Posts Tagged ‘Podem’

h1

Perquè Catalunya En Comú- Podem es el millor vot per acabar amb el Procés

Desembre 9, 2017

domenech

Com molt encertadament va assenyalar Pablo Iglesias, i com jo mateix explicava a l’anterior post, el Procés es retroalimenta amb un Anti-Procès nacionalista espanyol; ambdós es necessiten mútuament per seguir existint. Sense el Procès, Ciutadans seria un grupuscle extraparlamentari, com UPyD, i el PSOE no tindria cap excusa per fer una moció de censura a Rajoy.

Molta gent creu, erròniament des del meu punt de vista, que la única forma d’acabar amb el populisme identitari independentista es posar un govern nacionalista espanyol amb Arrimadas de Presidenta i amb el PSC i PP de crosses. ERROR.

Imaginem per un moment que succeiria amb un Govern Arrimadas. Es rendirien els processistes i acceptarien sense més la fi de la immersió lingüística o que TV3 tingués una programació en castellà? En absolut. A la oposició es radicalitzarien ad infinitum. Tindríem vagues lock outs patriòtics cada setmana, mobilitzacions nacionalistes permanents i un augment exponencial de l’enfrontament i la divisió social. El Procés estaria més viu que mai. Potser alguns mitjans de comunicació privats i entitats perdrien les subvencions de la Generalitat, però no us preocupeu que tenen donants milionaris i ajuntaments, diputacions i consells comarcals de sobres per suplir-ho.

Un Govern Arrimadas seria la coartada perfecta perquè els procesistes no hagin de complir cap promesa, ni donar cap explicació i, alhora, seguir plenament mobilitzats. Al Procès no se’l pot derrotar amb un Anti-Procès, això es com tractar d’apagar un incendi amb benzina.

En el fons, molts independentistes tenen fantasies masoquistes sobre com de bé s’ho passarien mobilitzant-se contra un Govern espanyolista. Tindrien la seva dosi de victimisme assegurada cada dia, matí, tarda i nit. De fet, en aquesta campanya  tan ERC com JxS tenen com a únic argument aturar l’auge de Ciutadans, sense exposar cap mes idea o projecte. La fantasia aterridora d’un executiu espanyolista es l’únic que els cal per mobilitzar les seves bases.

I doncs, quina es l’alternativa? Estem condemnats a viure eternament en mig de dos blocs identitaris que impedeixen fer política social que tingui algun impacte real en la vides de les persones, més enllà d’excitar els seus sentiments més primaris?

Doncs si, podem fer quelcom revolucionari: canviar de tema. Deixar de polaritzar la política entorn la identitat ètnico-lingüística i fer-ho en torn la classe social i les propostes sobre com redistribuir la riquesa entre capital i treball. I això no es pot fer amb una llista intoxicada amb sinistres personatges ultraconservadors i democristians procedents de la caverna de corrupció que va ser Unió Democràtica, com si ho fan tan PSC com ERC.

Només la llista encapçalada per Xavier Domenech pot trencar els murs de l’odi nacionalista i establir pots amb els elements progressistes que hi ha en ambdós costats, obligant-los a empassar-se els seus prejudicis, aparcar les seves fantasies mil·lenaristes i fer un govern transversal d’esquerres. Es necessari el diàleg, la síntesi i la comprensió mútua entre els elements menys reaccionaris i radicals de cada bloc.

En quan comencem a debatre sobre subvencions a escoles d’elit, impostos als rics, o millores en sanitat, l’odi identitari anirà agonitzant fins a quedar reduït en una cantonada marginal de la història, esperant a que la propera crisi econòmica li proporcioni prou frustració per tornar a créixer. Només Govern d’esquerres a Catalunya i Espanya aconseguirà avenços reals i progressius en autogovern, com ja va fer el Tripartit, sense caure en deliris surrealistes de ruptura amb la realitat material.

Es per això que m’adreço a la nombrosa bossa d’indecisos d’esquerres, federalistes i de classe obrera que dubten entre el PSC i Catalunya en Comú-Podem: no poseu el vostre vot a la catifa d’un Govern Arrimadas que tan sols servirà per alimentar el Procés fins a proporcions delirants i no farà cap política social. Si, hem comés errors, ho reconec. Participar al 1O o trencar amb el PSC a Barcelona han estat cagades importants que va cometre una part de la militància per un estret marge, però mai, mai, mai ens hem equivocat d’enemic. Som espai polític que mai ha votat la investidura d’un president de dretes o d’un partit corrupte, ni per activa ni per passiva. I les nostres mancances poc es poden comparar amb facilitar governs de Puigdemont o Rajoy o aprovar la DUI o el 155.

