínima inversió d’esforç.

– El nou motor de la història a partir d’ara es “el desitj de reconeixement”, es a dir, l’empoderament, l’autoestima o la consciència de la dignitat com a individu, que ha de desenvolupar-se en contra de la “tirania de la igualtat”, abolint aquelles estructures socials col·lectives (administracions públiques, partits, sindicats, moviments socials…) que, en nom d’una ideologia, busquen uniformitzar els nostres drets, en comptes de permetre desenvolupar-nos com a subjectes singulars.

Fukuyama va ser, també, un dels creadors del “Projecte pel Nou Segle Nordamericà”, un think-thank d’extrema dreta neocon que promulga la supremacia política mundial dels EUA i que va ser un dels promotors de la Segona Guerra d’Irak durant el govern de Georges Bush Jr. Els seus pilars ideològics son que Amèrica ha d’expandir arreu del món els seus valors de la llibertat individual i democràcia liberal, acabant per la força militar amb tots aquells governs o organitzacions que s’hi oposin.

Conclusions

1) L’Antipolítica es de dretes:  Tot i que l’Antipolítica refusa l’eix esquerra-dreta, aquesta postura tan sols busca legitimar la ideologia actualment en el poder, que és la dreta; per això renuncia a disputar-li l’hegemonia cultural o a qüestionar els seus principis. Tot i que rebutja el debat intel·lectual i la reflexió filosòfica, per considerar-la elitista, en realitat es basa en complexes teories desenvolupades durant la Revolució Conservadora per think-thanks  nord-americans de l’ala més extrema neocon, com ja hem vist.

2) Individualisme: El veritable objectiu  de l’Antipolítica es dur a terme la frase de Margaret Tatcher “No existeix la societat, tan sols els individus” , plantejant una esmena a l’existència de tota organització col·lectiva (sobretot partits i sindicats, que no patronals) al considerar-les corruptes i no representatives, facilitant així la feina als empresaris explotadors, que busquen combatre la negociació col·lectiva, i somniant amb una política a la americana, on es voten persones i no partits. El subjecte anti-polític és l’individu que, a través de les xarxes socials, es queixa de tot, critica a tothom, però no participa en res, ni es relaciona amb ningú a la vida real, ja que desconfia de tothom.

3) Tecnocràcia i capitalisme: Un govern “sense idees”, “d’unitat” que faci “el que cal fer”, aquesta sembla el lema anti-politic. També es el de la Troika quan nomena a Monti president en un Govern d’Unitat per tal de fer les retallades que calguin. De l’únic que té por el poder econòmic es de que algú qüestioni les lleis del mercat lliure; que es posi en dubte la democràcia i es rodegin Parlaments i no la Borsa, els va de perles i afavoreix els seus interessos per desmantellar tot allò públic i acabar amb qualsevol intent per part de l’esquerra de posar un control o una regulació pública en el sistema econòmic.

4) Nihilisme anti-revolucionari: Dir “No a tot” no té res de transgressor; es un nihilisme desmovilitzador que tan sols ens porta a un carreró sense sortida i a la desconfiança absoluta. Si res té sentit, si cap idea és vàlida ni cap organització representativa, el millor que podem fer és quedar-nos assegut al sofà i escopir bilis a les xarxes socials sense presentar alternatives.

5) L’Antipolítica és just l’antítesi a la Nova Política, que busca augmentar la participació de les bases en la presa de decisions dels partits i fomentar la transparència per acabar amb la corrupció, regenerant el debat intel·lectual fomentant debats més participatius i assemblearis, sempre de forma col·lectiva i horitzontal. Desgraciadament l’analfabetisme filosòfic d’aquest país ha dut a molts  a confondre aquests dos conceptes, antònims i antagònics, assumint la demagògia antipolítica com si aquesta fos una cosa progressista o revolucionaria, quan es just el contrari.

Té futur el Teatre?

