Que veure a París?

Doncs si estimats lectors, en pocs dies… I’m trowing my arms around Paris! Per primer cop des de que al 2008 vaig visitar els cèlics paisatges Irlandesos, finalment tinc unes vacances estivals de més d’un cap de setmana! I realment ho necessitava, després d’hores i hores al sòl, amb la suor gotejant sobre els plànols que intentava dibuixar, necessito urgentment escapar de la rutina i desconnectar de l’arqueologia i l’humida xafogor barcelonina!

I que millor per oblidar la fosca Espanya de xaranga i pandereta, amant d’obscures tradicions obsoletes, així com  l’ombliguisme victimista del nacionalisme català,  que escapar-me a la capital de les llums i la raó? Aquell país si que va saber arrancar des de l’arrel a l’Antic Règim i tota la seva Familia Real, sobreposant el racionalisme de l’Il·lustració a la tradició, als privilegis feudals i al romanticisme medieval, tot i que darrere el seu republicanisme sempre hi hagi lloc per a napoleònics imperialistes i auto-proclamats salvadors de la Pàtria. La ciutat de Focault, Sartre, Proust, Guidé, Levi Strauss, Victor Hugo, Moliere, entre tants i tants genis que van fer d’aquell indret l’epicentre del glamour i la cultura durant uns quants lustres.

L’únic cop que hi vaig estar, de passada tornant de Suïssa, tindria uns 12 anys i tan sols recordo que em vaig negar a  anar a Eurodisdey, per sorpresa dels meus pares, doncs en aquella tendre edat ja sentia aversió per la nyonyeria infantiloide i vaig preferir visitar els monuments més emblemàtics de la capital francesa.

Podria haver-hi tornat en el viatge de final de curs de 3r de BUP, però com em duia bastant malament amb la resta de garrules ordinàries del meu curs, vaig anar posposant el retorn fins a una millor ocasió que mai acaba d’arribar!

I bé, durant una setmana tindré temps de sobres de gaudir amb calma i deteniment el Codi de Hammurabbi,  donar un petó a la tomba d’Oscar Wilde, recrear-me en la majestuositat barroca de Versalles, dinar a la sisena planta del Museu Charles Pompidú…

Peró no em vull perdre cap experiència en aquest esperat viatge, doncs a saber quan tinc la oportunitat de tornar a passejar pels seus romàntics carrerons! Així doncs, estic obert a tot tipus de recomanacions turístiques d’aquells que hi hagueu estat; estalvieu-vos, això si aquelles referències més òbvies de les postals, ja sé que existeix la Notre Dame i la Torre Eiffel gràcies! Però de ben segur que hi ha algun racó imprescindible molt millor que els monuments evidents! Vinga, no sigueu tímids!

Reflexions sobre el futur del treball

→ Reflexió nº1: Globalització del treball. Actualment, gràcies a la facilitat per transportar mercaderies, persones i dades a alta velocitat per tot el planeta, els sectors primari i secundari s’han deslocalitzat a països en vies de desenvolupament, on la ma d’obra és més barata, mentre que el Primer Món ha esdevingut una societat post-industrial, basada en els serveis i el consum individual, en comptes de la producció col·lectiva. Les classes socials es distribueixen de forma desigual en la geografia mundial, traslladant el gruix de la pagesia i el proletariat a Àsia, Àfrica i Hispanoamèrica.

-> Reflexió nº2: Segmentació del treball. Aquelles feines feixugues que no es poden deslocalitzar (construcció, neteja…) son desenvolupades dins la nostre societat sempre per immigrants. Encara que l’atur sigui molt elevat, els membres de la nostre classe treballadora es neguen a agafar aquests llocs de treball, per les seves dures condicions. La qual cosa significa que la taxa de nouvinguts mai deixarà de ser força alta, per dura que sigui la crisi. Els conflictes de caràcter xenòfob seran cada cop més habituals i la extrema dreta tindrà, amb tota seguretat, representació parlamentària.

