Perqué França s’ha tornat Homòfoba (i Espanya no)?

L’aprovació del Matrimoni Igualitari a França ens han deixat unes esfereïdores imatges de manifestacions multitudinàries mobilitzant-se en contra dels drets legítims d’una minoria sexual, que han acabat, desgraciadament, en diversos atacs violents homòfobs culminats amb l’assassinat d’un jove activista gai d’esquerres, Clément Méric.

La mateixa pàtria d’Andre Gide, Arthur Rimbaud, Paul Verlanie, Gertrude Stein, Jean Genet, Focault, Marcel Proust, Colette o Jean Cocteau,  regurgita un insospitat odi intolerant que havia amagat en total silenci durant dècades. L’estat que ha fet la Il·lustració, la Revolució Francesa, la Comuna de París o el Maig del 68 ens ofereix un lamentable espectacle d’obscurantisme visceral, més propi de Texas o Teheran.

Mentre estant  l’Espanya dels Reis Catòlics, la Inquisició i el nacional-catolicisme, segons enquestes recents d’IPSOS, seria el tercer país de tot el món amb una major acceptació del Matrimoni Igualitari: un 76%. Una altre sondeig, en aquest cas de Pew Research Center, situava a l’Estat Espanyol com el país del món amb una major acceptació de la homosexualitat : un 88%.

França va legalitzar la homosexualitat el 1791, mentre que a Espanya es va deixar de perseguir la sodomia com a delicte el 1822, tot i que la dictadura franquista reintrodueix una ferotge persecució envers les persones LGTB entre 1939 i 1979. El primer grup d’activistes gais francesos, “Arcadie”, es crea el 1959, mentre que fins el 1975 no es funda el FAGC, pioner al estat espanyol. França, fins i tot ha tingut un alcalde obertament gai a la seva capital, París, amb Bertrand Delanoe, així com tres ministres (Jean-Jacques Aillagon, Roger Karoutchi i Frédéric Mitterrand). També des de 2004 els francesos tenen una Llei que penalitza la Homofòbia.

Com es possible aquesta situació tan paradoxal i contradictòria? Quines son les causes?

Res feia pensar, doncs, en aquest sobtat ressorgiment social homòfob. Si observem l‘evolució cronològica dels sondejos d’opinió al respecte podem veure un fenomen ben curiós: el suport al Matrimoni i l’Adopció igualitaris passa d’un 65% al Agost de 2012 al 58% a l’Abril de 2013 . Es a dir: a França el reconeixement de drets i les movilitzacions homòfobes han aconseguit que una part significativa de la opinió pública es tornés més intolerant, mentre que a Espanya va passar just al contrari i, avui dia, ni als sectors més ultres del PP se’ls hi passa pel cap tocar una coma dels avenços socials en aquest tema. Perquè?

1) La passivitat de l’esquerra francesa davant la ultradreta: Els diferents partits progressistes gals han estat absolutament incapaços de bastir un moviment unitari per barrar el pas al feixisme emergent del Front Nacional, imparable a les urnes. François Mitterrand va creure en el seu moment que, amb una llei electoral majoritària, la divisió de la dreta entre UMP i FN aniria de perles per tal de dividir el vot conservador i va afavorir una incomprensible tolerància al feixisme a base d’un estúpid càlcul electoral, que ja es va demostrar totalment fallit quan Jospin va quedar eliminat per Le Pen a les Presidencials de 2002.

2) Traïdors i talps d’esquerres:  El moviment integrista homòfob francès “Manifestació per Tots” ha tingut el suport de quintacolumnistes i renegats ex-progressites com Georgina Dufoix,  ex-ministra socialista i ex-presidenta de Creu Roja o Patrice Carvalho i Bruno Nestor Azerot, diputats pel Front d’Esquerres. També ha tingut el suport d’altes ximples útils o “nazis amables” com els  humoristes Fridje Barjot o Jean-Jacques Peroni.

