Posts Tagged ‘porno’

h1

LA COL·LECCIONISTA DE POLLES

Mai 9, 2010

Sor Rita no era una monja com les altres, doncs guardava un terrible secret darrere el seu angelical i adorable somriure d’àvia senil: era una compulsiva assassina en sèrie i una depravada col·leccionista de polles humanes.

Tot va començar com una innocent diversió per escapar de la rutina, tan insulsa, fatigosa i avorrida, que es vivia en el seu convent de Carmelites Descalces: era evident que, després de passar el rosari més de 10 cops el dia, la seva cordura l’havia abandonada per sempre més. Just llavors li va assaltar la curiositat de saber com eren els genitals masculins, doncs ella, que s’havia posat l’hàbit de ben joveneta, mai havia tingut la oportunitat de catar-ne cap.

Dit i fet! Armada amb guants, cloroform, cianur i una col·lecció de bisturís rovellats, va posar fi a la vida del jove lampista que havia acudit al convent a reparar una inexistent fuita d’aigua. La policia mai va poder treure l’entrellat d’aquell estrany cadàver que presentava una inusual mutilació fàl·lica i, evidentment, ni se li va passar pel cap sospitar d’una mongeta octogenària.

Sor Rita atresorava les seves tranques dins d’uns grans pots de vidre, en una estranya barreja de vinagreta i silicona, ideada per ella, que mantenia els membres virils incorruptes i en una erecció infinita, delectant així la seva contemplació en un fosc soterrani que cap altre membre de la congregació recordava que existís.

A ella li agradava la varietat: gruixudes o primes, negres i blanques, circumcidades o no, grans i petites, totes tenien un lloc reservat a la seva insòlita col·lecció anatòmica.

Aquell pecaminós vici havia agafat proporcions incontrolades i tenia a tota la policia, premsa groga i programes sensacionalistes voltant al seu poblet investigant sense descans qualsevol pista que els dugués al assassí mutilador que havia causat el terror en tots els mascles ben dotats de la comarca.

Així doncs Sor Rita va decidir posar punt i final a aquell hobbie abans que passes a formar par de la història del crim, junt a Hannibal Lecter, Lorena Bobbit, Joseph Ratzinguer o Charles Manson. Un cop més i prou. Una vegada més i ja estava. No es podia retirar sense aconseguir la seva peça estrella: la supertitola de Pol Vazzo, la estrella internacional del porno que dintre de poc estaria rodant un anunci de llet condensada en un paratge proper. Si X-Tube no mentia aquell monstre no cabia dins un got de cubata.

Peró, ai las, mai hauria imaginat la nostre virginal protagonista que Vazzo era un avid acaparador de vagines arrugades, que guardava dissecades amb agulles penjades sobre la seva xemeneia. I finalment la caçadora va acabar caçada, víctima de la seva pròpia luxúria assassina quan es va veure sorpresa en la seva incursió nocturna a l’habitació del famós actor.

Mai ningú va poder esbrinar la solució  d’aquells curiosos crims sense resoldre i la infame selecció de membres virils fou sepultada arran de les obres al convent, quedant resguardada per si algun glamurós arqueòleg del futur li donava per excavar per allí.

Anuncis
h1

Hipocresia i prostitució

Setembre 6, 2009

Puta

Aquesta setmana el diari El Pais ha publicat un reportatge, amb fotos extremadament explicites, sobre la prostitució als carrers de Barcelona i, com era previsible, això ha provocat la típica reacció social hipòcrita, inútil i cutre: les associacions de veïns s’han dut les mans al cap, la oposició al Ajuntament ha començat a bordar i el Govern Municipal s’ha limitat a fer una redada on s’han detingut a 4 prostitutes i 12 clients, tots ells d’origen estranger.

Com, segons el Codi Penal vigent, ni la prostitució ni la contractació de serveis sexuals son delictes tipificats, aquestes persones seran identificades i posades immediatament en llibertat i ni tan sols els podran repatriar, degut a la dificultat per esbrinar el país de procedència en el cas de ciutadans subsaharians.

