Posts Tagged ‘Pinochet’

h1

Feixisme i Capitalisme: una relació complexe

febrer 1, 2012

Quina relació s’estableix entre el sistema econòmic capitalista i els règims polítics feixistes? És el feixisme una corrent revolucionària, una tercera via entre el liberalisme i el comunisme? O, pel contrari, és la màxima expressió dels interessos oligàrquics i burgesos? Analitzem-ho!

Hitler visitant la fàbrica Renault

TESIS 1) El feixisme és un moviment polític anticapitalsita

Fals! Si bé tots els partits de caràcter nazi i feixista adopten un discurs revolucionari, crític amb el liberalisme global i farcit de  demagògia anti-oligàrquica mentre es troben a la oposició,  un cop arriben al poder el primer que fan és aliar-se amb les èl·lits econòmiques i carregar-se als seus sectors més revolucionaris.

El millor exemple d’aixó el trobem a “La Nit dels Ganivets Llargs” quan Hitler es carrega a la cúpula de les violentes milícies nazis SA, ja que aquestes amenaçaven el poder de l’oligàrquic exèrcit prussià, així com dels sectors  més poderosos de la indústria i la banca, espantats pel seu caràcter violent i desestabilitzador. Un film que il·lustra molt bé  aquest procés és “La caída de los dioses” de Visconti

A Espanya la Falange Española de Jose António Primo de Rivera , rebutjava el 1933 el capitalisme, proposava nacionalitzar la banca  i afirmava No es tolerable que masas enormes vivan miserablemente mientras unos cuantos disfrutan de todos los lujos. No obstant el règim franquista el primer que va fer en arribar a dirigir l’estat va ser retornar les propietats confiscades per la República als empresaris i terratinents.

A Xile, Augusto Pinochet va ser el laboratori d’assaig de les teories més salvatgement neoliberals de l‘Escola de Xicago de Milton Friedman, posant en pràctica la “doctrina del xoc”, que consistia en aprofitar el desconcert social pel cop d’estat i la repressió posterior per tal de procedir a la reducció de la despesa fiscal, la reestructuració de l’aparell estatal i un control estricte de la gestió pressupostària, així com una reforma tributària, reforma laboral, des-regulació o liberalització de controls en diversos sectors de l’economia (fonamentalment l’agricultura), lliure ingrés d’inversions i divises,reforma de la seguretat social i la privatització definitiva de les empreses públiques i bancs.

Tot i que el feixisme pot depurar antigues oligarquies tradicionalistes, per unes de noves, així com introduir algunes  mesures de caràcter social (vacances pagades, seguretat social…) el que no podem obviar és que tota dictadura feixista procedeix a  aniquilar tots els drets treballadors (vaga, sindicació, protesta…), així com a tots els partits polítics de classe i moviments socials obrers, proporcionant ma d’obra esclava als empresaris o tota mena de treballs forçats, produint enormes beneficis econòmics privats a la classe explotadora.

TESIS 2) El feixisme és una conseqüència del capitalisme i els seus interessos

Fals! Aquesta hipòtesis, impulsada per alguns historiadors marxistes dogmàtics, tampoc és del tot certa. El règim polític ideal per al capitalisme és la democràcia liberal des-regulada sense controls públics, no el feixisme. Els països on el capitalisme neoliberal ha arribat a la seu màxim esplendor, mai han conegut règims feixistes: EUA, Regne Unit i Japó. El capitalisme, però, s’adapta molt bé a qualsevol règim polític i no té escrúpols ètics a l’hora de fer negocis.

En quines condicions extremes el capitalisme pot donar suport a un règim feixista? Doncs molt fàcil, quan veu amenaçada la seva propietat per part d’una possible revolució o govern d’esquerres i l’estat democràtic no té prou força per deturar-ho. Una situació que com la que es vivia amb Salvador Allende a Xile, amb la II República a Espanya o com la que es podria haver produït a Itàlia als anys 20 (davant l’auge soviètic) o a Alemanya després de la desesperada situació social arran del crack del 29.

La burgesia, però, no és la base social del feixisme. Alguns exemples d’això: L’estabishment alemany es va mantenir fidel a la República de Weimar durant el Punch de la Cerveseria (cop d’estat de Hitler a Baviera el 1923). La  militància del partit nazi a Viena el 1932 es trobava composada per funcionaris i administratius (56%) , autònoms (18%) i obrers (14%) , és a dir, classes mitjanes i baixes. A França el neofeixista Front Nacional és el primer partit polític entre la classe obrera i PxC va obtindre els seus millors resultats a les passades municipals catalanes als barris més marginals de l’extraradi barceloní.

I no sempre el feixisme ha dut a terme des-regularitzacions neoliberals, ni molt menys! Tan Mussolini com Franco adopten mesures proteccionistes i autàrquiques i enforteixen la moneda pròpia, mentre que Hitler impulsa una economia planificada per l’estat amb Plans Quatrienals i una imposició dels objectius econòmics des de l’administració pública, que distaven molt de respondre als del lliure mercat o a la optimització de beneficis.

CONCLUSIONS

La relació entre feixisme i capitalisme és conjuntural i complexe. El feixisme es revesteix d’un discurs anti-capitalista quan està a la oposició per tal de guanyar vots i suports entre les classes socials més desfavorides. Si la burgesia percep un perill real d’una revolució o d’un govern que pugui suposar una amenaça als seus interessos econòmics, pot optar pel feixisme puntualment, com a opció per recuperar el poder, de forma ràpida i violenta. El feixisme, que no és una ideologia burgesa, un cop al poder s’alia amb les elits i desenvolupa diverses polítiques econòmiques, que mai posen en dubte la propietat privada.

