El Règim de Terror Homòfob a Polònia

Si algú pensava que per un instant jo m’autocensuraria o em convertiria en una vulgar planyidera, sumant-me al dol hipòcrita per aquesta mostra de justícia providencial que ha estat la mort del homòfob President de Polònia, ho porta clar! Durant aquests dies estem veient com els mitjans de comunicació ens estant venent una patrioteril, lacrimògena i edulcorada visió sobre d’afortunadament difunt Lech Kaczynski, en comptes de narrar els detalls del Règim de Terror Homòfob en que havia degenerat aquell estat. “Tota Polònia plora la mort del seu President”, diuen… si? Segur que no ho estan celebrant menjant-se una bona polla?

Els germans bessons Lech i Jaroslaw  Kaczynski avui: A veure qui es capaç de distingir-los!

Abans de quedar reduït a una viscosa massa amorfa de carn socarrimada i ossos calcinats, el nostre estimat Lech, i el seu germà bessó, havien estat un clar testimoni de la deriva del fanatisme religiós integrista en una neurosis obsessiva, com a continuació us demostraré amb una petita llista d’alguns dels gravíssims fets relacionats amb la patològica persecució contra els homosexuals sota el veritable Règim de Terror Homòfob que s’ha viscut a Polònia mentre els adorables bessonets estaven al Govern, a través del seu partit Llei i Justícia.

-Van demanar a la justícia polonesa que investigués als homosexuals en busca de possibles pederastes, en comptes de cercar-los dins l’església catòlica, on realment estan.

-Varen prohibir la celebració de la marxa del Orgull GLTB a Varsòvia.

-Varen fer una llei per impedir parlar i educar sobre la homosexualitat als centres educatius, castigant amb la presó qualsevol mostra pública de proselitisme gai en un col·legi.

-No van permetre a un gai subrogar el lloguer del seu difunt company, fet que va ser condemnat pel Tribunal Europeu dels Drets Humans.

-Van proposar una reforma constitucional per tal de prohibir l’avortament, la possibilitat de que dos homosexuals es poguessin casar i també volien obligar a les escoles a tenir crucifixos a cada aula.

-Van impulsar una campanya d’assetjament contra una escola infantil (amb amenaces de mort incloses) que va llegir un conte als seus alumnes on apareixien dos pingüins gais.

Alguns dels membres del seu partit han declarat :

“Si algú intenta contaminar la societat amb la seva homosexualitat, l’estat ha d’intervenir” (Primer Ministre)

“No confonguem la propaganda gai amb tolerància. Es tracta d’un tipus de bogeria i el nostre govern serà una fosca nit per a ells”(Ministre de Cultura)

“Les pràctiques homosexuals condueixen al drama, al buit i a la degeneració” (Directora del Centre Nacional de Formació del professorat)

“Si els degenerats comencen a manifestar-se, els haurem d’agredir per impedir-ho” (diputat al congrés)

“El matrimoni homosexual podria destruir la civilització” (Alt carreg a Educació)

Avui és un d’aquells dies en que m’agradaria creure en alguna força sobrenatural, per tal d’agrair-li aquest poètic acte de justícia divina, aquesta obra d’art que demostra que el Deu dels cristianofeixistes no existeix i que a tot porc li arriba el seu Sant Martí. Sense cap lloc a dubte avui el Planeta és un lloc molt millor!

CIU i la homosexualitat

Convergència i Unió ha jugat a la puta i la Ramoneta amb el col·lectiu homosexual segons bufa el vent.

Dintre de la federació trobem a persones obertament gais com Àngel Colom o l’alcalde de Figueres Santi Vila, que serà cap de llista per Girona a les Eleccions catalanes, la sortida del armari del qual ha estat presentada a bombo i plateret la setmana passada i fiins i tot compten amb un grup GLTB al seu interior, anomenat “Convergais” que, guiats per la seva Diva absoluta Núria Feliu, varen participar per primer cop a la història en una manifestació del orgull, concretament la convocada pels empresaris del sector. Els partits d’esquerres fa dècades que ho fan.

Però no tot és de color rosa a can CIU, ni molt menys! Tot i que sota el govern de Pujol es va aprovar una tímida llei de parelles de fet, la federació nacionalista sempre ha donat llibertat de vot als seus diputats a l’hora de pronunciar-se sobre qualsevol iniciativa legislativa que afectés als homosexuals de la forma que Unió SEMPRE vota en contra i CIU divideix el seu vot a parts iguals, destacant que tant Artur Mas com Oriol Pujol varen oposar-se a la adopció homoparental i no accepten el terme matrimoni per a cònjugues del mateix sexe.

També cal recordar als lectors d’aquest blog que amb Pujol a la Presidència va ser Conseller Miró i Ardèvol, un ultracristià radicalment homòfob, fundador de la Secta E-cristians i que Duran Lleida va acudir a un dels foscos rituals d’aquest a la campanya de les eleccions generals.

