Posts Tagged ‘pintura’

h1

L’inexplicable èxit de l’Impressionsime (encara avui)

gener 8, 2012

 

No falla! Museu que realitza una exposició temporal sobre algun autor o temàtica relacionada amb l’impressionisme, museu que rebenta taquilles, amb cues impressionants a l’entrada i fans histèriques abraonant-se a la botiga de marxandatge com si no hi hagués un demà.  Una hora llarga de cua que vaig fer un Diumenge a les 9:00h del matí per veure Sorolla al MNAC, empentes i cops de colze al Thyssen-Bornemiza de Madrid amb Monet i, finalment aquesta tarda, un Caixa Fòrum ple a vessar per veure l’exposició de la col·lecció particular del matrimoni Clark amb quadres de Camille Corot i Renoir, entre altres.

Per quin motiu aquest estil pictòric encara genera tanta especiació i fervor popular gairebé 150 anys després del seu sorgiment?Per mi resulta veritablement inexplicable!! Tan sols la Sagrada Família o Picasso s’hi poden posar a l’alçada.

Entenc que resulta molt més senzill i assequible per la massa gaudir d’un paisatge o un bodegó ple de colorins que no d’alguna obra expressionista abstracte, com un Pollock, o bé d’un  deliri surrealista de Dalí… però, perqué no genera el mateix entusiasme el realisme de Gustave Courbet, el romanticisme de Delacroix o Gericault o, per que no , el riquíssim barroc espanyol de Velazquez o Goya?

Cert que l’Impressionisme va suposar una veritable revolució tècnica en el seu dia emprant unes pinzellades puntillistes que, per tal de ser interpretades, cal una certa perspectiva respecte a la tela,  tal com va descobrir la Teoria de Gestalt (psicologia de la percepció) a començaments del segle XX. Però, per altre banda, no havien estat també grans innovacions el descobriment de la perspectiva i el punt de fuga a la pintura renaixentista, o la utilització de la il·luminació i la foscor al barroc?

També podríem pensar que la clau de la fascinació que segueix generant aquest estil es troba en l’ús dels colors primaris; les diverses combinacions de magenta, groc i cian produeixen un contrast cromàtic que impacten fortament en la nostre retina. Tanmateix molts altres estils empren un ús del colors força similar: on son les cues per veure els fauvistes o l’art Pop de Warhol i Roy Lichestein?

Un veritable misteri! I no deixa de ser curiós que aquest magnetisme intemporal hagi sorgit d’un moviment d’artistes que van ser expulsats dels “salons” oficials acusats de trencar les normes de l’academicisme clàssic francès. Si ho arriben a saber…

h1

COSTUS a Sitges

Agost 4, 2011

Aquests darrers dies m’he agafat un breu i merescut parèntesis estival, per reposar de tanta intensitat personal i política, a la glamourosa i sempre transgressora vila de Sitges. A part de bronzejar-te rodejat de musculoques quarentones a les seves platges o de prendre daikiris als seus exquisits locals, aquest any la vila del Garraf ofereix la possibilitat de visitar gratuïtament una exposició dels genials pintors Costus, a la segona planta del Palau Miramar, fins al 18 d’Agost.

Injustament oblidats, la parella artística i sentimental Enrique i Juan Costus, van ser els veritables impulsors de la Movida Madrileña a finals dels anys 70’s mitjançant la seva casa estudi, inmortalitzada al primer film d’Almodovar “Pepi, Luci, Boom y otras chicas del montón“, on es reunien tota mena d’artistes undregraund de diverses tendències ideològiques, estètiques i generacionals, donant lloc a una àmplia amalgama musical (Tino Casal, Alaska y los Pegamoides, Paràlisis Permanente, Ramoncín, Radio Futura…), així com audiovisual (el cinema d‘Almodovar o la fotografia de Ouka Lee).

Costus van representar l’encarnació canyí d’Andy Warhol, versionant l’expressionisme pop amb la iconografia més naïf de la premsa del cor i de l’establishment tardofranquista. Només ells es podien atrevir a convertir a la vídua del dictador Carmen Polo en una versió espanyola de la Marilyn warholiana. O, perquè no, realitzant una col·lecció pictòrica dedicada al Valle de los Caídos, on re-interpretaven tota la mitologia nacional catòlica amb personatges punk, transexuals i mig drag-queens.

