Reflexions d’urgència sobre les Eleccions Basques i Gallegues

1) Ha guanyat la dreta: els partits indubtablement neoliberals i conservadors han obtingut la majoria absoluta en ambdós parlaments tant en vots com en diputats i governaran a les dues comunitats. Per tant, ha estat un fracàs rotund de l’esquerra sense pal·liatius ni excuses que valguin. Rajoy pot demanar el rescat o fer les retallades que vulgui, les urnes l’han avalat.

2) El PSOE segueix camí a l’abisme: Ni gestionant raonablement bé la crisi a Euskadi, ni sent el lehendakari que ha portat la pau, ni enfrontant-se a les retallades de Rajoy el PSOE no pot parar de perdre vots a una velocitat de vertigen: el 50% a Galícia i un 40% a Euskadi. Els socialistes segueixen desorientats ideològicament, sense cap idea ni projecte il·lusionant, ni amb cap estratègia per sortir de la crisi diferent a la de la dreta. EL PSOE segueix el camí del PASOK i no del PSF; internament Rubalcaba cada cop està més debilitat i la possibilitat de que ni es presenti a les properes generals va agafat pes.

3) Les coalicions àmplies d’esquerres arrasen, el fraccionalisme fracassa: Esquerda Unida en solitari va obtenir el 2009 el 0,98% de vot i el coalició amb Anova, Equo i Espai Ecosocialista (la coalició Alternativa Galega d’Esquerda) el 14,5%, gràcies també al emblemàtic carisma de Beiras, tot sigui dit. Al País Basc la divisió entre Ezker Ainza, Ezquer Batua i Equo els deixa als tres sense representació (junts tindrien entre 4-5 diputats amb els mateixos vots). Mentre estant Bildu aconsegueix 21 diputats, superant de llarg el sostre de Batasuna, gràcies a les aportacions que hi fan partits més moderats com Eusko Alkartasuna, Aralar o Alternatiba.

4) L’abstenció, el vot en blanc i nul, un xec en blanc per la dreta: Alberto Nuñez Feijoo serà president de Galicia i el PP guaya 3 escons més, tot i passar de 760.000 vots a 654.000 vots. Un cop més queda demostrat que l’antipolítica és l’estratègia de la dreta: la idea de que tots els polítics son iguals i que la culpa de la crisi es de futileses irrellevants com si un regidor cobra dietes o no, porta a que els veritables responsables de les retallades i les desigualtats socials es mantinguin en el poder.

5) Artur Más és més nacionalista que EH Bildu: Laura Mintegi, la candidata de l’esquerra abertzale, ha basat tota la seva campanya en l’eix social per tal de diferenciar-se del seu enemic nº1, el PNV, expressant clarament que ara no era el moment de referèndums, sinó de afrontar la crisi i les retallades amb redistribució, com molt bé estan fent ja a on governen, com a Sant Sebastià. Aquí en canvi, tenim a un hooligan identitari capaç de fer el que sigui per alienar la població, obtenir la majoria absoluta i tapar la seva nefasta gestió.

6) L’estratègia de Bildu es la oposada a la de ERC: La veritat es que em va fer una mica de llàstima veure la secretària general d’ERC ahir apropiant-se dels resultats de Bildu, quan aquesta coalició mai se li passaria pel cap, ni per un instant, fer de crossa al PNV. Al contrari: son els seus arxienemics i una alternativa clara i radical, sens ponts d’entesa possibles.

I si us han semblat rucs els gallecs per votar a qui els retalla, espereu-vos a veure els resultats del 25N!

ETA: Truc o tracte?

Un cop més els assassins fanàtics de la banda terrorista Euskadi Ta Askartasuna, han tornat a anunciar un alto al foc. Ho han fet, com és habitual, disfressats amb les seves caputxetes blanques, pròpies d’infants anglosaxons celebrant la diada de Haloween i del seu sinistre missatge es podria desprendre la mateixa pregunta que fa la quitxalla vestida de monstre quan truca un timbre: Truc o tracte?

Després de l’estrepitós fracàs de la darrera negociació, quan els homicides van decidir matar dos immigrants amb una bomba a Barajas enviant en orris els esforços de Zapatero i Rubalcaba, resulta evident que el Govern anirà amb peus de plom a l’hora d’establir el més menor contacte amb les profunditats del submón etarra, no fos cas que de nou l’alienació psicopàtica de la que viuen envoltats els pistolers els faci prémer el gallet en quant Batasuna ja torni estar als ajuntaments.

Peró evidentment, qualsevol ocasió per la Pau, per remota que aquesta sigui, cal ser aprofitada.

