BALANÇ DEL LLEGAT D’HUGO CHAVEZ: Desmuntant el Paternalisme Neocolonial

Ahir ens va deixar un dels líders més carismàtics i controvertits del planeta: al President electe de Veneçuela Hugo Chavez, després d’una àrdua batalla contra el càncer.

La dreta i els seus mitjans de comunicació s’han encarregat de demonitzar aquest polític, esporuguits per perdre els seus interessos econòmics en aquell país, presentant com un dictador a qui ha guanyat 13 de 14 eleccions per àmplia majoria absoluta (les darreres per 11% de diferència amb Capriles, quan Obama amb prou feines va superar a  Rommney per un 3%). També l’acusen d’eternitzar-se en el poder quan ha exercit 14 anys de President i Jordi Pujol 23.

Això per no esmentar el cop d’estat que li va donar la oligarquia financera el 2002, organitzat des de la patronal petroliera (PDSVA) i els governs d’Aznar i Bush, que va durar 48h degut a la increïble mobilització social de les classes populars que va aconseguir revocar-lo.

Aquestes crítiques son complexes neocolonials i d’una barroera superioritat paternalista, presentant als pobrets indígenes de Veneçuela com uns salvatges analfabets a qui cal reconquerir per tal de mostrar-los el camí correcte cap a la democràcia liberal. No es que a mi em facin especial gràcia les sortides de to de Chavez o les seves aparicions cantant ranxeres en directes televisius però sens dubte aquest populisme, que no arriba ni a la sola de les sabates al messianisme d’Artur Mas, forma part de la seva cultura i visió del món i s’ha de respectar si no volem esdevenir uns talibans de l’eurocentrisme colonial.

Així doncs, intentant no caure en una exagerada hagiografia realitzaré un balanç el més objectiu possible al seu llegat:

Aspectes Positius

– Socialdemocràcia: La seva gestió econòmica dista anys llum del comunisme soviètic o de qualsevol economia planificada. Tan sols es tracta de nacionalitzar el petroli i algunes empreses, mantenint la propietat privada i el lliure mercat (tot i que amb fortes regulacions de preus, en cas de carestia) i posant els recursos naturals en mans de l’estat, emprant els seus beneficis per crear escoles, hospitals o cooperatives. Vaja, el mateix que ha fet Noruega, però com el seu President no vesteix en xandall i no canta ranxeres, ja son una democràcia respectable i no bananera.

– Democràcia i llibertat: Una Constitució que permet un referèndum per revocar al President a mig mandat, tan sols amb una recollida de signatures. Renoi! Quina dictadura més curiosa! Us imagineu que li poguéssim fer això a Rajoy? Això per no parlar de la transparència dels seus comicis i del seu sistema electoral, considerat el millor del món per l’expresident dels EUA Jimmy Carter.  També podríem fer un incís respecte al notable augment de la llibertat de premsa, mentre la oposició controla el 60% de mitjans privats, el chavsime ha donat 37 emissores a cooperatives indígenes i autogestionades, al marge de l’estat i les multinacionals. De nou, res a veure amb Cuba o la URSS

– Estat del Benestar i lluita contra la Pobresa: Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE) la pobresa ha passat del 49 al 27,7% i la pobresa extrema del 21 al 7% durant el mandat chavista. La UNESCO considera que l‘analfabetisme està pràcticament eradicat en aquest país, amb menys de l’1%; més de 1,5 milions de nens han estat escolaritzats gràcies a les escoles populars. UNICEF informa que s’ha augmentat la despesa en atenció i educació a la infància en un 51%, la població amb accés a aigua potable ha arribat al 95% i s’ha reduït la mortalitat infantil un 50%. La població amb atenció sanitària gratuïta ha passat del 50 al 95%, passant de 20 a 80 metges per cada 10.000 habitants.

– Ajuda al desenvolupament d’Amèrica Llatina: L’antítesi d’Angela Merkel! Mentre l’executiu alemany es dedica a escanyar als països mes pobres del seu voltant amb mesures d’austeritat salvatge, Chavez ha venut petroli a preus de saldo a Cuba, Ecuador o Bolivia, entre altres, a canvi de que aquests estats hi enviessin metges o mestres. Així SI es construeix una forta unitat internacional!

