FONAMENTALISME ISLÀMIC: Una reacció identitària a la Crisi de Sahel

Qualsevol persona que llegeixi els deliris islamòfobs que publica a diari el Mossad a La Vanguardia, sota el pseudònim de Pilar Rahola, podria arribar a la conclusió que el fonamentalisme islàmic està creixent a Africa Subsahariana com a conseqüència de la tolerància multicultural dels progressistes d’Occident. La realitat, com sempre, no té res a veure  amb aquests pàrvuls perjudicis, sinó amb  l’economia.

A Europa la crisi social i financera s’ha traduït en un auge dels nacionalismes, l’anti-europeisme o la xenofòbia, com a formes d’egoisme identitari i proteccionista davant la globalització dels mercats i de la cultura. Mentre la ultradreta europea culpa de tots els mals a l’Islam, a Sahel, la desesperació social ha dut a radicalitzar el seu odi a occident incrementant el seu fanatisme religiós. Les dues cares de la mateixa moneda.

Xifres sobre la dimensió de la Crisi a Sahel

– 18 milions de persones viuen en una crisi alimentaria, amb malnutrició o algun tipus de desnutrició.

– 350.000 persones resideixen en camps de refugiats a Mali, degut als constants enfrontaments bèl·lics.

– Un milió d’infants d’entre 5 mesos i 4 anys pateixen desnutrició severa, provocant hipertròfia del fetge, la retenció de líquids, un cos esquelètic i una inflamació estomacal per gasos . Més de 300.000 moren cada any per aquesta causa a Sahel.

– La tassa de mortalitat infantil es de 109 nens/1000 naixements a Mali i Níger, la més elevada del món després d’Afganistan; un 3.633% més alta que la d’Espanya.

– A Sahel hi circula el 40% del tràfic de drogues del món, així com les principals xarxes d’explotació i esclavisme a persones migrants.

Causes de la Crisi de Sahel

– Canvi Climàtic Des de 2010 el període de sequera a la franja de països que viuen al sud del Sàhara (conegut com “Hunger Gap” o “Època de la fam”) cada any comença abans i dura més; quan normalment s’iniciava al Maig, ara comença al Febrer, augmentant l’aridesa del terreny o la destrucció de les collites. S’està arribant a temperatures màximes mai vistes (47º a Txad o Níger, superant tot registre històric).

– Especulació amb el preu dels cereals: Des de l’inici de la crisi financera les Borses es dediquen a especular amb el preu del cereal, comprant collites senceres  i emmagatzemant gra en sitges gegantines per tal d’encarir-ne artificialment el preu i fer-se rics a costa de la fam.  El preu general dels cereals s’ha encarit un 140% en els darrers dos anys. Els fons inversió d’EE UU en aquests productes han passat de 2.000 milions el 2002 a 20.000 el 2008. Aquests cereals, a més, es destinen majoritàriament a la producció de biodièsel o per alimentar ramats al primer món.

– Agroimperialisme: El Banc Mundial ha posat en marxa una política  neoliberal, ideada per l’economista  Paul Collier, basada en el desallotjament forçós de milions de petits agricultors per tal d’afavorir la creació de grans explotacions agro-ramaderes en mans de multinacionals, amb l’ús de la enginyeria genètica mitjançant les llavors transgèniques. Per exemple, l’empresa “African Agricultural Land Fund” posseeix la major part de terres de Sahel i per poder formar-hi part cal una inversió inicial de mig milió d’euros.

– Privatització de l’aigua: En un clima desèrtic l’accés a aigua potable és una qüestió de vida o mort. Doncs bé, a Àfrica el Banc Mundial està finançant la construcció de grans preses d’aigua, desviant el curs dels rius, per tal de donar energia a indústries mineres, provocant l’assecament de milers de terrenys agrícoles. La presa de Kariba a Zimbaue va provocar el desplaçament de 57.000 petits agricultors, la de Cahora Bassa (Moçambic) 42.000, o més recentment les preses Gibe 3 a Etiòpia (finançada per la banca xinesa) o la del Gran Inga a Congo poden deixar a més d’un milió de persones sense aigua. El cost de cada una d’aquestes preses es d’uns 80.000 milions de dòlars.