L’únic que sembla preocupar a la opinió pública es l’aparença d’aquest greu problema: la imatge que dona la ciutat al turisme i poc més, com si traslladant a les meretrius a un lloc més discret tot estigues solucionat.

Però no ens quedem a la punta del iceberg, anem a la arrel del problema:quans proxenetes han estat detinguts? Cap. I això si que és un delicte i greu! Però clar, es molt més senzill enviar els mossos a enxampar a quatre barjaules cridaneres, dels centenars que passegen per la rambla, que iniciar una costosa investigació policial internacional.

Escot i mamellamSegons fonts d’ONG’s, les noies que es dediquen a exercir la prostitució pels carrers de la Ciutat Comtal venen de països africans amb pobresa extrema, on han estat enganyades amb promeses de feina per poderoses xarxes internacionals de tràfic de dones, treballen unes 9h hores diàries cada dia de la setmana, sense cap mesura higiènica, on estan obligades a contractar un mínim de 12 serveis diaris, a 30 euros cada un, dels quals 20 son per a la organització i 10 per als intermediaris inmediats.

Tenim una màfia despietada dedicada al esclavisme sexual en massa a les portes de casa i tan sols ens capfica que pensaran els japonesos quan vinguin a fotografiar la Sagrada Família i es topin sobtadament amb una escandalosa fornicació pública. A que estem jugant?

I, per postres, resulta que Espanya està adherida al Protocol de Palerm, elaborat per la ONU el 2006, on s’estableixen les pautes per actuar davant màfies d’immigració on, al apartat destinat a la tracta de persones, estableix clarament que cal protegir a les víctimes explotades, per tal que puguin testificar contra els seus macarres, incidint en que les autoritats públiques els hi han de donar assistència legal, mèdica, psicològica i material, així com han de possibilitar l’accés a educació, ofertes de treball digne o habitatge, per tal que surtin d’aquest cercle viciós.

De nou l’Estat renuncia a fer pedagogia social i saltant-se la seva pròpia legislació, tira pel dret, cedint a la pressió de la demagògia pamfletària. Igual resultarà que tenia raó Stieg Larsson quan, al segon volum de la seva aclamada trilogia Milenium, insinua que el proxenetisme estén els seus tentacles fins als despatxos de fiscals, empresaris, funcionaris policials, directius polítics i redaccions periodístiques on, en un món encara massa dominat pel patriarcat, sempre queda millor carregar les culpes a una puta que a un prestigiós financer que s’enriqueix violant i explotant noies acabades d’arribar de Camerun. Animo des d’aquí als periodistes de El País a que tirin per aquest camí en posteriors reportatges, tot i que el resultat, de ben segur, no serà tan morbós.

PD: I no, aquí no estem debatent si legalitzar o no la prostitució voluntària, un apassionant debat que deixo per una millor ocasió, ja que sospito que el voluntariat en aquest cas brilla per la seva total absència.

h1

Adicte a les webs de contactes

Desembre 2, 2008

rawr

Tinc un problema i el primer pas es reconèixer-ho: soc un addicte als xats i a les pàgines de contactes gais.

Cada cop que declaro solemnement que no hi tornaré a entrar les meves amigues es pixen de riure: la meva credibilitat amb aquest tema és nul•la! Però es que clar, tenint un ordinador amb connexió a Internet a la meva habitació i vacances forçades, es com muntar un bingo amb barra lliure al rebedor de la casa d’un ludòpata: la temptació és massa forta!

Però, eh! De moment porto ja 10 dies sense entrar-hi, tot un veritable rècord mundial per mi i m’he proposat resistir fins a 2009: sé que és un repte molt difícil d’assolir, però per salut mental necessito amb urgència descansar una bona temporada d’homes!