L’altre dia, mentre assistia entusiasmat a la representació de “Celebració” al Teatre Lliure de Gràcia, em plantejava molt seriosament si estava contemplant la lacònica agonia d’una antigalla obsoleta incapaç de competir amb la innovació permanent als mitjans de comunicació electrònics o, si pel contrari, aquell havia esdevingut el darrer refugi davant la burda artificiositat del cinema.

Les primeres representacions teatrals de les que tenim constància històrica daten del segon mil·leni abans de la nostre era, allà per l’Antic Egipte, on es dramatitzava la mort d’Osiris amb l’ajuda de màscares; però de ben segur que en els seus quatre mil anys d’existència mai abans havia estat tant en perill la seva supervivència com ara.  Els motius? Doncs bé, segons cita Josep Ramoneda al seu darrer llibre, serien aquests:

– La societat actual ha oblidat el passat (la tradició) i el futur (la utopia), vivim en una dictadura del present immediat on es defuig de tota forma de dolor. Així doncs, ja no tenen sentit els drames i les tragèdies en les que es fonamenten els temes universals del Teatre.

– Els avantguardismes han dut a l’Art vers un estat de Revolució permanent, basat en una pueril idea del progrés que refusa repetir res que ja s’hagi fet abans, imposant així una ruptura constant.

-El postmodernisme ha decretat la mort de l’Art, de la Història, les ideologies i el pensament. En mig de tanta pompa fúnebre el defalliment teatral es dona per descomptat.

– Jo hi afegiria l ‘individualisme extrem en que vivim a la societat actual fa que la gent temi participar en actes col·lectius, preferint sempre l’alienació domèstica d’un televisor o un ordinador; així com els nivells d‘incultura galopant en que pugen les noves generacions.

Però, per altre banda, el Teatre presenta unes característiques específiques que ens apunten en direcció contrària:

-La singularitat: cada funció és única, una experiència irrepetible tant per l’emissor (l’actor) com pel receptor (l’espectador). Aquesta vivència és irreproduïble en cap altre format.

-La presència humana: el fet de tenir a un actor al davant, sense que hi hagi cap mitjancer virtual, és una sensació que resulta impossible de piratejar.

Jo crec que de la mateixa forma que la fotografia no va acabar amb la pintura, el cel·luloide tampoc donarà sepultura a l’escenografia; simplement el seu llenguatge s’adaptarà a la nova concepció estètica del moment, com ha succeït al llarg dels seu passat.

Doncs si, estimats lectors, apagueu ja el vostre ordinador, un cop acabat el post, i pregunteu-vos quan fa que no aneu al Teatre. Quina va ser la darrera ocasió que vau viure una interpretació descarnada? Una orgia de dramatisme a pèl? Una tragèdia que us ericés la pell i us fes saltar les llàgrimes? Doncs vinga! No us ho penseu més i correu a per les entrades!

 

QUE PENSIN ELS ALTRES!

Pensar, es a dir, qüestionar els imperatius teòrics transmesos per la societat mitjançant la acadèmia i els mitjans de comunicació, ha esdevingut un acte marginal, sorprenent per la seva excepcionalitat i revolucionari per la seva infreqüència.

I per a que serveix pensar? Althusser ja va dir que tota aquella filosofia que no transformi la realitat material, no té cap mena d’utilitat social, mostrant-nos com tots els autors anteriors a Marx es limiten, simplement, a teoritzar abstraccions, legitimant i explicant el poder o les estructures pre-existents a ells, no a imaginar-ne unes de noves; anant a remolc de la història, en comptes de marcar-ne el rumb.

Quants estudiants de filosofia qüestionen realment allò que els expliquen a l’aula i no es limiten a ser un esglaó dins una cadena de transmissió ideològica intergeneracional?

A la meva disciplina científica passa exactament el mateix. El 90% d’arqueòlegs han renunciat a replantejar el passat, a qüestionar els models teòrics o metodològics presents i dediquen les seves publicacions a enumerar tipologies d’objectes trobats o descriure superficialment les estructures excavades; de la forma que, si una dada no encaixa amb el model del llibre, aquesta directament es descarta.

