ÀNGEL ROS: El talp convergent per acabar de dinamitar al PSC?

Després de la derrota sense pal·liatius del socialisme català i espanyol, les diferents federacions i agrupacions socialistes hauran de fer els seus diversos congressos per escollir quin es el camí ideològic que segueixen a partir d’ara. De moment José Bono ja ha demanat que el nou Secretari General del PSOE sigui “un espanyol sense complexos”, la qual cosa no dona gaires esperances de trobar cap espurna de llum en laberint neoliberal on s’ha sumit l’antic partit de Pablo Iglèsias, Largo Caballero o Negrín.

Per si això fos poc, un dels líders que més es postulen a Catalunya per dirigir el PSC , Àngel Ros, té tota la pinta de ser un “talp convergent” disposat a fer virar el partit cap als peus d’Artur Más, de la mateixa forma que Oriol Junqueras  sempre es troba  a punt per fer les genuflexions que calguin per tal que la dreta nacionalista els regali alguna molla en forma de carreg a l’Ajuntament de Barcelona, per exemple. I si volem que algun dia l’esquerra reconquereixi la Generalitat, la cosa no es gaire esperançadora que diguem.

I bé, doncs, qui és aquest Àngel Ros?

Després de llicenciar-se en Física, doctorar-se en Informàtica i fer màsters d’Administració va ocupar diversos alts càrrecs a l’empresa de Coca-Cola i a l’Ajuntament de Lleida, on va esdevenir Alcalde després de la marxa d’Antoni Ciurana a la Conselleria d’Agricultura. Ros ha estat re-escollit al front de la Paeria amb un suport elevadíssim fruit, però, de la seva política demagògica i populista que s’ha caracteritzat per:

-Islamofòbia: Dos dies després que Zapatero acceptés les ordres de Merkel per carregar la crisi sobre els treballadors, casualment Ros decideix obrir una absurda polèmica prohibint l’ús del Burka als edificis públics de Lleida, amb l’únic vot en contra d’ICV. Amb aquesta moció  (tombada posteriorment pel TSJC) tan sols va aconseguir que les dones víctimes d’aquesta explotació masclista quedessin recloses a casa seva sense possibilitat d’emancipar-se anant a una biblioteca o una escola i, per  altre banda, va obrir el meló de l’odi envers els musulmans que tant joc ha donat a la ultradreta d’Anglada, qui va aplaudir fervorosament la mesura. Per si no fos poc, just després va negar el permís d’obra per la construcció d’una mesquita a les afores de Lleida, al·legant dubtosos motius d’aforament.

– Opus Dei: En canvi, la secta cristiano-feixista més poderosa i rica sí ha rebut un tracte d’allò més complaent per part de Ros: va ser homenatjat pel col·legi opusí Terraferma, i també ha participat en algun acte de la Prelatura, en què ha elogiat la figura de “San Jose María”, així com va presidir una convenció de l’Associació d’Amics del Camí, on es va recordar el pas d’Escrivà de Balaguer pels Pirineus de Lleida.

– Repressió contra la prostitució: Ros ha estat un abanderat de la ma dura policial i la repressió envers les prostitutes, modificant i endurint l’ordenança del civisme l’any 2009 per tal que no hi hagués cap barjaula a l’entrada ni a la sortida de la ciutat, traslladant però aquesta complexe problemàtica cap a totes les ciutats veïnes que no poden fer-hi front al no disposar de policia local.

– Obres faraòniques i absurdes: Ros va guanyar molts vots durant els anys de bonança llençant els diners per la finestra sense mesura i ha esdevingut una abanderat de les infraestructures més cares i absurdes que poblen el territori ilergeta, com l‘Aeroport d’Alguarie (va costar 90 milions d’euros, més del doble del pressupostat, i amb prou feines té un vol a la setmana); el desmesurat Pont del Príncep de Viana, (l’únic al món amb dos braços oberts a l’exterior de 40m d’alçada i 534 punts de llum), la majestuosa Llotja (un macro-palau de congressos i teatre , de 38.000m quadrats, sis sales, la més gran de Catalunya després del Liceu i el TNC). En els pressupostos de l’any 2010 l’Ajuntament de Lleida arrossegava un dèficit de 118.531.942€ .