Es a dir, dipositar el vot per aquesta candidatura és posar els nostres principis en una ruleta russa d’incert resultat: tan pot ser que els hi doni per donar suport a la gratuïtat de les operacions de re-assignació sexual, com demana Carles Campuzano, o que prohibeixin fer campanyes turístiques destinades al públic gai, com ha passat recentment a Lloret de Mar.

Val a dir que, com a homosexual, estic content que la dreta poc a poc vagi abandonant els seus perjudicis, com ja ho va fer l’esquerra molt abans, de forma que tots els drets que hem assolit en aquest país, amb sang suor i llàgrimes, no estiguin sotmesos a la eventualitat d’un resultat electoral advers, sinó que siguin compartits per tota la societat independentment de la seva tendència política; de forma que lesbianes i gais puguem votar a qui ens roti sense una espasa de Damòcles sobre els nostres caps. Inclús a una opció tan repulsiva com CIU.

Us deixo amb un divertit gag que va fer Polònia al respecte!

URSS: La Utopia es el primer pas cap al Totalitarisme?

Aquest mes de Novembre es celebren vint anys de la caiguda del mur de Berlín (el totalitarisme), així com 92 de l’assalt al Palau d’hivern del Tsar (la utopia) ,es un temps suficient perquè l’esquerra anti-capitalista hagi agafat una distancia prudent per tal de valorar quins temibles errors es varen cometre entre 1917 i 1989, reflexioni i s’autotransformi per tal de seguir sent útil per a la societat i no esdevenir una rèmora ideològica esclafada per d’inexorable pas de la historia, tal com va succeir amb el carlisme, el ludisme, l’anarquisme, o el socialisme utòpic.

En primer lloc no se’ns poden caure els anells per condemnar sense cap recòndit lloc a dubte la repressió policial, el totalitarisme absolutista, els camps d’extermini, les tortures a la dissidència política, els genocidis culturals, les matances indiscriminades (com la de Katyn a Polònia, on 20.000 polonesos varen perdre la vida com a conseqüència del pacte Hitler-Stalin), el culte a la personalitat de genocides embogits, la absència total de democràcia interna, la explotació laboral que va dur a la vaga general a Polònia, així com l’imperialisme cultural soviètic, la homofòbia i el masclisme.

Que es va fer tan terriblement malament? Com es va acabar pervertint una utopia transformadora en el pitjor dels malsons? Com es passa de la esperança del Palau d’Hivern a la dictadura assassina dels gulags siberians?

La resposta l’hem d’anar a buscar a l’any 1922, quan es produeix un veritable cop d’estat per part d’un fosc i desconegut buròcrata del partit, un habitant d’Ucraïna de Georgia, fill d’un pare alcohòlic i maltractador, que fins al moment no havia tingut cap rellevància política fora de càrrecs insignificants dins l’aparell polític bolxevic (havia estat membre del Comitè Central, editor del diari Pravda i comissionat polític a la Guerra Civil). El seu nom era Iosif Stalin

Doncs bé, aquest jove tímid, introvertit i maquiavèl•lic es nomenat per sorpresa Secretari General del Comité Central, en contra de la opinió d’un Lenin moribund. Tramant fosques conspiracions als passadissos moscovites aconsegueix amagar les testament de Lenin, on s’advertia al país precisament sobre l’energumen en potencia que ell es tractava. expulsa i assassina a Trosky i poc a poc aconsegueix eliminar a tots i cada un dels veritables revolucionaris del Octubre de 1917 (Bujarin, Kámenev i Zinóviev), instaurant un règim de terror i genocidi massiu, amb la única finalitat d’esborrar qualsevol rastre de poder en mans del soviets o de democràcia obrera per substituir-lo per una dictadura que res tenia a envejar al nazisme, règim amb el qual es va aliar per tal de conquerir i massacrar Polònia.

La seva nova política econòmica, els “Plans Quinquenals”, que passaren a eliminar qualsevol rastre de propietat privada o comunitària al camp rus, va ser un absolut fracàs duent al país a la fam i, fins i tot, al canibalisme humà. Un exemple tangible de com un idealisme embogit que potencia la utopia sobre el pragmatisme de l’anàlisi empíric de la realitat aniquila a una nació sencera.

En quant als deus successors a la URSS, tan sols durant el breu periode de Nikita Jruschov, va fer un intent de condemna al culte a la personalitat.

Tot i que el PCE i el PSUC varen desvincular-se totalment de la URSS i la Tercera Internacional arran de la brutal repressió militar a Txecoslovàquia l’any 1968, com la resta de comunistes europeus, encara contemplo horroritzat com hi ha qui disculpa o fins i tot reivindica aquell embogit despotisme tirànic que va ser la URSS, que RES tenia a veure amb Marx i el pragmatisme del materialisme històric

L’esquerra ha de ser compatible amb la llibertat, el respecte als drets humans, la democràcia, la discrepància ideològica, el pacifisme i els drets de les minories. Mai es pot posar una ideologia per davant de les persones. Mai es pot massacrar a ningú en nom d’una teoria per bona que aquesta sigui. Aquesta es el veritable llegat del materialisme de Marx: pragmatisme realista sempre, dogmatisme idealista mai!