Com més força tinguin els ponts, més dèbils seran els murs. Per això cal que cap bloc sumi i l’únic espai que té capacitat de dialogar i apropar postures entre ambdues bandes, Catalunya En Comú- Podem, tingui la clau i la major força possible.

Anuncis
h1

Crònica de l’assemblea fundacional d’Un País en Comú.

Abril 9, 2017

Un pais en comu

L’any 2013, a la X Assemblea Nacional d’ICV celebrada a Viladecans, el tema estrella va ser la construcció d’un Nou Subjecte Polític. El petit problema tècnic es que llavors no teníem amb qui fer-ho, ja que la la CUP hauria preferit autodissoldre’s en àcid sulfúric abans que tocar-nos amb un pal, doncs ells estan més per bastir Fronts Nacionals amb la dreta. I en quant al Procés Constituent, algú recorda que va ser d’ells després de rebutjar participar en una confluència? Hi han trens que a la història només passen un cop i si no hi puges et passen per sobre.

Afortunadament a partir de 2014 van aparèixer nous actors més sensats amb qui el diàleg ha estat més raonable i ens han dut a una anisada victòria en diversos processos electorals. Això ens ha fet plantejar-nos superar la cultura de la coalició tècnica per una confluència real , basada en objectius compartits i no en quotes de partits. L’assemblea fundacional d’aquest nou subjecte era la culminació d’un ritual de pas polític, la fase liminar d’un procés on els diferents éssers pre-existents sortien de la seva zona de confort ideològic per donar lloc a un nou ésser híbrid, format per la síntesi de les diferents essències, sense que cap en tingués el monopoli. Un PSUC del s.XXI que tant reculli el millor de la nova política del 15M, així com les lluites històriques de tradicions obreres i socialistes, just el mateix dia que es compleixen 40 anys de la legalització del PCE.

Hi havia, però, qui no estava disposat a fer aquest salt. La direcció catalana de Podem, que volia assegurar-se més cadires que ningú a la direcció i no volia crear un nou cens d’afiliats compartit. Es a dir, pretenia una simple coalició electoral per quotes, una mera reedició de la fallida Catalunya Si Que es Pot, sense que les seves bases es barregessin ni passessin a formar part de res nou.  Al veure que un sector crític de Podem els podia prendre el lloc, amb una llista de persones molt més ben vistes per la resta d’actors (com, efectivament, ha passat), va decidir rebentar-ho tot al darrer minut. Es una decisió que lamento profundament. Simplement recordar que a ICV no li han tremolat les cames ni un segon a l’hora de renovar a dirigents que podien suposar un obstacle per a la unitat; persones amb una gran validesa i un lideratge indiscutit, com Ricard Gomà, Joan Herrera o Dolors Camats. Les idees sempre han d’estar per sobre dels càrrecs i les cadires. No pot ser que just 80 anys després de la tragèdia caïnita dels Fets de Maig, estiguem reproduint els mateixos errors sectaris que ens van dur a perdre una guerra contra el feixisme (salvant totes les abismals distàncies històriques, of course), en un capítol més de la llarga història de la divisió de l’esquerra catalana. En fi, espero que s’acabi imposant la raó i es pugui reconduir tot plegat.

El funcionament de l’Assemblea ha estat més dinàmic i fluid que un Congrés habitual, doncs, al no existir una “direcció sortint”, ens hem estalviat la part més avorrida i soporífera d’aquests akelarres: els informes de gestió i les valoracions de les batalletes locals de cada delegació territorial. De fet, no existia cap mena de “delegació”, tothom hi podia participar sense filtres previs. Espero que segueixi sent així en un futur. Però, a diferència dels processos podemites com Vistalegre, aquí es feien votacions presencials d’esmenes ideològiques; els assistents no eren mers espectadors d’un míting a l’espera dels resultats d’una votació online, sinó que tenien capacitat real de participar i incidir en l’ideari de la formació.