3) Invisibilitat Gai: Quan vaig estar a Paris recentment em vaig adonar de la poca visibilitat que té l’ambient gai en aquesta ciutat. Aquí no hi ha un Gaixample o una Chueca. La Manifestació de L’Orgull de 2012 de París va reunir a 500.000 persones (segons la organització) i la de Madrid en la mateixa data a 1.500.000 (Nota: Madrid té una població lleugerament superior a París). La cultura francesa igual ha viscut la sexualitat com un fet individual i no polític, no donant tanta rellevància pública a aquest fet i això els ha passat factura.

4) Homofòbia Antipolítica: Una part de la massa aborregada, susceptible a caure embadalida davant qualsevol populisme per estúpid que sigui, està emprant aquestes movilitzacions com a excusa per anar contra Hollande i “contra el sistema polític” en si. Veuen gent al carrer amb pancartes i ja creuen que per aquest simple fet tenen raó i es guai secundar la protesta. Una mostra més de com la manca de solidesa intel·lectual està desorientant les movilitzacions socials.

Esperem però que aquesta tendència cap a la homofòbia hagi estat un lamentable episodi passatger i dintre de poc la tendència segueixi cap a la acceptació i la normalitat!

Versalles i el pes de la Història

“Si el poble no té pa… que mengin pastissos”

Maria Antonieta

No sé si us ha passat mai a vosaltres, o potser es tan sols un efecte secundari freak de la meva carrera i professió, però cada cop que trepitjo un lloc  emblemàtic i protagonista de nombrosos actes històrics d’especial rellevància, noto com si l’aire fos més dens, com si la pressió atmosfèrica s’elevés just sota el meu cap i sento com la Història em va esclafant, demostrant així la insignificança de la meva mísera existència davant l’inexorable pas de les centúries.

El darrer cop que em va succeir aquest estrany fenomen paranormal va ser mentre passejava pels barroquíssims salons del Palau de Versalles.. Va ser posar un peu dins el pati d’armes, darrere la seva daurada entrada, per iniciar-se un procés d’esclafament psicològic.

Sobre la meva consciència de diminut ser humà  descansaven les conspiracions del Cardenal Richelieu amb Lluís XIII, la majestuositat absolutista de Lluís XIV,  tota la cort de Madmoiselles i nobles que l’envoltaven, les satíriques obres de teatre de Molière, el despotisme il·lustrat de Lluís XV i la seva cortesana Madame Pompadur, el pusil·lànime Lluís XVI i la seva glamurosa esposa Maria Antonieta, la Revolució Francesa, el retorn de l’imperialisme despòtic amb Napoleó o les tropes militars que es preparaven allí l’any 1870 per assaltar la Comuna de París. Tot allò havia succeït ALLÍ!!

El pes de la història anava augmentant a mida que m’apropava al Saló dels Miralls, un indret que defineix perfectament el terme “rococó”. Allí gairebé m’havia d’arrossegar pel terra, com si en rèptil m’hagués convertit,  per tal de suportar la feixuga, carregosa i densa atmosfera històrica que s’hi respirava. Provava de no pensar-hi, però era inútil, pels molts esforços que feia no podia evitar recordar que en aquell mateix indret Guillem I va ser proclamat Kaiser d’Alamenya, humiliant així a Napoleó III un cop derrotat a la Guerra Franco-prussiana, i anys més tard, s’hi va signar el Tractat de Versalles, la revenja francesa sobre els germànics, un cop acabada la I Guerra Mundial i que acabaria provocant el sorgiment del nazisme.

Així doncs, entre esbufecs i marejos per la sobrecàrrega mental, vaig sortir a airejar-me en el seu majestuós i descomunal jardí classicista, entre canals, llacs, templets i escultures, imaginant per un moment que jo era una adolescent i esbojarrada Maria Antonieta celebrant una descontrolada i glamurosa festa a base de pastissos, partides de póker, perfums i collarets de perles, naufragant en la inconsciència total,  en la felicitat de la innocència de qui desconeix que a pocs quilòmetres un grup de revolucionaris es dirigeix cap allí per tal de tallar-li el cap!

El Codi de Hammurabi o la invenció de Deu

D’entre les 30.000 obres d’art que es troben exposades a l’antic Palau Reial del Louvre, a mi la que més em va fascinar és aquesta Estela de diorita negre, datada al 1760 aC, sobre la qual es troba tallat el quart codi legislatiu més antic documentat en tota la Història i, sense cap lloc a dubte, el millor conservat i estudiat.