Que hi busco? Bona pregunta de difícil resposta: Sexe? Amor? Amistat? Una conversa? Conèixer gent? Podríem dir que si… però no, jo sé perfectament que en realitat tan sols és una petita dosi de placebo ingerida per tal d’enganyar a la meva paupèrrima autoestima emocional amb miratges passatgers, una porta virtual a una dimensió imaginària on l’emergència del present permet ofegar el meu oblidable passat.

Com, segons la meva enquesta, tinc un 20% de lectors menors d’edat procuraré no entrar en detall en com de pujat de to poden arribar a ser aquests llocs, però de ben segur que el 57% d’heteros que em llegeixen ni s’ho poden arribar ni a imaginar.

Primer de tot us recomano que rellegiu AQUEST POST on vaig explicar pas a pas com lligar per Internet i després, a mode de tast, un narraré quins son els prototips de perfil que habitualment trobes i descartes sense més:

Prototip 1: tan sols cerca una amic, però el vol de 25 a 30 anys, alt, musculós i amb casa pròpia.

Prototip 2: el seu perfil no té text (no sap escriure?) i tan sols apareixen fotografies de parts del seu cos que, òbviament, no son la cara. I encara tenen la barra de dir q no volen sexe a la primera cita, clar…

Prototip 3: repeteixen 25 cops en cada línia la paraula NORMAL per autodefinir-se, com si la resta de gent que estem en aquella web fóssim assassins en sèrie i ell hagués vingut a jugar al dòmino.

Prototip 4: amb autofotos cutríssimes al lavabo… No tenen cap altre lloc de la casa on fer-les? Fins i tot ha aparegut un blog especialitzat que les col•lecciona i n’ha trobat alguna de molt xunga com AQUESTA (mireu el water…).

Prototip 5: ultraexigents en plan- “si vols que et contesti un missatge has de complir la següent llista de requisits…

Prototip 6: Plomofobs radicals. Em sembla molt bé que busquis un osazo leather machoman, però no cal ser desagradable emprant un discurs intolerant pastat al que podria usar un skin head nazi, gràcies.

En fí, espero que la meva força de voluntat o algún Princep Blau ociós, em salvi d’aquest món!!… tot i que com diria Morrissey “… but now all my hope is gone

h1

Dives i Anti-dives del 2008

Octubre 27, 2008

Els gais posseïm una capacitat sobrenatural per connectar amb la divinitat de caràcter terrenal, un sisè sentit que ens permet percebre el glamour allà on s’amagui, especialment si aquest es materialitza en una femme fatale, una dona que amb les seves habilitats artístiques, intel·lectuals o sexuals és capaç de desafiar l’explotació patriarcal i brillar amb llum pròpia en mig de la foscor, encarnant la perfecció ideal del platonisme: son les Dives!

Per contra, també existeixen les “Anti-dives”: dones que han arribat a la fama, no pel seu talent, sinó per la total i absoluta mancança d’aquest. Elles s’esforcen desesperadament en imitar a les autèntiques dives, copiant els seus capricis desmesurats, fent exagerats numerets que, en comptes de potenciar el seu glamour, evidencien com de ridícules i acabades poden arribar a estar.

La Diva per antonomàsia seria, com no, Madonna, que va passar de ballarina d’streeptease a cobrar 4,5 milions d’euros per concert gràcies al seu esforç constant, mentre que Marta Sanchez, la seva eterna imitadora, es l’exemple més clar d’anti-diva.

I aquest 2008 tenim diferents candidates revelació en ambdues categories:

DIVES

Carla Bruni

La primera dama de França, s’ha guanyat a pols el 1r lloc d’aquest Top! Aquesta atrevida model i cantant, ha aconseguit seduir ni més ni menys que a Eric Clapton, Mick Jagger, Donald Trump, Osvaldo Muñiz i altres filòsofs, economistes i polítics de primera línia.

