Posts Tagged ‘Podemos’

h1

Crònica de l’assemblea fundacional d’Un País en Comú.

Abril 9, 2017

Un pais en comu

L’any 2013, a la X Assemblea Nacional d’ICV celebrada a Viladecans, el tema estrella va ser la construcció d’un Nou Subjecte Polític. El petit problema tècnic es que llavors no teníem amb qui fer-ho, ja que la la CUP hauria preferit autodissoldre’s en àcid sulfúric abans que tocar-nos amb un pal, doncs ells estan més per bastir Fronts Nacionals amb la dreta. I en quant al Procés Constituent, algú recorda que va ser d’ells després de rebutjar participar en una confluència? Hi han trens que a la història només passen un cop i si no hi puges et passen per sobre.

Afortunadament a partir de 2014 van aparèixer nous actors més sensats amb qui el diàleg ha estat més raonable i ens han dut a una anisada victòria en diversos processos electorals. Això ens ha fet plantejar-nos superar la cultura de la coalició tècnica per una confluència real , basada en objectius compartits i no en quotes de partits. L’assemblea fundacional d’aquest nou subjecte era la culminació d’un ritual de pas polític, la fase liminar d’un procés on els diferents éssers pre-existents sortien de la seva zona de confort ideològic per donar lloc a un nou ésser híbrid, format per la síntesi de les diferents essències, sense que cap en tingués el monopoli. Un PSUC del s.XXI que tant reculli el millor de la nova política del 15M, així com les lluites històriques de tradicions obreres i socialistes, just el mateix dia que es compleixen 40 anys de la legalització del PCE.

Hi havia, però, qui no estava disposat a fer aquest salt. La direcció catalana de Podem, que volia assegurar-se més cadires que ningú a la direcció i no volia crear un nou cens d’afiliats compartit. Es a dir, pretenia una simple coalició electoral per quotes, una mera reedició de la fallida Catalunya Si Que es Pot, sense que les seves bases es barregessin ni passessin a formar part de res nou.  Al veure que un sector crític de Podem els podia prendre el lloc, amb una llista de persones molt més ben vistes per la resta d’actors (com, efectivament, ha passat), va decidir rebentar-ho tot al darrer minut. Es una decisió que lamento profundament. Simplement recordar que a ICV no li han tremolat les cames ni un segon a l’hora de renovar a dirigents que podien suposar un obstacle per a la unitat; persones amb una gran validesa i un lideratge indiscutit, com Ricard Gomà, Joan Herrera o Dolors Camats. Les idees sempre han d’estar per sobre dels càrrecs i les cadires. No pot ser que just 80 anys després de la tragèdia caïnita dels Fets de Maig, estiguem reproduint els mateixos errors sectaris que ens van dur a perdre una guerra contra el feixisme (salvant totes les abismals distàncies històriques, of course), en un capítol més de la llarga història de la divisió de l’esquerra catalana. En fi, espero que s’acabi imposant la raó i es pugui reconduir tot plegat.

El funcionament de l’Assemblea ha estat més dinàmic i fluid que un Congrés habitual, doncs, al no existir una “direcció sortint”, ens hem estalviat la part més avorrida i soporífera d’aquests akelarres: els informes de gestió i les valoracions de les batalletes locals de cada delegació territorial. De fet, no existia cap mena de “delegació”, tothom hi podia participar sense filtres previs. Espero que segueixi sent així en un futur. Però, a diferència dels processos podemites com Vistalegre, aquí es feien votacions presencials d’esmenes ideològiques; els assistents no eren mers espectadors d’un míting a l’espera dels resultats d’una votació online, sinó que tenien capacitat real de participar i incidir en l’ideari de la formació.

Jo vaig vindre acompanyat de la meva amiga @pilar_salma de BComú i de diversos companys de ICV L’Hospitalet i ens vam situar en una grada frontal on teníem una estupenda visió panoràmica del Pavelló de la Vall d’Hebrón, des d’on  podíem xafardejar amb alegria. El primer que ens va sobtar es certa punxada en la participació; van quedar alguns seients lliures quan s’esperava desbordar l’assistència amb pantalles exteriors. Segurament la data hi ha tingut molt a veure, tot i que en temo que molta gent prefereix assistir com a subjecte passiu que no haver de fer cap esforç deliberatiu. També es cert que la crisi amb Podem es va notar en l‘absència d’un perfil molt concret de persones: gent de classe treballadora no qualificada, que es van polititzar de sobte arrel de veure a Pablo Iglesias per la tele, un perfil sovint proper al populisme antipolític (vegeu aclariment a la postdata). Per contra, ens vam trobar amb les cares conegudes de sempre: professors universitaris, sindicalistes, militants de moviments socials i persones amb àmplia trajectòria militant i consciència política. De fet, jo tenia a l’escriptora Rosa Regàs asseguda a la fila del darrere.  I és genial treballar amb persones que tenen una perfil similar, doncs agilitza molt la feina, però temo que ens podem trobar amb el mateix problema que tenia ICV-EUIA i que té l’esquerra a molts llocs a Europa: que parla en un llenguatge esotèric incomprensible per les capes populars més afectades per la crisi.

Com la premsa ha estat molt pendent del Joc de Trons, la veritable batalla ideològica interna ha passat bastant desapercebuda. Aquesta girava entorn a dos punts: independentisme/federalisme per una banda i europeisme crític/euroescepticisme per l’altre. Es a dir, entre replegament identitari o internacionalisme solidari.  La tensió entorn a aquests dos punts va sorgir des del minut zero als fòrums d’internet i als 70 processos locals participatius que s’han dut a terme a nivell local. Es possible reformar Espanya i Europa o ens hem de tancar dins una sobirania insolidària al marge de la globalització? Volem un conflicte només vertical o també horitzontal?

Com la direcció era plenament conscient d’aquesta remor de fons va fer el possible per evitar una batalla oberta on ens haguéssim de mesurar les forces en un pols obert. Van sortir alts representants dels 3 espais polítics a demanar que es rebutgessin tan l’esmena independentista (que va rebre uns 120 vots a favor i uns 1.250 en contra) així com una més federalista on s’esborrava tota referència a una República Catalana (que va tindre el suport d’unes 350 persones i uns 900 vots en contra), per tal que ens seguíssim situant en una calculada ambigüitat que ens permeti mantenir una àmplia transversalitat en l’eix nacional per tal d’unir en un mateix espai a tothom que no vol investir ni votar pressupostos a la dreta espanyola ni a la catalana, sense que cap bandera ens separi.

