Es possible una Política Policial i de Seguretat d’Esquerres?

El debat sobre la política policial i de seguretat tot sovint es troba fortament polaritzat i intoxicat per dos verinosos populismes, ambdós igual de perillosos si s’apliquessin a la realitat:

– Per una banda la dreta creu que l’home és un llop per l’home i que és imprescindible una policia amb ma dura i impunitat total per reprimir sense fre, com a solució simple i ràpida a tot conflicte o delicte. Es força comú que el PP o certs grupuscles d’ultradreta treguin molt bons resultats en barris obrers, on la manca de treball, les retallades i la competència pels recursos escassos porta a situacions de conflicte costant i, en comptes de buscar com millorar el benestar social i redistribuir la riquesa, es llencen en mans del primer Garcia Albiol que retransmet en directe com entra a registrar en persona un pis patera.

– Per altre banda trobem els reductes de  l’anarquisme nihilista (o anarco-capitalisme, de fet), que creu que tota la policia és dolenta, que la seva única feina és espiar-los a ells (en ambients okupes sovintegen els deliris paranoics i les manies persecutòries) i que, per tant, seria desitjable eliminar-la tota, sense més. Es a dir, els rics protegirien la seva propietat amb vigilància privada, o matons a sou, i la classe obrera hauria de muntar patrulles veïnals armades per solucionar amb les seves mans qualsevol conflicte social. La llei de la selva, on el més fort imposa el seu criteri i els vulnerables es sotmeten, o simplement moren esclafats. Ara, que un punki de 14 anys defensi això, mentre glopeja el seu primer kalimotxo, es adorable… ¿qui no ha estat mai adolescent?

A vegades sembla que l’esquerra materialista i racional hagi viscut acomplexada per aquests dos sensacionalismes idealistes i mai hagi estat capaç d’articular un discurs coherent i sensat, defensant uns cossos de seguretat públics, transparents i absolutament democràtics, al servei de la ciutadania i dels sectors més desafavorits fent compatible, per exemple, el dret del descans i de l’oci nocturn. ¿Perquè regalar el vot dels barris populars i humils a la dreta, acotant el cap als seus udols sanguinaris de ma dura i porra, com a recepta universal? ¿Perquè no ens atrevim a dir, alt i clar, que la Policia és necessària i imprescindible per vetllar pels drets dels més febles, no només per protegir la propietat, però que això no l’eximeix de complir la llei amb escrupolosa ètica?

Afortunadament a Catalunya tant el Govern d’Entesa com els dos grups d’esquerres amb representació al Parlament actual (ICV-EUiA i CUP-AE) tenen idees i propostes que van en aquesta línia, tot i que mai n’hagin fet bandera obertament, per culpa dels complexes abans citats:

– Mesures que va adoptar el Govern d’Entesa, amb Joan Saura 2006-2010: El 2010 es va aprovar el Codi Ètic de la Policia de Catalunya, per tal d’imposar els valors democràtics en els cossos policials. Entre les principals mesures que proposava hi figuraven: donar exemple d’ètica i respecte amb la dignitat humana, eradicar tota forma de tortura policial (amb una extensa i detallada regulació), vetllar per la vida i dignitat dels detinguts, combatre les discriminacions i reunir-se amb organitzacions de col·lectius vulnerables o donar explicacions a la ciutadania de les seves actuacions.  Per altre banda, en aquest període es va prohibir l’ús del kubotan (punxó) i la pistola elèctrica, es va regular l’ús de les armes de foc, així com es van posar càmeres a totes les comissaries. Totes aquestes mesures van ser eliminades amb l’arribada de Felip uig el 2010.

– Propostes que duia ICV-EUiA al seu programa el 2012 (link): Recuperar el Codi Ètic Policial i el Comitè d’Ètica; que el número d’identificació policial sempre estigui visible;  no indultar policies condemnats per tortures; posar càmeres a totes les comissaries; prioritzar el diàleg i la mediació enfront la repressió, abandonar tota política de delació ciutadana; prohibir els “somatents” (patrulles veïnals armades); crear sinergies entre Mossos i policia local, gestionant les polítiques des del territori o que la seguretat privada estigui regulada i normativitzada per la pública. Es plategen  plans específics per a col·lectius vulnerables com: infants, víctimes de la violència domèstica, de la homofòbia o del racisme; així com accions contra el creixement del feixisme i la xenofòbia.  Es proposa un ràtio de 4,3 policies/1.000 habitants.