Costus van escandalitzar a tothom: la dreta considerava una heretgia sacrílega trencar els tabús del franquisme barrejant-los amb homosexualitat i degeneració, mentre que l’esquerra mai va entendre el seu particular sentit de l’humor allunyat de tot dogmatisme preconcebut.

Desgraciadament el VIH/SIDA va posar punt i final d’una forma ben dramàtica a tota aquella generació de pop i disbauxa hedonista. El 1989 Enrique va morir víctima d’aquesta malaltia, precisament a Sitges, i al cap d’un més Juan no va poder suportar la idea de passar pel mateix i es va acabar penjant, també en aquesta ciutat.

Doncs bé, aquest estiu teniu una bona ocasió de revisitar la seva interessantíssima i oblidada obra! No desaprofiteu la ocasió!

h1

Homoerotisme a l’Història de l’Art

Juliol 18, 2010

Els homosexuals hem estat presents a totes les cultures, civilitzacions i moments històrics, tot i que durant 1.600 anys el cristiano-feixisme homofòbic ens va intentar invisibilitzar fent creure a la societat amb les seves insídies que el sexe entre dos homes o dues fèmines era quelcom anti-natural, no com les seves dogmàtiques normes de castedat i repressió dels instints.

Però, tot i la mordassa de silenci, sempre ens ha quedat un resquill per on poder-nos expressar: l’Art. Gràcies a la iconografia sexual, més o menys explícita, tenim una incontestable evidència material que ens serveix de font d’informació sobre les relacions de gènere i sexe de les societat, tot i la censura imposada pels homòfobs que durant segles van ocultar aquestes peces als magatzems dels museus, per tal d’amagar-nos  als ulls de la societat i seguir mantenint la seva mentida.

Així doncs aquest blog es convertirà, per un dia, en un museu digital on podrem viatjar diacrònicament a través de les obres que he seleccionat! No he tingut temps ni espai per aprofundir en les innombrables representacions homosexuals de l’art asiàtic (xinés, japonès i indi) i queda pendent per una millor ocasió!

ART ANTIC

Gravat jeroglífic en una tomba d’una parella homosexual de dos alts funcionaris de la cort, Nianjjnum i Jnumhotep,  a Sakkara (V dinastia, 2.600ac)


Gravat homoeròtic en una ceràmica grega clàssica (s.VI- V ac). Museu del Louvre.


Copa Warren, Segle I dC, Corresponent del govern de l’Emperador Neró, British Museum

ART MEDIEVAL

Gravat d’origen víking, cronologia desconeguda.


Capitell d’una columna romànica a l’Església de San Nicolau, s.XI


Portada de Santa Maria Real de Sangüesa, Navarra, Segle XII, detall


Els prínceps bíblics David i Jonatan s’abracen, miniatura de La Somme le Roy, manuscrit francès (c. 1300), British Library.


Ceràmica de la cultura Chimú, s.XIII, Perú.

ART MODERN

Apol·lo i Jacint, gravat de Jacopo Caraglio, s.XV, Biblioteca Nacional de Paris


Bathers at Sant Niccolo, de Domenico Cresti (Passagiano), s.XVI, col·lecció privada.


Escola Fointainebleau, anònim ,Gabrielle d’Estrées (dreta) i la seva germana la duquesa de Villars, 1594.


El pastor Fido, 1630 Jacob van Loo. Rijksmuseum, Amsterdam

Zeus i Ganímedes, 1760, Anton Raphael Mengs, Galleria Nazionale d´Arte Antica, Palazzo

ART CONTEMPORANI

La Mort de Jacint, Mèrry Joseph Blondel, finals s.XVIII-començaments s.XIX


Plató i els seus deixebles. Jean Delville, 1818, Museu d’Orsay, París.


Cupido bufant la torxa a Himeneu, George Rennie, 1828, Museu de la Victòria


Safo i Erinna, aquarel·la de Simeón Solomón, 1864, Tate Modern, Londres


Els lluitadors, Thomas Eakins, 1899


Grup dels quatre nus, Tamara de Lempicka, 1925