Per molt que investigo no he trobat ni una cosa remotament progressista que hagi fet aquest senyor en tota la seva existència, més enllà de militar al PSUC durant la seva vida universitària. Xenofòbia, demagògia, ma dura policial, obra pública desmesurada… si aquest és el recanvi que té el PSC,ho porten clar!

PD: la imatge central correspon a Àngel Ros participant en un acte de l’Opus Dei.

Uniformes a l’Escola Pública? NI DE CONYA!

Irene Rigau, Consellera d’Adoctrinament del Govern dels Horrors, prossegueix imparable la seva croada per destruir l’Educació Pública i, en el dia d’ahir, va fer un pas més en la seva pèrfida estratègia: un col·legi públic de l’Hospitalet de Llobregat serà el primer en tota Catalunya on els seus alumnes aniran vestits amb un uniforme que, per postres, és absolutament sexista i patriarcal (faldilla plisada per noies, polos i pantalons per nois).

Tot i que la iniciativa ha sorgit del mateix centre educatiu, no podem obviar que la Conselleria porta mesos impulsant aquesta “nova” forma d’entendre l’escola com un quartell militar, retornant així a l’autoritari model franquista. Tampoc podem negar que aquesta acció forma part de l’estratègia convergent per modelar el sistema educatiu a imatge i semblança al Opus Dei: cal fer esment que, també a Hospitalet, a l’escola privada Xaloc, propietat de la secta cristiana Opus Dei, aquest curs se li ha ampliat el concert educatiu  amb 300.000 euros anuals per part de la Generalitat, mentre la resta de centres públics han patit retallades del 20%.

No cal dir que la única veu que s’ha alçat en solitari a la ciutat en contra d’aquest despropòsit ha estat la del Regidor d’Educació Lluís Esteve (ICV-EUiA), que va ser l’únic vot  en contra d’aquesta absurda decisió en la reunió del Consell Escolar i ha enviat una carta expressant el seu rebuig al director del centre (tot i que, per desgràcia, les minses competències municipals no han permès fer gaire més). Per contra, l’alcaldessa (PSC) ha passat de puntetes sobre el tema, la portaveu de CIU ha aplaudit la decisió i el cap de llista de la formació extraparlamentària ERC ha expressat el 100% de suport al seu Facebook:

Els defensors d’aquest despropòsit pedagògic s’han escudat en que això afavoria la igualtat. Ah val! Així doncs ara el sexisme és igualitari? Doncs no! La igualtat és fonamenta amb més inversió pública, beques, menys alumnes per aula, la sisena hora, la redistribució d’alumnes nouvinguts als centres concertats, models pedagògics de valors inclusius i una escola pública laica, gratuïta, digna, humana i de qualitat; es a dir, just el contrari del que està fent Irene Rigau.

Els uniformes son una oportunitat de negoci per una empresa privada (valen 90 euros per alumne), suposen la supressió de l’expressió de la identitat pròpia per part dels joves i introdueixen un model educatiu no basat en valors sinó en  disciplina militar, obediència, adoctrinament i imposició Ja de pas podrien haver rapat al 0 a tots els alumnes per tal de fer-los més iguals, encara.

Que serà el proper, Mis Rigau? Els braços en creu? Cantar himnes patriòtics aixecant una bandera? Desfilades marcials el dia de l’aniversari d’Artur Mas? Millor no donar idees…

Com destruïré l’Educació Pública *by Irene Rigau*

Benvolguts lectors d’aquest infame fulletó propagandista del comunisme tronat i la decadència pecaminosa, em presento, soc Irene Rigau, la excel·lentíssima Consellera d’Ensenyament Amb l’Ajuda de Deu. Resulta que aquest pollós invertit i pocapena de l’Arqueòleg Glamurós m’ha demanat a veure si li podia explicar breument com penso destruir definitivament aquest anacronisme soviètic de les escoles públiques i gratuïtes, per tal de deixar als  nostres infants en mans d’aquesta afable i  gentil ONG anomenada Opus Dei. I com a la Conselleria ja m’avorria de passar el rosari , llepar ciris i resar avemaries, doncs mira, m’he decidit a escriure!

