“Los Amantes Pasajeros”: Un Almodovar no apte per Heteros?

Entrava al cinema predisposat a veure un esperpent infumable i a sofrir dues hores de vergonya aliena, després de llegir alguna de les viscerals crítiques ferotges que diversos mitjans han dedicat a la darrera creació del director manxec, “Los Amantes Pasajeros“, i he sortit amb un somriure als llavis, després de passar una bona estona gaudint d’una divertida comèdia pura i llanament almodovariana, sense més pretensions.

Que esperaven els crítics? Una profunda reflexió sobre el sentit de la vida? Una fosca  tragèdia lacrimògena?  No, gràcies! Amb la intensitat i dramatisme amb que ens ataca a diari la realitat social, el que necessitem amb més urgència son efímers passatemps hedonistes, estètica pop, lleugeresa superficial i sobretot molt humor que ens permeti desconnectar una breu  estona de tanta desesperació, atur i misèria.

Entenc, però, que als crítics heteros, com el cínic i agressiu Carlos Boyero de El País (llegiu la seva corrosiva crítica AQUÍ),  aquest film no els hagi agradat gens ni mica. Per a ells un humor basat amb performances petardes, converses sobre polles i una divertida ploma sobreactuada els deu semblar un insult a la seva masculinitat, una marcianada tan absurda i aliena al seu mon com a mi m’ho pot semblar un partit de futbol o un comentari sobre tetes. Els heteros disposen de  centenars de films plens d’acudits barroers, violència gratuïta i tirotejos, nosaltres tenim Almodovar i poc més; deixeu-nos que en gaudim! I sí: existeix un Cinema Gai, Boyero, que tu no l’entenguis es una altre tema!

“Los Amantes Pasajeros” es un exercici de malabarisme i acrobàcia sobre la fina línia que separa la petarderia divertida de la mamarracheria casposa, però sense travessar-la en cap cas. Si, ja sé que a l’Espanya actual ningú s’escandalitza davant l’histrionisme marica, com a la Movida Madrilenya i l’efecte transgressor que en el seu moment deurien tindre “Pepi, Luci y Boom” o “Laberinto de Pasiones”, ja ha passat a la història. Però érem molts els tali-fans d’aquell almodovarisme primigeni, que sofríem en silenci d’una compulsiva nostàlgia, agraint al director que es remunti als seus orígens de nou.

Una història enrevessada, personatges delirants, una accelerada posada en escena que en alguns moments sembla que se li vagi de els mans, interpretacions fora de sèrie, cameos constants, actuacions cabaretesques i frases mítiques com  “Hasta a mí, gorda como un trullo como estoy, me la mamaron viva en la mili”, “Yo se distinguir cuando buscan a la mujer o al travesti y en mi buscaba a la mujer” o “El musical ha matado al cabaret”. Només faltava Chus Lampreave per tenir tots els ingredients per que esdevingui un clàssic en la seva carrera

Es possible que no sigui, ni de lluny, el seu millor film ni tan sols una de les comèdies mes encertades de la seva extensa filmografia, però també dista molt de trobar-se entre les seves patinades èpiques com “Kika” o “Carne Trémula”. A mi m’ha fet riure i he passat una bona tarda, així doncs ha acomplert de sobres el seu objectiu.

PD: La crítica estrangera, per contra, la posa pels núvols

Nacionalisme Sexual i l’Independència Marica

Els enemics de la Pàtria

Les persones que tenim una orientació sexual diferent a la majoria, som una nació? Els patriotes catalans creuen que pel sòl fet de parlar un idioma diferenciat, encara que aquest sigui una mera vulgarització de l’imperialista llatí, ens hem de considerar una “nació” amb dret a formar un estat en el cas de que un tribunal dicti una sentència que ens ofengui.

Doncs bé, jo em pregunto:No és, potser, més important la polla i el cony que la llengua? Sens dubte jo passo molt més temps pensant en genitals masculins que no en cap altre part de l’anatomia humana i em sento molt més identificat i proper amb una persona homosexual de Madrid, Múrcia o Àvila, que no amb un homòfob que s’expressi en el mateixa parla que jo, com Duran Lleida, que creu que som uns malalts, o l’ex-conseller convergent Miró i Ardèvol que ha fundat una secta homofòbica, per exemple.

