A qui beneficia la repetició d’eleccions? L’exemple de Grècia 2012

Demà es signarà el decret de convocatòria d’eleccions anticipades, i molts aprenents d’endeví es troben llençant les seves apocalíptiques prediccions sobre una plaga d’abstenció que catapultarà a Rajoy i Ciutadans a la majoria absoluta. Hi ha cap base empírica per afirmar tal cosa? Mai s’han repetit unes eleccions a Espanya, ni generals ni autonòmiques (les municipals no es poden repetir, per llei) i, per tant, resulta difícil fer projeccions basades en una experiència inexistent.

A nivell internacional, però, hi ha un exemple que- salvant les distàncies- pot ser d’utilitat: la repetició d’eleccions generals a Grècia als mesos de Maig i Juny de 2012. Crec que es un exemple interessant ja que el sistema de partits hel·lè va patir una transformació similar al espanyol davant la crisis, amb un col·lapse del sistema bipartidista (els socialistes del PASOK i la dreta Nova Democràcia), juntament amb el sorgiment d’una nova esquerra alternativa anti-austeritat Syriza, així com l’aparició de diversos partits de centre i el manteniment minoritari de l’esquerra comunista tradicional del KKE. També hi han moltes diferències, tan econòmiques com polítiques: allí no tenen nacionalismes regionals, no han passat un 15M i els populismes identitaris sobiranistes i euròfobs es manifesten a través dels neonazis d’Alba Daurada, que afortunadament aquí no tenim. Els efectes de la duresa de la crisi, l’austeritat i el deute també han estat molt mes durs a Grècia.

Eleccions de Maig 2012

Parlament grec al Maig de 2012

Aquestes eleccions (avançades un any) son les primeres que es realitzen després de la crisi brutal del deute, les grans mobilitzacions i vagues al cerrer. i la fallida del govern socialista de Yorgos Papandreu, obligat a aplicar les polítiques d’austeritat amb el suport de la dreta de ND i l’extrema dreta de LAOS.

Tot i que el sistema electoral grec té un plus de 50 diputats al partit que guanya les eleccions, per tal de facilitar l’estabilitat, cap partit va aconseguir la majoria suficient per formar govern. El líder de la dreta, Antonis Samaras, no aconsegueix ser investit, ja que els socialistes, desplaçats per primer cop a la seva història a la 3a posició (acabaven de perdre el 74% de vots de cop), es negaven a fer una Gran Coalició. Cap altre partit aconsegueix formar Govern i el President de la República dissol el Parlament i convoca de nou eleccions.

Eleccions de Juny de 2012

Parlament grec al Juny de 2012

Diferència de vot als principals partits Maig-Juny 2012

La participació a les eleccions de Maig havia estat del 65,1% (6,3M), al Juny passa a ser del 62,5% (6,1M). Es a dir, hi ha una mica més d’abstenció, una diferència de 3% de participació que es tradueix en 200.000 votants menys, però no una hecatombe absentista, ni res per l’estil.

Aquesta baixada de sufragis, però, afecta desigualment als partits. Es produeix un efecte de “bipolarització” entre les dues principals forces polítiques. Nova Democràcia puja 700.000 vots, un 53% més que al Maig, i Syriza en 600.000 vots, un augment del 36,5%. La resta de formacions cauen en picat, destacant l’ensorrament comunista (perd el 53% de vots) i socialista (19% menys). Si Syriza i KKE haguessin format coalició haurien esdevingut primera força política, rebent el plus dels 50 escons extra. Això va ser totalment impossible degut al sectarisme i l’euroescepticisme del KKE.

Aquest cop, però la dreta de ND tampoc arriba a la majoria absoluta. Finalment aconsegueix formar una Gran Coalició amb els socialistes del PASOK i el partit de centre DIMAR, amb el projecte polític d’obeir les retallades austeritaries imposades per la Troika. L’esquerra alternativa de Syriza es converteix en líder de la oposició i a les següents eleccions de 2015, esdevé primera força política i Alexis Tsipras es converteix President del Govern, fins a dia d’avui.

Conclusions

Mai he cregut en l’Etern Retorn, ni que la història es repeteixi ni tan sols com a farsa, que diria Marx. Ara bé, ens trobem davant un exemple amb una quantitat de variables força similars a la situació espanyola i que es pot donar lloc a una lectura política d’errors i encerts, de la qual podem prendre nota. Aquí alguns apunts:

– La situació del PASOK a Grècia es molt més dèbil al 2012 de la que té el PSOE ara, ja que els socialistes hel·lens venien de governar amb el suport de la dreta per aplicar un programa de destrucció incontrolada de l’estat del benestar. En el moment que el PSOE faciliti un govern del PP, o bé quedi en tercera posició, esdevindrà un cadàver polític i haurà perdut tota raó d’existir.