1.- Gastant 80.000 euros canviant el nom de la Conselleria. Doncs si! Que és aquesta collonada hippiflowers d'”Educació“?? Vaja, ni que els professors tinguessin que donar valors als nanos, substituint el paper de l’església o la família! Res, res, “Ensenyament“: aquí es ve a recitar llistes de Reis Gots, com abants! Altres noms que tenia pensats eren: “Conselleria dels Braços en Creu” o “Conselleria de la Lletra amb Sang Entra“

2.- Reduint un 60% el nombre de places de nous professors i convocant les oposicions més tard de l’Abril per tal que els nous mestres no puguin prendre possessió de la plaça a temps, dificultant així als col·legis públics la formació de les seves plantilles. No sabeu com de bé m’ha anat l’excusa de la crisi! Amb 60 nens per aula encara ens estalviarem la calefacció i tot.

3.- Creant una Direcció General de la Generalitat específica per a l’escola concertada, de forma independent de la pública, per tal de fer arribar més recursos i donar una atenció preferent als meus amiguets de l’Opus. Si, ja sé que l’Artur va prometre reduir alts càrrecs, però jo per la meva chupipandi opusina MA-TO.

4.- Eliminant la sisena hora lectiva a primaria. En aquesta edat el que ha de fer la quitxalla és anar a catequesi, no estar tancats dins una aula escoltant futileses sobre ciència, llengua o socials!

5.- Paralitzant la implantació d’ordinadors  i noves tecnologies a l’aula. Potser encara voldrien que els hi portéssim la Play Station? Res, res, que els meus col·legues de les editorials estan molt nerviosos i, a més, per una ensenyança basada en la memorística i la repetició… perquè cal un PC?

6.– Renovant el concert escolar a aquelles escoles privades i religioses d’el·lit que discriminin immigrants i separin nens i nenes. Be, qui diu renovant diu ampliant a tuti pleni, no fos cas que els fills dels diputats convergents no puguin fer natació climatitzada a la piscina interior durant l’hivern.

Manca dir que si teniu cap altre proposta per acabar per sempre amb aquesta crosta de paràsits que no tenen diners ni per pagar un futur pels seus fills me la podeu deixar als comentaris! I no patiu que d’això s’en parlarà ben poc a TV3-La Seva: ja tenim un sarau independentista al Parlament per omplir telenoticies la resta de la legislatura!

*by IRENE RIGAU*

Esglesia Catòlica S.A.

Hi ha una empresa que no notarà aquesta crisi, com tampoc va notar les anteriors en els seus 2.000 anys d’existència. Una empresa que té sucursals fins al poble més recòndit de la nostre geografia, que té un logotip cruciforme perfectament reconegut arreu del planeta, que gaudeix d’estat propi i que, per tant, és la única societat capitalista del món amb representació directa a la ONU; una empresa que rep diners directament de la declaració del IRPF i ven un producte (la salvació eterna) amb cost de producció zero i un interès social elevadíssim entre els seus mil milions de clients registrats. El seu nom és, òbviament, Església Catòlica.

Durant la dictadura feixista el catolicisme es va convertir en la multinacional amb un monopoli total del mercat i, gràcies al seu sector més ultra (Opus Dei), va entrar directament a seure al Consell de Ministres on, segons el mateix Carrero Blanco, va rebre més de 300.000.000 de pessetes en subvencions públiques.