Doncs bé, el mateix Tribunal Constitucional que ha dictat la sentència, suposadament tan injuriosa cap a Catalunya, dintre de poc s’haurà de pronunciar també sobre la llei de Matrimoni Homosexual. I aquí no es tracta de matisos interpretables ni de retallar un article, si no d’un aspecte més maniqueu: o ho aprova o ho deroga, expulsant així a un 5-9% de la població dels marc legal vigent.

Que hauríem de fer el col·lectiu GLTB en aquest cas? Doncs si ens hem d’atendre estrictament a la lògica i a l’evolució dels fets als darrers dies a la política catalana, els passos serien els següents:

1.- Posar banderes de l’arc de Sant Martí a tots els balcons

2.- Convocar una macro-manifestació, amb les habituals carrosses,drag queens, partits, sindicats i patronals que tinguin membres homosexuals. Seria inevitable discutir acaloradament si posem una tela multicolor abans o després d’una pancarta amb el lema “Som una nació sexual. Tenim dret a la igualtat legal” i a on anirien Pedro Zerolo, Santi Vila, Àngel Colom o Miquel Iceta.

3.- Que Sitges i Chueca es declaressin “moralment exclosos de la Constitució“

4.- Que alguna diva retirada (Rafaella Carrà, per exemple) fes pública la seva intenció de dedicar-se a la política, proposant una coalició entre les sectorials GLTB de cada partit, amb l’únic objectiu de proclamar la Independència de l’Estat Marica. Un bon nom seria “Solidaritat Petarda“. Es molt possible, però, que altres dives volguessin fer la seva pròpia escissió dividint així el moviment entre diferents projectes personals (Alaska podria fer “Reagrupament Sodomita“, o Mónica Naranjo “Democràcia Queer“).

5.- Fer referèndums de mentida a totes les discoteques d’ambient, per tal de saber la opinió de tot el col·lectiu GLTB, sobre la possibilitat de crear un estat diferenciat de l’Espanya Heterosexual

6.- Titllar d‘homòfob i feixista a qualsevol persona que poses en dubte algún dels passos anteriors. En el cas que un gai o lesbiana es mostres a favor d’intentar buscar alguna alternativa “federalista” dintre de la legalitat vigent, per tal d’aconseguir els nostres drets per altres vies menys radicals, evitant fer del sexe una confrontació social, se’ l’anomenaria “unionista”, “botifler” o “maketo”.

Doncs res! En l’improbable cas que aconseguíssim un Estat Marica independent, jo em postularia com a Ministre del Glamour pel “Partit Mariculte“, que seria l’arxienemic del “Partit Musculoca”. La meva principal proposta seria que, per tal de fomentar el patriotisme, un cop abolides les absurdes trifurques futbolístiques, sortíssim al carrer per victorejar els Oscars de Pedro Almodovar, els Grammys a Fangoria o els Premis Nobel als nostres científics LGTB!

A veure com sobreviurien els heteros sense maquilladors, poetes, actors, tenistes femenines,  directors de cine i teatre, conservadors de museus, escriptors o glamurosos arqueòlegs!

TOP: Els millors films de la dècada *Contessa L.S. vs. Arqueòleg*

Escollir els millors films de la dècada és una àrdua tasca la dificultat de la qual radica en la insuperable subjectivitat del autor en un art on, establir paràmetres racionals, resulta més complex que en tots els altres, degut a la infinita varietat on escollir.

Així doncs, i per demostrar com de diferent pot ser un Top de films de dos profans en la ciència cinematogràfica, us deixo amb dues versions ben diferents de la llista de les millors pel•lícules dels darrers deu anys, no sense abans convidar-vos a donar la vostre opinió al respecte!

EL TOP DE CONTESSA LIVIA SERPIERI

5.–Conociendo a Julia (Being Julia) István Szabó
Una clara radiografia sobre el món del teatre i dels actors. La pel•lícula és una digna successora d’”All about Eve” de Mankiewicz .

.

.

..

.

4.- El ladrón de orquídeas (Adaptation) – Spike Jones
Spike Jones barreja realitat i ficció en aquest relat sobre els guionistes de Hollywood,. Té una estética de videoclip en certs moments. El film conté una excel•lent interpretació de la marvelous Meryl Streep.

.

.

.