En quant a Europa, es van presentar tres esmenes que obrien una porta futura a l’euroescepticisme. Van ser defensades per un membre de la retirada llista albanista a la executiva, Sergi Cutillas, i van ser àmpliament rebutjades, excepte una que va ser retirada sense votació, després d’arribar a un consens amb el Grup Impulsor.  No deixa de ser irònic que els defensors més radicals del replegament identitari vinguin d’un espai trotskista anomenat Revolta Global (el qual a partir d’avui té tres membres a la direcció de Podem i dos a la dels Comuns, per cert). En quin moment el trotskisme català va passar a defensar les tesis estalinistes de la “Revolució en un sol país” en comptes de l’internacionalisme? Aquest capítol me’l deuria perdre.

En tot cas els dos debats continuen molt oberts. Com a valoració crítica, potser calia una deliberació amb més profunditat en molts punts. Un tema tan complexe científicament com els transgènics no es pot ventilar amb una intervenció de tres minuts i sense cap intervenció contraria que expliqués altres punts de vista. El fet que totes les esmenes es treballessin en plenari i no en grups més reduïts tampoc facilitava prendre la decisió amb coneixement de causa. Espero que tinguem oportunitat de fer-ho millor en el futur.

Un pais en comu1El moment més emotiu, però van ser els parlaments dels dirigents estatals de Podemos, Pablo Iglesias i Vicenç Navarro (en vídeo) i de Pablo Echenique presencial, aclamats amb crits d’unitat, que bàsicament es van dedicar a reconèixer la legitimitat del Nou Subjecte, desautoritzant, un com més, a la direcció catalana del seu propi partit. La intervenció més aclamada, però, va ser la d’Alberto Garzón, amb una empatia, senzillesa i un discurs clar i contundent.

Els resultats de les votacions a la direcció provisional (per un any) no van tindre ni la menor sorpresa imprevista: les llistes d‘En Comú Podem (consensuades per BComú, ICV i EUiA) i les de Juntes Podem (del sector confluent i menys antipolític de Podem, crític amb la seva direcció catalana) van arrasar, com tothom ja sabia, doncs era públic i conegut que les dues llistes estaven pensades per votar-se mútuament. De fet, el resultat no crec que hagués variat en res si Albano Dante no hagues retirat la seva candidatura, així que bàsicament s’ha estalviat la humiliació d’una derrota segura.

Els reptes que ara tenim per davant son molts. A nivell intern de partit: triar un nom, desplegar a nivell territorial la organització i redreçar les relacions amb la direcció catalana de Podem. Però, sobretot, el gran repte es com plantar cara a la hegemonia cultural processista convergent quan els seus mitjans de comunicació propaganda públics i subvencionals ens culpin a nosaltres del seu enèsim fracàs amb el Referèndum i tornin a convocar eleccions autonòmiques disfressades d’alguna frikada mil·lenarista com “Vot de la teva Vida”, “plebiscit definitiu” o a saber quina nova pantalla inventen per seguir al poder fent veure que avancen, sense moure’s del lloc.

POST DATA: Faig un aclariment a suggerència de la meva amiga de Podem @marquesacanangl. Ser de classe obrera no es cap vergonya, sinó un orgull. Hi han partits que venen de la tradició marxista que expliquen la política com un conflicte capital/treball (com ICV, EUIA o CUP) aquests partits tenen un perfil de votants molt polititzats i, sovint, qualificats acadèmicament. Altres, com Podem, ho expliquen com un conflicte poble/casta política i arriben a les classes populars més afectades per la crisi. La idea de la confluència es que els dos discursos son necessaris i complementaris, doncs hem d’arribar a tots els treballadors! Tots som necessaris i per això cal que ens unim.

Anuncis
h1

Oi tan que podem canviar Espanya!

Juny 18, 2016

#AaaaSpanish Revolution

Els partits processistes, ERC i CDC, estan fent un cop més una barroera campanya hooligan basada en negar la possibilitat de canviar Espanya. ERC fins i tot  ha tingut la barra de presentar-se com “L’únic canvi possible“, com si mantindre al poder al mateix establishment que fa 35 anys que parasita l’administració pública catalana fos un canvi de res.

Com ja vaig explicar anteriorment, el Procés no es més que un moviment contrarevolucionari teledirigit per la dreta burgesa catalana per aturar el 15M i mantindre el neoliberalisme convergent al poder. L’ANC va ser dissenyada des dels despatxos de la Generalitat com una mala paròdia del assemblearisme del 15M, amb l’únic objectiu de convertir la ràbia social de la crisi en populisme identitari i odi xenòfob i classista contra els espanyols i els xarnegos. D’aquesta forma apareixia un enemic extern contra el qual unir el poble, entorn al lideratge messiànic i profètic de la dreta convergent, en base a una promesa mil·lenarista de l’arribada imminent Paradís Terrenal que es va postergant ad eternum.

Però com no ha de poder canviar Espanya? Que ho impedeix? Es que potser estan condemnats genèticament a defensar l’estatu quo? No veig perquè. Espanya ha proclamat anteriorment dues repúbliques (i sempre amb el suport entusiasta de Catalunya) i va donar lloc al 15M un moviment social de caràcter global que ha permès revolucionar l’esquerra a tot el mon occidental, com en el seu dia ho va fer el Maig del 68. Sense la reformulació conceptual que planteja el 15M contra l’establishment i l’austeritat no hauria existit Bernie Sanders als EUA, Jeremy Corbyn a UK o altres moviments socials com Occupy Wall Street a EUA o Nuit Debout a França.

I encara que mai abans s’hagés fet un canvi a Espanya, res impediria que en el futur n’hi hagués un. O es que a la França dels Borbons o a la Rússia tsarista hi havia cap element previ que fes preveure les revolucions que van posar fi al seu absolutisme? Doncs no. La gràcia dels canvis sobtats es agafar als poderosos desprevinguts i amb la guàrdia baixada. Pretendre que un indret està condemnat a perpetuar un sistema polític immutable al llarg del temps no és més que una absurda fal·làcia basada en perjudicis supremacistes.

Que ha aconseguit el Procés? Mantindre la dreta al poder, que era el seu objectiu principal i únic. I prou. No han estat capaços de millorar ni en un cèntim la fiscalitat catalana; no han fet cap estructura d’estat, ni tan sols han estat capaços d’aprovar uns simples pressupostos autonòmics; no han aconseguit cap suport internacional (fora del feixisme de la Lliga Nord italiana) i han perdut els pocs que tenien com el partit liberal europeu ALDE que ha decidit, quasi per unanimitat, acceptar Ciutadans com a partit membre i arraconar CDC. No han fet cap referèndum, tot i que han simulat que el 9N o el 27S ho van ser, i ara ja planegen fer-ne un altre de mentideta (el RUI, una nova paròdia de simulacre del 9N). Que ha fallat? Que potser no ho hem desitjat prou fort? O es que potser tot era un frau per seguir manant?