Jo vaig vindre acompanyat de la meva amiga @pilar_salma de BComú i de diversos companys de ICV L’Hospitalet i ens vam situar en una grada frontal on teníem una estupenda visió panoràmica del Pavelló de la Vall d’Hebrón, des d’on  podíem xafardejar amb alegria. El primer que ens va sobtar es certa punxada en la participació; van quedar alguns seients lliures quan s’esperava desbordar l’assistència amb pantalles exteriors. Segurament la data hi ha tingut molt a veure, tot i que en temo que molta gent prefereix assistir com a subjecte passiu que no haver de fer cap esforç deliberatiu. També es cert que la crisi amb Podem es va notar en l‘absència d’un perfil molt concret de persones: gent de classe treballadora no qualificada, que es van polititzar de sobte arrel de veure a Pablo Iglesias per la tele, un perfil sovint proper al populisme antipolític (vegeu aclariment a la postdata). Per contra, ens vam trobar amb les cares conegudes de sempre: professors universitaris, sindicalistes, militants de moviments socials i persones amb àmplia trajectòria militant i consciència política. De fet, jo tenia a l’escriptora Rosa Regàs asseguda a la fila del darrere.  I és genial treballar amb persones que tenen una perfil similar, doncs agilitza molt la feina, però temo que ens podem trobar amb el mateix problema que tenia ICV-EUIA i que té l’esquerra a molts llocs a Europa: que parla en un llenguatge esotèric incomprensible per les capes populars més afectades per la crisi.

Com la premsa ha estat molt pendent del Joc de Trons, la veritable batalla ideològica interna ha passat bastant desapercebuda. Aquesta girava entorn a dos punts: independentisme/federalisme per una banda i europeisme crític/euroescepticisme per l’altre. Es a dir, entre replegament identitari o internacionalisme solidari.  La tensió entorn a aquests dos punts va sorgir des del minut zero als fòrums d’internet i als 70 processos locals participatius que s’han dut a terme a nivell local. Es possible reformar Espanya i Europa o ens hem de tancar dins una sobirania insolidària al marge de la globalització? Volem un conflicte només vertical o també horitzontal?

Com la direcció era plenament conscient d’aquesta remor de fons va fer el possible per evitar una batalla oberta on ens haguéssim de mesurar les forces en un pols obert. Van sortir alts representants dels 3 espais polítics a demanar que es rebutgessin tan l’esmena independentista (que va rebre uns 120 vots a favor i uns 1.250 en contra) així com una més federalista on s’esborrava tota referència a una República Catalana (que va tindre el suport d’unes 350 persones i uns 900 vots en contra), per tal que ens seguíssim situant en una calculada ambigüitat que ens permeti mantenir una àmplia transversalitat en l’eix nacional per tal d’unir en un mateix espai a tothom que no vol investir ni votar pressupostos a la dreta espanyola ni a la catalana, sense que cap bandera ens separi.

En quant a Europa, es van presentar tres esmenes que obrien una porta futura a l’euroescepticisme. Van ser defensades per un membre de la retirada llista albanista a la executiva, Sergi Cutillas, i van ser àmpliament rebutjades, excepte una que va ser retirada sense votació, després d’arribar a un consens amb el Grup Impulsor.  No deixa de ser irònic que els defensors més radicals del replegament identitari vinguin d’un espai trotskista anomenat Revolta Global (el qual a partir d’avui té tres membres a la direcció de Podem i dos a la dels Comuns, per cert). En quin moment el trotskisme català va passar a defensar les tesis estalinistes de la “Revolució en un sol país” en comptes de l’internacionalisme? Aquest capítol me’l deuria perdre.

En tot cas els dos debats continuen molt oberts. Com a valoració crítica, potser calia una deliberació amb més profunditat en molts punts. Un tema tan complexe científicament com els transgènics no es pot ventilar amb una intervenció de tres minuts i sense cap intervenció contraria que expliqués altres punts de vista. El fet que totes les esmenes es treballessin en plenari i no en grups més reduïts tampoc facilitava prendre la decisió amb coneixement de causa. Espero que tinguem oportunitat de fer-ho millor en el futur.

Un pais en comu1El moment més emotiu, però van ser els parlaments dels dirigents estatals de Podemos, Pablo Iglesias i Vicenç Navarro (en vídeo) i de Pablo Echenique presencial, aclamats amb crits d’unitat, que bàsicament es van dedicar a reconèixer la legitimitat del Nou Subjecte, desautoritzant, un com més, a la direcció catalana del seu propi partit. La intervenció més aclamada, però, va ser la d’Alberto Garzón, amb una empatia, senzillesa i un discurs clar i contundent.

