Posts Tagged ‘pau’

h1

Pot haver-hi una Guerra a Catalunya?

Octubre 17, 2017

L’escalada de tensió política a Catalunya pot donar lloc a un conflicte violent? Es quelcom descabellat plantejar aquest escenari? Segons sembla la mateixa Conselleria d’Economia  de Junqueras té documents on ja es planteja la resposta davant una escalada bèl·lica. Fins ara, els processistes s’han limitat a titllar de “discurs de la por” a tots aquells que advertíem que no existeix una “independència low cost”. De moment ja hem vist com les empreses més importants han començat a deslocalitzar les seves seus, cosa que ens van dir que mai succeiria.

# Guerra Frances

Gravat sobre la Guerra del Francès a Tarragona

Som els catalans un poble pacífic?

Catalunya no es “un poble pacífic”. Aquest tòpic etnicista i romàntic, respon a una visió idealitzada i kumbayà de la història que tenen les classes mitges catalanes, que mai han trencat un plat. Son els mateixos que han vist amb sorpresa i esglai a un policia pegant per primer cop a la seva vida, ja que mai havien presenciat als mossos desallotjant al 15M, desnonant famílies amb nens o dissolent manifestacions i vagues amb brutalitat. Als seus barris aquestes coses no passen. O, millor dit, no passaven.

La història de Catalunya s’ha forjat a sang i foc, com la de tots els pobles d’Espanya, d’Europa i, molt em temo, del món sencer. En el territori actualment conegut com Catalunya trobem evidències de massacres violentes des del Calcolític (2.500 aC), com ho demostren els 200 cadàvers assassinats de forma violenta (infants i dones inclosos) al jaciment de la cova sepulcral de Costa de Can Martorell a Dos Rius. Els ibers d’Ullastret travessaven el crani dels seus enemics amb claus de ferro, després de fer decapitacions rituals, com a mesura d’advertència als seus enemics.

Des de 1209 fins avui hi han hagut 23 guerres a Catalunya. Un conflicte bèl·lic cada 35 anys. Ara ja fa 78 anys que a Catalunya no es viu una guerra, la meitat dels quals els hem passat sota una dictadura feixista. L’anterior parèntesis pacífic va durar 60 anys, entre la fi de la Guerra dels Matiners de 1876 i l’inici de la Guerra Civil, el 1936.  El període sense conflictes bèl·lics més llarg que han viscut els catalans des de la caiguda de l’Imperi Romà  son els 79 anys que van passar entre la Guerra de Successió el 1714 i la Guerra del Rosselló el 1793. Estem tan sols a un any de superar-ho.

De fet, l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors“, fa referència a una guerra, on els pagesos es van aixecar contra els privilegis feudals de l’aristocràcia catalana. I, si heu escoltat la lletra, sabreu que està plena de referències violentes (“Que tremoli l’enemic“, “Bon cop de falç“).

Això sense tindre en compte els conflictes violents que no han arribat a donar lloc a guerres, especialment vinculats a la lluita de classes, com La Setmana Tràgica (1909), la bullangues, el pistolerisme, els Fets de Maig (1937), vagues generals, els maquis, la invasió antifranquista de la Vall d’Aran (1945), la Caputxinada (1966) o les mobilitzacions antiglobalització entre molts d’altres. De fet, Barcelona es coneguda com “La Rosa de Foc” per la seva propensió al conflicte.

Hi pot haver Guerra si Catalunya no té exercit?.

Catalunya no té exercit propi des de que el Decret de Nova Planta de 1715 va suprimir les estructures feudals i militars en mans de l’aristocràcia catalana i va unificar les tropes en una estructura estatal centralista. Des d’aleshores, però, hem viscut 10 conflictes bèl·lics, 6 dels quals s’han realitzat al marge o en contra de l’exèrcit espanyol.

Quin exèrcit tenien els catalans a la Guerra del Francès, a la Guerra dels Malcontents, a les 3 Guerres Carlines o a la Guerra Civil? Cap. Van improvisar guerrilles o exèrcits populars. Quin exèrcit hi havia a les diferents repúbliques iugoslaves quan van proclamar la DUI? Cap. Es van improvisar a partir de la policia, hooligans de futbol i guerrilles populars.