Ja a la democràcia l’estat ha seguit amamantant el negoci a raó de 141.469.680 euros anuals (any 2005) i hem vist com el poder terrenal del negoci eclesial invertia en societats i fons d’inversió de capital d’alt risc com Gescartera, Vayomer, Umasges o Gran Premiere, a través de les quals compra accions a diverses empreses com BBVA, Repsol YPF, Banco Santander, Endesa, Altadis, Telefónica, Indra o Mapfre. Això per no parlar del seu banc privat (Banco Popular, controlat directament per l’Opus), que és el sisè banc més gran d’Espanya i que l’any passat va obtenir uns beneficis nets de 322,5 milions d’euros, la qual cosa va suposar un augment del 12%, tot i la crisi. A nivell internacional controla accions d’IBM, Disney, General Motors, Control, Durex o Focus-On Line.

I sort que no ens posem a valorar el seu fons artístic o els seus bens immobles! El catolicisme disposa d’uns 100.000 edificis nomes al nostre país, arribant a ocupar el 70% de sòl edificable a ciutats com Toledo o el 33% a Roma.

Mai sabrem tampoc per quan va sortir la brometa de la visita del Papa a València; segons fons independents estaria valorada en uns 30 milions d’euros, sufragats pels pressupostos de la Generalitat Valenciana (PP), tot i que aquesta, en un acte de transparència administrativa, va decidir amagar la xifra als seus propis contribuents.

Per quant la Tercera Desamortització?

“Mireu i guardeu-vos de tota avarícia, perquè la vida del home no consisteix en l’abundància dels bens que posseeix”
Lluc 12:13-15

PD: Molt recomanable el film “Camino” per entendre com funciona la lògica i el raonament dels membres del Opus Dei.

La Sotana Marica (Capítol 3 i Final)

Llegiu abants el capítol 1 i el capitol 2!

Vaig estar dues setmanes sense saber absolutament res d’ell i, quan ja gairebé m’havia oblidat de tota aquesta surrealista història, un bon dia entro al meu msn i me’l trobo.

Em va explicar que havia arruïnat  al a seva poderosa família jugant a la borsa i que, degut a la seva addicció al alcohol i la cocaïna, el seu xicot l’havia deixat. Segons ell estava tan deprimit que la seva vida ja no tenia sentit; el dia abans s’havia llençat al metro però s’havia salvat miraculosament al caure entre via i via.

Jo em vaig pixar de riure, el meu límit de credibilitat havia creuat el llindar i això havia anat massa lluny: era obvi que m’estava prenent el pèl! Total que li vaig recomanar que es comprés una guillotina, que era més acord al seus suposats títols nobiliaris, vaig tancar el PC i em vaig tornar centrar al meu temari de 3.500 pg.

AL cap d’uns minuts vaig rebre un mail que copio i enganxo:

“”Informe d’urgències. edat:: **. Data i hora d’ingrés: **/**/**** 16:12 Forma d’accés. Ambulància. Diagnòstic: gest autolesiu. Motiu consulta: Paciente de 33años que es traído por TCE tras precipitación al metro. Antecedents: Intentos de autolisis. Malaltia actual: Paciente quien en el contexto de prbolemas personales en los últimos días realiza intento de autolisis al lanzarse a las vías del metro, cuando el vagón del metro se acercaba el paciente queda postrado entre los dos railes, con lo cual el tren pasa por encima provocándole traumatismo. Asociado a esto existe ingesta en cantidad no determinada de diazepan 10mg. Paciente que consultra traído por el SEM por intento de autolisis. El paciente queda a cargo de Psiquiatria

 

M’estimo més no posar més coses, l’informe té tres planes i no em ve de gust) donat que és privat i perquè ja no serveix de res. Només dic que ara estic gaudint escoltant el REQUIEM DE MOZART després escoltaré TURANDOT DE PUCCINI, em veuré la millor ampolla que tingui a casa. I em ficaré un smoking amb la banda de marquès, no vull que ningú em vegi en un estat lamentable. Només vull dir una cosa darrera estimo a “J” amb tot mon cor, és la única persona que he estimat de debò. Ara no estic bebent res i per això tot el que dic ho faig amb coneixement de causa, però sí es cert, que tan de bo tota persona humana que neixi sigui FELIÇ, ho deistjo amb tota la meva ànima. In manus tuas domine, comendo spiritum meu. UNA ABRAÇADA””

 

Vaig tornar-me a conectar al msn per parlar amb ell: em va dir que aquest cop no fallaria, que havia usat les seves influències per escapar del control de psiquiatria i que aquella mateixa tarda es suïcidaria. Jo li vaig donar bronca per aquell intent desesperat de cridar l’atenció amb un caprici de nen ric que mai ha hagut d’afrontar la vida cap mena de problema ni contratemps. Vaig desconnectar  Internet, ja que havia quedat per fer un cafè.