Els resultats de les votacions a la direcció provisional (per un any) no van tindre ni la menor sorpresa imprevista: les llistes d‘En Comú Podem (consensuades per BComú, ICV i EUiA) i les de Juntes Podem (del sector confluent i menys antipolític de Podem, crític amb la seva direcció catalana) van arrasar, com tothom ja sabia, doncs era públic i conegut que les dues llistes estaven pensades per votar-se mútuament. De fet, el resultat no crec que hagués variat en res si Albano Dante no hagues retirat la seva candidatura, així que bàsicament s’ha estalviat la humiliació d’una derrota segura.

Els reptes que ara tenim per davant son molts. A nivell intern de partit: triar un nom, desplegar a nivell territorial la organització i redreçar les relacions amb la direcció catalana de Podem. Però, sobretot, el gran repte es com plantar cara a la hegemonia cultural processista convergent quan els seus mitjans de comunicació propaganda públics i subvencionals ens culpin a nosaltres del seu enèsim fracàs amb el Referèndum i tornin a convocar eleccions autonòmiques disfressades d’alguna frikada mil·lenarista com “Vot de la teva Vida”, “plebiscit definitiu” o a saber quina nova pantalla inventen per seguir al poder fent veure que avancen, sense moure’s del lloc.

POST DATA: Faig un aclariment a suggerència de la meva amiga de Podem @marquesacanangl. Ser de classe obrera no es cap vergonya, sinó un orgull. Hi han partits que venen de la tradició marxista que expliquen la política com un conflicte capital/treball (com ICV, EUIA o CUP) aquests partits tenen un perfil de votants molt polititzats i, sovint, qualificats acadèmicament. Altres, com Podem, ho expliquen com un conflicte poble/casta política i arriben a les classes populars més afectades per la crisi. La idea de la confluència es que els dos discursos son necessaris i complementaris, doncs hem d’arribar a tots els treballadors! Tots som necessaris i per això cal que ens unim.

h1

26J Anatomia d’una Derrota: Ha començat la por al Canvi?

Juny 28, 2016

##PCEPodem3

Si, hem perdut. El nostre objectiu era liderar un govern d’esquerres alternatiu al PP i no ha estat possible, per tant això suposa una derrota. Punt. No crec en conspiracions. No s’ha manipulat el vot per correu, ni el recompte. La gent no es tonta ni ignorant i si ha votat el que ha votat es per algun motiu que no hem sabut entendre durant la campanya.

S’han perdut vots per l’esquerra o per la dreta? Per IU o per Podem? Per Iglesias o per Garzón? Per la pàtria o per les banderes roges? Pel referèndum o per no investir Sanchez? Proposo que no ens perdem en els detalls superficials i anem més enllà. Defujo anàlisis simplistes i en aquest post procuraré fer-ne un de més profund i estructural.

Amb l’arribada de la crisi a tot el mon occidental es configuren dos espais de ruptura amb l’estatu quo antitètics que, a cada lloc, tenen la seva traducció local.

1.- Per una banda tenim el replegament sobiranista i identitari de rebuig a la globalització, que en alguns indrets es tradueix en moviments nacionalistes o fiscal-sobiranistes i en altres xenòfobs, majoritàriament de dreta o ultradreta. Aquest espai sembla tenir molt bona salud, amb victòries importants com el Brexit a Anglaterra, la quasi victòria del FPÖ a les eleccions presidencials de Austria, els bons resultats del FN a França i la nominació de Donald Trump a USA. En quant als moviments sobiranistes independentistes: Escòcia va perdre el Referèndum però ara sembla que en podrien fer un segon i el Procés es troba estancat i amb un futur incert.

2.-Per altre banda tenim l‘esquerra alternativa anti-austeritat que vol una globalització més justa i igualitària, contraria al neoliberalisme. En aquest espai no parem d’acumular derrotes dramàtiques: Tsipras agenollat a la Troika a Grècia, Corbyn amb una revolta interna al seu grup parlamentari que li exigeix la dimissió, Sanders derrotat a les primaries demòcrates (tot i un resultat històric per l’esquerra americana) i Podem s’ha estancat, tot i l’aliança amb IU i les confluències. Veurem que passa a França amb les revoltes de Nuit Debout i si acaba tenint traducció política.

