Hi ha un soprenent fenomen que em te encuriosit: com els diferents grups trotskistes catalans han acabat sent els màxims defensors del Procés i de la farsa del Pseudoreferèndum del 1O, contradient radicalment així el seu brillant llegat de lluita per l’internacionalisme.
“Nos critican los troskos. Siempre nos criticaron. Pero yo los conozco. Nunca pisan un barrio. Ellos estudian la historia. Se la pasan leyendo. Y nosotros la hacemos”. Cançó de les Joventuts Peronistes.
Mira que intento defugir els prejudicis heretats del meu espai polític; reconec que el trotskisme català ha fet interessants i indiscutibles aportacions als moviments socials catalans, com impulsar el moviment “Aturem la Guerra”, el 15M o la lluita unitària antifeixista. Però en aquest tema trobo que fiquen la pota i es situen en les antípodes ideològiques de l’essència de la seva filosofia i trajectòria.
Hom podria pensar que prestar la menor atenció a una ideologia tan minoritària es una pèrdua de temps, doncs el darrer cop que els diversos grups trotskistes es van presentar sols a unes eleccions, amb la coalició Anticapitalistes a les generals del 2011, van obtenir un 0,41% de vot, tot i estar en ple fervor del 15M. Però des d’aquell estrepitós fracàs han optat per “l’entrisme“, es a dir, colar-se en partits més grans per controlar-los des de dins. Així doncs Izquierda Anticapitalista està dins Podemos, Lluita Internacionalista i En Lluita formen part de la CUP, el POR es una corrent dins Esquerra Unida i Revolta Global té alguns membres a la executiva de Catalunya en Comú i controla la direcció catalana de Podem. De fet, podríem assegurar que Podem, a dia d’avui, es la organització trotskista amb més influència a Catalunya des del POUM del 1936-37.
(NOTA: aquesta article es de 2017, la informació no està actualitzada)
Recordem que el trotskisme es va escindir de la III Internacional i del moviment comunista oficial, entre altres motius, per les discrepàncies en torn a les tesis del “Socialisme en un sol país” adoptada el 1925 en el XIV Congrés del Partit Comunista de la URSS, segons la qual la revolució social s’havia de limitar a les fronteres nacionals de Rússia. Davant això Trosky va plantejar un internacionalisme radical amb una expansió d’una revolució permanent arreu del món. Una posició coherent i que calia defensar, llavors, davant els abusos autoritaris de l’estalinisme.
La majoria de grups trotskistes tenen noms clarament anti-sobiranistes en els quals es fa referència a que els revoltes han de ser globals i les lluites internacionalsites. Així doncs… en quin moment els trotskistes catalans van passar de defensar una revolució sense fronteres a ser uns apassionats proselitistes del fiscal-sobiranisme, les banderes, el patriotisme i el replegament identitari?
El problema de fons es que els trotskistes tenen una malaltissa fascinació hipnòtica per “la gent”, “el carrer” i “els moviments socials“. Segons aquesta visió infantil, maniquea i simplista, qualsevol mobilització popular es bona per naturalesa, dona igual la causa o qui la promogui. Si hi ha gent al carrer es l’inici d’una revolució, sempre tenen la raó i s’hi ha de ser al costat. I punt. Amb aquesta lògica tan pueril, els trotskistes han acabat donant suport a mobilitzacions populars d’allò més curioses:
- El 1941 van donar suport a la “revolució” nacionalista d’Ucraïna, en contra de la ocupació soviètica. Aquests nacionalistes, però, acabarien poc després col·laborant amb Hitler per deportar jueus als camps d’extermini.
- Als anys 80’s van aplaudir als moviments anti-comunistes a la RDA que van provocar la caiguda del mur de Berlín, tot i que la implosió de la URSS va suposar un triomf del neoliberalisme de Reagan i Tatcher, la fi de les polítiques keynesianes i de suport a l’estat del benestar a occident.
- Recentment han donat un suport incondicional i acrític a “Les primaveres àrabs“, tot i que això suposés estar al costat de les intervencions militars i bombardejos de la OTAN a Líbia o Síria, així com el sorgiment del terrorisme islamista del ISIS.
- El 2013 van vitorejar al moviment nacionalista “Euromaidan” que defensava la independència d’Ucraïna respecte a Rússia, tot i que aquest estava liderat per un grup d’ultradreta obertament neonazi com Svoboda.
A mi ja em perdonareu, però creure que totes les causes son vàlides de per si o que tots els moviments socials son el germen d’una revolta em sembla d’una ceguera preocupant. Encara sort que no es van creuar mai amb les mobilitzacions contra el matrimoni igualitari o l’avortament que va organitzar Hazte Oir i el Foro de la Família durant el govern de Zapatero! Com hi havia gent al carrer, tenien la raó i, per tant s’hi havia de ser, oi? O no?
Ja he explicat que, per mi, el Procés no es més que un moviment reaccionari i una farsa propagandística organitzada pel Govern convergent per aturar els efectes polítics del 15M i dirigir la ràbia social per la crisis envers suport messiànic a CDC.
La immensa majoria de població que no es manifesta pel Procés no es gent? Que son? Subhumans? Animals? Les classes populars i treballadores de l’Àrea Metropolitana que han donat l’esquena massivament al Procés, amb apatia i indiferència, son menys “gent” que Laporta, o Artur Mas? Pregunto. Els 5 milions de persones que no van votar el 9N son menys vàlides que els 2 milions que ho van fer? Son tots feixistes o centralistes? No ho crec pas.
Amics trotskistes, recupereu l’ànima internacionalista i alter-globalista que us havia caracteritzat fins 2012 i situeu-vos al costat dels que treballem per construir un món federal, sense fronteres nacionals i amb unes sobiranies fiscals a nivell continental que permetin redistribuir la riquesa i el deute d’una forma més eficient, superant les desigualtats socials i econòmiques a escala planetària. Si, tal com afirmàveu el 1925, Rússia no podia fer una revolució tota sola, menys encara Catalunya contra un mercat globalitzat! I, sens dubte, mai ho farà de la maneta de CDC.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