– Propostes que duia CUP-AE al seu programa el 2012 (link): Que tots els cossos tinguin caràcter civil, amb regulació exhaustiva i control per part d’una entitat cívica-institucional; Codi Ètic Policial; desmilitarització i depuració de responsabilitats en cossos implicats en repressió política; dissolució dels cossos policials d’obediència espanyola (Policia Nacional i Guàrdia Civil), transferint tot el poder a la Conselleria d’Interior i als Mossos d’Esquadra.

En altres indrets també trobem propostes interessants des de l’esquerra per crear una policia social i democràtica:

– Propostes d’Izquierda Unida per a l’actual Govern d’Andalusia (link): Parteix de l’evidència que que el nombre de detinguts a les presons no fa disminuir els delictes i proposa plans polítics destinats a la prevenció, la inclusió social i la reducció dels factors de risc. Proposa un ratio policial de 4,5 policies/1.000 habitants amb un cos policial autonòmic, així com destinar més esforços a la persecució dels grans crims econòmics i financers, així com a les màfies internacionals.

– Propostes de EH Bildu al seu programa de 2012 per Euskadi (link): Vol que les forces policials espanyoles transfereixin totes les seves competències a la Ertzaintza; estableix la policia no s’ha de regir per principis polítics sinó judicials, desmilitaritzant-se i rebutjant a la repressió violenta amb fins polítics; l’Ertzaintza ha de ser de proximitat, col·laborant amb la policia local, al servei dels veïns, respectant la seva pluralitat ideològica, social i cultural. Proposa un detallat pla per eradicar la tortura, evitant tota incomunicació o aïllament dels detinguts. Planteja una política policial orientada a la prevenció del delicte abans que a la seva persecució; així com demanen que es tinguin en compte factors socio-econòmics a l’hora de valorar un robatori.

– Recomanacions d’Amnistia Internacional (link): La ONG anti-represiva aconsella en una campanya internacional que, per tal de tindre una seguretat compatible amb els drets humans, caldria acabar amb les detencions il·legals, exigint transparència i responsabilitats als Governs i que s’investiguin esclareixin tots els abusos policials contra drets civils.

Es a dir, idees, propostes i recomanacions provinents des de les diferents sensibilitats de l’esquerra n’hi han de sobra; el problema es la manca de voluntat política amb fermesa, coratge, i determinació per enfrontar-se als demagogs dels dos extrems, callant els renills amb idees sensates i coherents, com les anteriorment exposades.

La Stasi Convergent?

El 8 de Febrer de l’any 1950, sota una dictadura totalitària suposadament comunista, la República Democràtica d’Alemanya (RDA), va crear un servei d’espionatge policial anomenat Stasi, que es dedicava bàsicament a investigar als seus propis ciutadans, generant en els seus 39 anys d’existència més de 33 milions de pàgines sobre possibles agents subversius.

Aquest lúgubre ministeri va teixir una descomunal xarxa d’espionatge veïnal  (Inoffizielle Mitarbeiter) , vulgars espietes i bocamolls que es dedicaven a delatar amics, coneguts i saludats, i que va comptar amb 91.000 persones dedicades a temps complert i 180.000 voluntaris, qua van fer de la delació un hobby i de la traïció un passatemps, com molt bé narrava l’excel·lent film “La Vida de los Otros“

Doncs bé, a CIU sembla que aquest repugnant, dantesc i orwelià sistema de dictadura repressiva els hi encanta. Artur Mas s’excita obeint cegament les sàdiques ordres dels mercats neoliberals, la perfecta excusa per dinamitar d’una vegada per totes l’Estat del Benestar i repartir-se les engrunes en les seves empreses privades. L’únic problema son els ciutadans, aquestes molestes criatures parasitàries que tenen la gosadia de demanar hospitals, atur, jubilacions i escoles; així doncs, que millor que instaurar un sistema de terror policial?