Ha trencat tots els esquemes i tabús sobre el sagrat paper de la dòcil i submisa esposa del President sortint despullada a totes les revistes editades al Planeta (us imagineu a Anna Botella o Sonsoles Espinosa fent el mateix??); i ha esdevingut una reputadíssima cantautora indie aclamada per la crítica més elitista: MOLT recomanable el seu darrer single “L’Amourosse”, o aquest video on canta a duo amb Julien Doré, una cançó de la BSO de Juno:

Róisín Murphy

Aquest ha estat l’any de Róisín! La ex-cantant de Moloko s’ha guanyat més que merescudament el títol de Diva, amb el seu excel·lentíssim segon àlbum titulat “Overpowered” , una veritable joia de Pop electrònic, amb cançons tan brillants i ballabres acom aquesta:

ANTIDIVES
Sarah Palin

Estic completament enganxat a aquest personatge! Crec que mai havia arribat a odiar tant a algun famós en tant poc temps!

Tot i que cal reconèixer-li el seu desmesurat esforç en gastar-se milers d’euros en absurds capricis estètics (la seva perruquera cobra 28.000 euros la setmana i la seva roba costa uns 100.000, pagats pel Partít Republicà, of course), la candidata a la Vicepresidència americana per la ultradreta religiosa és una inconfusible antidiva gràcies a la seva garruleria abismal (“Tinc molta experiència en política exterior: des de casa meva veig Russia”), les seves constants ficades de pota que han enfonsat a McCain (no sabia ni en que consistia el càrrec de Vicepresidenta, al qual es presenta!!), així com la seva presumptament modèlica família plena de episodis foscos (embaraços no desitjats ocults, expulsió improcedent del seu ex-cunyat…). I ja no entro a valorar la seva anacrònica ideologia creacionista, of course!

Lydia

Aquesta patètica i cutre cantant de nyonyipop va començar a vomitar sons guturals amb 16 anys fent una maqueta dedicada a Alejando Sanz. No contenta amb aquest crim, va continuar la seva saga de pèrfids atemptats conta el bon gust fracassant estrepitosament en la seva carrera en solitari, que va culminar en una patètica actuació a Eurovisió l’any 1999, en la que anava monstruosament vestida d’Agatha Ruiz de la Prada i va aconseguir un sol punt; la segona pitjor puntuació espanyola de la història (vegeu el video si voleu riure una estona). Quan tothom ja la donava per merescudament morta i enterrada va fer un discret paper de Maria Magdalena al musical de “Jesucrist Superstar” i finalment ha perpetrat el seu temut retorn com a cantant de Presuntos Implicados, amb la pitjor cançó publicada aquest any “Tu, como estas?”.DIE, BITCH DIE!!

h1

CRÒNICA DE SITGES’08 (III i final)

Octubre 13, 2008

Divendres 10

Zombie Walk

Després d’una breu pausa a Hospitalet varem tornar a aterrat al Festival on, en homenatge al aniversari del arxiconegut film “La nit dels morts vivents“, s’havia congregat un veritable carnaval ambulant caracteritzat pel gore més extrem i uns maquillatges impossibles, recarregats d’efectes especials per simular la putrefacció més horrenda.

Nosaltres no anàvem caracteritzats ja que varem arribar a les mil, però el nostre amic “El niño del Exorcista” (a la foto) ho va fer per tots nosaltres! La festa va consistir en una tètrica rua i un concert de psicobiily amb grups de pintorescos noms com “Eyaculación Postmortem”.

MY DREAM OF LONELINESS NEVER WALKS ALONE

No quedaven entrades per quasi res, però com teníem el mono cinèfil varem cometre el terrible error d’entrar a veure aquesta freakiada de peli: una cinta alamana experimental, amb escenes inconnexes, sense cap mena d’argument ni sentit, on s’anaven succeint versions pornogràfiques de la caputxeta vermella amb monòlegs d’Adolf Hitler explicant acudits.

El millor: ehhmmm… bé… pasapalabra!

El pitjor: Veure aquest toston a mitjanit va resultar una àrdua lluita contra la narcolèpsia!