-> Reflexió nº3: Pèrdua de la consciència de classe. Els treballadors, dins la nostre societat, han perdut totalment el sentiment d’identificació com a grup explotat laboralment al tenir propietats i deutes (hipoteca, cotxe…) i ser consumidors en potència, destruint els llaços socials resultants de la producció (sindicats). Aquest buit ha estat suplert per altres ens socialitzadors de sentiment col·lectiu, peró de caràcter alienant i idealista en comptes d’alliberador (nació, religió, club de futbol…).

->Reflexió nº4: Atur endèmic. Al deixar de ser un país productor a un consumidor, sobren llocs de treball, especialment els que requereixen d’una baixa formació i especialització. Això ha estat suplert durant els darrers 15 anys amb un boom de la construcció, que ja no es pot tornar a repetir. La nostre realitat laboral avança cap a un sistema bipolar on les persones que quedin enxampades dins un atur de llarga durada passaran a formar part d’una nova classe social de caràcter marginal, amb un elevat risc d’exclusió social.

-> Reflexió nº5:Jornada Laboral. La única solució per una repartició més justa del treball passaria per una dràstica reducció de els jornades laborals i dels treballs a temps complert, la qual cosa repercutiria en una pèrdua de capacitat adquisitiva per part dels treballadors. En comptes d’això ara mateix es tendeix a agradar l’escletxa bipolar entre treballadors i aturats, on les persones que tenim la sort d’estar cotitzant a la Seguretat Social tendim a fer cada cop més hores, per suplir les tasques d’aquells que han estat acomiadats.

->Reflexió nº6: Competitivitat en cutreria. Les empreses competeixen exclusivament en preus, en comptes de fer-ho en qualitat, entrant en una espiral de retallades de ma d’obra i sous, infravalorant la excel·lència del procés productiu: es igual si el resultat està mal fet, ho volem ràpid i barat. Els treballadors perden l’interès en la formació continuada. Els empresaris no s’adonen que sempre hi haurà algú que ho pot fer pitjor i més barat, especialment en un altre país on pugui contractar nens i fuetejar-los.

->Reflexió nº7: La tecnologia no ens ha alliberat. En contra del que pensaven alguns anarquistes del segle passat, el desenvolupament dels mitjans de producció, no ens ha premés arribar a la superació del treball, vivint en una societat d’oci, hedonisme i desenvolupament de la cultura, com somiava Oscar Wilde a la seva obra “L’ànima de l’home sota el socialisme”. En comptes d’això, l’increment de la productivitat tan sols ha permès un augment del consum, socialitzant la cultura, peró no la creativitat sinó la seva deglució per part de les masses.

Com ser una “Mariculta” i no morir en l’intent!

Els gais bàsicament ens dividim en tres grups perfectament definits: per una banda aquells que es troben obsessionats amb la seva bellesa física i passen les hores mortes dins un gimnas per tindre un cos 10 (musculocas), aquells que creuen que el glamour és un mer sinònim d’elegància, roba cara o pentinats d’infart  i finalment els “Maricultes“, aquells que formem l’avanguarda cultural del segle XXI i sabem que el glamour es troba realment a la bellesa intel·lectual!

Dins aquest grup trobem històricament personatges que, amb la seva capacitat creativa han estat capaços de fer avançar de forma determinants l’art, la liteatura o la ciència: estem parlant de Plató, Aristòtil, Miquelàngel, Leonardo da Vinci, William Shakespeare, Oscar Wilde, Federico Garcia Lorca, Lluís Llach o Arqueòleg Glamurós, per citar tan sols alguns des més coneguts.

Doncs avui us donaré una lliçó magistral de com arribar a formar part d’aquest selecte i elitista grup: ja us aviso que no és fàcil, però tot és posar-s’hi! Els únics requisits bàsics son ser gai (obviament!), ser alt, prim i haver estudiat una carrera universitària (que no sigui una enginyeria).