Òbviament em refereixo a la Pàgina Web (passo d’enllaçar-la) on Felip Puig ha posat fotografies de presumptes gamberros per tal que la població l’ajudi a detindre’ls. Una nova aberració convergent, pagada amb diners dels nostres impostos, que no ha estat consultada amb la Fiscalia i que inclou imatges de menors, sense el seu consentiment.

Això cal sumar-hi  la detenció de una portaveu del sindicat CGT, a diversos sindicalistes de CCOO-UGT que van fer piquets a la Vaga o la injusta retenció en presó preventiva de Dani i Isma, dos membres del sindicat estudiantil  AEP (afí a ICV-EUiA), que estudiaven Física i Matemàtiques amb mitjana de excel·lent, vaja, el típic perfil d’un terrorista!

Per si fos poc un enduriment de la llei, equipararà resistència pacífica amb violenta i farà que els sindicats i partits paguin pels desperfectes que succeeixin en els manifestacions que ells convoquin. Resulta evident que CIU i el PP pretenen acabar definitivament amb tota mostra d’oposició, criminalitzar qualsevol manifestació i terroritzar  a la població, mentre ells aniquilen tranquil·lament  tot rastre de benestar i drets dels treballadors.

PD: M’informen que un grup de hackers ja han accedit a les dades dels delators de la web de Puig. Oh, quina pena!!

WIKILEAKS: la globalització de la xafarderia

Com ja sabreu el portal Wikileaks ha filtrat més de 250.00o documents del Departament d’Estat dels EUA a 7 diaris de tot el món, entre ells El País, causant estupor i indignació per algunes de les revelacions secretes dels diplomàtics americans. A continuació les meves reflexions sobre el tema.

# Els espies espiats: Fins ara els estats s’havien dedicat, en exclusiva a espiar als seus ciutadans, perillosos terroristes en potència, acumulant centenars de dades sobre cada un de nosaltres: fitxes policials, declaracions de la renta, situació familiar, dades sanitàries… Es el primer cop a la Història que aquesta relació s’inverteix i que els estats mostren en públic les seves vergonyes.

# Qui determina què és un secret?: La majoria dels documents desclassificats ens informen sobre coses que ja imaginàvem i que manca de tot sentit haver-les amagat a la opinió pública. Quina necessitat hi havia? Perquè els estats requerixen d’aquesta opacitat administrativa, quan operen amb els impostos de tots? Wikileaks ha trencat aquest tabú. Governs del món: si no voleu patir l’escarni públic a la mínima que un hacker entri al vostre ordinador, opereu amb transparència.

# La hipocresia com a base de la política: L’any 1513 Nicolau Maquiavel va publicar la obra més important de la teoria política, titulada “El Príncep“, on ja s’ens advertia que la ètica no pot  mai ser la base de les relacions polítiques. Des d’aleshores ja sabem que la finalitat justifica els mitjans, que tots els governs guarden les seves misèries a les inescrutables clavegueres dels ministeris. Maquiavel ens adverteix que la política mancada de pragmatisme ibasada en els ideals més nobles acaba desembocant en totalitarismes genocides, que no dubten en passar per sobre de cadàvers per imposar una utopia a la realitat.  Wikileaks mostra com EUA té una opinió deplorable de líders polítics amb els quals s’alia i elogia en públic, per tal d’obtenir-ne beneficis econòmics o estratègics.  Cap país prefereix els drets humans a les seves xarxes comercials. Sempre ha estat així, però mai fins ara n’havíem estat tant conscients.

#La globalització de la xafarderia: El desenvolupament de la tecnologia ha augmentat exponencialment la velocitat de transmissió de la informació fins a uns extrems que cap estat pot arribar a controlar, ni tan sols l’Imperi més poderós de la terra. Wikileaks és un pirata abordant en un nou espai encara inexplorat per a la humanitat, un mar immens i sense jurisdicció possible.

# Cap a un nou periodisme?: La notícia és el material del qual s’alimenta la opinió d’una societat, els narradors dels esdeveniments socials no poden seguir limitats a  una mera repetició de teletips i declaracions tancades a preguntes. Cal un nou periodisme d’investigació basat en la impertinència, posant en evidència les idees predominants, qüestionant la seva veracitat i no esdevenint un mercadeig de demagògia i titulars sensacionalistes.