Els dies següents vaig estar mirant esqueles al diari. i, òbviament res… total que se’m va ocórrer ficar el seu nom a Google per a veure que descobria i pam! Resulta que la única entrada on apareixia ell era en una llista electoral a les passades eleccions generals, on ell figurava als darrers llocs d’un partit extraparlamentari dedicat a defensar gais i lesbianes!

Era un mentider compulsiu amb una esquizofrènia de cavall que es va inventar tota aquesta història per impressionar-me? Era tot cert i jo vaig pecar d’imprudència al ignorar els seus intents de suïcidi? La veritat es que, encara que ell fos un membre de la classe explotadora i, com a marxista senti més indiferència que una altre cosa, em queia molt bé com a persona i em distreien molt les seves històries de la alta alcúrnia…

Suposo que tot quedarà com un misteri irresoluble, tot i que tinc moltes pistes que podria seguir, casi que prefereixo que tot es quedi amb un final obert…

THE END…?

La Sotana Marica (Capítol 2)

Llegiu abants el PRIMER CAPÍTOL!!

No van passar gaires dies fins que ens varem tornar a veure: eren les vacances de Nadal i ell ja no tenia ni la poca feina que li generaven les missions diplomàtiques de la Santa Seu amb l’església Ortodoxa (aquesta era una de les seves funcions) ni les gestions econòmiques que feina pel Banco Popular, mitjançant l’Opus Dei. Als bars del meu barri obrer l’adoraven: a cada consumició es deixava 10 vegades el meu pressupost per sortir de festa un finde.

Em va deixar clar, però, que entre nosaltres no podia sorgir res mes que amistat (tot i que li encantava posar-me calent), ja que el noi amb qui estava sortint (l’anomenarem “J”) li havia proposat formalitzar la relació amb un matrimoni. Davant la meva cara de sorpresa em va aclarir que l’església no li posaria cap pega al enllaç, ja que li convenia quedar bé amb la seva poderosa família i, de fet, pensava convidar a la cúpula del Opus i de la cúria vaticana al acte.

Poc a poc ens varem anar fent amics i no vaig trigar gaire a conèixer també a en “J”, doncs mels vaig trobar tots dos comprant a les botiguetes nadalenques instal•lades a la Rambla de la meva ciutat. Es portaven 13 anys de diferència (en “J” amb prou feines deu haver complert la majoria d’edat) i la seva història encara era més fantàstica que la del meu amic: resulta que la seva mare l’havia obligat a prostituir-se des dels 15 anys per empresaris i bisbes importants; ell s’havia escapat de casa i ara es guanyava la vida treballant en una gran superfície de mobles d’origen suec.

El meu amic també em va narrar com havia emprat matons per espantar a les pressions de la mare del “J” (que, òbviament, li volia treure la pasta) o com havia aconseguit pressionar a funcionaris perquè li retiressin la pensió.

Deu meu! Era el “braguetazo” de la història! Per molt que fessin separació de bens, aquell marrec passaria de la nit al dia de viure en un micropiset compartit amb immigrants sud-americans, situat a la perifèria més cutre de la meva ciutat, a una mansió de la Bonanova, amb un pressupost valorat en varis milions d’euros (fins i tot el vaig acompanyar un dia a mirar possibles cases candidates).