– La divisió de l’esquerra anti-austeritat a Grècia va endarrerir el canvi polític 3 anys, pel simple fet de no presentar-se units. Ara tenim la oportunitat a Espanya d’esmenar aquest error, amb una confluència dels espais Podem-IU.

– L’abstenció es imprevisible i no sabem com pot afectar. Depèn de la capacitat de cada espai de tensar i polaritzar l’electorat entorn seu.

– La repetició d’eleccions no varia substancialment l’espectre polític, però obliga i força als partits a arribar a un acord, per molt dolent que sigui, ja que una tercera convocatòria seria absolutament impensable. En el cas grec son els socialistes i els centristes els que acaben cedint, governant amb la dreta, cosa que podrien haver fet perfectament al Maig i s’haurien estalviat la convocatòria.

Veurem que passa aquí al Juny!

REFERÈNDUM A GRÈCIA: Mercats o Syriza?

Aquest proper Diumenge es duran a terme les eleccions més importants per Europa des de la creació de la UE, uns comicis que han esdevingut un referèndum maniqueista entre els mercats i la democràcia, es a dir, entre les dues úniques opcions amb possibilitats d’esdevindre vencedores: Alex Tsipiras de Syriza o Àngela Merkel, representada electoralment amb els seus mesells portanoves de  PASOK i Nova Democràcia. En quant a la resta de partidets no son més que insignificants convidats de pedra, on tan sols destaquen, com a perillosa advertència, els violents nazis d’Alba Daurada .

Des de la caiguda de la URSS mai un partit anticapitalista convicte havia tingut tan a prop la possibilitat real d’accedir al poder en un dels principals estat de la Unió Europea. No, no es tracta aquest cop d’un domesticat partit socialdemòcrata liberal i un xic progre,no! Es una àmplia i plural coalició que aglutina totes les diverses sensibilitats de l’esquerra no dogmàtica ni sectària  (aquesta s’ha quedat reclosa en l’homòfob i tronat  KKE); el seu objectiu bàsic és negar-se a complir les draconianes condicions del memoràndum i replantejar el model econòmic d’austeritat, sense que això impliqui la sortida grega del euro, combinant pragmatisme i revolució. Podeu llegir tot el seu programa aquí

El guanyador del comici s’endú 50 escons extra i les enquestes apunten a un empat tècnic Syriza – Nova Democràcia. Emoció fins al final!

I per primer cop, també, tots els poders mediàtics i econòmics globals s’han conjurat per tal d’impedir que això succeeixi com sigui, sense escatimar en recursos ni mesures, d’allò més antidemocràtiques, per tal de terroritzar als votants. Aquestes son algunes de les amenaces de la Unió Europea en cas que les urnes escullin al candidat de l’esquerra radical:

– “Corralito” immediat als bancs grecs: Es  a dir, el segrest de tots els estalvis. De fet, s’han disparat la compravenda de caixes fortes a Atenes i es calcula que cada dia surten 1.000 milions d’euros del país, davant aquesta amenaça.

– Suspensió del Tractat de Schengen amb Grècia: es a dir un tancament de fronteres que no es deixaria entrar ni sortir a ningú d’aquest país, sense un permís específic. Els nazis d’Alba Daurada segur que deuen estar encantats!

– Un informe del Banc Central Europeu apuntava que si guanyava Syriza significaria el retorn immediat al Dracma i l’expulsió de l’eurozona. Dona la casualitat que en cap Tractat es contempla aquesta possibilitat, per tant esdevindria una mena de cop d’estat alegal.

Així doncs l’heroic partit d’esquerres ha hagut de fer una campanya centrada en derrotar la por infundada per Àngela Merkel a través dels seus tentacles institucionals i mercantils. Fins i tot un despitat eurodiputat del Partit Verd Europeu s’ha apuntat, desgraciadament a la cacera de bruixes, assenyalant el seu programa electoral com utòpic i forassenyat, al prometre un sou mínim de 1.300 euros . Declaracions que es podria haver estalviat tenint en compte que molts partits ecosocialistes com ICV donen suport a Syriza.

Finalment tan sols assenyalar que la onada d’entusiasme que ha despertat aquesta epopeya hel·lena, en mig de tanta tragèdia clàssica, ha impulsat a diversos mitjans i diaris catalans a plantejar una “Syriza Catalana“ com una coalició entre ERC-ICV-EUiA. I jo em pregunto: que pinta aquí ERC? En quin lloc de Syriza hi han partits nacionalistes de centre? En quin punt del programa de Tsipiras es diu que “entre l’esquerra i Grècia, Grècia” o es planteja donar suport a Nova Democràcia per patriotisme?  No, Syriza ja existeix a Catalunya de fa molt temps, es diu ICV-EUiA i si cal ampliar-la, que sigui per l’esquerra, gràcies! De fet, el mateix Puigcercos ja ha descartat aquesta possibilitat, reafirmant-se amb el seu paper de crossa convergent.