En l’univers idealista en el qual vivim la teoria és sagrada, el dogma preexistent inqüestionable i la societat no vol escoltar cap noticia que no encaixi amb la seva visió particular del món. La realitat material objectiva ha estat relegada a les golfes de la intelectualitat, tancada dins un laberint de miralls postmodern en el qual la matèria varia segons l’observador i l’únic que poden fer els científics és interpretar les interpretacions.

La facilitat per obtenir informació a la xarxa global, no ens ha fet més objectius, sinó que ha multiplicat fins a l’infinit les bombolles ideològiques i el fanatisme (incluït el d’esquerres, desgraciadament): ¿qui de vosaltres llegeix un diari o una web situada a les antípodes de la vostre tendència política? Doncs jo, cada dia, faig un repàs per tota la caverna mediàtica pepera, convergent, anarquista,  independentísta o ultracristiana.: Soc addicte a conèixer els punts dèbils dels meus propis arguments i al·lucino veient com un mateix fet empíric pot ser tergiversat a esquerra o dreta, segons quina sigui la intencionalitat del narrador. Això no vol dir, peró, que la objectivitat sigui inassequible, sinó que cal desprendre’s de tots els perjudicis ideològics previs alhora de jutjar un fet.

Als idealistes i als fanàtics no els cal pensar: ells son vassalls de conceptes metafísics inexistents, com els deus o les nacions, i cap fet observable pot posar en dubte l’immaculada perfecció de Jahvé/Al·là, o de Catalunya/Espanya. Son impermeables a la realitat: és igual que la prehistòria demostri la falsedat del gènesi o, que la història medieval ens descrigui els horrors que les massacres que Jaume I o els Reis Catòlics van cometre per tal de marcar els límits suposats de les seves imaginaries nacions.

Els científics molestem a aquells que no volen saber que hi ha més enllà de la seva concepció prèvia de la realitat. Peró, sobretot, fem nosa aquells científics capaços de pensar i qüestionar la societat, minant així les bases del pensament idealista.

40 anys de conspiranoies llunàtiques.

Tal dia com avui, fa 40 anys, la nau Apol•lo 11 aterrava a Mar de la Calma, al satèl•lit que orbita al nostre voltant des de temps immemorials, fet que originà la primera conspiranoia anticientífica dels nostres temps: segons apuntaven diversos grups de freaks il•luminats es tractava d’un muntatge televisiu per impressionar a la URSS i realment tot havia succeït dins un plató televisiu.

La conspiranoia és l’element més característic del postmodernisme, una ideologia que dubta del materialisme científic i de qualsevol veritat establerta a nivell social, posant de nou en boga l’idealisme platònic que creia que els sentits ens enganyaven i que hi havia una veritat més enllà.

Mentre que els científics estem obligats a demostrar qualsevol premissa amb proves reproduïbles i una metodologia estricta i coherent, els conspiranoics tan sols necessiten la ombra del menor dubte per edificar sobre ell la més barroca i surrealista de les teories. Els grupuscles d’ideologies extremistes i dogmàtiques (d’esquerra o dreta, tan es), en suposada possessió de la veritat absoluta, son el caldo de cultiu perfecte per al sorgiment d’aquests atemptats a la lògica empírica.

Darrere de qualsevol conspiranoia no poden faltar “ELLS”, els culpables de tot plegat. I qui son “ELLS”? Doncs depenen del cas pot ser la CIA, els alienígenes, la maçoneria, el comunisme internacional, els jueus, els historiadors, el President dels EUA o Carmen de Mairena, que sé jo!

A continuació veurem alguns dels exemples mes clàssics.

Conspiranoies de dretes

-L’11-M va ser preparat a Perpinyà per Zapatero, Carod Rovira i ETA per desallotjar al Pp de la Moncloa.