I això per no parlar del esdeveniment nupcial en si: la seva intenció era fer un acte “senzillet” oficiat pel mateix President del Parlament i convidaria a una llarga llista d’amistats entre els que es trobaven el Pare Apel•les, Pilar Rahola, Jordi Gonzalez, Angel Colom, membres destacats de CIU, PP i ERC, de la noblesa catalana i alts funcionaris eclesiàstics que anirien vestits de civil per passar desaparcebuts en un acte que, en principi atemptava contra la moral conservadora i homofòbica que jo suposava que tenia lel catolicisme, abans de descobrir que, en realitat, hi ha més vici que a un cuarto oscuro leather.

I per si no havia tingut prou sorpreses… jo també hi estava convidat!! Mare meva! Desentonaria totalment en aquell acte!! Clar que sempre podia anar amb es amics del “J”…

I ja estava m’estava jo fent cabories sobre les meves possibilitats d’ascens social i de contactes professionals arran de LA boda, quan de sobte un inesperat i tràgic succés ho va capgirar tot…

(continuarà…)

CAPÍTOL 3 CLICANT AQUÍ

La Sotana Marica (Capítol 1)

Avui inicio un apassionant culebrot que s’allargarà durant els propers posts, on s’explicarà la experiència mes increïble que mai m’ha  succeït dintre del món gai i que, en principi, va finalitzar de forma  extraordianriament sorprenent aquest diumenge. Tot el narrat a continuació es absolutament cert, però esteu en ple dret de no creure res. Avui el primer capítol!

Tot va començar una freda tarda de desembre en la que, desobeint les meves pròpies promeses, em vaig connectar a un xat de contactes gais. Si, ja sé que per aquestes contrades no abunden els Prínceps Blaus, però en aquell moment tan sols necessitava un efímer passatemps per no recordar que l’arqueologia ja no seria més la font del meu benefici material.

Em va cridar l’atenció el seu nick “Cura27”, òbviament no vaig pensar ni per un instant que realment es pogués tractar d’un capellà, així que quan em va mostrar la seva sotana i el seu “alzacuellos” via webcam la meva perplexitat va augmentar exponencialment, al mateix ritme que la excitació del moment. Es obvi que el mite de la poma prohibida encara té el seu públic.

Per casualitats de la vida, aquell dia ell estava passant la tarda a barri del costat d’on jo visc, així que no vaig dubtar un instant en proposar-li immediatament una cita a la porta del centre comercial més famós de la meva ciutat. Deixant la seva indumentària religiosa per una ocasió millor, varem anar a un dels bars més nostrats de la zona on ens creuarem a un grup d’amigues meves del esplai, a les que jo em moria de ganes d’explicar el que estava succeint realment.

Resulta que ell, suposadament, era Prelat del Vaticà, membre numerari del Opus, formava part de la noblesa catalana i els seus incomptables títols, que el feien quatre cops “Grande de Espanya”, li havien permés entrar a la Ordre de la Creu de Malta. La seva feina es basava en moure les accions de l’església, mitjançant fons d’inversió que dissimulessin fets com que Control i Durex son propietat de la Santa Seu. Per si no m’ho creia em va mostrar el passi a Borsa i em fa fer entrega d’una targeta on es detallava la direcció de la seva oficina econòmica a Passeig de Gràcia on apareixia escrit el seu llarg cognom nobiliari.

El que més em va sorprendre, però, van ser les seves detallades històries sobre la hipocresia moral de l’església davant la homosexualitat: segons ell, havia estudiat filosofia en una residència plenament gai del Opus, a Navarra,  li havien proposat fer orgies sadomasoquistes un grup de jesuïtes, havia presentat el seu ex-xicot a arquebisbes amb tot el bon rotllo del món, i qui li havia recomanat entrar al xat, on ens havíem conegut, era el seu superior directe  al Vaticà.

En aquella cita no va passar pràcticament res i en quant ell va anar un moment al lavabo vaig començar a enviar massivament SMS a les meves amistats per fer-les còmplices i partícips d’aquella surrealista experiència.

Estava convençut que tot acabaria en un anècdota absurda i que aquella cita no es repetiria, però… ai las! Allò no havia fet més que començar i el més al•lucinant encara estava per arribar!

(continuarà…)

CAPITOL 2 CLICANT AQUÍ