Per tal de tapar el dantesc naufragi en el quan xipolleja el Govern català, els processistes centren totes les seves energies en campanya a atacar a l’únic partit que pot convocar un Referèndum legal i acordat, en comptes de fer-ho contra Mariano Rajoy, el veritable candidat del Procés, ja que necessiten un enemic ben dolentot, fatxenda i caspós a qui donar les culpes de totes les calamitats que causa convergència a Catalunya. Els mateixos partits que han viscut de vendre un pàrvul i vergonyós pensament màgic, on tindríem gelats per postres cada dia i es podia crear un estat reconegut per la ONU si ens agafàvem molt fort de les manetes, ara diuen que es absolutament impossible canviar el Govern d’Espanya.

Sovint sospito que Alfons López Tena tenia raó quan em va dir que els processistes no tenen cap mena d’intenció en assolir la independència i tan sols busquen la superioritat moral de la derrota i el plaer masoquista del victimisme, arribant al orgasme múltiple amb cada sentència adversa del Tribunal Constitucional.

De fet, a ells la crisi els ha anat molt bé. En el següent vídeo  Elena Ribera la nº2 per Girona de CIU a les eleccions al Parlament el 2102 donava gràcies a la crisi per haver despertat la consciència nacional catalana i tractava als catalans d’ovelles esgarriades en busca del seu pastor Artur Mas.

El mateix Conseller de Cultura, el convergent Santi Vila,  reconeix obertament que el Procés ha servit per poder fer les retallades neoliberals sense que ningú protestés gaire, ja que estaven molt il·lusionats.

#Aaa Vila

Atenció també al següent fragment d’un text de l’humorista Toni Soler al Diari Ara on advertia que amb un canvi d’esquerres a Espanya la gent viuria millor, deixaria d’odiar als espanyols i la independència ja no seria possible:

#AaasolerFins i tot alguns destacats ciberactivistes de la ultradreta independentista no s’amaguen de desitjar obertament una victòria de Mariano Rajoy:

aaamark-serra

Finalment us deixo amb la brillant intervenció de Xavier Domenech, cap de llista d’En Comú Podem, desmuntant les tesis etnicistes de Gabriel Rufian, segons les quals no hi pot haver cap canvi a Espanya.

El 26J tenim la oportunitat de demostrar que el nostre canvi es real, possible i millor. Perquè no es basa en odis xenòfobs o identitaris, sinó en millorar les condicions de vida de les persones, sense cap limitació territorial. Perquè no defensem un sobtat canvi mil·lenarista, profètic i religiós, sinó successives reformes possibles i factibles. Perquè no volem tapar retallades amb banderes, sinó acabar amb l’austeritat sense subterfugis. El nostre canvi no pretén perpetuar a la màfia burgesa regional al poder, sinó empoderar a les classes populars i acabar amb l’establisment, tant català com espanyol. Estic convençut que guanyarem les eleccions a Catalunya, País Valencià, Balears, Euskadi i Navarra, amb molt bons resultats a Madrid i Galícia, demostrant que la millor forma de derrotar als odis nacionalistes dels dos extrems es des d’una esquerra plurinacional, federal, fraternal i alternativa tan al centralisme com al populisme identitari del Procés.

h1

Valoració dels Resultats del 20D. Crònica d’una Victòria Insospitada.

Desembre 21, 2015

 

#######Victoria

Celebrant la victòria a L’Hospitalet

Fins ahir la única cosa que jo havia guanyat en política eren assemblees i primaries internes o, tirant llarg, el Referèndum de l’Estatut. La sensació de victòria inesperada es quelcom tan rar que encara no m’ho acabo de creure. Tres mesos després de la galleda d’aigua freda que va suposar el 27S ahir vam aconseguir la major victòria de l’esquerra a Catalunya des de la II República. Hem superat en 4 diputats al millor resultat del PSUC. Del PSUC!! Aquella referència quasi llegendària a la qual els militants de més edat sempre es remeten, un passat gloriós del qual resulta complicat separar mite i història. Seré jo qui expliqui a joves militants d’aquí 40 anys aquell 20D on En Comú Podem va arrasar Catalunya?

Reflexió 1- Hem guanyat a L’Hospitalet amb quasi 37.000 vots a 5.000 per sobre del PSC, que mai havia perdut unes eleccions generals a la ciutat, guanyant a tots els barris excepte Pubilla Cases, Florida i Can Serra. Ha estat la campanya més austera que recordo: des de la campanya nacional ens van dur 15 pancartes, uns 1.000 cartells, unes 2.000 octavetes i 50 enganxines i vam fer un sol míting al Poliesportiu Sergio Manzano de Bellvitge. Uns 30 activistes voluntaris amb un rollo de celo, dos pots de cola i uns metres de corda hem derrotat la megalòmana campanya de PSC i Ciutadans, que han s’han deixat una burrada incalculable de diners, contra la qual no podíem competir. Però la dignitat i la il·lusió no es compren ni es venen. Comencem ja a treballar amb un projecte que reculli la mateixa il·lusió per un gran canvi a les properes municipals.

Reflexió 2– Hem guanyat a Catalunya fregant el milió de vots. Per primer cop en molts anys la classe obrera catalana ha tornat a votar a l’esquerra. Hem arrasat a Bellvitge, a Badia del Vallés, a Nou Barris, al Gornal… Hem empoderat a les classes populars sense adoctrinar-los en les profunditats teòriques del marxisme, sinó posant uns objectius comuns per sobre de sigles i dogmes, amb una iconografia i estètica adaptada al segle XXI. Però a diferència del 27S també hem tingut un bon resultat en barris de classe mitja i en zones rurals, com a l’Eixample, a Gràcia, al cap de Lleida o Tarragona. En aquestes zones el vot útil per un referèndum ha calat molt millor que el pensament màgic de la “desconnexió mental”. Som el pal de paller de l’esquerra i la casa gran del catalanisme, allò que pretenia ser ERC abans d’esdevenir una mera crossa d’Artur Mas.  I tot això amb tots els mitjans de comunicació catalans en contra.  Catalunya es més d’esquerres que mai i no mereix que Artur Mas, líder de la quarta força catalana, sigui investit president.