-L’Holocaust nazi mai va existir, és una patranya inventada pels historiadors del bàndol guanyador de la guerra.

-La guerra civil va començar l’any 1933 amb l’alçament a Asturies del PSOE i d’ERC a Catalunya, contra l’entrada de la CEDA al Govern central.

-El canvi climàtic és una mentida creada per Al Gore contra el capitalisme industrial.

Conspiranoies d’esquerres

-L’11-S va ser preparat a la Casa Blanca per Cheney i Bush, que en realitat son dos genis estrategs, per justificar les guerres d’Afganistan i Irak.

-Jonh F. Kennedy va ser assassinat per la CIA, que va abandonar la vigilància al president ja que aquest era massa d’esquerres per a “ELLS”.

-La policia secreta té uns radars amb ultrasons que els permet escoltar qualsevol conversa i uns satèl•lits caríssims amb els quals es dediquen dia i nit a espiar a les cases Okupes.

Conspiranoies anticientífiques

-El VIH no causa el SIDA. Aquesta teoria, anomenada “de la dissidència” va provocar milers de morts als països de Sud-àfrica on es va seguir, ja que la gent va deixar d’utilitzar preservatius.

-Els maies tenien pistes d’aterratge per a naus espacials extraterrestres, segurament els mateixos que varen ajudar als egipcis a fer les seves piràmides.

Conspiranoies musicals

-Elvis Presley viu amb Marilyn Monroe en una ïlla on, fa poc ha arribat Michael Jackson.

-Courtney Love  va assassinar al seu marit Kurt Cobain per cobrar l’herència. Com ja vaig explicar, aquesta bola es tractava d’un complot masclista.

COMBAT FILOSÒFIC: Conjuntbuit vs Arqueòleg

Senyores i senyors passin i parin atenció al que estan a punt de llegir! Per primera vegada, sobre el ring d’aquest blog, es batran en un duel intel·lectual a mort dues veritables eminències mundials:
A la meva dreta “Conjuntbuit” (blog aquí), un amic meu del esplai, estudiant de fliosofia i defensor acèrrim de Nietzche i del escepticisme postmodern!
I a la meva esquerra el ja sobradament conegut “Arqueòleg Glamurós” que defensarà amb ungles i dents la ciència, el progrés social i el materialisme històric!
Us convido a que excerciu de jutges objectius i proclameu al guanyador, o pel contrari fiqueu cullerada intervenint en la lluita !

                                           QUE COMENCI EL COMBAT!!

 

Arqueòleg – Quan a les escoles americanes es posa en dubte a Darwin i es planeja com a possible alternativa el Creacionisme: això és anticientifisme, relativisme o escepticisme?

Conjuntbuit – El creacionisme esta basat en la creença dogmàtica de que existeix un Dèu creador, omnipresent i perfecte que “està” més enllà de la física. Per tant no es pot considerar el pensament creacionista com a escèptic, ja que l’escepticisme està en contra del dogmatisme i, encara més, de la religió. La crítica que es fa a la teoria de Darwing des de la ciència mateixa, és l’anomenada “eslabón perdido”. Segons Darwing, les espècies evolucionen per esglaons i la matèria inanimada també. Aleshores durant la història la matèria inanimada va anant evolucionant i de cop i volta va passar a ser animada… Com van passar les pedres de ser pedres a ser microorganismes vius?

Conjuntbuit – Segons l’evolucionisme de Darwing, com van passar les pedres de ser pedres a ser microorganismes vius?