CONCLUSIONS

Algú creia seriosament que aquesta terra podia suportar amb silenci i passivitat un grau tan extrem i elevat d’explotació econòmica? Que es quedarien asseguts veient com els seus fills moren de desnutrició aguda mentre les seves terres serveixen per que els multinacionals especulin amb el cereal? Doncs evidentment no! L’únic que s’ha aconseguit amb aquest neocolonialisme econòmic ha estat abonar el terreny per l’auge del fanatisme religiós, l’odi a occident i el terrorisme global.

Que Al-Quaeda del Magreb Islàmic representa un perill real? Si, clar. I a bones hores que se n’han adonat!Però una intervenció militar, destinada fonamentalment a protegir les industries franceses d’extracció d’urani a Níger (base de l’energia nuclear), en cas representa una solució definitiva a aquest polvorí. Mentre no s’ataqui a la base de la pobresa extrema i l’explotació massiva en aquest territori per part del capitalisme occidental, l’islamisme més radical creixerà sense aturador.

Al mateix temps que es destinen milions en armament per aquesta intervenció es retalla un 70% les subvencions a les ONG de cooperació internacional, que son les úniques que es preocupen per atenuar les conseqüències de la fam en aquests països. Tot plegat un desastre de proporcions colossals.

MICROCRÈDITS: El fracàs de la solució liberal a la pobresa.

L’any 2006 Muhammad Yunus va guanyar el Premi Nobel de la Pau gràcies a una proposta per acabar amb la pobresa al tercer món que, sorprenentment, estava inspirada en els principis del liberalisme més ferotge: ell va fundar una ONG bancària, el Banc Grameen, per tal de deixar petits préstecs de diners a treballadors cooperants, majoritàriament grups de 5 dones molt pobres que no tenien avals, per tal que aquestes desenvolupessin el seu propi negoci i, un cop obtinguessin beneficis poguessin retornar el crèdit amb interessos.

El banc es va fundar a Bangladesh després d’una gran fam l’any 1973; el 1983 va deixar d’estar regulat i subvencionat pel Govern, esdevenint una companyia privada, acceptant dipòsits financers i va començar a invertir en companyies elèctriques, telefòniques o tèxtils.

El 2006, quan se li va concedir el Premi Novel, les dades del banc no podien ser més espectaculars: el 98,85% dels crèdits eren retornats, tenia uns 7 milions de clients i movia uns 4.600 milions d’euros. Yunnus va arribar a afirmar que “algun dia els nostres aniran als museus a veure que era la pobresa”, al mateix temps que proposava un nou model d’empresari que busqués al mateix temps “els màxims beneficis i els millors nivells de benestar per a la societat”. Federico Jimenez Losantos es desfeia en elogis cap a ell.

A mi, a primera vista tot plegat ja em va fer mala espina: un banc ONG? màxims beneficis i benestar social alhora? crèdits per tothom i sense cap mena de control públic? Tot i així, com desitjo fervorosament la fi de la pobresa al món per sobre de totes les ideologies i dogmes, vaig donar un vot de confiança a aquest peculiar sistema econòmic, a veure que tal..

Doncs bé, resulta que arribats a 2010 la cosa ja no pinta tan bé, diversos reportatges apareguts a The Washintong Post, The New York Times i a la televisió sueca alerten que:

-La taxa d’interès dels microcrèdits ha augmentat en uns índex del 25%  fins a un 100%, la majoria de gent ha deixat de pagar, les institucions públiques han denunciat les pressions dels prestamistes i els diaris ho han relacionat els altíssims nivells de suïcidis entre els deutors

– El periodista suec Tom Heinemann denuncia nombroses operacions irregulars als comptes de Yunus, com la desviació de 74 milions d’euros a altres empreses d’assegurances de la seva propietat i que res tenen a veure amb les finalitats filantròpiques del Banc Grameen.