Però… és exactament igual aquesta treva a les anteriors? Quines circumstàncies fan aquest moment excepcional?

– Per primer cop a la història aquesta treva es fa sense el PNV al Govern de Vitòria. ETA ha acabat comprovant com la seva estratègia en comptes de portar Euskadi a la Independència, els ha dut a una aliança contra natura PSE-PP i a la expulsió  parlamentària del seu braç polític.

-A Catalunya augmenta (suposadament) l’independentisme democràtic, realitzant un seguit de simulacres de referèndums per l’autodeterminació que, tot  i la seva escassa participació (un 19% dels possibles electors), és molt més del que mai ha aconseguit el nacionalisme basc. Això per no parlar de la multitudinària desfilada filo-convergent en que es va convertir la manifestació del 10J, amb connats de magnicidi contra Montilla inclosos.

-Els presos d’ETA estan fins al monyo de l’actual estratègia de la banda. Si en comptes de perpetrar l’abominable assassinat de Barajas hagués continuat el diàleg, de ben segur ara serien en una presó de Guipúscoa. No és estrany doncs que el passat 10 de Maig vuit presos firmessin un manifest apartant-se del terrorisme, demanant el reconeixement de les víctimes i la dissolució irreversible de la banda. Aquests reclusos ja han obtingut beneficis penitenciaris.

-Batasuna es troba acorralada, fora de les institucions i desacreditada per la pròpia  ETA, que va ignorar la voluntat d’arribar a acords amb el PSOE, per part de líders com Arnaldo Otegui i Jone Goreizelaia. L’esquerra abertzale ha obert ponts amb Eusko Alkartasuna, s’ha mig reconciliat amb la seva escissió Aralar i ha signat un manifest insistint de nou en un desarmament definitiu i en l’entrega de les armes a l’Estat Espanyol. Sembla evident, doncs, que es comença a obrir una  esquerda entre el sector polític i el violent.

-En menys de dos anys el Ministeri de l’Interior ha decapitat la direcció de la banda sis cops seguits!! Es evident que els actuals militants son jovenets novells sense cap mena de preparació estratègica ni militar i que es troben infiltrats de talps fins al cap de munt!

Qui no ha trigat ni unes hores a intentar avortar aquesta ocasió per a la Pau és, com no, Jaime Mayor Oreja. No esperava menys tenint en compte que la seva família té interessos econòmics a les següents empreses de seguretat privada:  Falcon Contratas Seguridad S.A.,  Falcon Servicios de Seguridad Integral, Cobra Sistemas de Seguridad S.A, Prosegur, Segurotec S.A, Seguritec S.A.,  Protección Custodia S.A., Falcon Contratas y Seguridad S.A. Cal recordar que el negoci dels escortes es va veure molt beneficiat de la política de privatitzacions del Govern Aznar amb Mayor Oreja al front del Ministero de l’Interior.

PD: Llegeix també el meu post “Diferències entre ETA i IRA“

Valoracions postelectorals

ELS GUANYADORS

1.- Mariano Rajoy: El gran guanyador de la nit, al aconseguir un excel•lents resultats contra pronòstic que els permetran estar al govern a Galicia i potser a Euskadi. La corrupció no passa factura, ans al contrari, sembla que als electors els agrada! Tenim Rajoy per rato!

2.- Patxi Lopez: nou Lehendakari Basc ha estat recompensat per haver jugat un paper clau a favor del procés de Pau. Haurà d’anar, però amb molt de compte alhora de pactar o el seu govern pot tenir el mateix desenllaç que el de Touriño.

3.- Nuñez Feijoo: Per aconseguir tornar a la dreta al poder d’Euskadi a Galicia, trencant els meus pronòstics i, de fet, totes les enquestes. L’estratègia gallardonita de moderació sembla donar bons resultats al PP.

4.- Aralar: Per passar de 1 escó a ser la segona força nacionalista basca, recollint els vots útils del entron batasuno.

5.- Rosa Diez: que es cola al parlament basc i per postres, per pura potra, té la clau de la majoria parlamentària.

ELS PERDEDORS

1.- Esperanza Aguirre: que veu com s’allunyen a l’horitzó les seves possibilitats de convertir-se en lideresa pepera. Els resultats gallegs, sens dubte han demostrat que els populars guanyen suports al allunyar-se del entorn radical de la COPE.

2.- Ibarretxe: tot i guanyar folgadament les eleccions es veu condemnat a desapareixer del mapa tan si el PNV està al govern com si no. Les seves estratègies radicals i erràtiques l’han dut al ostracisme, tot i canibalitzar als seus antics socis de govern.