I per que aquest fanatisme fetitxista? Doncs bé, aquesta obra arqueològica, trobada l’any 1901 en un jaciment babilònic a la ciutat de Susa (Elam) per Jaques de Morgan, és una peça clau per documentar materialment el procés de la invenció de Deu i la creació de les religions com a estructures de coerció psicològica al servei de la classe dirigent, dins el procés de l‘origen de l’Estat.

A la part superior de l’estela podem veure un baix-relleu amb una forta càrrega simbòlica iconogràfica on es troba representat el sisè rei de la primera dinastia babilònica, Hammurabi, de peu, rebent la llei de les mans del Deu Sól Shamash.

I, al pròleg, ja ens detalla com els deus varen convocar al monarca per tal que destruís el mal e imposes justícia en nom diví. Vaja, la típica fal·làcia absolutista de que l’home es dolent per naturalesa i cal ma dura per sotmetre els seus instints assassins (vegeu AQUÍ un post on desmunto científicament aquesta burda invenció). Una llei escrita sobre pedra per tal que fos inesborrable i immutable.

Es a dir, aquí ens trobem davant un monarca dictador que vol imposar la seva voluntat, emprant a Deu com a legitimador legislatiu: si algú osa desobeir les normes, no tan sols haurà de fer front a la duríssima condemna venjativa que imposa aquesta llei, basada en el Talió, sinó que també rebrà un càstig etern al més enllà. No es estrany doncs que els jutges fossin els mateixos sacerdots i que totes les normes estiguin orientades a protegir els interessos econòmics de la oligarquia i el Temple. Vegem un exemple:

Norma nº6- Si algú robés el tresor del déu o del palau, rebrà la mort i el que ha rebut de la seva mà l’objecte robat, rebrà la mort

De fet l’origen de l’Estat a Summer, l’evidència més antiga d’explotació classista de la Humanitat, es torba força lligat al Temple i al sorgiment de les primeres religions organitzades que regulen les supersticions pre-existents per tal de convèncer a la societat que entregués part de la seva collita a una casta sacerdotal que feia de mitjancera entre el poble i una divinitat que els podia castigar amb la mort o la malaltia davant la menor dissidència, generant així un mecanisme psicològic de coerció i alienació social col·lectiva.

Hammurabi era ben conscient que cap criatura metafísica li havia dictat aquelles normes, sinó que era tot fruït d’una planificada estratègia per tal d’apuntalar i ampliar el seu poder. I l’invent li va sortir tant bé que un poble veí, segles més tard, es copiaria fil per randa el mite i les normes: us sona un tal Moisès rebent les Taules de la Llei al Mont Sinaí? Doncs bé agafeu les normes del codi i compareu-les amb les articles del Torà, el qual encara avui regula els jueus més ortodoxos, i podreu trobar almenys sis plagis exactes fil per randa (tot i que els jueus endureixen algunes penes que trobaven light, com en el cas de l’incest en el que canvien l’exili per la lapidació).

Doncs si! Un element material que ens demostra racionalment, un cop més, com l’idealisme i la metafísica son SEMPRE un instrument de manipulació i explotació social en mans d’uns suposats Messies que son plenament conscients de que menteixen i roben posant a inexistents deus i nacions com excusa.

Postal de París

Estimats lectors:

Us envio aquesta postal, tot i sabent que arribarà més tard que jo, mentre assaboreixo un merescut cocktail de vodka amb fruites del bosc en una bonica terrasseta dels Camps Elisis on la nit parisenca queda enlluernada per la majestuositat de l’Arc del Triomf i l’espoliat obelisc de la Plaça de la Concòrdia.

Sens dubte he descobert la capital del Glamour en majúscules! Aquí es respira art en cada racó: als pintors de Montmatre, a les escultures al·legòriques amagades en cada jardinet, als barroquíssims i desmesurats palaus, als seus romàntics cementiris o en tots i cada un dels als seus impressionants museus on he contemplat embadalit algunes de les meves obres favorites de tota la història de la humanitat, des de l’antiga Mesopotàmia a les darreres avantguardes més paranoiques.

