Elogi de la Falsedat

Una calorosa tarda de l’estiu de 1879 una nena de 9 anys, anomenada Maria, mentre acompanyava al seu pare en una excursió per una cova de Santander, va endinsar-se a una de les sales i, tot mirant el sostre, va pronunciar una de les frases que canviarien per sempre el coneixement de l’Art i la Història de la nostre nació humana: “Mira Papà, bisontes pintados!”.Aquella innocent criatura desconeixia completament que acabava de descobrir Altamira, la major obra pictòrica del Paleolític Superior, el majestuós llegat dels cromanyons que van trepitjar la Península Ibèrica fa uns 17.000 anys.

El seu pare, Marcelino Sanz de Sautuola mai va aconseguir veure reconeguda en vida l’autenticitat de la seva troballa, doncs al s.XIX la societat encara creia en creacionismes bíblics i els científics es movien en paràmetres d’evolucionisme lineal, que els impedia acceptar que una societat igualitària, caçadors recol·lectors sense explotació social, excedents ni especialistes a temps complert, fos capaç de generar una Capella Sixtina rupestre.

Doncs bé aquest any el Govern de Cantàbria ha decidit tornar a obrir al públic per primer cop des de 1977 aquesta majestuosa creació ancestral, tot i l’irreversible risc que això suposarà per a la seva conservació de cara al futur, doncs les visites massives de turistes durant el franquisme van alterar el microclima de la cova que ha permès la supervivència quasi intacte durant cent setanta segles.

Quina necessitat hi ha d’exposar la veritable obra a la seva progressiva destrucció, si existeix una rèplica exacte de la caverna des de 2001 just al davant? Quina diferència hi podran apreciar els curiosos visitants no experts en art prehistòric? L’objectiu de la difusió del patrimoni ha de ser la seva comprensió didàctica, no la contemplació orgàsmica de l’autenticitat. La falsedat és, doncs, la millor forma de preservar la destrucció de la veritat.

Darrerament s’ha descobert, també, que “El Coloso” de Goya, en realitat no és una obra del famós pintor aragonès, sinó d’un deixeble seu anomenat Asensio Juliá. Ha representat aquest descobriment de falsetat una disminució de la seva qualitat, interès o visites al Museu del Prado?

I per què volem que la veritable obra es conservi, encara que sigui amagada de les curioses mirades inexpertes? Doncs perquè la preservació de la base material de la pintura és el que ens permetrà, en un futur, fer més proves científiques que ens ajudin a desentrellar els nombrosos enigmes que encara giren entorn a la seva misteriosa significació, que ha donat lloc a innombrables hipòtesis: Que volien expressar amb aquells animals? Era una creença metafísica, un ritual xamànic, una expressió artística, una representació estructurada de llenguatge o simplement un mer desitj econòmic d’alimentació? O potser, com plantejaven els primers capellans qua van excavar la cova (Breuil i Obermaier) la primera evidència de l’ànima humana a la Història?

En tot cas mentre no s’esborrin els bisons d’Altamira, existiran evidències materials que és possible generar una grandiosa obra cultural, incommensurable en qualitat, en un món sense nacionalismes, patriarcat, estats, guerres, intolerància, explotacions socials, desigualtats econòmiques, banderes, fronteres o alienacions col·lectives en forma d’esport o religió. Mentre resisteixi Altamira, sobreviurà la Utopia.

Ciència, cultura i mercat

El passat 26 d’octubre llegia al diari El Pais un article de Rodriguez Ibarra en el que venia a justificar les retallades al pressupost d’I+D+i, sota la excusa neoliberal que en temps de crisi i amb un pressupost deficitari l’estat només es pot permetre el luxe d’invertir en allò que generarà un creixement econòmic immediat i que aquelles investigacions que no presentessin un utilitarisme mercantil de provada eficàcia podien esperar temps millors.

I aquí ens trobem els professionals de la investigació i la gestió del Patrimoni Cultural, esperant eternament un futurible període de bonança que no acaba de venir mai, contemplant impertèrrits com tot Europa ens passa la ma per la cara deu cops.

Com a exemple el meu currículum: llicenciat amb una mitjana de Notable alt, la meva intenció era fer el doctorat sobre l’economia a les societats caçadores-recolectores del Paleolític Mitjà, un tema apassionant que, segons alguns especialistes, pot tenir la clau sobre el gran enigma de la prehistòria: la extinció de la darrera espècie humana anterior a la nostre, fa 25.000 anys, els neanderthals.

Al darrer curs de carrera ja col•laborava amb el Centre Superior d’Inevestigaions Científiques, estava vinculat a un grup de recerca, tenia una taula pròpia al Laboratori i vaig llençar-me de cap a l’anàlisi i l’excavació d’un jaciment neandertal intacte dels Pirineus catalans, tema amb el que vaig fer un Treball de Fi de Carrera, qualificat amb una Matrícula d’Honor.

