FESTIVAL DE SITGES 2012 (II): Terror i pluges apocalíptiques

Amb molta coherència respecte amb el leitmotiv de l’edició d’enguany, divendres Sitges es va convertir en un dantesc escenari on les torrencials pluges van convertir als carrers d’aquesta vil·la del Garraf en riuades desbocades, pròpies d’escenes del film “Lo Imposible“. I ja em veieu a mi refugiat en una terrassa d’un bar de la Platja de Sant Sebastià, rodejat de centenars de fans del Zombie Walk (el terrorífic carnestoltes del Festival) caracteritzats de morts vivents! Tan sols faltaven les trompetes de l’Apocalipsi per creure que les profecies Maies no anaven tan errades.

Però com teníem entrades comprades, no ens va quedar més remei que desafiar els elements per travessar les inclemències climàtiques amb aigua a mitja cama i un destarotat paraigües que feia el que podia davant les bufetades que la fúria turmentosa ens escopia a la cara. I ja em veieu a mi escorrent els mitjons a dues mans a l’entrada de l’Auditori Melià! Al menys la qualitat dels films d’aquest any ha valgut la pena  de sofrir aquestes desventures meteorològiques!!

Aquí les crítiques:

Seven Psycopaths: Per mi el milloret d’enguany! Un film de Martin McDonagh carregat d’un humor molt en la línia dels germans Cohen, amb un repertori d’infart liderat per Colin Farrell o Tom Waits, on s’ens narren les surrealistes peripècies d’un guionista de Hollywood que tracta d’escriure una història sobre set psicòpates inspirada en els  amics més freaks (segrestadors de gossos, monjos budistes banzai, iaios amb tèrbol passat, mafiosos d’opereta…). Una obra que podria esdevenir tant de culte com en el seu dia ho va ser “El Gran Lebowski“, doncs no vaig parar de riure ni un minut. El més recomanable, sens dubte, son els seus àcids diàlegs on s’ironitza amb molt d’encert sobre la composició masclista i buida de contingut de la majoria de trames dels films d’acció americans.

El Bosc: Feia temps que un film català no m’aixecava tant entusiasme… bé potser “Pa Negre” i poc més!. Aquí el director Oscar Aibar ens trasllada a la Matarranya, a un petit poblet de la franja d’Aragó en plena Guerra Civil, on uns pagesos tenen contactes amb un món fantàstic que els permetrà esquivar les dures condicions que es van viure a la rereguarda durant els tres anys de contesa bèl·lica, entre anarquistes comunistes i feixistes. Un cocktail de realisme màgic que ja havíem vist anteriorment  a “El Laberinto del Fauno“, però aquest cop basat en un conte del prolífic escriptor Albert Sanchez Pinyol que en certa mesura ens deixa un regust a “La Pell freda”.

Outrage Beyond: Avorrídissima i soporífera creació de Takeshi Kitano, que pretenia fer un “Padrino” a  la japonesa, amb  una sobrecarregada i truculenta trama de lluites de màfies nipones, tan barroca i enrevessada que es  fa molt difícil de seguir, mentre que l’acció a voltes resulta tediosa,  els diàlegs no tenen cap gràcia ni enginy i el transfons és d’un masclista que esparvera. Tan sols destacaria la divertida i original forma d’assassinar a cada un dels mafiosos.

Doncs res! Un any més he aconseguit fer un parèntesi en aquest oasi glamour i cultura que és Sitges, en mig d’aquest oceà de patrioterisme folklòric i caspós de barretines i tricornis. I a partir de demà a treballar ben dur amb els meus companys d’ICV-EUiA per aconseguir que les banderes no tapin les retallades!