Anuncis
h1

David Cameron instaura l’Anarcocapitalisme a UK

febrer 22, 2011

Poc es pensava el pobre Mikhaïl Bakunin que la seva utopia d’acabar amb l’Estat, es portaria a terme per una coalició entre el Partit Conservador i el Liberal del Regne Unit  tot i que, com veurem , ni el fons ni les formes coincideixen exactament amb els plantejaments teòrics del noble rus.

Doncs si, ahir el Primer Ministre anglès va anunciar el magnicidi de l’Estat del Benestar: dintre de poc totes les escoles, hospitals, carreteres, biblioteques, transports, parcs, jardins, museus i altres dependències públiques passaran a estar administrades per mans privades, jibaritzant la tasca del Govern exclusivament a la Justícia, Policia i Exèrcit. És a dir, els britànics pagaran impostos tan sols per finançar les forces de repressió, que vetllen per la propietat privada i l’ordre social, així com per pagar  plusvàlues als empresaris que s’enriquiran gestionant serveis bàsics.

Cameron ha pretés dissimular aquest demencial atac terrorista darrere l’edulcorat eufemisme de “Big Society” afirmant que els voluntaris i les ONG també podran fer-se carreg de les administracions liberalitzades. Ah fantàstic! Així doncs quan algú s’hagi d’operar del cor l’atendrà un voluntari amateur que es dedica a la cardiologia com a hobby en el seu temps lliure per amor a l’art? Meravellós! Ja de pas podrien deixar la Monarquia en mans de Pallassos sense Fronteres que ho farien igual de bé!

En realitat el Govern anglès segueix fil per randa els principis ultraliberals de l’Escola de Chicago de Milton Friedman, molt ben sintetitzats per l’intel·lectual Naomi Klein al documental “La Teoria del Shock” (vegeu-lo al blog de Madebymiki). Segons Friedman la confusió social pròpia dels moments de crisis extremes, polítiques o econòmiques, han de ser aprofitats per destruir serveis públics i deixar-los en mans del mercat.

Els pioners en experimentar amb aquesta doctrina van ser els militars Augusto Pinochet a Xile  el 1973 i Jorge Rafael Videla a Argentina el 1979, llençant els opositors a les seves privatitzacions  al mar. El  seu brillant resultat va inspirar, posteriorment, a Tatcher i Reagan als anys 80’s, que no varen dubtar a aprofitar la Guerra de les Malvines i la fi de la Guerra Freda com a moment de “Shock” per amagar les seves maniobres neoliberals.

I finalment trobem a una Europa en estat de Shock total, entregada per complert a la dreta, sense una espurna de l’esperit revolucionari  del món islàmic i disposada a deglutir sense miraments aquest genocidi econòmic que abocarà a la societat cap al tercermundisme i la misèria de facto. Però no passa res, total, com deia Margaret Tatcher: “Els pobres ho son per que volen” i qui és Cameron per negar el caprici de viure en la immundícia a milers de ciutadans?

I recordeu: aquest és el model de Rajoy, així que el 2013 ens toca a nosaltres! Si algú pensava fer oposicions, millor que es dediqui a una altre cosa!

h1

Hugo Chavez Superstar

Setembre 8, 2009

Hugo Chavez Superstar

Hugo Chavez és un home del Renaixement: no només ha impulsat la principal Renaixença política, econòmica i social sud-americana des de que els colonitzadors europeus hi varen posar els peus, sinó que, a més, canta, té un programa de televisió i, finalment, Oliver Stone l’ha convertit en una superstar del cinema, presentant en persona al Festival de Venècia un film sobre la Revolució Bolivariana, que ell protagonitza i que du per títol “South of the Border”.

El passat cap de setmana ja varem poder contemplar com les hordes dels llefiscosos deixebles del neoliberalisme es manifestaven arreu del planeta en contra de la Revolució Socialista a Venezuela que lluita cada dia contra la pobresa, la explotació dels recursos naturals per part de multinacionals, les desigualtats, la carencia de serveis bàsics o el latifundisme. Els manifestatnts estaven liderats, com no!, pel President golpista d’Hondures Micheletti.

Segurament enyoren els temps en que llatinoamèrica era el pati del darrere dels Estats Units, on el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional escanyaven els economies públiques amb el deute extern, les multinacionals xuclaven els recursos naturals d’aquests països sense pagar un cèntim a canvi, la misèria s’estenia com una marea en incontrolats camps de faveles i Henry Kissinguer posava a Pinochet al Palau de la Moneda.

Doncs no! Aquests foscos temps son part del passat i avui, els poble ha entès que les marees d’indígenes i antics esclaus, oblidats des de feia segles, son el motor de la història i no estan disposats a que ningú agafi el timó per ells. Si a finals dels 90’s Cuba es veia aïllada en un mar de capitalisme, és ara Colòmbia la que es veu tan acorralada per el nou despertar de l’esquerra marxista que ha demanat a la mama Hilary que els hi posi, ni més ni menys, que set bases militars, no fos cas que Uribe es llevi un bon matí amb un martell i una falç travessant-li el crani.

I tot això gràcies a Chavez, aquest geni invencible de la democràcia popular que ha superat un cop d’estat de la patronal petrolera, ha guanyat totes les eleccions per golejada (i amb observadors internacionals que en garanteixen la seva transparència) i ha fet front a la campanya manipuladora més bèstia que es recorda per part la premsa internacional, que veu impotent com els seves inversions capitalistes en aquest continent trontollen.

Si borden tan fort, no en tingueu cap dubte, es que Hugo ha donat al clau, ell es la darrera esperança mundial de que encara hi ha alternatives a aquest capitalisme! I per saber que passa realment a Veneçuela, millor anar a veure el film de Stone!

UH AH! CHAVEZ NO SE VA!