Vaja, que era la jove promesa del meu departament i, tal com tothom esperava de mi, em vaig matricular als cursos de doctorat, demanant 11 beques pre-doctorals a totes els institucions públiques que n’atorgaven: Ministeri de Ciència, d’Educació, Generalitat, UAB, CSIC, Departament de Prehistòria, Diputació de Barcelona, Ajuntaments varis…

I la resposta sempre la mateixa: NO! Si amb les meves qualificacions, avals i projectes hagués estudiat Enginyeria, o qualsevol cosa relacionada amb la construcció m’haurien fet reverències sobre una catifa vermella, però els funcionaris deurien pensar que amb això dels cavernícoles no es vendrien gaires xalets adossats.

I clar, com un no viu del aire, no vaig tenir més remei que abandonar en sec tota la meva investigació, que encara avui resta inèdita, per tal de passar-me a l’arqueologia privada o “de salvament”, aquesta si, relacionada amb la construcció.

Des d’aleshores he publicat articles en revistes científiques, he fet conferències, públiques o en congressos, sempre gratis et amore, invertint hores i temps propi per pur amor a la Història, ja que jo, a diferència del 90% dels meus companys de professió, encara penso que l’arqueologia es quelcom més que recollir caixes de pedres i ossos, per emmagatzemar-los en infinits i foscos de passadissos de museus, on esperen que algun dia la cultura desperti de l’anestesia del totxo i el formigó, i algú es molesti en fer-ne un estudi.

I la veritat… quasi que prefereixo que hagi estat així! Que faria ara amb un títol de Doctor, sense experiència ni cap possibilitat d’accedir a una plaça de professor universitari o investigador a Catalunya, ja que a la meva especialitat es convoca una plaça a dit cada dècada??

Tan sols em sap greu pels pobres paleolítics… ells no tenen la culpa que l’economia actual no tingui el més remot interès en investigar com funcionava una societat sense desigualtats socials ni plusvalies!

El sentit de la història i altres monstres.

Excavar un jaciment arqueològic al bell mig de Barcelona comporta un gran risc: estar sotmès durant 8h al dia als abruptes improperis i delirants comentaris que els vianants constantment regalen gratis et amore als pobres arqueòlegs que prou feina tenim ja lidiant amb l’estratigrafia o els promotors immobiliaris.

Que si estem perdent el temps, que si fem pena, que si allí no trobarem cap tresor, que si nosaltres som els culpables de la crisi i del preu dels pisos… Realment resulta desesperant contemplar com la població no iniciada en els estudis històrics té un desconeixement i un menyspreu tan insultant cap al nostre patrimoni cultural que, segons la legislació catalana,espanyola i europea, és una propietat col•lectiva de la que tots en som responsables de la seva conservació per a les generacions futures.

Mentre que els biòlegs han aconseguit transmetre una sensació global de proteccionisme cap al medi ambient, he de reconèixer els arqueòlegs i historiadors hem fracassat estrepitosament a l’hora d’implicar a la societat en una consciència de respecte i revalorització del medi cultural.

Podria fer un post carregant tintes, com ja he fet en altres ocasions, contra els nostres eterns arxienemics: expoliadors, els despietats constructors, la despreocupada administració, el món de la obra, el sistema educatiu o els horribles films de Hollywood i les seves monstruoses i prescindibles seqüeles, però no, avui toca entonar un mea culpa i pensar en que hem fet malament els professionals del patrimoni històric, entre els que a dia d’avui em trobo.

L’únic sentit que té estudiar el passat és comprendre el present per transformar el futur, així doncs tots aquells estudis endogàmics i ensimismats que tan sols serveixin per autoexplicar remotes anècdotes, son com una bombolla que poc o res aporta a la societat.

Evidentment que hem de recuperar totes dades i objectes, però sempre tenint en compte que aquests estudis, mancats d’un discurs històric que esdevingui didàctic socialment, poc aporten al conjunt global de la societat. La veritat és revolucionaria, no cal edulcorar, falsificar o sobreactuar un estudi històric per que aquest tingui transcendència, tan sols canalitzar-lo correctament, alliberant-lo de la endogàmica terminologia científica per fer-lo més digerible.

Per a que volem conservar un mur medieval sense posar un planell explicatiu al costat? Per a que acumulem milers peces idèntiques en soterranis de museus,  sense  que ningú en pugui treure cap conclusió explicativa o en pugui fer un ús didàctic? Per a que volem tonelades d’informes i memòries que ningu llegirà mai? Tan costa d’entendre la indestructible relació dialèctica entre investigació i difusió?

Segurament si les dones que passegen al voltant del nostre jaciment sabessin que a la prehistòria hi ha la clau per entendre totes les desigualtats entre sexes, s’ho mirarien amb més interès, o, potser, si els mateixos paletes que tenen tanta pressa per fer-nos acabar, entenguessin que totes les tècniques del seu ofici, així com les relacions d’explotació laboral, tenen l’origen en els pedres i els ossos que excavem, ho veurien amb altres ulls.

Però no, els arqueòlegs i historiadors no tenim temps per aquestes futileses, doncs ens trobem massa enfeinats afilant els punyals par a la propera batussa de pati de parvulari.

PD: Si, el de la foto soc jo (el que està viu, no l’altre!)