– El Financial Times situa als grans grups financers mundials al darrere dels microcrèdits, explicant també com s’impulsa des dels activistes socials la necessitat de tenir un crèdit a tota costa, per posteriorment establir  tota mena de pressions brutals per poder cobrar els interessos. El diari va arribar a comparar aquestes operacions econòmiques amb el règim nazi.

Podem afirmar. doncs, que no, que el liberalisme i la banca mai han tingut el més remot interès en acabar amb la pobresa, ans al contrari. Préstecs per obrir negocis al tercer món? D’acord però amb unes condicions: la banca ha de ser pública o sense cap ànim de lucre, les taxes d’interès han de ser molt baixes, la regulació requereix ser legal i transparent per part de l’administració estatal i els seus beneficis s’han de destinar íntegrament a millorar el mateix sistema o a crear benestar social.

Matem als solidaris? Cremem les ONG?

Aquests dies estic contemplant esparverat com, des dels mitjans de comunicació de la ultradreta independentista i espanyolera (quin dubte hi ha que son caps de la mateixa hidra?), en comptes de sumar-se a la joia i les celebracions per l’alliberament dels dos cooperants catalans segrestats a l’Àfrica s’han dedicat a esputar  la seva irredempta rancúnia contra tot allò que ensumi a ONG, progressisme o solidaritat.

Xavier Rius, director de l’immund pamflet ultranacionalista català E-Noticies, a part de les seves habituals  fel·lacions matutines als messies de la demagògia populista Anglada i Laporta , ha escrit una editorial on titlla les ONG  d’agències de viatges, insinua que tan sols anaven a divertir-se, els compara excursionistes perduts a la muntanya i fa una llista negre de membres del PSC implicats a Barcelona Acció Solidària, ja que en el fons d’això es tracta: de demonitzar al progressisme. Clar que si aquesta ONG en comptes d’anar a portar aliments i material de primera necessitat s’hagués dedicat a ballar sardanes, vexar dones islàmiques amb vel, i fer referèndums-farsa el senyor Rius hauria anat a rebre els segrestats vestida de cheer-leader i amb dos pompons!

Jo vaig estar amb 16 anys un més a Brasil treballant amb una campanya de solidaritat amb infants del carrer de les faveles de Brasilia i puc parlar de primera mà com aquell viatge va significar un punt i a part a la meva vida i, espero, a la d’aquells a qui vàrem ajudar posant la primera pedra per fer “nuclis de base” una espècie d’esplais-centres d’acollida per a nens que no tenien absolutament res. Peró sobretot el més important va ser la incansable campanya de conscienciació que vam fer a la tornada, fent desenes de xerrades als nostres instituts, o esplais, als diaris locals, a ràdios i televisions, intentant així difondre la vergonyosa situació de pobresa infantil extrema en que es trobava aquest país abans de l’arribada de Lula al poder. Haguéssim pogut fer tot això sense anar-hi en persona?

Als éssers amb una mentalitat neoliberal els costa molt d’acceptar que algú sigui capaç de treballar voluntàriament sense esperar rés més a canvi que la satisfacció d’un col·lectiu social. Això trenca els seus perversos i psicòtics esquemes dogmàtics segons el qual l’ésser humà és individualista i egoista per naturalesa i no busca res més enllà del seu propi plaer. Quina pena que els científics socials haguem documentat com quasi totes les societats pre-capitalistes anteriors al segle XIX tenien mecanismes econòmics de cooperació col·lectiva, oi?

I pel que fa a la caverna espanyolista, aquesta no es queda pas enrere: el Grupo de Estudios Estratégicos (GEES), vinculat a la FAES d’Aznar, ha regurgitat un seguit de bajanades a Libertad Digital segons la qual existeix un complot entre el PSOE i Al-Qaeda (com no!) i tenim un Govern sotmès i rendit al islamisme terrorista.

Clar! Ells haguessin preferit veure en directe la decapitació dels cooperants, celebrant amb una bona orgia putera que ja hi havien dos solidaris i catalans menys al món. O potser volien com a alternativa una acció militar digna del Mio Cid, plena de virilitat i testosterona, que tan mal resultat va donar a França?

En fi, sort han tingut Albert i Roque que ENCARA no manen els enemics de la Solidaritat!!