Com reaccionarem els catalans a una supressió total de l’autonomia, l’empresonament dels tots els nostres dirigents o a un estat de setge? Segurament una part molt important es quedaria a casa, però tinc dubtes de fins a quan la resposta independentista serà simplement fer concentracions, cassolades, maratons nocturns de parxís, o tweets molt indignats. Bé, es una resposta molt digna, però en cap cas atura els tancs o les sentencies judicials. D’acord, els processistes més exaltats majoritàriament son classes mitges amb molt a perdre, així com jubilats i estudiants. Però en una situació extrema seguiran amb la retòrica naïf i kumbayà d’agafar-se les mans i somriure molt fort? Es un misteri.

Per altre banda, no oblidem que tenim els mossos d’esquadra, a qui el Govern català ja ha provat de comprar arsenal militar, 850 fusells i subfusells d’assalt i 5,4 milions de cartutxos. Suposo que no serien per fer una cassolada…

Es la DUI es una declaració de guerra?.

Davant d’una declaració d’independència l’estat del qual es vol separar només pot reaccionar de dues formes: amb ignorància, si es quelcom esperpèntic com la DUI de Padània el 1996 per part de la ultradretana Lliga Nord, o amb violència i guerra com es el cas, per desgràcia, més habitual.

Els únics casos de DUIs pacífiques conegudes recentment son exclusivament les provocades per la descomposició de la URSS, que no era un estat sinó una confederació d’estats, quelcom similar a la Unió Europea avui. I tampoc es que fos del tot pacífica, doncs va donar lloc a alguns conflictes armats on no estaven clares les fronteres de divisió, com els casos d’Osetia, Abjasia, o Transinistria, entre altres.

Les Declaracions Unilaterals d’Independència que han provocat conflictes bèl·lics en les darreres dècades son: República Àrab Saharahui Democràtica (1976), República Turca de Xipre del Nord (1983), Palestina (1988) Transinistria o República Moldava Pridnestroviana (1990), República de Somalilandia (1991), República de Nagorno Karabaj (1991), República d’Osetia del Sud (1991), República d’Abjasia (1991), República d’Eslovènia (1991), República de Croàcia (1991), Bòsnia i Hezergovina (1992), Antiga República Iugoslava de Macedònia (2002), República Democràtica de Timor Oriental (2002), República de Kosovo (2008), República de Sudan del Sud (2011) i República de Crimea (2014). Diria que no me’n deixo cap.

Alguns (pocs) d’aquests estats han acabat sent plenament reconeguts per la ONU, però en la majoria d’exemples han acabat en pseudoestats fallits no reconeguts, on la seva llei, govern, moneda o passaport no té cap validesa fora de les seves fronteres. Tot depèn dels interessos econòmics i aliances internacionals.

Hi pot haver una Guerra dins la UE?. Europa ens ajudarà?

Al 1648 França ens va deixar tirats. El 1714 Anglaterra i Austria ens van abandonar en plena guerra a la nostre sort. El 1936 Europa va mirar cap a una altre banda i ho va seguir fent durant 40 anys de feixisme. Perquè ara hauria de ser diferent?

La Unió Europea ha permès, sense moure una pestanya, que es suspengués l’autonomia d’Irlanda del Nord fins a 4 vegades en 4 anys (1998-2002). La Unió Europea va intervindre al conflicte de la divisió de Xipre l’any 1999, quan duien en conflicte les dues meitats de la illa des del 1974 i la seva medicació no va solucionar absolutament res. Xipre es membre de la Unió Europea des de l’any 2004, tot i no haver solucionat encara definitivament la divisió de la illa.

Europa ha permès el GAL, on es van enterrar en cal viva a dissidents polítics bascos. Europa no va moure un dit amb diverses matances contra moviments independentistes com la Massacre de París de 1961 contra argelins (200 morts) o el Bloody Sunday amb 13 morts a Irlanda del Nord el 1972. Per no parlar de la limitació o suspensió de drets civils i democràtics a Hongria i Polònia, recentment.

I, quan han intervingut, la seva ajuda tampoc ha estat per llençar coets precisament. Recordem, per exemple, com les tropes holandeses de la ONU (uns 400 cascos blaus) van estar prenent cerveses amb les tropes serbobòsnies a Srebrenica, el juliol de 1995, poques hores abans que aquests matessin a 8.500 civils bosnians desarmats i els llencessin a una fosa comú.