Arqueòleg – Charles Darwin no va estudiar el sorgiment de la vida, sinó la selecció natural de les espècies a partir de les teories demogràfiques de Malthus i l’observació de les tortugues a les ílles Galàpag. Ell en cap moment va defensar que l’evolució es fes a partir d’esglaons perduts! Al contrari!!! Era un ferm crític d’aquesta teoria tan idealista, alhora que falsa. No t’estaràs confonent amb Lamarck, o amb la teoria creacionista del “Diseny Intel·ligent”, por un casual?? 
El pas de la matèria orgànica  a la inorgànica es va produir a partir de la combinació d’àtoms de carboni amb hidrògen i oxigen, creant cadenes prismàtiques en forma d’anell que formen biomolècules (com els lípids, les proteïnes, els carbohidrats o els nucleòtids) que poden ralizar una combustió d’oxigen; de la combinació d’aquestes molècules es van originar les cèl·lules i d’aquestes els éssers vius. Com pots veure és un mer procés químic, producte del atzar, no de cap pla diví, ni de cap esgraó perdut.  

Arqueòleg – Series capaç de posar en dubte els principis de la medicina, com el lider teòric del escepticisme Focault, i deixar de pendre medicaments o precaucions contra enfermetats? (NOTA: Michael Focault va morir de SIDA després d’assegurar que tal enfermetat no existia i que tot era un complot contra els gais)

Conjuntbuit–  Michael Foucault no era escèptic, era Foucault… si va posar en dubte els principis de la medicina va ser que el seu pensament el va portar a això. No tinc el gust de conèixer Foucault, ja que no he pogut anar a cap classe sobre ell, l’únic que sé és que va ser dels primers en llegir Nietzsche des d’una òptica allunyada de la manipulació dels seus escrits per part del nazisme.Pel que fa a posar en dubte els principis de la medicina… Sext Empíric era un metge empirista i alhora escèptic. Gràcies a ell tenim els esbossos pirrònics, on s’explica tot el pensament del filòsof grec Pirrò d’Elis, que al cap i a la fi va ser el fundador d’aquesta corrent. No poso en dubte la medicina, encara que tampoc crec que sigui inamovible. A més, cal dir que a arribat un punt en aquesta ciència on el noble principi que la sustentava s’ha transformat en un fonament en pro del jugar a ser deus i l’horrible idea de que morir és dolent.

Conjuntbuit- Com pot ser que l’objectivitat sigui impossible en el periodisme o en altres professions i si en la ciència?

Arqueòleg – El periodisme, que jo sàpiga, no utilitza el mètode hipotètico-deductiu, ni l’experimentació, ni la dialèctica entre teoria i praxi a l’hora de redactar els seus titulars. El periodisme es troba condicionat per la opinió i la ideologia; hi pot haver quelcom més subjectiu? Llegeix alguna vegada un article científic, encara que sigui amb una pinça al nas, i després una notícia de El Mundo… qualsevol semblança pura coincidència! La ciència no utilitza ni la opinió ni la fé!

 Arqueòleg – En quin punt del sistema hipotètico deductiu s’empra la fé com a eina?

Conjuntbuit – El mètode hipotetico-deductiu basa la seva fe en el fet de que la conclusió que s’acaba extreient del mètode és objectivament certa fins que no sigui refutada. Com es pot afirmar que la ciéncia és objectiva? Això és una afirmació que em fa por, en tant que els cientifics són humans, també tenen cultura i aquesta afecta en les hipotesis que puguin fer. Si jo sóc ateu, un trekkie i cientific, intentará explicar l’inici de la vida a la terra des de l’impacte d’un meteorit amb microorganismes extraterrestres… si fos cristià, diria que sorgim d’una mena de sopa bacteriologica amb un alt component de fang.

Conjuntbuit – Si científicament l’amor es una reacció química que es produeix en els gens, l’homosexualitat esta en el ADN? Un neix homo o hetero o es fa?

Arqueòleg– L’amor no es produeix als gens: es un procés psicològic produït per una llarga llista de factors que son els que desencadenen reaccions químiques que EN CAP CAS es donen als gens, ja que aquests son cadenes de nucleòtids que s’encarreguen exclusivament de reproduir proteïnes per formar célules, no de generar setiments.  
En quant a si la genètica ens predisposa a ser hetero o homosexuals, la resposta es que segons els especialistes que han investigat en la matèria, com Simón Le Vay o Dean Hamer, creuen que els gens hi influèixen en una petita part, mentre que son les experiències viscudes a la infància-adolescència, l’entorn emocional i social, o la relació amb els pares, el que pot marcar de forma més detrminant la tendència sexual.  