– Drets LGTB: Eliminació de tota homofòbia legal amb la nova Constitució de Veneçuela el 1999, el 2003 s’aprova una llei de parelles de fet que el 2008 reconeix explícitament als homosexuals. El 2009 la diputada oficialista Romelia Matute va expressar la intenció d’avançar cap al matrimoni igualitari, tema que encara resta pendent. El Govern participa de forma oficial en el dia de l’Orgull Gai des de l’any 2000. Un cop més, res a veure amb Cuba.

Aspectes negatius o a millorar

– Violència: Aquesta es la gran lacra de Chavez. Tan sols un 8% de delictes s’arriben a castigar i hi han més de 18.000 homicidis anuals (dels quals 5.000 son menors d’edat), superant a Afganistan i Líban junts, amb una tassa de morts per violència de 232/100.000 habitants, una de les més altes del món. Chavez ha tingut 11 Ministres de l’Interior en 14 anys i 20 plans de seguretat consecutius que no han donat cap mena de resultat. Sens dubte el gran repte de Maduro serà fer-hi front.

– Compra d’armament: Calia gastar 3.000 milions en compar dos batallons de tancs a la Rússia de Putin? Calia cedir ports i astillers a Mahmud Almarineyad a canvi d’armament iraní?

– Inflació: L’augment general de preus va arribar al 20% a Veneçuela durant 2012. Una devaluació galopant de la moneda que l’executiu faria bé de controlar de forma urgent si no vol que tots els esforços contra la pobresa se li acabin anant en orris i hi hagi una fuga massiva de divises.

MICROCRÈDITS: El fracàs de la solució liberal a la pobresa.

L’any 2006 Muhammad Yunus va guanyar el Premi Nobel de la Pau gràcies a una proposta per acabar amb la pobresa al tercer món que, sorprenentment, estava inspirada en els principis del liberalisme més ferotge: ell va fundar una ONG bancària, el Banc Grameen, per tal de deixar petits préstecs de diners a treballadors cooperants, majoritàriament grups de 5 dones molt pobres que no tenien avals, per tal que aquestes desenvolupessin el seu propi negoci i, un cop obtinguessin beneficis poguessin retornar el crèdit amb interessos.

El banc es va fundar a Bangladesh després d’una gran fam l’any 1973; el 1983 va deixar d’estar regulat i subvencionat pel Govern, esdevenint una companyia privada, acceptant dipòsits financers i va començar a invertir en companyies elèctriques, telefòniques o tèxtils.

El 2006, quan se li va concedir el Premi Novel, les dades del banc no podien ser més espectaculars: el 98,85% dels crèdits eren retornats, tenia uns 7 milions de clients i movia uns 4.600 milions d’euros. Yunnus va arribar a afirmar que “algun dia els nostres aniran als museus a veure que era la pobresa”, al mateix temps que proposava un nou model d’empresari que busqués al mateix temps “els màxims beneficis i els millors nivells de benestar per a la societat”. Federico Jimenez Losantos es desfeia en elogis cap a ell.

A mi, a primera vista tot plegat ja em va fer mala espina: un banc ONG? màxims beneficis i benestar social alhora? crèdits per tothom i sense cap mena de control públic? Tot i així, com desitjo fervorosament la fi de la pobresa al món per sobre de totes les ideologies i dogmes, vaig donar un vot de confiança a aquest peculiar sistema econòmic, a veure que tal..

Doncs bé, resulta que arribats a 2010 la cosa ja no pinta tan bé, diversos reportatges apareguts a The Washintong Post, The New York Times i a la televisió sueca alerten que:

-La taxa d’interès dels microcrèdits ha augmentat en uns índex del 25%  fins a un 100%, la majoria de gent ha deixat de pagar, les institucions públiques han denunciat les pressions dels prestamistes i els diaris ho han relacionat els altíssims nivells de suïcidis entre els deutors

– El periodista suec Tom Heinemann denuncia nombroses operacions irregulars als comptes de Yunus, com la desviació de 74 milions d’euros a altres empreses d’assegurances de la seva propietat i que res tenen a veure amb les finalitats filantròpiques del Banc Grameen.