Hi ha alternativa a la Guerra?

L’escalada de tensió sembla abocar-nos  inevitablement a un conflicte bèl·lic, o a algun tipus de repressió violenta. No dubto que alguna ment malaltissa pot pensar que això seria una bona noticia i que “quan pitjor millor” Aquesta forma de pensament, la mateixa que tenien per exemple els comunistes alemanys davant la pujada al poder de Hitler, mai s’ha complert en cap moment de la història, i menys encara a Catalunya, on cada conflicte bèl·lic ens ha dut a dècades o segles de repressió.  Una guerra no soluciona res, tan sols agreuja exponencialment un conflicte i causa víctimes innocents en ambdós bàndols.

Les alternatives a la guerra son dues:

1.) Tornar al bucle infinit del processisme: Es a dir, convocar eleccions autonòmiques, ara segurament anomenades “constituents”,  amb la promesa de proclamar la DUI poc després. Com ja sabem, això seria tan sols una excusa per aprovar els pressupostos i poc després es convocaria un Referèndum sense garanties. I així eternament. Aquesta es la opció d’Artur Mas i Marta Pascal. No solucionaria absolutament res, simplement aniria postposant el conflicte, mantenint als processistes al poder. Tot i això, sempre seria millor la farsa que la guerra.

2.) Obrir un procés de diàleg i arribar a una solució consensuada: Aquest seria el millor escenari per tothom i sembla ser la opció per la que hauria apostat Puigdemont (en contra del criteri dels elements més radicals del processisme, que aposten pel conflicte). El problema es que, amb Rajoy al capdavant, sembla ara mateix molt difícil i el PSOE encara no troba que hi hagin prou motiu per una moció de censura, al contrari, sembla haver-se plegat a donar suport acrític al Govern del PP. Tot i això, el fet que les mobilitzacions pel diàleg hagin estat massives a tot l’estat em dona un bri d’esperança. Cal seguir pressionant per aconseguir obrir una via dialogada per arribar a una solució de consens, on les dues parts hagin de cedir.

Soc terriblement pessimista, no ho puc evitar, es la meva forma de ser. Tan de bó m’equivoqui, però cada dia sembla que la cosa està pitjor. Veurem…

PD:  Destacats militants de la CUP ja aposten obertament per la guerra

# Llonch

 

h1

Centerani de l’assassinat de Jean Jaurés

Juliol 31, 2014

##jaures2

“El coratge es la recerca de la veritat
no es sotmetre la llei a una mentida triomfant,
als aplaudiments imbècils o les esbroncades fanàtiques”
Jean Jaurés

El 31 de Juliol de l’any 1914 el destacat dirigent polític Jean Jaurès estava molt cansat, després d’una complicada i esgotadora reunió  al Ministeri d’Assumptes Exteriors amb el Primer Ministre, Renè Viviani,  a la qual havia assistit com a representant del grup socialista.

Faltaven tres dies perqué comencés la I Guerra Mundial, la tensió es palpava a l’ambient i Jaurés s’havia pronunciat radicalment contrari al conflicte bèl·lic. Ell, com a socialista, era profundament internacionalsita; creia que els treballadors no havien de donar suport a un conflicte bèl·lic imperialista i que Europa havia d’estar unida, superant les diferències francoalemanyes propiciades pels interessos de les respectives oligarquies. Estava en contra del servei militar i plantejava una Vaga General per frenar la Guerra per part de la classe treballadora. Aquesta discussió va provocar una divisió moral a la Segona Internacional que acabaria produint la seva escissió definitiva.