Les dues corrents tenen algunes coses en comú: son rupturistes, volen un canvi radical de caràcter quasi mil·lenarista, tenen hiperlideratges messiànics, representen una renovació del sistema polític (en alguns casos generacional) i, sobretot, son una conseqüència directe de la crisi econòmica i la desconfiança en el “establishment”.

La gran pregunta que fa temps que em formulo és: que passarà quan les circumstancies de la crisi vagin pal·liant i la gent comenci a viure millor? Aquests espais han sorgit per quedar-se o bé la gent tornarà a confiar en les forces del estatu quo tradicionals?

A Catalunya es l’únic lloc d’Espanya on tenim els dos moviments rupturistes en paral·lel: un de identitari sobiranista (CDC-ERC-CUP) i un d’esquerra alternativa (ICV-EUIA/CSQP/En Comú Podem), els dos enfrontats a les forces que defensen conservar el sistema amb alguna reforma superficial (PP-PSC-Cs). vegem com han evolucionat aquests tres espais des de 2012, quan s’inicia el Procés.

##PCEPodem2

Així doncs sembla que el Procés es troba estancat i en clar retrocés des del passat 27S, amb uns 850.000 votants menys i molt per sota de les forces que representen l’estatu quo, tan en vots com en escons. Per altre banda En Comú Podem, consolida un espai entorn al 24%, però ha aturat el seu creixement que semblava imparable. I l’estatu quo espanyolista comença una tímida recuperació.

El darrer any l’atur ha baixat un 12,94% a Catalunya, i unes 95.000 persones han trobat feina. Tot i així és del 17,44% amb unes altes xifres de temporalitat i precarietat. La percepció de l’economia segueix sent molt dolenta, però poc a poc va millorant; la prima de risc està molt baixa, les retallades més bèsties s’han pres un respir i fins i tot comencem a veure pressupostos augmentant la despesa social. Els desnonaments hipotecaris segueixen existint però en clar retrocés.

Pot estar provocant això una frenada en sec del creixement dels moviments rupturistes, ja siguin nacionalistes o d’esquerres? Pot ser que molta gent hagi deixat de veure el canvi amb esperança i el comenci a veure amb por i conservadorisme tant al Procés com a Podem? Es una possibilitat molt certa, tant per Catalunya com per Espanya. No sé de que riuen ni de que s’alegren els processites, la veritat. L’auge del estatu quo s’està donant arreu, també a casa nostre: el PP ha guanyat 40.000 vots, més que cap altre partit català, tot i l’escàndol de Fernandez Diaz.

En aquesta campanya Units Podem bàsicament ha tractat de no perdre terreny davant la campanya de la por al canvi que han fet PP, PSOE, Cs, ERC, CDC i tots els seus mitjans afins, començant per TV3. Hem estat tan a la defensiva que no hem estat capaços de poder fer una campanya il·lusionant i en positiu, per molt que ens hi esforçàvem. Al debat Iglesias va estar centrat en aturar atacs barroers i demagogs de PSOE i Cs, mentre Rajoy en sortia il·lès. Quelcom similar va passar al debat català amb Domenech centrat a aturar els atacs de Rufian.

La por al canvi, pot haver acabat calant entre aquells que estan un xic millor que els darrers anys, per poc que sigui. Ha desmobilitzat al nostre electorat i ha motivat al més conservador a tornar al PP, preferint la corrupció a un canvi incert.

Tot i haver frenat l’ascens en sec, i haver deixat un milió de vots pel camí, no oblidem que hem consolidat la major quantitat de diputats d’esquerra alternativa de la història recent d’Espanya. Jo vaig començar a militar que a la meva ciutat érem cinquena forma i triem un 8% de vot, ahir vam repetir victòria amb un 29%. Absolutament inimaginable fa només 2 anys. Donem un cop d’ull a l’evolució en escons del PCE-PSUC- ICV/IU- Podem/IU/ECP. Estem millor que mai, tot i esperar més.

##PCEPodem

Ningú va dir que fos fàcil. No podem ser tan sols un moviment de Resistencia a les retallades, cal que tinguem un model alternatiu creïble i il·lusionant. Tenim el govern dels principals Ajuntaments, un lloc ideal per posar-ho en praxis i demostrar que en som capaços. I, sobretot, hem de tindre ben clar que el nostre projecte no és el del replegament identitari  sobiranista, no podem caure en euroescepticismes, xenofòbies o nacionalismes. Ni tampoc hem de confiar en el pensament màgic voluntarista i pensar que la victòria es produirà només amb desitjar-ho molt fort, cal que es donin unes condicions materials que ho facin possible.