No en va Lluis XIV, el modestíssim Rei Sol, ja va ser el protector de l’Acadèmia de les Belles Arts, convertint a la cultura en una raó d’estat i al neoclàssic Panteó del barrí llatí, destinat a ser una il·lustre necròpolis dels personatges més importants de França, hi descansen Rosseau, Victor Hugo, Voltaire o Emile Zolà i no Napoleó o Charles de Gaulle, cosa que diu molt d’aquest país i de la seva visió del patriotisme, tan allunyat de la caspa provinciana del  futbol, les matançes de braus i la Moreneta.

Clar que en nom d’aquesta cultura tan exquisida s’han comés innombrables crims imperialistes per tal d’imposar-la a pobles suposadament inferiors, a qui explotar els seus recursos, i ara n’estan pagant l’efecte bumerang: una altíssima taxa d’immigració, que m’ha fet adonar que a Catalunya NO hi han nouvinguts, que son un detall anecdòtic en comparació al país veí. Aquesta és la factura d’Algèria, Indoxina i la resta de colònies: un mosaic de diversitat on els niqabs existixen més enllà de les fantasies de Rahola i Anglada.

En fi! Unes vacances on estic gaudint en bona companyia de l’Amor, aquest nou company de viatge, i en el que no ha faltat la meva llibreta de reflexions, on he capturat al vol un seguit d’àcides idees que de ben segur inspiraran els meus propers posts!

Arqueòleg Glamurós

Que veure a París?

Doncs si estimats lectors, en pocs dies… I’m trowing my arms around Paris! Per primer cop des de que al 2008 vaig visitar els cèlics paisatges Irlandesos, finalment tinc unes vacances estivals de més d’un cap de setmana! I realment ho necessitava, després d’hores i hores al sòl, amb la suor gotejant sobre els plànols que intentava dibuixar, necessito urgentment escapar de la rutina i desconnectar de l’arqueologia i l’humida xafogor barcelonina!

I que millor per oblidar la fosca Espanya de xaranga i pandereta, amant d’obscures tradicions obsoletes, així com  l’ombliguisme victimista del nacionalisme català,  que escapar-me a la capital de les llums i la raó? Aquell país si que va saber arrancar des de l’arrel a l’Antic Règim i tota la seva Familia Real, sobreposant el racionalisme de l’Il·lustració a la tradició, als privilegis feudals i al romanticisme medieval, tot i que darrere el seu republicanisme sempre hi hagi lloc per a napoleònics imperialistes i auto-proclamats salvadors de la Pàtria. La ciutat de Focault, Sartre, Proust, Guidé, Levi Strauss, Victor Hugo, Moliere, entre tants i tants genis que van fer d’aquell indret l’epicentre del glamour i la cultura durant uns quants lustres.

L’únic cop que hi vaig estar, de passada tornant de Suïssa, tindria uns 12 anys i tan sols recordo que em vaig negar a  anar a Eurodisdey, per sorpresa dels meus pares, doncs en aquella tendre edat ja sentia aversió per la nyonyeria infantiloide i vaig preferir visitar els monuments més emblemàtics de la capital francesa.

Podria haver-hi tornat en el viatge de final de curs de 3r de BUP, però com em duia bastant malament amb la resta de garrules ordinàries del meu curs, vaig anar posposant el retorn fins a una millor ocasió que mai acaba d’arribar!

I bé, durant una setmana tindré temps de sobres de gaudir amb calma i deteniment el Codi de Hammurabbi,  donar un petó a la tomba d’Oscar Wilde, recrear-me en la majestuositat barroca de Versalles, dinar a la sisena planta del Museu Charles Pompidú…

Peró no em vull perdre cap experiència en aquest esperat viatge, doncs a saber quan tinc la oportunitat de tornar a passejar pels seus romàntics carrerons! Així doncs, estic obert a tot tipus de recomanacions turístiques d’aquells que hi hagueu estat; estalvieu-vos, això si aquelles referències més òbvies de les postals, ja sé que existeix la Notre Dame i la Torre Eiffel gràcies! Però de ben segur que hi ha algun racó imprescindible molt millor que els monuments evidents! Vinga, no sigueu tímids!