Va arribar a la redacció del diari L’Humanité (que ell havia fundat) vers les vuit de la tarda. Va xerrar amb l’administrador del diari i un grups d’amics i es van dirigir a sopar al Cafè du Croissant situat a pocs metres de la seu del rotatiu. Possiblement encara ressonarien a les seves oïdes les enceses paraules, plenes de pacifisme i anti-nacionalisme, que Jaurés havia pronunciat en el seu darrer discurs públic cinc dies abans a les afores de Lió:

“I , ciutadans!, En la foscor que ens envolta, en la incertesa profunda en què estem sobre el que serà el demà, no vull pronunciar cap paraula temerària, espero encara malgrat tot que a causa mateix de la enormitat del desastre que ens amenaça, en l’últim minut, els governs es contindran i no haurem de estremir d’horror pensant en el cataclisme que implicaria avui per als homes una guerra europea”

Eren dos quarts de deu del vespre quan de sobte es van sentir dos trets que van sumir al cafè en un caos generalitzat. Els dispars s’havien realitzat a poca distància des de l’exterior del cafè, a través d’una finestra. Jaurés va caure fulminat, el seus companys el varen estirar sobre el divan  i van sortir a buscar a un farmacèutic que li va prendre el pols certificant la seva mort.

.

.

L’autor d’aquell homicidi era un jove de 28 anys, Raoul Villain,  estudiant d’arqueologia precisament, i militant d’un grupuscle ultranacionalista francès anomenat Ligue des jeunes amis de l’Alsace-Lorraine. Va ser detingut immediatament i va passar tota la guerra entre reixes, però un cop va arribar la pau el mateix 1919 va ser posat en llibertat després d’una vergonyosa resolució judicial carregada d’encegat patrioterisme que deia el següent: Si l’adversari de la guerra Jean Jaurès hagués tingut èxit, França no hauria pogut guanyar a Alemanya” i van fer pagar els costos judicials a la família Jaurés.

Anys després Villain moriria ell també víctima d’uns dispars en mig del començament d’una altre guerra. Exiliat a Eivissa, era assassinat el Setembre de 1936 per membres del sindicat anarquista CNT acusat de practicar espionatge pel bàndol franquista.

La mort de Jaurés era la culminació d’una llarga campanya  de difamació i odi per part de la premsa nacionalista  acusant-lo de traïdor a la pàtria,  d’indefinició nacional i d’enemic de França. Aquest assassinat va significar la derrota de la Pau i l’Internacionalisme, doncs finalment el Partit Socialista Francès va donar suport al govern d’Unitat Nacional i a la guerra.

Al cap de tres dies, multituds enfervorides en la follia l’odi nacionalista es congregaven a París sota el crit “A Berlín“, empenyent als seus governants per un precipici, on França va perdre 1,7 milions de vides de soldats i 570.000 de civils en aquella sanguinolenta orgia de  bombes, cadàvers i vísceres en nom de burdes banderes i imaginàries nacions. L’heroisme de la gerra empenyia a molts joves a esdevindre cadàvers davant un nou armament més sofisticat que matava a 100 herois per minut.  Durant els anys 20 França dedicava més de la meitat del seu pressupost públic a indemnitzacions a vídues, orfes  o mutilats. Europa entrava en un profund declivi econòmic en front els EEUU, del qual ja mai en sortiria, vet aquí el gran patrioterisme.

No tinc cap mena de dubte que avui, alguns, el tornarien a matar.

h1

No sé que pensar sobre Líbia!

Març 23, 2011

Inaudit! Inèdit! Per primer cop en 5 anys que porto de blogger hi ha un tema en el qual no tinc una opinió clara, contundent i radical. Mai fins ara havia sorgit un fet polèmic que em causés un dubte metafísic fins a l’extrem d’obnubilar el meu maniqueisme sectari habitual. I aquest és la intervenció armada al Líbia.

Per una banda, el meu pacifisme m’hauria de fer retractar de tota acció bèl·lica de caire imperialista on moriran civils, a un senyor al qual hem vengut armament per valor de 1.500 milions d’euros i que controla moltes inversions petrolieres espanyoles. Es evident que aquesta represalia militar no es repetirà a Israel quan ataca Gaza, com ahir que van assassinar vuit palestins, entre ells dos menors.

Per altre banda dono suport entusiasta a les revoltes del món àrab, que desmenteixen les tesis islamofòbiques de la dreta catalana i espanyola; em repugna Gadafi profundament i desconfio dels blogs  que parlen de la seva  suposada política social (JA!). No m’estranya en absolut que s’hagi comparat amb Franco o que Berlusconi s’apiadi d’ell.

