La bufetada a temps i la violència en l’educació.

Es la “bufetada a temps” un recurs a la disposició dels pares, per tal de marcar la seva autoritat davant els fills rebels? Suposa això un acte de violència? Pot causar això traumes psicològics en la personalitat del infant? Ha de ser legal que els pares puguin emprar aquest mètode si o troben oportú o, per contra, l’estat ha de tenir la potestat legal de poder treure la custòdia legal a qui ho faci? On és el límit entre amor i repressió, entre càstig i pallissa?

Els defensors de la suposada bufetada pedagògica defensen que a ells els hi van donar quan se la mereixien i que no son persones violentes, que davant infants o adolescents extremadament problemàtics no queda cap altre sistema per imposar la autoritat paterna i no creuen que la bufa representi en si un dolor físic. A dir veritat, segons les estadístiques, aquest mètode compta amb una elevadíssima acceptació social i dubto molt trobar algú que ho no hagi sofert algun cop de menut.

I els detractors? Que opinen aquells qui, com jo, pensem que la violència tan sols es capaç d’engendrar violència?

En primer lloc m’agradaria plantejar la Teoria de la Corresposabilitat Social, plantejada per la psicologia evolutiva infantil de Bolwbly , Barudy Jorge i desenvolupada recentment per Dantagnan, Maryorie i Crintteden, segons la qual l’educació dels infants és correspon, en part, a tota la societat i que tots son responsables en garantitzar el compliment dels seus drets.

En quant als aspectes legals i semàntics: la Organització Mundial de la Salut defineix violència com “L’ús deliberat de la força física o el poder, ja sigui en grau d’amenaça o efectiu, contra un mateix, una altra persona o un grup comunitat, que causi o tingui moltes probabilitats de causar lesions, mort, danys psicològics,trastorns del desenvolupament o privacions“. La Convenció sobre els Drets del Infants de Nacions Unides (signat per Espanya el 1991), reconeix als menors com a sers humans, subjectes actius legals amb drets i capacitats jurídiques i no com a mers objectes passius amb l’únic dret a ser protegits.

El pedagog i escriptor Bernabé Tierno afirma que els inconvenients d’aquest tipus de càstig son que aquest tan sols funciona mentre el que castiga es troba present, provoca ansietat, frustració i agressivitat a qui ho sofreix i pot portar-li a la conclusió que no es sent estimat o que destorba. Tierno recomana emprar els reforços positius abans que els negatius i que en cas que s’empri un càstig s’expliqui bé el motiu. El psicopedagog i orientador familiar basc Luís Cerrión opina en el seu blog que ela mastegots, per suaus que siguin, creen criteris de pensament i patrons de conducta basats en que la força violenta és la millor forma per resoldre conflictes.

Segons un informe de la ONG “Save the Children” afirma, a partir de la investigació en centenars de casos reals, que l’ús de la coerció física per part dels pares vers els fills pot causar una alteració en el desenvolupament de la conducta afectiva del nano, produint-li trastorns com aïllament, inseguretat, agressivitat, reducció de les competències socials, pors i traumes (els més comuns: a la mort i a perdre els pares), malsons, retards en el desenvolupament del llenguatge, en la concentració i aprenentatge escolar, ansietat, ràbia, dificultats en l’expressió, estrès postraumàtic, incapacitat per distingir els límits de la violència, així com una tendència molt més elevada a presentar adicions, fòbies i transtorns disociatius.

Com a opinions polítiques podríem citar que el Defensor del Menor de la Comindad de Madrid Pedro Nuiñez, ho considera una pèrdua de control per part del educador i creu que danya l’autoestima del menor, opinió que comparteix el seu homòleg al Síndic de Greuges català, Jaume Funes.

A mi, davant de tantíssimes dades i opinions de reputats científics i experts m’ho pensaria moltíssim abans d’emprar una bufetada que, a més, representaria una contradicció amb la meva ideologia pacifista.