Arqueòleg – Sabies que tots els plantejaments del escepticisme postmodern es basen en un error d’observació en la físisca subatòmica que afirma que les partícules inferiors al àtom no segueixn la física de Newton (per tant segons ells això demostraria que la part més petita de la materia no obeeix lleis racionals) i això s’ha demostart que és fals, ja que el que alterava les qualitats d’aquestes partícules era la llum amb que eren observades?

Conjuntbuit – La fisica subatomica esta mes a prop de la metafisica i la teologia que de la ciencia empírica. Com saben els atoms que s’han d’ajuntar per formar l’objecte roca? Que fa que els àtoms es mantinguin units? La resposta aristotelica seria que és una energia anomenada inteligencia pura, o sigui que l’anitga divinitat metafisica és ara una divinitat energetica introfisica.

Conjuntbuit – Com saben els àtoms que s’han d’ajuntar per formar l’objecte roca i que fa que es mantinguin units?

Arqueòleg– Els àtoms no “saben” per que no pensen! No son essers cognitius!!!!! Aquesta pregunta anava en serio o era per despistar???? Estic al·lucinant!!! Els àtoms es mantenen units única i exclusivament perquè s’atrauen les càrregues electromagnètiques dels electrons que es mouen en la òrbita de la seva darrera capa, tal com va descobrir Rutherford, gràcies a les lleis de Newton i les ecuacions de Maxwell. Tú a les classes de Ciències Naturals de primària… on eres? Diria que les teories d’Aristòtil sobre la matèria estan una miqueeeeta superades a les facultats de química ehh, pero no passa res! Potser és una conspiració mundial contra els aristotèlics!   

Arqueòleg– Que li diries a Mariano Rajoy i als directius de les multinacionals petroquímiques quan posen en dubte el canvi climàtic defensat a capa i espasa per tota la comunitat científica?

Conjuntbuit – Als politics del PP els diria que no es pot negar lo evident, es pot posar en dubte si realment aquests procés de canvi es nomes causa de l’esser humà, i si fos així, el remei que proposo es acabar amb tota la humanitat… la naturalesa muta el virus de la grip per poder acabar amb aquest tumor en que ens hem convertit i nosaltres proven escapar-nos sense gaire sort.

Conjuntbuit– Es possible crear una alternativa al capitalisme sense els principis d’aquest?

Arqueòleg– Si, clar! El veritablement complex seria crear una alternativa al capitalisme, basant-se en els principis capitalistes! Quina paradoxa de pregunta, no? En tot cas jo crec que en el moment històric en que estem vivint, des d’una perspectiva materialista i objectiva, el que resulta més urgent no és acabar amb el capitalisme, sinó impedir que aquest acabi d’aniquilar el que queda d’estat del benestar, deixem la revolució per quan es presentin les codicions objectives per dur-la a terme: una conciència general, uns valors socials, els mitjans per portar-la a bon port i unes cotradiccions brutals sorgides de les crisis del capital que la fàcin possible.

 Arqueòleg– Que opines de l’aplicació dels preceptes del postmodernisme a la macroeconomia, cosa que ha donat lloc a la darrera onada de neolliberalisme que ha posat en dubte el paper del treball dintre de la producció (com sempre havien defensat les diferents corrents de la economia política) i la necessitat de mantindre l’estat del benestar?

 Conjntbuit- L’estat del benestar és l’intent de fer callar el comunisme a dins del sistema capitalista. El problema d’aquest sistema és que quan la gent no aporta capital, ja que no treballa, l’estat es va fent cada cop més pobre. El treballar ja no dignifica, per tant l’alternativa al capitalisme no és el comunisme. Quines són les causes de la desmitificació del treball? L’antic artesà feia una cadira i veia la seva obra acabada i l’acceptava com a seva, ara un treballador del IKEA no veu el final de la seva obra… a part de que el treball cada cop es mes tecnificat, cosa que porta a aquella alienació de la que ens parlava Marx. Ara jo pregunto… el comunisme es possible en una societat plenament egoista i que enarbora la bandera de la propietat privada com a única cosa que el distingeix de la resta de la humanitat? 