3.- Cuando menos te lo esperas (Something’s Gotta Give) – Nancy Meyers
Amb aquesta pel•lícula Hollywood torna a la comèdia sentimental tan fructífera als anys 80’s, de la mà d’una de les artífex d’aquella època.

.

.

.

.

2.- Oculto (Caché)– Michael Haneke
Haneke torna a transgredir amb un film que parla sobre el sentiment de culpabilitat de l’home. Amb unes bones interpretacions de Daniel Auteil i Juliette Binoche, aquest film no deixa indiferent a cap espectador.

.

.

.

.

1.- Hace tiempo que quiero (Il y a longtemps que je t’aime) Philippe Claudel
Considero que aquest es el millor film de la dècada present, ja que es un retrat realista de l’esser humà i de les seves emocions. Philipe Claudel és un artista versàtil, (a part de dirigir films escriu llibres) i és un dels pilars de la nova generació d’escriptors francessos. La interpretació de Kristin Scott Thomas és de les millors que hem pogut gaudir en els darrers anys.

.

.

EL TOP DE L’ARQUEÒLEG

10- Salvador – Manuel Huerga ex aequo La vida secreta de las palabras –Isabel coixet
Els dos llargmetratges espanyols que més m’han fet plorar dels darrers deu anys. A Salvador, fins i tot vaig hiperventilar i marejar en mig d’un cinema de Blanes! Emoció extremada i empatia total amb els personatges a través d’un realisme social que de tan verídic espanta.

.

9.- Match Point – Woody Allen
No podia faltar el geni americà en el meu Top, amb una història protagonitzada per la meva icona Rys Meyers, on se’ns planteja un irresoluble dubte shakespearià: es millor tenir sort o talent? Allen ho resoldrà a través d’un elegant assassinat a la classe alta de Londres.

.

.

.

8.- Mi nombre es Harvey Milk – Gus Van Sant
Una vibrant i èpica hagiografia d’un heroi i màrtir que va aconseguir desafiar l’heterosexisme i la homofòbia americana, esdevenint el primer polític obertament gai de la història, essent assassinat poc després. La interpretació de Sean Penn, premiada amb l’Oscar, es absolutament magistral.

.

.

.

7.-Litttle Miss Sunshine – Jonathan Dayton & Valerie Faris
La comèdia indie de la dècada!! Una desternillant road movie protagonitzada per una destartalada família de freaks que travessa nordamèrica per tal que la seva petita filla participi en un concurs de bellesa infantil!

.

.

.

6.-Réquiem por un sueño (Requiem for a dream)– Darren Aronofsky
La droga eh mu mala! Ja ens ho deien els nostres pares, però fins que Aronofsky no ens ho va mostrar amb aquesta crua i visceral cinta, no ens ho havíem cregut! Amfetamines al•lucinògenes, prostitució i punxades intravenoses en primer pla es donen cita en aquest carnaval esfereïdor.

.

.

5.– Bailando en la Oscuridad (Dancer in the dark) – Lars Von Trier
Una impossible barreja entre el cinema dogma danès i la estranyíssima música de la islandesa Björk dona lloc a aquesta tragèdia postmoderna on s’ens expliquen les desgràcies de Selma, una treballadora cega que imagina musicals indiepop per alienar-se de l’explotació laboral en una fàbrica.

..

.

4.-Hable con ella– Pedro Almodovar
De totes les pel•lícules que el meu director espanyol favorit ha fet aquesta dècada em quedo amb aquesta fascinant i raríssima història que, a càrrec de Javier Cámara, Lolita i Leonor Walting, ens narra una tortuosa història d’amor i obsessió entre un infermer i una pacient en coma. De nou la transgressió i la sorpresa son els ingredients escollits pel cineasta manxec per cuinar aquest film, mereixedor d’un Oscar al millor guió, tot i haver estat injustament ignorat per l’Acadèmia espanyola.

.

3- Olvidate de Mi (Etrenal Sunhine of the Spotless Mind) – Michel Gondry
Mai hauria imaginat que una història protagonitzada per Jim Carrey em podria agradar, i molt menys que fos capaç de transmetre emocions tan bé, juntament amb Kate Winslet. Gondry es va convertir en tota una revelació amb el guió més brillant i original de la dècada, una veritable orgia de flashbacks, on se’ns explica el romanç d’una parella que ha oblidat, gràcies a una teràpia d’amnèsia voluntària, que ja havien sortit junts en el passat.