Reflexió 3- L’Espanya Federal és més possible que mai abans. Set milions d’espanyols han avalat candidatures que donen suport al dret d’autodeterminació d’Espanya, des d’un pont de vista democràtic i defugint l’etnicisme folklòric i caspós del Procés. Podemos i les seves confluències han esdevingut la gran força de l’esquerra plurinacional, amb els millors resultats a Catalunya, País Valencià, Euskadi, Navarra, Balears i Galícia, tot i que també a Madrid, on van aclamar a Ada Colau amb crits de “Visca Catalunya!“. Ha estat l’única formació que ha entès que la unitat d’Espanya només passa pel respecte mutu i la lliure adhesió.

Reflexió 4- Estem al mateix escenari de Grècia el Maig del 2012, quan Syriza va irrompre amb molta força, però no va poder derrotar a la dreta de Nova Democràcia, la qual va seguir governant amb el suport dels socialistes del PASOK. El partit socialista va implosionar i, finalment Syriza va guanyar i va arribar al Govern. Com justificarà tal pacte antinatura el PSOE? Fàcil. Dintre de poc, la inestabilitat provocarà una baixada de la borsa o un augment de la prima de risc. Brussel·les i els grans poders fàctics urgiran a un pacte i a la responsabilitat institucional. Llavors es posarà en marxa la “Operación Menina“,  Rajoy deixarà pas a Soraya per tal que pugui ser investida amb la abstenció de PSOE i Ciutadans. Serà en aquest moment quan s’obrirà la gran finestra d’oportunitat de Podem i els seus aliats podran fer el gran salt i esdevindre primera força.

Reflexió 5La confluència no té marxa enrere ni alternativa possible; aquells que es quedin al marge els passarà el tren de la història per sobre. Per molt bé que em pugui caure Alberto Garzón no puc deixar de lamentar que els vots de la seva candidatura hagin servit tan sols per regalar al PSOE la 2a plaça. Ara no em val que IU es queixi de com costa treure un diputat; ho sabien perfectament. Ha fet una campanya genial… per al segle XX, anant a buscar el votant tradicional de l’esquerra clàssica anterior al 15M (clar que no els quedava altre competint contra Podem). EUiA ha obtingut el mateix nombre de diputats dins d’En Comú Podem que Unitat Popular a la resta de l’estat. Al col·legi on jo estava molts votants preguntaven per Garzón, li explicava que a Catalunya anàvem junts i cap problema. La unitat hauria funcionat perfectament, hauria multiplicat el resultat i no hauria restat cap vot. Reflexioneu companys! No vull saber de qui es la culpa, però mai més dividits. Objectius comuns per sobre de sigles.

Reflexió 6Ada Colau es la líder indiscutible de l’esquerra catalana, la veritable cap de la oposició, la única que pot liderar i cohesionar aquest nou espai hegemònic de confluència d’esquerres. I, de fet, és la política catalana amb major ressò mundial. Quan el món ens mira, ho fa a Barcelona, no al Procés. Mireu sinó les estadístiques de Google, on la victòria municipal de Colau ha triplicat el ressò de qualsevol menció a Artur Mas.

#####campanyaStatsColauvsMas

Reflexió 7 El Procés queda molt tocat. 460.000 persones que van votar a Junts pel Si el 27S ara no han votat ni a ERC ni a DiLL, dos partits que, amb la llei a la mà, no poden formar grup parlamentari propi al no arribar al 15% a Barcelona. Convergència ha obtingut el pitjor resultat de la seva història, quedant en quart lloc. A L’Hospitalet obtenen un ridícul 4,5% i esdevindrien extraparlamentaris en unes municipals. A Badia del Vallés DiLL va obtindre un 1,5% quedant per sota del PACMA. Amb aquest escenari Mas no pot ser President ni de la seva escala i si l’assemblea de la CUP l’investeix implosionarà per sempre més, deixant-nos encara més espai per créixer. La suma de ERC i DiLL queda un diputat per sota de la suma de PSC-PP-C’s, el percentatge de catalans que creuen en una desconnexió màgica de Catalunya es tan sols del 31% quan fa tres mesos era del 48%, 790.000 votants menys. Amb aquestes xifres una DUI es absolutament ridícula i impensable. O reconeixen d’una vegada que aquest camí de pensament màgic es absurd i retornen al dret a decidir o ja s’ho faran!

Seguim i endavant!! Si que es pot!

h1

Per què votaré En Comú Podem

Desembre 18, 2015

foto1

Aquesta campanya se m’ha fet rara. Raríssima. Res a veure amb totes les que havia fet abans i em porto unes quantes. Es el primer cop que la gent al passar no ens diu “fora polítics!” sinó que aplaudeix i demana cartells. Mai m’havia passat de trobar-me octavetes espontànies, fetes a ma, demanant el vot per nosaltres. En comptes de fer-nos la cobra quan repartim informació, hi ha cua al nostre estand agafar vots per la família i amics. Aquells que venim de opcions polítiques minoritàries no ens acabem mai d’acostumar a omplir poliesportius, amb centenars de persones que es queden a les portes per manca d’espai. Així dona gust!

Aquests son els motius pels quals jo votaré En Comú Podem:

1.- Per què es la única llista d’esquerres a Catalunya: Després de molts anys teoritzant sobre la Syriza Catalana o el Front d’Esquerres, finalment ho hem aconseguit, aquí tenim al PSUC del Segle XXI. Quan només hi ha una opció no hi ha dubtes, ni marge per l’error. Una aposta per conjugar activistes socials (PAH, Sanitat, Educació…) amb militants de ICV, EUIA, Podem, Barcelona En Comú o Equo. La CUP no es presenta; el PSC porta de cap de llista a una ex-ministra que es va comprar una casa de 600.000 euros a República Dominicana mentre implementava el desnonament expres per famílies que portessin una sola quota per pagar. I ERC… bé, la deriva cap a la dreta etnicista més repugnant i la seva submissió absoluta a Artur Mas, els ha situat a anys llum de qualsevol rastre de progressisme. Una llàstima que aquesta confluència no s’hagi pogut dur a terme a la resta de l’estat, a excepció de Galicia i Catalunya.