La bonança econòmica entre 1996 i 2008 va tornar a les classes populars conservadores, defugint tota ànsia rupturista o revolucionaria, on el proletariat semblava estar encantat amb el neoliberalisme especulador i es creia classe mitja gràcies a tenir una hipoteca. Ara estem davant un canvi molt més profund: el pas d’una economia industrial a un capitalisme de bens i serveis, on es requereix menys ma d’obra no qualificada. Això provocarà altes bosses d’atur estructural i classes populars que viuran al marge del sistema, davant una classe mitja que anirà recuperant el seu benestar paulatinament i que s’aniran tornant més conservadores, defugint tot canvi radical.

Veurem com es tradueix això políticament, però jo crec que un espai d’esquerra alternativa pot tenir futur i no quedar-se com a fenomen efímer i efervescent si aconsegueix proposar un canvi realista, pragmàtic i possibilista que sigui bo per les generacions d’estudiants precaris o treballadors no qualificats i que no generi por a les classes mitges.

h1

Valoració dels Resultats del 20D. Crònica d’una Victòria Insospitada.

Desembre 21, 2015

 

#######Victoria

Celebrant la victòria a L’Hospitalet

Fins ahir la única cosa que jo havia guanyat en política eren assemblees i primaries internes o, tirant llarg, el Referèndum de l’Estatut. La sensació de victòria inesperada es quelcom tan rar que encara no m’ho acabo de creure. Tres mesos després de la galleda d’aigua freda que va suposar el 27S ahir vam aconseguir la major victòria de l’esquerra a Catalunya des de la II República. Hem superat en 4 diputats al millor resultat del PSUC. Del PSUC!! Aquella referència quasi llegendària a la qual els militants de més edat sempre es remeten, un passat gloriós del qual resulta complicat separar mite i història. Seré jo qui expliqui a joves militants d’aquí 40 anys aquell 20D on En Comú Podem va arrasar Catalunya?

Reflexió 1- Hem guanyat a L’Hospitalet amb quasi 37.000 vots a 5.000 per sobre del PSC, que mai havia perdut unes eleccions generals a la ciutat, guanyant a tots els barris excepte Pubilla Cases, Florida i Can Serra. Ha estat la campanya més austera que recordo: des de la campanya nacional ens van dur 15 pancartes, uns 1.000 cartells, unes 2.000 octavetes i 50 enganxines i vam fer un sol míting al Poliesportiu Sergio Manzano de Bellvitge. Uns 30 activistes voluntaris amb un rollo de celo, dos pots de cola i uns metres de corda hem derrotat la megalòmana campanya de PSC i Ciutadans, que han s’han deixat una burrada incalculable de diners, contra la qual no podíem competir. Però la dignitat i la il·lusió no es compren ni es venen. Comencem ja a treballar amb un projecte que reculli la mateixa il·lusió per un gran canvi a les properes municipals.

Reflexió 2– Hem guanyat a Catalunya fregant el milió de vots. Per primer cop en molts anys la classe obrera catalana ha tornat a votar a l’esquerra. Hem arrasat a Bellvitge, a Badia del Vallés, a Nou Barris, al Gornal… Hem empoderat a les classes populars sense adoctrinar-los en les profunditats teòriques del marxisme, sinó posant uns objectius comuns per sobre de sigles i dogmes, amb una iconografia i estètica adaptada al segle XXI. Però a diferència del 27S també hem tingut un bon resultat en barris de classe mitja i en zones rurals, com a l’Eixample, a Gràcia, al cap de Lleida o Tarragona. En aquestes zones el vot útil per un referèndum ha calat molt millor que el pensament màgic de la “desconnexió mental”. Som el pal de paller de l’esquerra i la casa gran del catalanisme, allò que pretenia ser ERC abans d’esdevenir una mera crossa d’Artur Mas.  I tot això amb tots els mitjans de comunicació catalans en contra.  Catalunya es més d’esquerres que mai i no mereix que Artur Mas, líder de la quarta força catalana, sigui investit president.