1.- CINE: És obligatòri veure sempre els films en versió original subtitolada, preferentment en cinemes com Verdi o Floridablanca, a poder ser de cinema d’autor i eropeu. MAI  pelis comercials americanes en una gran superficie i doblades, aixó es un veritable crim per una Mariculta!
FRASE ILUSTRATIVA: “Que no saps qui és David Lynch? Fora del meu llit ara mateix!!!”

2.- MÚSICA: Preferentment alternativa anglesa o antiga i rara; en el cas que us agradi un artista comercial ho podeu arreglar fent-vos fan de les seves cançons més extranyes com cares B o rareses. És imprescindible emprar el major nombre de tecnicismes anglesos en qualsevol conversació musical.
VOCABULARI BÀSIC: Mainstream, underground, backstage, indiecool, technopop, electroclash, rave…

3.- PREMSA: El diari mariculte per excelència és El País, en tots els seus aspectes i seccions. A males males, podeu compar La Vanguardia o Público. No queda gaire bé llegir l’Avui o EL Periòdico i sobretot MAI diaris esportius!
FRASE ILUSTRATIVA: “Ahhhhggg! He tocat l’Sport, em vaig a desinfectar!”

4.- ART: Com més avanguardista, abstracte i menys figuratiu millor. És igual que no entngueu res, no hi ha res a entendre, simplement mireu-lo fixament amb cara d’interessant i expresseu amb veu alta aquells sentiments onírics que us reporti amb un vocabulari ple de tecnicismes artístics.

5.- LITERATURA: llegir molt és la base de tot mariculte que es precii. Qualsevol cosa és bona menys: literatura infantil ( això inclou des de “Teo va al Zoo” fins a “Harry Potter”  ), bestsellers, llibres mediàtics i llibres de cuina. Per fer més punts: llegir poesia! amb aixó entreu directe al cel mariculte!

6.- ALTRES: La cultura no té límits, no li poseu vosaltes! Mai està de més tenir una sòlida base de coneixements històrics, antropològis i filosòfics per quedar bé en qualsevol conversa amb una altre mariculte i sobretot per poder citar a autors famosos, en plan: “Com diria Nietzche, alló que no ens mata ens fa més forts“. Citar frases en llatí ja és lo más!

Doncs res, dit aixó: per que no ens unim tots els maricultes per fer un grup secret, dominar el món i expulsar tota la garruleria i la vulgaritat de la faç de la terra? Nemo? Rafa? Us hi apunteu?  

Insults amb Glamour

Insultar és tot un veritable art! Realment és un gènere literari que podria donar molt de sí, si no fos que la passió de la ràbia del moment ens fan acabar emprant els mots més barroers i ordinaris que trobem a má, com si fossim una Belen Esteban qualsevol.

Però avui, estimats lectors, us ofereixo gratis et amore una lliçó magistral de com emprar l’insult amb classe i estil, demostrant al nostre odiat adversari que som capaços de dominar els nostres instints i, a més, tenim infinitament més cultura i glamour que ell/a. No hi haurà víbora que se us resisteixi!

El millor aliat del insult refinat és, sense cap lloc a dubtes, la ironia, encara que aquesta sigui com “La Sexta“, que només l’agafen el 30% dels espanyols!  I que millor que uns exemples pràctics reals dels grans mestres per demostrar-ho!

“Vosté té totes les virtuds que detesto i cap dels vicis que admiro”
Winston Churchill

“La teva mare t’hauria d’haver abandonat i quedar-se amb la cigonya”
Mae West

“No té cap enemic, però es profundament odiat pels seus amics”
Oscar Wilde

“He passat una vetllada inolvidable, llàstima que no fos aquesta”
Grouxo Marx

“Resulta admirable que estimis a la natura, tot i el crim que aquesta va cometre amb tú”
Forrest Tucker

“Tranquil, no tens res que una simple reencarnació no pugui curar!”
Jack E. Leonard

“Tens la oïda de Van Gogh per a la música”
Billy Wilder

Més aquí