La Guerra ja havia començat, quina alternativa seriosa hi havia? Debatent això a Facebook amb “Agència Sirius” un blog de notícies del entorn del PCC (que sovint aplaudeix a Stalin o Corea del nord) m’han contestat:

“L’alternativa seria, l’única, amic, és començar perquè a Europa hi hagi lleis electorals democràtiques, una legislació democràtica i no una farsa plutocràtica imperialista i nazionalcatòlica amb un cor de babaus aplaudint, i tota la corrupció i lladres internacionals que governen i prou coneguts amb nom i cognoms passin pel Tribunal de la Haia, després que aquest sigui també quelcom més que la veu del IV Reich (…) Les revoltes al món islàmic estan finançades pel Club Bildenberg”

Per altre banda us exposo aquest paràgraf de l’article de Vicenç Fises, director de l’Escola de la Pau a la UAB i partidari de la intervenció, amb molts matisos.

Ahí están los riesgos de la intervención, y sobre dichos riesgos la izquierda debería ser sensible, vigilante y exigente, para que un acto desgraciadamente necesario de carácter militar no se convierta en un refuerzo del militarismo existente. No todas las intervenciones militares son defendibles, pero algunas tienen razón de ser. Y ahora lo que toca es apoyar a todas las revueltas populares de los países árabes, con medios políticos, sociales y económicos, y si alguna de estas revueltas es ahogada por las armas de un tirano, es menester darle respuesta con otros medios, para frenar la embestida y crear una situación donde luego sean los medios políticos los que discurran. Es la doctrina del mal menor lo que justifico, siempre y cuando no sea convertido en exponente de todas las virtudes, porque la guerra, siempre, es lo contrario de la virtud. No se olvide.

Fins i tot ICV i IU han votat diferent per primer cop en anys; tots els verds i alguns grups comunistes europeus, com l’alemany Die Linke, han votat a favor de la zona d’exclusió aèria. Quin embolic! Finalment us deixo amb un recull de frases a favor i en contra de l’intervenció de diferents personalitats de l’esquerra:

“La intervención militar en Libia es un mal menor. Es más urgente evitar una masacre indiscriminada” Almudena Grandes

Estoy totalmente en contra, es irracional. ¿Por qué no nos explican cómo han intentado que mejorara la situación sin recurrir a la guerra?Sólo buscan tener más ventajas con el petróleo y asegurar que todos los países del norte de África van a apoyar las políticas de Israel” Rosa Regás

“Establecer un espacio aéreo es una decisión incómoda pero necesaria para evitar la masacre.” Luís Garcia Montero, poeta.

I vosaltres que penseu! Ajudeu a trobar una postura en la que pugui definir una opinió clara i contundent!

h1

Rellegiu als meus artistes convidats!!

Agost 3, 2008

Doncs si, tal i com ja us vaig advertir avui comença la meva voràgine estiuenca que finalitzarà el proper dia 12 d’Octubre! Fins aleshores el ritme d’actualitzacions serà absolutament imprevisible, tot i que en principi la majoria de caps de setmana estaré per aquí.

I clar, jo entenc que esteu absolutament adictes a aquest blog i si no teniu una actualització meva diaria  és  com si us faltés l’aire per respirar, així doncs us proposo que, per tal de calmar el síndrome d’abstinència, us rellegiu els articles que han anat escrivint per a aquest blog els meus “Artistes Convidats“. Una llista, que ja comença a ser força llarga, i en la que hi podem trobar tot tipus de textos, uns m’han fet pensar i debatre, d’altres m’han fet partir la caixa de tan riure i fins i tot n’hi ha que quasi aconsegueixen fer-me plorar d’emoció. Gràcies de tot cor a tots els que heu col·laborat a fer millor aquest blog! Sense vosaltres, de ben segur, avui aquesta web no hauria aconseguit (quasi) 30.000 visites en 8 mesos!

A veure quan us animeu la resta!!!