2.- Per què ha sabut sortir de la zona de confort de l’esquerra, sense perdre la seva essència: Trobo un absolut encert que Owen Jones hagi participat en el final de la nostre campanya. Aquest es el pensador que ha donat un gir copernicà a la forma d’entendre l’esquerra en l’actual context d’economia post-industrial. Es ell qui ens ha explicat que els barris humils no voten a l’esquerra perquè no se senten identificats en la categoria “classe obrera“, ja que aquest concepte ha estat demonitzat per l’hegemonia cultural neoliberal. Van ser la PAH i el 15M els primers moviments d’empoderament dels treballadors, simplement anomenant-los “gent” o “els de abaix“; buscant objectius comuns bàsics, comprensibles per proletaris no qualificats o persones d’avançada edat, molt més enllà del típic perfil de jove universitari bohemi de classe mitja-alta amb una àmplia cultura intel·lectual revolucionaria (que es el target actual de la CUP). No cal rodejar-nos d’una iconografia identitària ideològica; no son necessàries banderes roges, tricolors, o fotos de Lenin i el Che, simplement acordar que estem d’acord en aturar l’austeritat, la corrupció, els desnonaments, els privilegis polítics i protegir el bé comú i els serveis públics dels poderosos.  Tot això sense rebaixar ni una coma del programa; compareu del de ICV-EUIA de 2011 i el d’En Comú Podem  i trobeu una sola diferència rellevant. Impossible.

3.- Per què es la única candidatura que defensa una solució democràtica al conflicte identitari: Resulta divertit veure com  ERC, CDC i CUP han renunciat al dret a decidir i s’han entregat a un pensament màgic, segons el qual es possible arribar a la independència mitjançant “la desconnexió mental“. Una especie d’esquizofrènia psicòtica col·lectiva, on aquests partits reconeixen obertament haver perdut tot contacte amb amb el Planeta Terra i viure en una realitat paral·lela de fantasia i ficció, on la seva voluntat es suficient per canviar el món, al marge de totes les condicions materials. Això si, tot es possible menys canviar Espanya ja que els espanyols son una raça inferior, casposa i irreformable. Per altre banda PP-PSC-C’s proposen fer petites reformetes a veure si així es calma l’odi i la fúria identitària del Procés. No, no us enganyeu. El Procés només acabarà el dia que es demostri, de forma contundent, que es més senzill canviar de polítiques que d’estat.

4.- Per què es un vot que val doble, tant per Pablo Iglèsias com per Alberto Garzón, però no es subordinarà a cap dels dos:  Votar En Comú Podem servirà per obrir les portes a un Govern d’esquerres, ja sigui liderat per Pablo Iglesias com per Alberto Garzón. Però a diferència del PSC mantindrà un grup parlamentari propi, amb llibertat de vot, i amb una òptica catalana, no subalterna a cap partit estatal, amb veu i ànima pròpia, aliè a les disputes puerils i d’ego testosterònic que hagin pogut tindre Iglesias i Garzón entre ells.

5.-Per què ha entès com conjugar el millor de la vella i  de la nova política: En Comú Podem ha sabut trobar l’essència de la nova política, rebutjant els tics més populistes de l’antipolítica. Sous més baixos pels polítics si, misèria no; participació directe si, referèndums cada 5 minuts no.Pensament positiu si, infantilisme màgic no. Ha sabut aprofitar tot el bagatge ideològic de propostes, idees i reflexions de partits molt vells, introduint nous conceptes i un discurs dur contra certs privilegis polítics, sense deixar que aquest relat anti-establishment se l’apropii la ultradreta, com ha passat a França. Han sorgit uns nous lideratges forts, certament amb tics un xic messiànics, però que es just el que necessitàvem per contrarestar als messies del Procés.

6.- Per què es una opció veritablement reformista, allunyada de mil·lenarismes profètics: No us podeu imaginar com de fastiguejat estic d’absurdes promeses d’una Ruptura instantània, segons la qual en una data màgica (que mai arriba) apareixerà un Nou Món on tot serà sobtadament meravellós i fàcil. Aquest pensament ultra-idealista i utòpic es propi de cristians evangèlics renascuts o d’integristes islàmics del ISIS. El socialisme científic es l’antítesi absoluta d’aquest fonamentalisme mil·lenarista, de caire religiós i profètic. La realitat només es canvia de forma progressiva amb major o menor velocitat. Nosaltres serem els més ràpids, però mai durem a ningú a falses promeses de Paradisos Terrenals immediats. I si algú te algún dubte sobre quina es la diferència entre Reforma, Revolució i Ruptura que llegeixi aquest article. Un Procés Constituent? Fantàstic i endavant. Però creure que un nou marc legal crearà ocupació per si sol o generarà riquesa immediata, es mentir.

7.- Per què obrirà un camí pel canvi a Europa: Syriza va guanyar les eleccions, però no en va tenir prou per acabar amb l’austeritat de la Troika; no per manca de voluntat, sinó per falta d’aliats. Es evident que el marc dels estats nació es obsolet i que el capital no entén de fronteres. De moment ja tenim dos governs d’esquerres al sud d’Europa (Portugal i Grècia); els més petits i dèbils, que sols poc poden fer. Però un canvi anti-austeritari a un país amb 48 milions d’habitants es un punt de no retorn que inclinaria la balança de forma determinant. Deixem-ho clar: Occident es troba davant una cruïlla: O Corbyn o UKIP; o Bernie Sanders o Donald Trump; o Marine Le Pen o Pablo Iglesias i Alberto Garzón. Som la darrera esperança per les classes populars abans de llençar-se en mans del feixisme.

8.- Per què tenim als millors candidats: Que pot haver-hi millor que un professor d’història de la UAB per encapçalar una llista, com en Xavier Domenech? A anys llum de la reta de candidats catalans, tant en discurs, com en coherència i oratoria!  I que dir de la Marta Sibina i de la seva lluita contra la corrupció en Sanitat des de la revista Cafè amb Llet? Menció especial per aquells candidats als que conec personalment, com el Josep Vendrell, tot rigor i professionalitat, la lluita contra la corrupció del PSC a Sabadell de Joan Mena, o la Aina Vidal, una jove lluitadora per la classe obrera des del sindicalisme. També mencionar al candidat de Lleida, en Jaume Moya a qui vaig conèixer en la lluita activista per salvaguardar les restes arqueològiques de Sikarra de la especulació urbanística. Fins i tot duem una candidata potent al Senat, la Maria Freixenet, amb un discurs feminista molt treballat.