Reflexió 3- L’Espanya Federal és més possible que mai abans. Set milions d’espanyols han avalat candidatures que donen suport al dret d’autodeterminació d’Espanya, des d’un pont de vista democràtic i defugint l’etnicisme folklòric i caspós del Procés. Podemos i les seves confluències han esdevingut la gran força de l’esquerra plurinacional, amb els millors resultats a Catalunya, País Valencià, Euskadi, Navarra, Balears i Galícia, tot i que també a Madrid, on van aclamar a Ada Colau amb crits de “Visca Catalunya!“. Ha estat l’única formació que ha entès que la unitat d’Espanya només passa pel respecte mutu i la lliure adhesió.

Reflexió 4- Estem al mateix escenari de Grècia el Maig del 2012, quan Syriza va irrompre amb molta força, però no va poder derrotar a la dreta de Nova Democràcia, la qual va seguir governant amb el suport dels socialistes del PASOK. El partit socialista va implosionar i, finalment Syriza va guanyar i va arribar al Govern. Com justificarà tal pacte antinatura el PSOE? Fàcil. Dintre de poc, la inestabilitat provocarà una baixada de la borsa o un augment de la prima de risc. Brussel·les i els grans poders fàctics urgiran a un pacte i a la responsabilitat institucional. Llavors es posarà en marxa la “Operación Menina“,  Rajoy deixarà pas a Soraya per tal que pugui ser investida amb la abstenció de PSOE i Ciutadans. Serà en aquest moment quan s’obrirà la gran finestra d’oportunitat de Podem i els seus aliats podran fer el gran salt i esdevindre primera força.

Reflexió 5La confluència no té marxa enrere ni alternativa possible; aquells que es quedin al marge els passarà el tren de la història per sobre. Per molt bé que em pugui caure Alberto Garzón no puc deixar de lamentar que els vots de la seva candidatura hagin servit tan sols per regalar al PSOE la 2a plaça. Ara no em val que IU es queixi de com costa treure un diputat; ho sabien perfectament. Ha fet una campanya genial… per al segle XX, anant a buscar el votant tradicional de l’esquerra clàssica anterior al 15M (clar que no els quedava altre competint contra Podem). EUiA ha obtingut el mateix nombre de diputats dins d’En Comú Podem que Unitat Popular a la resta de l’estat. Al col·legi on jo estava molts votants preguntaven per Garzón, li explicava que a Catalunya anàvem junts i cap problema. La unitat hauria funcionat perfectament, hauria multiplicat el resultat i no hauria restat cap vot. Reflexioneu companys! No vull saber de qui es la culpa, però mai més dividits. Objectius comuns per sobre de sigles.

Reflexió 6Ada Colau es la líder indiscutible de l’esquerra catalana, la veritable cap de la oposició, la única que pot liderar i cohesionar aquest nou espai hegemònic de confluència d’esquerres. I, de fet, és la política catalana amb major ressò mundial. Quan el món ens mira, ho fa a Barcelona, no al Procés. Mireu sinó les estadístiques de Google, on la victòria municipal de Colau ha triplicat el ressò de qualsevol menció a Artur Mas.

#####campanyaStatsColauvsMas

Reflexió 7 El Procés queda molt tocat. 460.000 persones que van votar a Junts pel Si el 27S ara no han votat ni a ERC ni a DiLL, dos partits que, amb la llei a la mà, no poden formar grup parlamentari propi al no arribar al 15% a Barcelona. Convergència ha obtingut el pitjor resultat de la seva història, quedant en quart lloc. A L’Hospitalet obtenen un ridícul 4,5% i esdevindrien extraparlamentaris en unes municipals. A Badia del Vallés DiLL va obtindre un 1,5% quedant per sota del PACMA. Amb aquest escenari Mas no pot ser President ni de la seva escala i si l’assemblea de la CUP l’investeix implosionarà per sempre més, deixant-nos encara més espai per créixer. La suma de ERC i DiLL queda un diputat per sota de la suma de PSC-PP-C’s, el percentatge de catalans que creuen en una desconnexió màgica de Catalunya es tan sols del 31% quan fa tres mesos era del 48%, 790.000 votants menys. Amb aquestes xifres una DUI es absolutament ridícula i impensable. O reconeixen d’una vegada que aquest camí de pensament màgic es absurd i retornen al dret a decidir o ja s’ho faran!

Seguim i endavant!! Si que es pot!