#Montesquieu ha mort: Sempre havíem sospitat que la justícia, especialment en assumptes internacionals, és movia sota pressions del poder executiu, més preocupat de no perjudicar la seva balança comercial, que no d’imposar la jurisdicció universal. Ara ja ho sabem del cert, la Fiscalia General de l’Estat ha estat un fidel obedient de l’ambaixada americana, entorpint tot procés judicial que pogués molestar a les relacions transatlàntiques.

#Matar al missatger: Els membres del Tea Party ja han demanat matar al fundador de la web, Julian Assage, així com del soldat homosexual que va filtrar les dades, fart de la pressió homofòbica de l’exèrcit americà, on sortir de l’armari és motiu d’expulsió. La diva sionista i feladora oficial d’Artur Más, Pilar Rahola, tampoc es queda curta  en un article avui a La Vanguardia, dient que aquestes filtracions només afavoreixen als antisistema. Resulta evident que els nacionalistes tenen tant mitificada la seva bandera que preferixen seguir enganyats en el seu misticisme patriòtic, que obrir els ulls a la realitat amagada rere les catifes de les ambaixades.

#El proper pas, la banca: Els polítics han deixat de ser els amos del món, per passar a ser uns mers executors de les ordres rebudes per la oligarquia financera. Així doncs les filtracions de documents han d’aixecar les mires i apuntar més amunt, cap a les mans que tallen el bacallà: els mercats i la banca, els enemics de la democràcia i l’administració pública. Wikileaks ja ha anunciat que les properes filtracions van per aquest camí. CHAPEAU!

PD: Per cert, heu de saber que un diari d’ultradreta ha fet un divertit anàlisi crític del meu darrer post. PODEU LLEGIR-HO AQUÍ

Pedro Álvarez: història d’un assassinat

15 de desmbre de 1992

S’estava fent fosc i Pedro Álvarez va decidir acompanyar a la seva novia Yolanda a casa, al barri de la Torrassa (l’Hospitalet). Ja s’havien acomiadat i ell havia girat cua, quan de sobte, un Opel Vectra blanc, circulant a tota velocitat, es llença a sobre de Yolanda i quasi l’atropella.

La noia increpa instintivament al temerari conductor que, fet una fera, baixa del cotxe iniciant una violenta discussió i colpeja a Yolanda llençant-la per terra. Pedro escolta els crits i torna cap enrere per ajudar a la seva parella.

El conductor obre el vehicle, agafa un revòlver i apunta en direcció al cap de Pedro; la seva dona surt del cotxe intentant impedir la imminent tragèdia, però no hi es a temps: tres bales impacten sobre el cos del jove treballador de només 20 anys, una de les quals li causa la mort immediatament.

L’assassí i la seva esposa arrenquen el cotxe, marxant precipitadament i abandonant a Pedro, que arriba cadàver al Hospital de Bellvitge.

A partir de la descripció de Yolanda es deté al poc temps a un Policia Nacional, José Manuel S.F, adscrit a la Brigada de Seguridad Ciudadana, una persona conflictiva, habitual del barri, però amb molta influència dins el cos policial. La matrícula, el color i el model del cotxe coincideixen,  la dona del policia confessa que ell és l’autor dels trets i els anàlisis balístics així ho confirmen.

Tot i les  nombroses proves, es va sotmetre a Yolanda a una sessió de reconeixement maratoniana i plena de irregularitats procedimentals que van acabar amb l’alliberament i la impunitat del Policia al cap de dos dies. La jutgessa ni tan sols va analitzar les empremtes digitals. L’acusat no tenia ni coartada.

Des d’aleshores la família de l’assassinat no ha parat de fer intents davant les diferents administracions per intentar fes justícia: Ajuntament, Síndic de greuges, Congrés de Diputats, Generalitat, Parlament… ningú ha mogut un dit. L’entorn del assassí encara ha tingut la malícia de posar denuncies per injuries a la família d’Àlvarez.

Després de 17 anys l’assassí continua exercint de Policia tranquil•lament.