Monòleg (imaginari) interior *by Pau*

Sèries que heu de veure abants de morir *by Intrépida Libélula*

A mi m’agrada que me l’endinyin *by Marujita*

L’Abstenció a debat: Arinmir vs Me

Entrevista interactiva al cap de llista d’ICV

El Consultori Sexual *by Lily & Debby*

Decisions *by Kas*

Cameo, cameo…*by Blanco Nuclear*

Combat Filosòfic: Conjuntbuit vs Me

Sessió de Petardeo Gore *by El Niño del Exorcista*

Good As You *by Paula & Meritxell*

És l’anarquisme una ideologia de dretes?: Llibreria Llibertària vs Me

Que tingeu tots un bon estiu!!

h1

Reflexions sobre la VIOLÈNCIA

febrer 10, 2008

 Escac a la Reina

Després de veure l’excel·lent film “This is England“, que narra en clau tragicòmica les desventures d’un nano de 12 anys quan es decideix a fer-se Skin Head feixista a l’Anglatera dels anys 80’s, em van sorgir un munt de dubtes i reflexions sobre la violència i el paper que aquesta juga dins al nostre societat…

REFLEXIÓ Nº1 La violència és innata en l’esser humà?:  Existeixen múltiples punts de vista sobre aquest tema, segons les diverses disciplines del coneixment…

    · Biologia: La clau sobre l’agressivtat humana es troba dins la testosterona, generada a partir de l’evolució dels pimats arran de la competitivitat entre mascles per la reproducció o per la defensa del territori; la qual cosa explicaria també que el comportament masculí sigui més bel·licós. Altres biòlegs afirmen que ni les hormones ni l’instint son condicinats absoluts en el nostre comportament; si bé és cert que ens poden influir, mai determinar.
     · Filosofia: Thomas Hobbes afirmà que l’home és un llop per l’home, un primat assasí i individualista que, guiat per el seu instint de supervivència, competrià per aconseguir més poder dins la societat; mentre que anys més tard Rosseau plantejà que els homes son bons per naturalesa i que son les lleis humanes i la societat el que el corrompen i el porten a cometre actes violents.
     · Arqueologia: Si bé trobem evidències de canibalisme des del Paleolític Inferior, aquest comportament podria estar vinculat a qüestions alimentaries o rituals; les primeres mostres de massacres, assassinats recurrents i guerres no apareixeran fins a la prehistòria recent, al mateix temps que trobem armes especialitzades i el sorgiment de les desigualtats socials i econòmiques. Un exemple seria la necròpolis calcolítica de Dos Rius, on es va documentar una gran quatitat de cossos humans amb puntes de sageta clavades al cap i als braços. 

REFLEXIÓ Nº2 La privatització de la violència a la societat actual: El capitalisme global postmodern ha provcat que els estats deixin de tenir el monopoli bèl·lic, deixant en mans de la industria armementística de caire internacional (que ja representa el 5% del PIB en el món occidntal) les decisions geoestratègiques de major importància, com per exemple la Guerra al Irak o els conflictes a l’Àfrica Subsahariana.
Per altre banda, i com a contraposició a aquest oligopoli, el terrorisme ha sorgit com una veritable amenaça planetaria: qualsevol persona amb els mínims recursos pot provocar una matança en el moment menys pensat. 

REFLEXIÓ Nº3 Com es transmet la volència?:  Estic fart de veure l’alarma social creada per alguns pedagogs sobre la quantitat d’agresivitat present en els mitjans de comunicació i els espais infantils… que volen? que un nano preadolescent  de 11/12 anys (o més gran) segueixi veient els Teletubbies i Heidi? Au va! Com abants afrontin la realitat social millor! Jo em vaig criar veient Bola de Drac i pelis ultragore i soc la mar de hippie i pacifíc.
No seria més adient buscar les arrels de la tansmissió del comportament agressiu en les característiques del enton familiar i social? La meva experiència com a monitor d’esplai m’ha portat a afirmar categòricament que darrere de tot crio violent hi ha una familia desestrucurada.

REFLEXIÓ Nº4 Pot existir una societat sense violència?: Arran de la meva estada a Brasilia vaig poder veure una exposició d’art de Yoko Ono en la que una peça em va cridar enormement l’atenció… es tractava d’un tauler d’escacs en el que totes les peces estaven pintades de color blanc, i per tant resultava impossible jugar una partida. Conclusió: en una societat igualitaria la guerra seria absurda, ja que no hi hauria forma racional de distingir els aliats del enemics i, per tant, les desigualtats socials son una condició previa imprescindible per a que existeixi una societat armada i violenta.

Reina juga i guanya

PD: Aneu a veure “No Country for old man“!! És la millor reflexió sobre la violència que s’em pot ocorrer ara mateix!