El noble art de Criticar.

La xarxa Global ha obert la Caixa de Pandora de la rancúnia i l’odi. Veritables exèrcits de Trolls esputen  i blasmen la seva esquírria pels racons, desfogant així la seva frustració personal per una vida  fracassada, alliberant  la seva insípida mediocritat  en forma de crítiques buides de tot contingut més enllà de l’atac i la desqualificació personal de l’adversari.

Una llàstima, doncs criticar és un veritable art, una noble virtut per la qual es requereixen amplis coneixements sobre el tema sobre el qual es fiscalitzen defectes i virtuts. Jo adoro criticar i em causa una profunda llàstima que aquest recurs dialèctic s’hagi desdibuixat, derivant en una simple col·lecció de pàrvules grolleries que no van més enllà de regurgitar convulsivament “esto és una mierda”.

Jo sempre llegeixo la crítica d’un film abans d’apropar-me a la cartellera, tot i que sovint el meu criteri no coincideixi amb les fílies i fòbies del col·lumnista (o blogger) de torn; però es evident que no disposo de tota la eternitat per deglutir sense pausa totes les produccions audiovisuals que es projecten a les pantalles d’arreu i s’agraeix que algú separi el gra de la palla. La crítica és absolutament necessària per tal que el consum de totes les arts estigui orientada envers la qualitat i les tendències estètiques.

Suposo, doncs,  que aquesta degeneració de la crítica és la merescuda conseqüència de la hiperrrealitat televisiva: aquest mon paral·lel que ha substituït la vida social on analfabetes mal operades competeixen en brams, renills i grunyits, com si d’una soll de truges posseïdes es tractés. Combats dialèctics sobre futileses esperpèntiques on s’erigeix vencedor qui alça més el to de veu i prostitueix millor els seus escrúpols.

Si una cosa he aprés en aquests anys de blogger és que intentar debatre amb aquesta mena d’infectes criatures, és una pèrdua de temps absolut. No val la pena rebaixar-se a xipollejar pels fangars de l’odi i la bilis, doncs la ignorància és sorda i no atén a raons. Molt millor atendre debats dialèctics i xocs de punts de vista dispars des de l’argumentació retòrica amb qui valgui la pena i a qui la crítica li serveixi per millorar com a persona.

A tot porc li arriba el seu Sant Martí

Estava buscant desesperadament un paper per tal de fer un tràmit burocràtic, remenant amb desesperació calaixos, armaris i racons, regirant fulls que feia decennis que no veien la llum, quan de sobte, va aparèixer.

Es tractava de la sentència del judici en el que vaig participar jo a l’edat dels 16 anys en qualitat d’afectat i víctima. Quatre skin heads neonazis em van apallissar fins a deixar-me inconscient, simplement pel fet de ser obertament homosexual. Òbviament els vaig portar davant els tribunals i es va organitzar una manifestació anti-feixista de suport (si, la meva militància ve de lluny!) amb l’ajuda d’organitzacions GLTB i  diversos partits d’esquerres locals, que van arribar a dur el tema al ple municipal.

Després de que fossin condemnats a ingressar en un centre correccional de menors (3 d’ells) o a un més de sou de multa (l’únic major d’edat) mai més en vaig saber res ni vaig tornar a tindre cap problema d’homofòbia a la meva ciutat. Aquestes hienes fugen corrents quan se’ls planta cara amb la llei a la ma. Ho vaig fer llavors i ho tornaria a fer, si s’escaigués, sense la menor dilació.

Doncs bé, la curiositat em devorava. Que se n’hauria fet d’ells? Haurien, potser, refet la seva vida de forma exemplar, formant una família? O per un casual haurien sortit de l’armari i muntat un club leather? O millor… serien regidors de PxC en algun remot poblet! Per tal de saciar la meva inquietud vaig teclejar els seus noms al buscador Google i…

… la única referència que em va aparèixer era una esquela, anunciant el funeral d’un ells en un tanatori de la ciutat , mort a l’edat de 27 anys, feia uns quants mesos.

El fill del Odi

En Mark tanca fort els punys, respira a fons i aguanta una atrevida llàgrima que pretén escapar d’aquell capirot. El seu pare li ha dit que els blancs no ploren, que això només ho fan els maricons, els hispans i els negres que darrerament han envaït el seu petit i tranquil poble de Luisiana.

Però tots els seus esforços son en va, no pot evitar sentir pànic al veure aquella immensa creu en flames rodejada de paios amb túniques i capirots decorats amb creus celtes, esvàstiques, el “KKK” i l’emblema de la Ordre, mentre el gran líder Raymon Foster, alies “Chuck”, recita a crits una enèrgica condemna al President Barack Obama que, segons ell, és l’Anticrist.

Amb tan sols 8 anys ja coneix l’odi pur, un sentiment injectat en dosis diàries a cada comentari, en cada mirada, en cada bufetada rebuda per jugar amb un company negre al carrer o per mostrar algun tipus debilitat en públic.

Avui, però, es un dia en que s’hauria de sentir molt orgullós. Tota la seva família ha acudit en ple per presenciar el ritual d’iniciació de la seva mare, la Cyntia, que  passarà a formar part del Klan, com el seu pare i el seu avi.

La Cyntia s’agenolla davant en Raymon, dona un tímid petó a la senyal de la Ordre dels Cavallers on es llegeix en lletres gòtiques “ARREPENTEIX-TE AMÈRICA” i, saltant-se el guió pautat, gira el seu cap enrere on, per un instant, creua la mirada amb la seu seu fill Mark.

Es això el que vol per ell? I si tota aquella parafernàlia de processons amb capes, capirots i creus en flames no és més que un circ de fanàtics i no la salvació del cristianisme? De sobte recorda totes les advertències de la seva família i antigues amistats, amb qui ha perdut el contacte des del dia que es va casar.

La Cyntia s’ aixeca i, davant la sorpresa de tothom corre per agafar al Mark i fugir cap al bosc, lluny d’aquella orgia de fanatisme delirant.

Però fa tard: una bala sortida del puny del Chuck tenyeix ssobtadament de roig el seu capirot, davant els aplaudiments fervorosos de tots els presents. Tots? No, un petit nano de 8 anys va deixar anar, per fi, la llàgrima que tant li havia costat guardar.

PD: Conte fictici però inspirat en una noticia real, la mort de Cynthia Lynch en mig d’un ritual del KKK el passat Novembre a Luisiana. Fotografies publicades al darrer número de la revista Life