2.- Las Horas – Stephen Daldry
Tres dives absolutes del cinema, Meryl Streep, Nicole Kidman i Julianne Moore, regalen als nostres sentits una demostració d’interpretació dramàtica absolutament brillant gràcies a un retorçat guió que aborda el lesbianisme a través de diferents èpoques del s.XX i que gira entorn al llibre “ Mrs. Dalloway” de Virginia Woolf.

.

.

1.- Mulholland Drive –David Lynch
Obra mestra absoluta i la demostració més perfecta mai feta d’avantguardisme cinematogràfic contemporani on es dona cita el surrealisme oníric, el simbolisme críptic, l’automatisme dadaísta o el neo-cinema negre psicològic. Originalment concebut com el capítol pilot d’una sèrie impossible, el millor director viu, Lynch, ens explica les truculències del món de Hollywood a través dels somnis, els temors i les fòbies imaginàries de dues actrius perdudes dins l’embogit laberint d’odis i passions de la indústria cinematogràfica americana.

I ELS VOSTRES???

Amenabar vs Almodovar

Avui aquest blog confronta cara a cara als directors de cinema amb més renom i projecció internacional del nostre estat. Tots dos formen part del meu altar cinèfil, conec la seva obra com el palmell de la meva ma i  es innegable l’influència cabdal en l’esdevenir artístic espanyol.  Amb quin  quedar-se? Millor anem a desglossar les seves semblances i diferències!

-Les cintes d’Almodovar tenen una marca invisible que les distingeix a primer cop d’ull, amb una coherència als guions, a nivell estètic o a la forma de construir els personatges; tot sembla impregnat per un “leimotiv” artístic que ens permet parlar d’un “Cinema d’autor”. Amenabar, pel contrari, a cada pel•lícula canvia daltabaix d’esperit i d’ànima, sense deixar cap mena d’empremta personal, com si treballes purament per encàrrec d’un productor.

-En quant al reconeixement públic, tots dos tenen un bon munt de premis, però sembla que darrerament l’Acadèmia espanyola té una certa mania a Pedro fins al punt de fer el ridícul de no seleccionar a “Hable con ella” pels Oscars, mentre Hollywood li atorgava la daurada estatueta al millor guió original. Amenabar, en canvi, arrasa els Goya cada cop que pot (“Mar Adentro”es va endur la xifra rècord de 14 estatuetes!!), ara bé, fora del nostre estat el seu èxit és més modest, tot i tenir també un Oscar, li costa entrar al mercat americà: “Àgora” encara no té cap distribuïdora fora d’Espanya i “Abre los ojos” es va gravar de nou amb Tom Cruise sota el títol de “Vainilla Sky”.

-Ambdós son obertament homosexuals: d’Alejando ho sabem perquè va sortir a la portada de Zero, ja que els seus films no fan el mes remot esment a la cultura GLTB; en canvi, el director manxec es pot considerar un dels abanderats del “Cinema Queer”, la presència gai resulta transversal en tota la seva obra i és tema principal en diversos films, com “La ley del deseo” o “La mala educación”.

-Políticament son d’esquerres però Alejandro s’ha mogut discretament en aquest terreny, sempre a la òrbita del PSOE, fins al punt que 7 ministres del actual Govern van assistir a la seva última estrena. Pedro s’ha destacat entre IU-ICV, diversos moviments socials i el suport puntual a Zapatero.

-Amenabar ha fet el salt definitiu al blockbuster mainstream amb pressupostos de 50.000.000 euros, recaptacions històriques a taquilla i actrius americanes de primera fila, ja àmpliament consolidades (Nickole Kidman o Rachel Weisz). El manxec segueix estant considerat un autor força undergroud, amb unes històries molt allunyades del que el mercat ens té acostumats; sempre treballa principalment amb actors espanyols, molts dels quals han esdevingut veritables estrelles després de treballar amb ell (Penélope Cruz o Antonio Banderas).

-Una temàtica que sembla emocionar ambdós creadors és, sense cap dubte, atacar a l’església catòlica: Almodovar va ridiculitzar a un convent de monges heroïnòmanes i sadomasoquistes a “Entre tinieblas” i va acusar als capellans de pederastes a “La mala educación”; el director d’origen xilè va fer apologia de la eutanàsia a “Mar adentro” i carrega duríssimament contra el paleocristianisme fanàtic al seu darrer film.