Finalment demanar-vos el vot per En Comú Podem i recomanar aquest vídeo del meu idolatrat Owen Jones fent un anàlisi clar de les eleccions del 20D:

Sigui quin sigui quin sigui el resultat de diumenge, estic molt content d’aquesta campanya, de la bona rebuda per part de la ciutadania i la sintonia amb els companys de Podem, ICV i EUIA de L’Hospitalet, que hem fet una feinada voluntària increïble, barri a barri i carrer a carrer.

h1

Per què La Sexta dona suport a Podemos?

gener 7, 2015

Darrerament s’han escoltat tota mena de teories conspiranoiques sobre les fosques raons que han dut a La Sexta, o Público a donar suport a Podemos. Jo simplement em limitaré a fer un breu repas, el més objectiu possible, per la història de les relacions entre l’esquerra i els grups mediàtics a Espanya en els darrers 40 anys, per tal de poder entendre les arrels de tot plegat.

#a2Podemos

Comencem pel començament. Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, concretament el 1958, a Santander (Cantabria), un fill orfe de militars franquistes, membre de associació feixista “Frente de Juventudes“, el qual funda l’Editorial Santillana, dedicada a fer quaderns de cal·ligrafia. El seu nom es Jesus de Polanco. Aquesta editorial s’enriqueix enormement el 1970 al disposar del monopoli dels llibres de “Formación del Espíritu Nacional“, per ideologitzar els infants en el nacionalcatolicisme, gràcies a l’ajuda del Ministeri d’Educació, que li filtra els temaris abans que a la resta d’empreses (que no estan a temps de fer els canvis), aconseguint així el monopoli del mercat.

Poc després de la mort de Franco Estats Units, en plena Guerra Freda, vol evitar l’auge el Partit Comunista d’Espanya donant suport al PSOE, liderat llavors per un grup joves carismàtics, per tal de fer una Transició sense ruptura. Es dins aquesta lògica que Polanco funda El País el 1976, amb tots els diners guanyats gràcies al règim feixista. El seu director serà Juan Luís Celebrian, cap dels serveis informatius de RTVE durant els darrers anys de la dictadura, així com de la revista “Pueblo”, veu del sindicat vertical franquista.

L’operació surt perfecte: el 1982 el PSOE puja al poder amb Felipe Gonzalez i el PCE/PSUC s’enfonsa completament. Polanco cada cop acumula més poder i, gràcies als favors de la Moncloa, funda el holding empresarial comunicatiu PRISA, amb la Cadena SER, Cadena Dial, 40 Principales, M80, Canal +, Radio Olé, Màxima FM, part de Cuatro i Telecinco. La seva influència dins el PSOE durant el felipisme es tan gran que una editorial dolenta podia tombar un Ministre.

Quan Felipe Gonzalez perd el 1996, unes inesperades i sorprenents primaries celebrades el 1998 donen tot el poder a un díscol als interessos del grup editorial, Josep Borrell. Aquest acaba dimitint pocs mesos després, quan dos ex-col·laboradors seus son imputats en un escàndol fiscal. Segons un d’ells, Ernesto Aguiar, va ser una conspiració tramada per PRISA, La Caixa i la vella guàrdia del PSOE.

Després de que Almunia, el candidat fidel a Polanco, s’ensorrés a les urnes contra Aznar l’any 2000, el XXXVé congrés del PSOE el guanya, contra tot pronòstic, un desconegut José Luís Rodríguez Zapatero, derrotant al candidat favorit per PRISA José Bono. PRISA tracta des del primer moment de doblegar i domesticar a Zapatero. Es comenta que Polanco i Cebrian el visiten al 2002 per dictar-li els seus designis. Tenen una agria discussió, Polanco i Cebrián tracten ZP de ximple i pusil·lànime i no perden ocasió per ridiculitzar-lo en els seus mitjans, esperant fer una “Operació Borrell 2” i posar un candidat més afí als seus interessos.

Però… sorpresa! ZP esdevé President del Govern el 2004. Zapatero no ha oblidat les ofenses i humiliacions que PRISA li ha dedicat durant el seu període com a Líder de la Oposició i decideix culminar la seva venjança definitiva: encarrega al seu Secretari d’Estat de Comunicació Miguel Barroso la creació d’un grup de comunicació d’esquerres independent de PRISA, anomenat Mediapro amb un canal (La Sexta) i un diari (Público), a qui afavoreix descaradament per davant del grup de Polanco.

Durant els 7 anys de Govern ZP les guerres entre PRISA i Mediapro son èpiques i sanguinolentes, especialment després que Zapatero donés a Mediapro els drets del futbol el 2009, amb uns beneficis de 350 milions. El País carrega durament contra les mesures de ZP, especialment contra la Ministra de Vivenda Carme Chacón, esposa del creador de Mediapro, Miguel Barroso. El Govern es divideix en dos bàndols, la vella guàrdia més favorable a PRISA i els joves zapateristes afins a Mediapro.

L’enfrontament entre els dos grups de comunicació progressistes arriba la seva culminació a l’hora d’escollir successor a ZP, en el XXXVII Congrés del PSOE. Com ja vaig explicar en un article, PRISA va fer campanya descarada per Rubalcaba i Mediapro per Carme Chacón. Rubalcaba-PRISA guanya i Chacón-Mediapro perd.

Derrotada i enfonsada, Mediapro no pot sobreviure sense les ajudes del poder i es veu obligada a tancar Público en paper. El 2012 La Sexta es fusiona amb Antena 3, presidida per Jose Manuel Lara. Tot i així Mediapro-Globomedia manté el 51% de capital a “Getsora de Inversiones Audiovisuales La Sexta” i aconsegueix mantenir una línia editorial pròpia d’esquerres.

Però a qui donaria suport ara Mediapro? Chacón es troba marginada al Congrés de Diputats i acaba exiliada a fer de professora, així doncs cal descartar aquesta opció. El poder de Rubalcaba-PRISA dins el PSOE es absolut i combatre’l des de dins resulta impossible, ja que aquest es dedica a aplaçar sine die les primaries internes. I es llavors quan descobreixen a Pablo Iglesias. Igual donant veu a nous grups podien debilitar la candidatura europea d’Elena Valenciano, ma dreta de Rubalcaba?

Ja el 2012 Iglesias col·labora escrivint a Público,el novembre d’aquell any apareix per primer cop en televisió a La Sexta Columna i, a partir de maig de 2013, esdevé un habitual als debats de La Sexta. El 5 de Desembre de 2013 el Diari Público passa a emetre La Tuerka (debat polític digital creat per Pablo Iglesias) a la seva pàgina web. Tan sols un més després, el 12-13 de Gener del 2014, es presenta Podemos en un acte retransmès en directe per Público.