Nota: 2/10

Dissabte 11

PRIME TIME

Un film espanyol que parteix d’una idea prou bona, tot i que no gaire original: Un grup de persones son tancades contra la seva voluntat en un reality show extrem on el públic decideix a qui maten. Tot i així no acaba de ser una peli excepcional, degut al seu amateurisme interpretatiu i de realització. Em va deixar un regustet a “Cube” i a “El método Grolhom”.

El millor: Quan maten al fatxa, amb tot el cine aplaudint!

El pitjor: Els actors venen tots d’UPA Dance i “Al salir de classe”: no tenen credibilitat!

Nota: 7/10

Aps! A la sortida em van entrevistar de la tele, però no sé de quin canal, si algú em veu que m’avisi.Gràcies!

FESTA!

Finalment hem aconseguit descobrir una discoteca gai a Sitges que no sigui leather ni bear! Era força petita, amb una mitjana d’edat elevadísisma i les meves amigues eren les úniques noies, però ens van oferir un genial espectacle d’streap-tease integral amb un boy vestit de poli by the face!

I res, fins aquí la crònica d’aquest Festival. Per les estadístiques i els comentaris, veig que no ha despertat cap mena d’interés en vosaltres: que hi farem!! Ja sabeu que escric el que em rota independentment del seu èxit!

h1

Pensaments postorgàsmics

Setembre 7, 2008


Joder! Però jo que cony faig aquí?

Si, molt bé, aquest tio m’ha menjat la polla com un campió i jo amb prou feines he estat capaç de masturbar-lo amb inapetència… però es que realment amb aquest micro-falus que em calça poca cosa més podia fer, sincerament.

– Marxo? Em quedo? Li dono el telèfon? El msn? Potser un de fals?

Que m’ha aportat aquesta vetllada de sexe desganat amb un complert desconegut que no m’interessa en absolut com a persona? La veritat es que em resulta complexe respondre’m aquesta pregunta… Alliberar tensions? Deixar-me portar pels instints més primaris?

– I si ha tancat la porta amb clau i no em deixa fugir fins que no li juri fidelitat eterna? I si és un assassí en sèrie?

Com m’agrada autoenganyar-me! Sé perfectament que el que cerco no és més que un substitutiu efímer del amor, un ensajat simulacre de sentiments que em fa sentir, durant una breu estona, falsament estimat. Si, és tot una burda enganyifa, una teatral falàcia en la que les dues parts implicades ja sabem perfectament a quin joc estem jugant i quines son les cartes marcades.

I els meus pantalons? On cony he llençat els meus pantalons? Merda! S’hi ha adormit a sobre!

Però, com un ludòpata empedernit, soc absolutament incapaç de sortir d’aquesta espiral que es repeteix de forma crònica en la meva quotidianeïtat, amb insubstancials variacions, com si de l’etern retorn de Nietzche es tractés. M’he proposat milers de cops fer un punt i a part, deixar de banda aquestes relacions d’una nit, però quan porto un més sense quedar amb ningú la meva aturmentada ment comença a bombardejar-me amb delirants idees sobre la soledat, el pas del temps, la decrepitud física, els 30 que ja estan aquí… i un cop més entro als xats, als perfils, quedo per fer un café i… aquí estic, estirat en el llit d’un paio de qui prou feines recordo el nom i que, de ben segur, hauré oblidat demà passat.

– És la darrera vegada que quedo amb algú que no m’interessa, la última, ho juro, aquest cop va de debó…

Aquesta claustrofòbica habitació, que segons abants ha servit d’escenari per un calculat succedani dels meus irrealitzables anhels, ara em sembla poc més que una gàbia que m’ofega  i escaña lentament. I tanco els ulls, apretant els punys, imaginant un cop més una estúpida fantasia, on estic feliçment comentant amb tú en un futurible bar aquesta nit com una absurda anècdota d’un passat que, ara, tan sols és un angoixant present.