 Conjuntbuit– El comunisme es possible en una societat plenament egoista i que enarbora la bandera de la propietat privada com a única cosa que el distingeix de la resta de la humanitat?

Arqueòleg– A veure! El comunisme basa el seu subjecte en la col·lectivitat, no en l’individu, però el marxisme, a diferència del que molts creuen, no vol aniquilar la propietat privada dels objectes personals que consumim o posseïm, sinó tan sols anhela que els factors de la producció (objecte de treball, mitjans de producció i força de treball) estiguin en mans de estat o d’una entitat comunitària que s’encarregui d’organitzar el treball i redistribuir el producte de forma igualitaria.

I quan parles de la resta de la humanitat a qui et refereixes?  A Cuba i als quatre indis que queden al Amazones? Perquè que jo sàpiga deuen ser els únics sers vius al planeta que no tenen un mode de producció capitalista. El terme globalització et suggereix quelcom?

 AND THE WINNER IS…

L’Esglesia del Espageti Volador arriba a Espanya.

Fa molt i molt de temps, al meu anterior blog, ja us vaig confessar que jo soc seguidor d’una religió un xic estrambòtica però que ràpidament s’està expandint pel mon: el Pastafarisme, o Esglesia del Espagueti Volador (FSM en anglès).

Aquesta religió, que és la única i veritable, va sorgir las Estats Units com a resposta a la onada d’integrisme cristià que guiats, com no, per la filosofia ultradretana del relativisme, van posar en dubte la Teoria de l’Evolució de els Espècies de Charles Darwin i van demanar que s’ensenyés en igualtat de condicions el Creacionisme (que l’origen de l’espècie humana és un pla de Deu, tal com exposa la Biblia).

A arrel d’això els pastafaris van desenvolupar aqusta nova creença basada en una paròdia irònica del cristianisme: El món i l’home han estat creats per un plat d’espaguetis a la bolonyesa (Flying Spaguetti Monster) i demanen que la seva ideologia, que té la mateixa base científica que el cristianisme, s’ensenyi també a totes les escoles.

Com a bons religiosos son relativistes i creuen que la ciència ens enganya i que en realitat cada cop que un científic fa un experiment, el resultat es manipulat per els espaguetis divins del FSM, i plantegen també la hipòtesi que el calentament global sigui un producte de la dismunució de pirates i corsaris al món, cosa que ha enfurismat de sobremanera al FSM. Els seus 8 manaments, que en realitat son suggerències, recomanen lluitar contra la pobresa, les guerres, les discriminacions de tot tipus, practicar la llibertat sexual, utilitzar el preservatiu i no creure en cap dogma de fè.

I finalment ha arribat al nostre país el pastafarisme! Aquí podeu veure la seva web. I perqué Espanya? Doncs perqué al nostre estat tenim un Concordat milionari amb el Vaticà, una emisora religiosa que vomita odi fanàtic les 24 h del dia, l’assignatura de religió católica s’imparteix en escoles públiques dins del horari escolar… I així doncs, perqué no també el FSM?  Fins i tot han presentat al Minsteri d’Educació una proposta de currículum i de progama per a l’assignaura de pastafarisme que podeu llegir aquí.

Llarga vida al Flying Spaguetti Monster! Crec que és la iniciativa amb més sentit del humor que he vist mai en defensa de la ciència davant un mòn on l’amenaçant auge del fanatisme religiós i les filosofies postmodernes estan posant en un serios perill el progrés racional i social que haviem aconseguit després d’ardues batalles contra els obscurantismes medievals que fins fa poc encara dominaven els designis polítics a casa nostre.