A les eleccions europees, Podemos aconseguia 5 eurodiputats i Rubalcaba presentava la seva dimissió al front del PSOE. Mediapro havia guanyat la batalla i culminat la venjança política. Les accions de PRISA passen de 10 e/acció (al 2008) a tan sols 0,2 e/acció actuals, mentre que en el mateix període la cotització d’A3Media-Mediapro puja dels 4 e/acció als 11,1. Però la guerra just havia començat. Chacón ni tan sols presenta candidatura al XXXVIII Congrés del PSOE. Mediapro ha perdut absolutament tot l’interès en aquest partit. Quina necessitat hi ha de batallar amb PRISA pel timó d’aquest vaixell a la deriva quan en poden tenir un de nou per ells sols? Una operació que recorda bastant, per cert, a la que van fer Polanco i El Pais amb el PSOE el 1976.

PD: Amb aquest article no vull deslegitimar en absolut a Podemos i al seu projecte. Simplement es una exposició objectiva de fets i dades. No pretenc entrar en el debat ètico-moral sobre si es legitim emprar eines del capitalisme per transformar el sistema. Jo personalment crec que si, ja que soc maquiavèl·lic i materialista, per tant defenso que els fins justifiquen els mitjans i hauria fet el mateix. Els felicito, doncs, per saber aprofitar la ocasió en mig d’una guerra que no era la seva. Lenin també va fer quelcom similar en mig de la I Guerra Mundial, per tal que els alemanys el deixessin tornar  en tren a Rússia i fer la Revolució de Febrer, cobrant quantioses sumes del Kaiser Guillem II.

h1

Quant hauria de cobrar un Polític?

Desembre 1, 2014

##aaasous

Perquè aquest debat ara?

Mai abans aquest tema havia tingut la menor importància dins el debat públic, fins ara. Però davant les retallades draconianes que apliquen, o han aplicat, PP, PSOE i CIU, la opinió majoritària creu que el primer a rebaixar son els seus privilegis no els de la resta.

A això hi hem de sumar l’auge del populsime antipolític, una ideologia sorgida a les fundacions d’extrema dreta del Partit Republicà als anys 80’s, i que pregona acabar amb les ideologies i la lluita de classes i substituir-les per un individualisme absolut. La manca de consciència de classe i el declivi del socialisme científic ha impedit fer una lectura correcte de l’origen de les desigualtats socials, situant el problema en la democràcia i no en la relació capital-treball.

Que representa el sou d’un polític dins dels Pressupostos Públics?

Mariano Rajoy,  78.185 e/any, 0,00002% de 382.000.000.000 euros de tot el pressupost estatal de 2013.

– Artur Mas 144.030 e/any, 0,00038% dels 37.024.000.000 pressupost de la Generalitat per 2012.

– Xavier Trias 143.000 e/any, 0,006% dels 2.328.000.000 del pressupost de l’Ajuntament de Barcelona per 2013.

Es a dir, es tracta d’un tema ètic sense cap mena de repercussió pressupostaria mínimament rellevant. La xocolata del lloro, una minúcia ínfima sense la menor importància objectiva a nivell macroeconòmic. Podríem eliminar el 100% del sou de tots els polítics i l’austeritat o la crisi del deute seguirien exactament igual, ja que no tenen res de res a veure amb aquest debat.

Realment beneficia en res al contribuent que un polític s’abaixi el sou?

Cap diputat pot decidir de forma individual baixar-se el sou, ja que aquest va marcat per llei segons el seu carreg. El que fan es decidir quina part de la quantitat que reben va a parar directament a la seva butxaca i quina donen al partit o a altres causes, com porten fent totes les formacions des de fa dècades. Per exemple:

– David Fernandez (CUP) cobra cada més una nòmina de 5.802,68 euros, però ell ha decidit lliurement donar 4.402 euros al seu partit (el 76,1%) i quedar-se tan sols 1.400.

– Pablo Iglesias (Podemos) ingressa cada més 8.020 euros (sense comptar els 4.300 euros en despeses d’oficina), dels quals es queda 1.930 euros i en dóna 6.090 (el 75,9%) a diverses causes, com per exemple a finançar la seva pròpia empresa audiovisual, La Tuerka.

Al contribuent li es igual que els diners vagin al diputat, al partit, a una ONG o que se’l gastin en droga i putes. La qüestió es que li costa exactament el mateix mantindre un diputat de CUP, PP, Podemos o CIU. Però això no impedeix la temptació populista de fer postureig amb el tema, presumint de qui cobra menys. A Guanyem L’Hospitalet una persona va arribar a proposar un mètode per fer primaries basat en una subhasta personal, on cada candidat deia quant volia cobrar i la llista s’ordenava de menys a més. El neoliberalisme salvatge en estat pur. Us imagineu per un moment que això ho fes un empresari amb el sou dels obrers?

Quin salari ha de cobrar un gestor públic?

En els albors de la democràcia contemporània, els polítics no cobraven i per això tan sols s’hi podien dedicar els burgesos i nobles que podien viure de rentes; la política remunerada es una victòria de la classe obrera. Un polític es un gestor d’una empresa pública amb un alt grau de responsabilitat. Per fer-nos una idea comparem amb altres sous amb responsabilitat dins l’administració:

– Director d’institut molt gran: 3.371 e./mes
– Inspector del cos de bombers: 3.450 e./mes
– Director gerent d’un hospital públic tipu A: 4.737 e/mes
– Comissari Tipu C Mossos d’Esquadra: 5.562 e/mes
– Catedràtic de departament universitari amb antiguitat: 5.714 e/mes

I quan es cobra dirigint una empresa privada? Segons les estadístiques publicades per la web de feina Laboris, avui dia a Espanya, les mitjanes son les següents:

– Director d’una empresa petita (<30M de facturació): 5.583 e/mes
– Director d’una empresa mitjana (>30M i <500M ): 9.000 e/mes
– Director d’una empresa gran (>500M): 14.250 e/mes

Doncs bé, després de moltes assemblees i reunions, l’espai de confluència municipal Guanyem, va proposar que l’Alcalde d’una ciutat com Barcelona, on hi viuen 1.621.000 persones i gestiona un pressupost de més de 2.000.000.000 euros, ha de cobrar una xifra tan extremadament austera i moderada de 2.200 e/mes, 130 euros menys del que cobra un professor de secundària sense antiguitat. La CUP de Barcelona, que proposava la insultant i demagògica xifra de 1.400 e/mes, va trencar les negociacions i un dels seus hooligans més exaltats va dir això a les xarxes socials:

cupevegenciaQualsevol gestor públic o privat amb una responsabilitat mínimament destacada en direcció d’empreses que vulgui saltar a la política, es veu forçat a renunciar a la seva carrera professional i a gran part del seu sou. Ens trobem davant d’una meritocràcia inversa que desincentiva i fagocita l’experiència. Això es bo pels ciutadans? Per altre banda, uns sous tan baixos en persones que gestionen pressupostos tan elevats, afavoreix l’aparició de corrupteles i comportaments delictius. Entenc, però, que en una situació tan extrema i excepcional com l’actual es necessari un ajust dur en les retribucions polítiques però sense caure mai en la burda apologia de la precarietat salarial, com han fet alguns.