PD: No us ho prengueu com una narració descriptiva d’una experiència real sinò més aviat com un conjunt de reflexions després d’un orgasme.

PPD: La fotografia es titula “Torture Bed” i és del fotògraf vietnamita Ray (rayphua).

h1

Les feines més extranyes que he tingut

Mai 1, 2008

Avui, 1r de Maig dia del treballador, resulta una efemèride més que oportuna per relatar-vos el meu trist passat laboral, en un temps afortunadement remot, abants de que l’arqueologia absorvís el 100% del meu currículum!

Quan tens entre 16 i 23 anys, estas estudiant una carrera i no tens gaire temps, acceptes qualsevol cosa que et pugui reportar pasta ràpida, sense ser gaire conscient de les teves limitacions personals…

Aquí alguns exemples!

porno·Depenent en un videoclub porno: De fet no era exclusivament pornogràfic, hi havien algunes cintes ultradesfassades (en plan españolades del Alfredo Landa i tal) per dissimular una mica, peró el 99% de clients es decantaven per títols com “Fuí a por trabajo y me comieron lo de abajo”, “Abierta hasta el amanecer”, “Ensalada de pepino en el colegio femenino” o “En boca cerrada no entran moscas, pero entran pollas como roscas”. El treball no era gaire dificil, però els clients em posaven constantment en evidencia demanant-me consell, i clar, com els hi explicava jo que a mi em tirava més el Rocco Sifredi que la Pamela Anderson?

Wooop!·Monitor d’esquí d’un nen coix:  Vale, en principi m’ho van vendre com una feina molt senzilla, tot i que jo ja vaig advertir que el meu sentit del equilibri era nul i que en la vida m’havia calçat uns esquís; però em van assegurar que en sabria més que un nano al que li faltava una cama i portava una pròtesi… doncs no! Al condemnat se li donava millor que a mi!!! Si em descuido es posa a fer salts artístics mentre jo no parava de caure i aixó que tan sols vàrem arrivar a caminar uns 10m per un camí planer! Que trist!.

Botiga·Depenent en un quiosc/tenda de Primitives i Quinielas:   El meu pare va tenir la meravellosa idea de montar aquest negoci i, de pas, obligar-me a mi a treballar-hi tot l’estiu per pur amor a la familia (es a dir a canvi de res). Jo ODIAVA  als clients d’una forma desmesurada, desitjava que no entrés ningú, els atenia amb despreci i desgana, m’inventava el preu dels productes i assegurava que la màquina de fotocòpies s’ens havia espatllat sobtadament. I ells per venjar-se em posaven davant de els situacions més compromeses:  Que si teniem un bloc de fulls blancs, quadriculats, amb 8 forats i el marge de color blau a l’esquerra; que si sabia de memòria els resultats del Valladolid-Betis per la quiniela, que si els podia fer 5.000 fotocòpies a doble cara… aaaaggghhh!

Profe· Professor d’història en un institut marginal: Estava fent el CAP i oh sorpresa! Em va tocar fer les pràctiques en un institut on en la darrera década tan sols dues persones havien aprovat a la selectivitat! Jo havia d’exlicar el franquisme a uns 15 nanos de 16 anys, que venien un dia de cada 4, gairebé no sabien llegir, no tenien ni la més remota idea de situar Espanya en un mapa d’Europa, eren incapaços de dir-me la diferència entre democràcia i dictadura o monarquia i república i el nom de Franco no els hi deia res. El primer dia una mare ja em va dir: “Pues mi hijo estudia muxo que se ha sacao la licencia de armas a la primera!” El més increïble és que amb aquest panorama tots els nanos de la classe van sortir amb una idea aproximada de la Guerra Civil i el franquisme! Vaig donar un tema amb un trimestre, quan n’hauria d’haver fet uns 20, però com a mínim aquell el van entendre!

Espero que la feina d’arquòleg em duri, perqué com hagi de tornar a buscar-me la vida ho porto clar!