3.- Touriño/Quintana: Els seus constants escàndols de gust pel luxe o de segrest de iaios per dur-los a mítings, unit al seu nul carisma, ha fet que el govern d’esquerres de Galícia hagi estat una experiència força efímera.

4.- EA/EB: Els socis del PNV han estat devorats i esborrats del mapa pel vot útil. S’ho pensaran dos cops abans de formar govern i no tenir perfil propi. Que serveixi de lliçó a ERC/ICV!

4.- El nacionalisme: es molt possible per primer cop a la història recent d’Espanya cap comunitat autònoma tingui un govern encapçalat per un President nacionalista! Ha arribat el moment d’oblidar els deliris romàntics medievals?

Reflexions preelectolrals vasco-gallegues

GALICIA

Les eleccions gallegues careixen de tota emoció i interès polític, ja que el bacallà està tot tallat,venut i regalat.

Històricament les enquestes a Galícia sempre encerten el resultat, ja que el nombre d’indecisos en aquestes terres es pràcticament nul i el  comportament social a les urnes respon a raons exclusivament demogràfiques: el vot rural i de la gent gran va massivament al PP i el vot urbà i més jove va tot al actual govern de PSdG-BNG.

Així doncs el PP va perdent vots i escons a mida que la generació d’octogenaris analfabets, nostàlgics del també galleg Franco, la va dinyant, i cada 4 anys perd 2 diputats, de forma quasi matemàtica; és a dir, si els meus càlculs no fallen, obtindrà 35 parlamentaris, cosa que, degut a la seva impossibilitat per aliar-se amb cap altre força política, el deixarà un cop més a al oposició. El fet que hagin esclatat diversos casos de corrupció política, amb prou feines tindrà incidència en el vot dels iaios que no deuen ni saber que Manuel Fraga ja ni és el candidat i acudeixen als comicis arrossegats pel cacic de torn.

EUSKADI

Patxi López mereix ser Lehendakari. I dic això des de la meva perspectiva independent, que mai he optat per una papereta amb les sigles del PSOE, ni cap de les seves filials, i que, ideològicament, estic força més a prop de EB o Aralar.

Però després de 30 anys ininterromputs de govern del nacionalisme conservador i de diversos fracassos encadenats d’esperpèntics projectes sobiranistes que no han dut enlloc, Ibarretxe ha de plegar.

El PSE és, sens dubte, el partit que més va arriscar políticament en el procés de Pau, obrint ponts de diàleg amb les bases de Batasuna, sabent que s’hi jugaven la pell i que la caverna mediàtica se’ls llençaria a la jugular. Va aconseguir  deixar a banda el rancor produït per morts i atemptats que han causat moltes baixes entre les seves pròpies files; cosa que cap altre força política basca ha sabut fer.

Les enquestes parlen que, segons sembla, les úniques combinacions polítiques que sumarien majoria seria una suma de PSE+PP (un error estratègic garrafal que constituiria un nou front de divisió social en funció del nacionalisme) o una altre PNV+PSE, la favorita per els electors, en la que el partit nacionalista hauria de rellevar al actual lehendakhari per una figura més pactista i moderada (cosa que Iñaki Urkullu, president del PNV, està desitjant de fa temps), i el PSOE s’asseguraria suport parlamentari a Madrid pel resta de la legislatura.

A més, una entrada del socialisme a Ajuria Enea suposaria una oportunitat per avançar en l’autogovern basc mitjançant una entesa amb el govern central, sense estridències radicals condemnades al fracás segur. També podria servir per obrir una nova oportunitat al procés de diàleg, tot i aque aixó ho veig força més difícil.

En quant a la no presència de l’esquerra abertzale proetarra, tot i ser absolutament contrari a la Llei de Partits, crec que en aquesta ocasió, després d’haver volat pels aires el procés de Pau i emprar els vots del PCTV exclusivament per desestabilitzar el Parlament, crec que tenen més que merescut passar al extraparlamentarisme.

REPERCUSIONS EN POLÍTICA ESPANYOLA

Una derrota sonada del PP en ambdues comunitats, com la que apunten gairebé totes les enquestes (el candidat popular a Euskadi no el coneix ni sa mare), podria precipitar un debilitament del líder de la oposició, Mariano Rajoy, que ni en una situació d’extrema crisis econòmica hauria sabut rendabilitzar el descontent popular, facilitant així l’inevitable assalt a Gènova per part de la malèfica E$$pe que guaita pacient la seva oportunitat