El finançament dels partits: el veritable debat de fons

En realitat aquest debat es tan sols la punteta del iceberg d’un tema molt més complexe i espinós que absolutament ningú s’atreveix a tocar: com es financen els partits polítics. Com ja hem vist, fins i tot els partits més radicals i alternatius necessiten desesperadament el finançament que reben indirectament a través dels seus càrrecs públics per poder pagar campanyes i locals. De fet, la immensa majoria d’escàndols de corrupció recents tenen el seu origen en el finançament dels partits, com el cas de les dietes a la Federació de Municipis o la Trama Gürtel. Partint de l’evidència que es impossible tenir un sistema democràtic sense partits i que deixar-los en mans del finançament privat, degeneraria en un sistema de lobbismes (com als EUA), serem capaços d’augmentar dràsticament les aportacions públiques als partits, per tal de separar-ho clarament dels sous i dietes personals?

h1

Psicologia Positiva i Pensament Màgic en Política

Setembre 15, 2014

cc2e21e12bc8e4bd8b45a64872f8388e

Des de que al mes de Novembre de 2008 Barak Obama guanyés les eleccions a la Casa Blanca amb el lema “Yes We Can“, totes les campanyes electorals arreu del planeta ,així com la de molts moviments socials, s’han vist absolutament contaminades per una càndida positivitat provinent d’una magufa i irracional “Psicologia Positiva”.

Aquesta corrent psicològica, desenvolupada als anys 90’s per Martin Seligman, es basa en textos sobre la felicitat d’Aristòtil o Abraham Maslow, segons els quals l’optimisme de la voluntat es suficient per transformar la realitat. Ells creuen que un estat mental imbuït de bon rotllo es suficient per combatre terribles malalties com el càncer, per fer-se ric, trobar parella, feina o qualsevol cosa que ens proposem si ho desitgem molt fort, independentment de que es donin les condicions materials per tal de dur-ho a terme. Des d’aleshores s’ha desenvolupat una veritable indústria de la felicitat amb llibres d’auto-ajuda, coaching, teràpies, xerrades …

En política el seu impacte ha estat brutal: des del “Si se puede” de la PAH, al “Podemos” de Pablo Iglesias, passant per tot l’independentisme català que ha convertit el SI-SI en un fetitxe, segons el qual si ho desitgem molt fort Catalunya esdevindrà sobtadament un estat lliure amb superàvit i sense atur. De fet, ni els partidaris del NO a la independència es van atrevir a empar la negativitat en campanya i ho van substituir per un positiu “Mejor Unidos” (Ciutadans). Fins i tot partits neofeixistes, que basen totes les seves propostes en l’odi als estrangers, van emprar un jovial i alegre “Primer els de Casa” (PxC). Els moviments socials feministes han disfressat el seu desacord a la reforma de l’avortament de “Dret al propi cos“, els activistes anti-transvassament del Ebre ens diuen ara que “Lo riu es vida” i SOS Racisme que “Tots som de casa” per rebutjar la xenofòbia.

La negativitat ha quedat absolutament proscrita en el llenguatge polític. Avui una massiva mobilització entorn a un lema com “NO a la Guerra“, que va aplegar multitudinaries manifestacions als carrers de les nostres ciutats entre 2002 i 2003, seria impensable i de ben segur s’hauria substituït per un naïf “Si a la Pau“. Molta gent creu també, que les marxes socials i sindicals no han tingut l’èxit esperat per culpa de centrar-se en rebuig a les retallades dels serveis públics, en comptes de vendre un idílic projecte un projecte utòpic i fantasiós, embolcallat de felicitat i optimisme.

Aquesta psicologia positiva no es més que una versió moderna del pensament màgic, que alguns antropòlegs creuen que es la forma més primitiva de religió. Per exemple, els amerindis Cherokee, Potawatomi o Zuni s’embolcallaven amb plomes i feien una estupenda “Dansa de la Pluja” creient que amb aquell ritual podrien doblegar la meteorologia i provocar precipitacions. Perquè no fer una manifestació sota el lema “Volem Volar” demanant la fi de la Llei de la Gravetat de Newton? Qui s’ha pensat que es la física per aturar l’optimisme de la voluntat?

1330209696_0

Smile or Die

Aquesta psicologia tan irracional ha rebut dures crítiques, com la de la biòloga Barbara Ehrenreich al llibre “Sonrie o Muere; La trampa del pensamiento positivo“. Segons l’autora, quan va sofrir un càncer de mama en moltes webs de psicologia positiva afirmaven que la curació es basava en el seu estat d’ànim feliç i que, si no es curava, era per culpa de no haver-ho desitjat amb prou força. Ehrenreich adverteix també de les terribles consequències de reprimir sentiments com la ira o la por, forçant a mostrar una falsa alegria en tot moment.

En el fons aquesta burda irracionalitat en comptes d’aconseguir un empoderament de les persones marginades que més sofreixen (com en principi es la seva finalitat) està creant una culpabilització individualista i pot acabar creant una frustració més gran de la que tracta de combatre. Estas a l’atur i desnonat? El problema no es l’especulació del capitalisme, sinó que no ets prou feliç i no anheles  amb un somriure una feina i una casa. Es tracta, doncs, d’una relectura del darwinisme social més ultra-capitalista: els rics ho son perquè s’esforcen més i els pobres no tenen força de voluntat. Jo us puc ben assegurar que mai he vist tanta alegria com quan vaig estar de cooperant internacional a les faveles de Brasil, infants ballant tot el dia capoeira i samba mentre esnifaven cola, entre cases de cartrons, sense saber si podrien tornar a menjar o la policia els mataria d’un tret.  I com es que Palestina no es independent? Els activistes de Hamas no tenen prou motivació, força de voluntat o autoestima? Haurien de fer una V i una cadena humana cada cop que Israel els bombardegi?

Si renunciem a entendre científicament els mecanismes socio-econòmics segons els quals es produeixen les desigualtats, substituint-ho per infantils pensaments il·lusoris i supersticions, mai podrem aconseguir canvis reals, creient que tot el que hem de fer es somriure.