Crònica del concert de ROXETTE a Barcelona

En plena la jornada de reflexió no vaig trobar millor forma de desconnectar del tsunami polític que acudir a un veritable túnel del temps musical, un indescriptible revival pop de la meva adolescència: el concert de Roxette a Barcelona.

Jo tenia l’entrada des de feia mesos i em va sobtar que el recinte es canvies del St Jordi Club al Palau Sant Jordi: realment encara quedaven tants fans d’aquest mític duo, que fa quasi 15 anys que no treu cap hit? Doncs deu n’hi do! Tot i que no van omplir pas totes les grades i van tapar el final de l’estadi amb un llençol enorme per dissimular,, es sorprenent la quantitat de seguidors amb ganes d’escoltar d’aquesta mítica banda que, entre 1988 i 1996 va arrasar totes les llistes de vendes, per després anar caient progressivament en l’oblid.

Fent cua sota la pluja, amb el meu xicot, ja es veia que la mitjana d’edat corresponia a persones que vam descobrir la música a mitjans dels 90’s; molts grups de gais i parelles heteros, però ni rastre de cap jovencell, òbviament.

Asseguts còmodament a les grades vam explotar d’èxtasi amb l’obertura del show: “Dressed for Succes” i “Sleeping in my car”, dos himnes pop incombustibles que el públic va corejar fins a l’afonia, completament entregat a aquelles tonades que van marcar la transició entre el barroquisme hortera dels 80’s al pop rock dels 90’s.

El que més sobtava a primera vista és que la cantant Marie Fredikson, que recentment ha superat un càncer de cervell, no és ni una ombra del que havia estat en el seu temps: tot i que la seva excel·lent veu es manté intacte, amb prou feines es movia per l’escenari i quasi que l’havien d’ajudar a caminar per abandonar el concert. Ni rastre d’aquella bestia que saltava sense parar i es menjava el públic.

El set-list va anar desgranant tots i cada un dels seus imprescindibles himnes, interpretant tan sols dues cançons del seu darrer àlbum, que tampoc està malament, però que pràcticament ningú coneixia. Com sempre van anar alternant les seves caçons més roqueres com “How do you dou” o “Dangerous”, amb les meloses balades “Perfect Day” o “Things will never be the same”, destacant per sobre de totes, com no, la mítica “It must have been love”, popularitzada pel film “Pretty Woman” que va ser corejada a capella pel públic en un moment molt emotiu.

Per Gessel es va guanyar al públic dient unes paraules en català, el guitarrista va tocar l’himne del Barça i Marie va sortir amb la samarreta de Messi durant la mítica “Joyride“, que va tancar la primera part del concert, entre una pluja de globus gegants. De nou van reaparèixer per fer dos bisos on van recuperar la canço que els va llençar a la fama internacional “The Look“, tancant l’espectacle amb la imprescindible balada “Listen to you hearth” i una divertida versió acústica de “Church of your hearth” amb tota la banda disfressada amb perruques i cascs de viquings, posant fi a una divertídissima vetllada.

Realment va ser un concert amb un notable regust de comiat definitiu; dubto molt que els tornem a veure en directe ni que escalin una llista de vendes mai més, però me n’alegro moltíssim d’haver complert un somni que tenia pendent des de feia dècades! Ara ja només em falta veure a Hole, Bowie, Blondie o Pulp!