CISNE NEGRO: El somni de la perfecció produeix monstres

Si Natalie Portman no guanya aquest cop de l’Oscar a la Millor Actriu, es posarà de manifest que l’Acadèmia de Holywood té algun inconfessable perjudici envers ella, doncs el seu paper de trastornada ballarina clàssica a “El Cisne Negro” és d’una sublimació interpretativa tan magistral com no es recordava al cinema des de que Bette Davis va encarnar Margo Chaning a “Eva al desnudo“, un film amb el que, per cert, guarda notoris paral·lelismes argumentals.

Això per no esmentar al seu director Darren Aronofsky, a qui vaig saludar personalment al Festival de Sitges durant la premiere de The Fountain, convertit ja una veritable referència ineludible del cinema actual. Aronofsky borda aquí la seva obra mestre, conjugant la cerca de  bellesa i  perfecció de “The Fountain” mitjançant l’horror i  decadència de “Rèquiem por un sueño” i una càmera subjectiva que ens fa ballar a través del cos de Portman, com ja haviem vist a “The fighter”.

El Cisne Negro es una obra de terror psicològic que narra, bàsicament, com la inassequible perfecció ideal pot acabar esdevenint un trastorn autodestructiu, ja que la burda realitat material mai s’arribarà d’ajustar a la nostre concepció platònica de l’exel·lencia i bellesa absoluta, ja sigui dins un art o en la vida quotidiana.

El ballet clàssic es aquí una mera excusa, un simple pretext per introduir-nos dins una torturada ment que, mitjançant l’autoexigència, inicia el seu descens cap a un infern personal de paranoia persecutòria, on descobreix el plaer en l’enveja  injustificada i l’orgasme en l’automutilació.

Us convido, doncs, a no deixar passar l’ocasió de devorar àvidament aquesta orgia de talent cinematogràfic a la gran pantalla; us puc ben assegurar que no us en penedireu! Conté, per cert, una de les escenes d’erotisme lèsbic més pujades de to que recordo haver vist mai!