Posts Tagged ‘populisme’

h1

Indignació i Populisme

Desembre 8, 2011

Les masses enfurismades sempre m’han causat certa desconfiança, doncs mai saps si estas davant d’un Octubre Roig o d’una inquisitorial Caça de Bruixes. Una mobilització cridanera pot esdevindre una poderosa eina de lluita o, pel contrari, un tumult feixista a punt de posar-se el capirot del Ku Klux Klan. Tot depèn de si els guia el cap o l’estómac.

Fa uns dies llegia una frase al cèlebre blog “Pijus Econòmicus” d’Alberto Garzón, un jove (i guapíssim) economista que va ser un dels portaveus del moviment 15M i que recentment ha esdevingut diputat del grup IU-ICV al Congrés:

“K. Polanyi advertía, la desregulación agresiva y los avances ultraliberales son la antesala del fascismo, ya que éste último nace como intento social de protegerse ante los excesos de extender el libre-mercado. La frustración social, de hecho, puede ser más fácilmente canalizada por movimientos populistas y de extrema derecha, los cuales ofrecerán un culpable claro y externo (políticos, inmigrantes, etc.) y ofrecerán soluciones radicales.”

Immediatament em van vindre al cap algunes de les recents mobilitzacions veïnals de la meva ciutat, sorgides des de la indignació envers les retallades en sanitat i protagonitzades per veïns d’avançada edat i pocs estudis acadèmics. Es tracta, en tot cas, de gent molt cabrejada, amb molta energia per cridar i ganes de trobar a un culpable fàcil a qui fer pagar per totes les seves desgràcies i, sense més dilació, dur-lo a la forca o a la foguera.

Evidentment els culpables fàcils” no son els paradisos fiscals, la ideologia neoliberal, els fons d’inversió, les agències de regulació o el voraç sistema bancari; aquests responsables últims de la crisi son entitats llunyanes, etèries, impersonals i difuses que funcionen amb uns maquiavèl·lics sistemes tan complexes que ni els seus propis protagonistes acaben d’assimilar. Resulta molt més senzill acusar de tots els mals imaginables al primer regidor de festejos que passi pel davant o, com no, plantejar que la millor forma d’evitar la destrucció de l’estat del benestar passa per deixar-ne fora a una part de la població en funció de la seva religió, color de pell o país de procedència.

En un moment on sembla que els partits i sindicats no han sabut canalitzar aquesta indignació, on cap de les ideologies clàssiques de l’esquerra (marxisme i socialdemocràcia) ha sabut articular un discurs alternatiu al neoliberal, resulta molt temptador impulsar un populisme visceral i destructiu, el caldo de cultiu ideal per l’extrema dreta.  Es per això que resulta tan necessari el Moviment 15M: per ser un contrapés que ompli els crits de discurs ideològic, avantposant els raonaments complexos al nihilisme destructiu sense més, donant més pes al cervell que al fetge.

h1

VOTAR: Un acte revolucionari contra la dictadura de la indiferència

Novembre 15, 2010

Tal com apunta Josep Ramoneda al seu darrer llibre, “Contra la indiferència”, la crisi econòmica a casa nostre ha induït un procés de desprestigi brutal de la política parlamentària, per tal de  desvincular a la ciutadania de la democràcia, creant un sistema on la població esdevé una mera comparsa de la gestió administrativa per part d’una oligarquia político-mediàtica.

Com desactivar a una població afectada per la crisi i potencialment revolucionària? Convertint als ciutadans en ramat,  negant la seva emancipació ideològica, usurpant el poder de pensar i decidir per si mateixos, fent que dimiteixin dels seus drets, tan àrduament conquerits, esdevenint així uns esclaus voluntaris del no res, uns serfs de la indiferència. Sens dubte la pitjor de les ideologies és l’absència total d’aquesta. No volen votants actius i crítics, tan sols consumidors passius i mesells.

El poder econòmic ha llençat als seus mitjans d’alienació massiva contra els sindicats, les ONG i ara el Parlament.. L’estat del benestar és una nosa pels voltors del neoliberalisme i cal destruir-lo a tota costa, substituint tota estructura o ideologia col·lectiva per demagògia, circ, patrioterisme, individualisme egòlatra,xenofòbia i altres secrecions populistes de tot a cent.

L’abstencionisme, doncs, és el resultat més visible d’aquesta estratègia reaccionaria de reemplaçament de la democràcia pel mercat, desviant el centre de poder del Parlament a la Borsa, de la ciutadania a la oligarquia, de la ideologia al nihilisme,  dels partits als bancs,de la emancipació intel·lectual al consumisme compulsiu, del crit revolucionari al silenci còmplice.

Ha arribat l’hora de rebel·lar-nos i anar a votar en massa, de donar una altíssima participació que ofegui en la seva bilis als diversos populistes  d’ultradreta que pretenen assaltar les institucions, per convertir-les en una burda casa de barrets inútil. Votar, ara més que mai, és més que un dret, una obligació de demostrar que les idees, els parlaments i els partits segueixen sent millors que els mercats, la indiferència i la demagògia.