I vosaltres que en penseu?

PD: Aquest és el primer post amb WordPress 2.7! Es la canyaa!!

Desert informatiu estival

Doncs bé, ja ha finalitzat la primera fase del meu atrafegat estiu i la veritat es que, a dia d’avui, tot va la mar de bé… esperem que duri!

Porto menys de 24h a la metrópoli barcelonina i ja m’estic ofegant, comptant els minuts i segons que falten per volar cap a terres irlandeses. Quin horror! No tinc cap amistat al barri, tot està tancat i per postres les noticies no poden ser més previsibles i avorrides, com cada estiu!

Peró aprofitaré la ocasió per fer una fugaç autòpsia a les  poques noticies que es van repetint insistentment en els mitjans d’informació, així com alguna cosa que m’ha cridat l’atenció:

– Manca d’incendis: un veritable clàssic dels telenoticies del més d’agost son les onades brutals de focs devastadors que converteixen, en poques hores, parcs naturals en zones urbanitzables. Curiosament, i conicidint amb la crisi de la construcció, aquest és l’any en que s’han registrat menys incedis forestals… ves quina cosa!

– Osetia del Sur: La crisi bèlica entre Georgia i Russia ha posat de manifest, un cop més, alguns aspectes de la política internacional que, de tan repetir-se ja es començen a fer soporifers. Altre vegada hem pogut comprovar com la ONU no és més que una oficina plena de funcionaris avorrits que deuen dedicar la seva jornada laboral a fer Patchwork. Que Russia bombardeja Georgia? Doncs li diem “Mira que ets dolentota i trapella eh!“, que es signa un acord de pau que no es respecta ni 5 minuts? Doncs res, enviem un observador internacional a que faci unes fotos i les pengi al seu fotolog! Visca!  I de nou Sarkozy fent de superheroi salvapàtries i Putin demostrant que és hereu de les més fosques tradicions stalinistes i tzaristes. Per saber- ho tot sobre aquest conflicte llegiu aquest post del Theo.

– “La Crisi”: La política española s’ha convertit en un mer debat de macroeconomia regit per un llenguatge quasi esotèric (IPC, inflació, euríbor…) no apte per a no iniciats. La oposició s’està creixent davant una situació que, en un mercat lliure i global absolutament regit pel neoliberalisme que marca Bruseles, no deixa cap marge al govern per fer ni desfer res; l’executiu s’ha convertit en un mer espectador de la muntanya russa econòmica, però clar, com no pot confessar la seva manca de capacitat de gestió, simula pendre mesures per fer front a la desacceleració… com… eliminar l’impost de successions? ein? pa’ que? perqué les grans fortunes no passin gana i l’estat vegi minvats els seus recursos?? vinga va!

– El finançament: Si la política internacional i espanyola ja fan badallar, la catalana és per caure en coma profund. L’agonitzant debat del estatut ja va provocar la major desafecció ciutadana de la política mai vista fins al moment amb un 60% d’abstenció al referèndum. Doncs si no n’haviem tingut prou, ara la nostre classe política ens torna a marejar amb un altre polèmica bizantina amb els mateixos ingredients filosòfics que un partit Barça – Madrid, però emb diners pel mitj, vaja, com una porra. Mira que seria interessant debatre sobre COM es gestionen els diners i de QUINS son els problemes reals de la ciutadania, independentment de QUINA ADMINISTRACIÓ és l’encarregada de fer-ho! Aíxxx!!

–Olimpiades a Xina: Ho sento, però em salto la secció d’esports tan al diari com al Telenoticies! Que tal van? Bé? La inuaguració xula? Les mascotes divertides? Han incoporporat el “tir al tibetà” com a esport a competició?

Espero que a Irlanda la cosa estigui més animada… sort que ja queda poc per a la fulminant i espectacular victòria de Barack Obama, que si no…

PD: La foto és titula “Hide” i és obra de Bianca Van Der Werf