-El cinema d’Almodovar es caracteritza per la importància dels seus moments musicals i performances esbojarrades: Gael Garcia Bernal fent de Sara Montiel, Alaska cantant “Murciana Marrana”, Miguel Bosé en un memorable playback travesti de “Tacones Lejanos”… una faceta encara no explorada en absolut per Alejandro!

-La crítica espanyola sembla obstinada en no reconèixer al talent nacional i en profetitzar una imminent decadència a la trajectòria dels dos genis, mentre als festivals cinèfils europeus es donen bufetades per comptar amb la presència d’algun d’ells i les revistes internacionals es desfan en elogis cap a les seves inigualables pelis!

I VOSALTRES A QUIN PREFERIU??

Almodovar vs The Killers

Aquest cap de setmana en el que no he parat quiet i he dormit uns 45 min. tirant llarg, ha estat marcat per dos esdeveniments culturals de 1r ordre: el brutal concert de The Killers, presentant el seu nou àlbum “Day & Age” i el nou filmd’Almodovar “Los abrazos rotos”. Donant-hi voltes, m’he adonat que els dos fets semblen connectats entre si per moltes semblances i diferències…

– Brandon Flowers és un hetero feliçment casat, però que a primera vista sembla gai. Pedro Almodovar és un gai que, a primera vista sembla un hetero feliçment casat.

– Almodovar als 80’s es maquillava, portava faldilles i ara s’ha moderat, vestint-se d’allò més clàssic. The Killers varen començar amb una estètica indie d’allò més normaleta i al darrer vídeo d’”Spaceman” surten vestits amb malles i plomes.

– La majoria fans de The Killers no els hi ha agradat gens el gir cap al glam del darrer disc i troben a faltar la vessant més roquera de “Hot Fuss” i “Sam’s Town”. La immensa majoria del públic d’Almodovar fugiria corrents de la sala si el director tornés a la seva vessant més punk de “Pepi, Luci i boom” o “Entre tinieblas”. A mi em fascinen per igual les seves diferents fases artístiques!

– Almodovar és un director que rep moltes crítiques a Espanya i molts premis als EUA. The Killers son un grup força criticat als EUA, però amb molt èxit a Europa.

– The Killers varen ser l’únic grup de rock als EUA en fer campanya per els conservadors McCain i Palin, tot i que la majoria d’artistes amb qui solen tocar ho van fer per Obama. Almodovar sempre demana el vot pels partits d’esquerres i llegeix manifestos en manis progres, tot i que el seu ex-company artístic, McNamara, es va declarar seguidor d’Esperanza Aguirre (PP)

– La gran sorpresa del concert va ser una versió del clàssic “Shadowplay” de Joy División acompanyada per imatges del biopic de Ian Curtis “Control”. A “Los Abrazos rotos” trobem una quantitat desmesurada de cameos d’altres films (“Viage a Italia”, “Tacones Lejanos”, “Mujeres al borde…”, “Un final made in Hollywood”) així com obres d’art (“Els amants” de Magrit i els quadres de Carlos Saura Berlanga)

– L’entrgadíssim i fanàtic públic de The Killers estava format per un grup homogèni d’indies entre 20 i 35 anys. El públic d’Almodovar al Floridablanca estava composat per una dispar massa de gais, quarentons, matrimonis…

– La peli comença un xic fluixa, però té un excel·lent ritme in-crescendo, tot i que el final m’ha deixat un xic desorientat. El show roquer va començar amb els brutals hits “Human” i “Somebody told me” i va acabar amb l’himne “When you are young” sota una senyera gegant formada per les llums del escenari.

– “Los abrazos rotos”, combina perfectament el drama amb els moments d’humor purament almodovarià, com les ja mítiques frases de Chus Lampreave. The Killers varen trencar el ritme de rock ballable per fer una mítica balada amb “Dustland & fary tales” que em va posar els pels de punta.

-Les meves amistats tenien una opinió unànime sobre la elevada qualitat del concert, mentre que els opinions estaven més dividides en quant al film.

– Els dos espectacles culturals han estat genials i ha valgut la pena pagar les entrades i fer les merescudes cues!