– El Financial Times situa als grans grups financers mundials al darrere dels microcrèdits, explicant també com s’impulsa des dels activistes socials la necessitat de tenir un crèdit a tota costa, per posteriorment establir  tota mena de pressions brutals per poder cobrar els interessos. El diari va arribar a comparar aquestes operacions econòmiques amb el règim nazi.

Podem afirmar. doncs, que no, que el liberalisme i la banca mai han tingut el més remot interès en acabar amb la pobresa, ans al contrari. Préstecs per obrir negocis al tercer món? D’acord però amb unes condicions: la banca ha de ser pública o sense cap ànim de lucre, les taxes d’interès han de ser molt baixes, la regulació requereix ser legal i transparent per part de l’administració estatal i els seus beneficis s’han de destinar íntegrament a millorar el mateix sistema o a crear benestar social.

Donar caritat és de dretes.

La moral judeo-cristiana ens va fer creure a les classes de catequesis que la millor forma d’acabar amb la pobresa era que les burgeses endiumenjades obrissin el seu bolso de Louis Vuitton al sortir de missa i donessin un centimets al pobre desdentegat que estava assegut a l’escala. Doncs bé, com diria Pujol al APM “Aixó no serveix per res!!!” o, en tot cas tan sols per rentar males conciències.

La lluita contra la pobresa no pot dependre d’un factor tan aleatori com és la bona voluntat i generositat de les persones benestants, sinó que és LA obligació del Estat, com a ent col•lectiu. I aquest té en els impostos una perfecta eina per recaptar els diners necessaris de qui més en té, de forma obligatoria, igualitaria i proporcional a la renta de cada persona física.

Però tampoc caiguem en la simplesa de creure que tot es soluciona regalant billets a la creixent borsa de persones sense recursos, ja que això, a part de ser una mesura neoliberal (deixem que la gent faci el que vulgui amb els seus diners) és un pedaç que no transforma estructuralment la macroeconomia ni impulsa el treball o la creació de riquesa i, a més, crea relacions de dependència parasitària cap al estat.

L’Administració Pública ha d’invertir recursos per crear uns organismes públics que cobreixin els necessitats bàsiques de la població necessitada de forma gratuïta i eficient (sanitat, educació, serveis socials, alimentació i vivenda), però a més ha de potenciar les capacitats i l’esforç d’aquelles persones que reben els recursos de els següents formes, per exemple:

– Beques: Diners a canvi de que aquella persona es formi per tal de poder accedir a llocs de treball més qualificats.

-Microcrèdits: Es tractaria que l’estat deixés diners a gent sense recursos amb un interès molt baix, per tal que aquests creessin una petita empresa o negoci que donaria feina a més gent. La gràcia estaria en que cap banc privat intervingués en el procés i que tot estigués regulat amb transparència. A la India s’ha dut a terme amb gran èxit, inclús el projecte del Graneen Bank va rebre el Premi Nobel de la Pau i a Veneçuela el Govern Chavista ha ajudat a crear un gran nombre de cooperatives.

-Plans estratègics: Vindria a ser una New Deal o com el Plan E però ben fet: l’estat invertiria una gran quantitat de diners en crear estructures que generin riquesa a llarg plaç i siguin necessàries per impulsar el teixit econòmic (depuradores, energies alternatives, industries competents i de qualitat…) , contractant a persones pobres i aturats, que es formarien per tal que el seu lloc de feina fos definitiu; de la ma de la industria privada que cofinanciaria els projectes i es beneficiaria dels fruïts del treball.

Però per això calen recursos en mans del Estat (a part d’un Govern eficaç i competent amb una administració àgil i menys burocratitzada que ja es demanar la Lluna), així doncs, si el que voleu és acabar amb al pobresa no doneu diners a romaneses pidolaires amb fills de mentida, controlades per màfies: PAGUEU MÉS IMPOSTOS!

PD:Es mu triste de pedir, peró más triste es hacer un blog!

PPD: Un exemple de parasitisme fruït de els ajudes a fons perdut del estat és el PAR o subvencions a pagesos a Andalusia i Extremadura que han creat una situació de paràlisi econòmica extrema i estructural que devora els pressuposts públics.