Cinc Reflexions sobre Can Vies

Recordo el primer cop que vaig entrar a Can Vies, deuria tindre com 16 anys i a dins hi feien una exposició fotogràfica. En altres ocasions van ser festes de música petarda, xerrades i, sobretot, la imprescindible Festa Major Alternativa de Sants i el seu mític cercatasques. Després del desallotjament del CSO La Hamsa, era el darrer bastió al barri del mític moviment okupa dels anys 90’s i, sens dubte, un element simbòlic de resistència. Aquí algunes reflexions al respecte:

1.- Imagineu per un moment un bosc, sec, sense tallafocs, ple de matolls i ben xop de benzina; de sobte algú se la ocorre la meravellosa idea de llençar un misto encès. Oi que no cal ser gaire espavilat per saber que allí hi haurà un incendi? Doncs quelcom similar ocorre amb la crisi i la violència social.  Ja el mesolític, fa uns 12.000 anys, tenim documentades matances violentes arreu d’Europa i al nord d’Àfrica, relacionades amb la  crisi ecològica/demogràfica produïda per l’extinció dels grans animals plistocènics, com explico més detalladament a Patrimonicidi. La gent quan no té menjar es torna violenta i això ha passat sempre. Els anàlisis polítics i, sobretot els científics socials, han de superar la boba moralina de hippy cristià, esgarrifant-se per quatre flametes, per tal d’entendre les causes i factors socioeconòmics que provoquen aquesta situació: desnonaments, atur, retallades, plans urbanístics depredadors, una Govern municipal que ha oblidat les persones, prepotència i abusos policials…

2.- La violència no dona vots i es una estratègia electoral nefasta. A Gamonal, escenari de  recents disturbis molt similars, ha guanyat per primer cop les eleccions europees el PP quan normalment era un indret de vot socialista. Als comicis francesos del Juny de 1968, celebrats just després de les revoltes estudiantils del Maig del 68, la dreta de la Unió de Demòcrates per la República liderada pel general Charles De Gaulle va sortir enormement reforçada amb un 38% de vot, mentre socialistes i comunistes s’ensorraven perdent gairebé la meitat de diputats. De la mateixa forma que l’any 1968 el Partit Republicà va guanyar les eleccions presidencials nord-americanes amb Richard Nixon sota el lema “Llei i Ordre” per fer front a les movilitzacions dels drets civils i contra la guerra del Vietnam. Per tant, es força probable que CiU estigui tractant de recuperar espai polític mitjançant una imatge de ma dura.

3.- Les revoltes socials son el principal tret identitari de Barcelona. Ni modernisme, ni Olimpíades, ni punyetes. La Ciutat Comtal no es va guanyar el sobrenom de “Rosa de Foc” en concursos florals, precisament. Sense ni mirar bibliografia em venen al cap: Revoltes antisemites i progoms (1391), Motins de la Biga i la Busca  (1425-136), Corpus de Sang (1640), Bullangues anticlericals (1835), Revolta civil contra les polítiques lliurecanvistes d’Espartero (1842), Revolta de les Quintes (1870), Setmana Tràgica (1909), Vaga General de 1917, Vaga de la Canadenca (1919), Revolució Social Antifeixista (1936), Fets de Maig (1937), Caputxinada (1966), Mobilitzacions Antiglobalització contra el Banc Mundial (2001), assalt al Parlament per membres del 15M (2011). Per tant, que ningú em vingui ara fent-se el sorprès ni amb falòrnies etnicistes com “Els catalans som un poble alegre i pacífic” que no cola.

4.- La dreta nacionalista de CIU-ERC ha embogit. Núria Feliu plorant a RAC1, assegurant entre gemecs que estava aterrida de baixar al barri perqué uns okupes del Baix Llobregat havien trencat una jardinera i que son gent molt dolentota perqué a la Festa Major no la van ajudar a guarnir els carrers (podcast: Versió RAC1, 29/05/14, emès les 16h, a partir de minut 40); El dirigent de la sectorial d’immigració de CIU Àngel Colom parlant amb el neonazi Lluís Coromines (nº3 a la llista de PxC de l’Hospitalet  a les municipals de 2011) sobre com s’haurien d’expulsar del país els okupes que no fossin de raça blanca. L’economista d’extrema dreta neoliberal Xavier Sala i Martín i l’ex-Conseller d’ERC Joan Huguet assegurant que hi ha una conspiració per part dels serveis secrets del Ministeri del Interior per desestabilitzar el procés independentista i ocupar policialment Catalunya. Comentaristes del Diari Ara demanant la intervenció dels Cascos Blaus de la ONU. En el seu món il·lusori de les Tres Bessones i Puff el Drac Màgic, on no existeix la crisi ni cap conflicte social,  no entrava en el guió que de sobte esclatés una revolta en clau esquerra-dreta. Us deixo amb els deliris psicòtics en que ha degenerat tot plegat en el fòrum ultranacionalista Racó Català (una mena de Foro Coches per Boixos Nois):

5.- Tot i les simpaties que pugui tindre envers Can Vies, tampoc puc oblidar-me de reiterar un cop més les crítiques envers el Moviment Okupa en si, com ja vaig dir fa temps. Mentre que un col·lectiu similar com la PAH ha esdevingut un referent ineludible d’empoderament i transformació, rebent simpaties de tota la societat, els okupes segueixen generant un rebuig absolut en totes les enquestes que pregunten sobre el tema. El sectarisme ideològic, estètic i musical (amb dignes excepcions) els ha impedit teixir complicitats amb el moviment veïnal, sindical o polític, rebutjant transformar la societat per conformar-se a construir petites bombolles d’aparent alternativitat (tot i que es segueixen donant actituds de testosterona patriarcal, es funciona amb diners, s’utilitzen productes produïts en industries capitalistes…), això quan no es limiten, simplement, a ser espais on anar a consumir droga, veure kalimocho i escoltar punk.

CIU i la homosexualitat

Convergència i Unió ha jugat a la puta i la Ramoneta amb el col·lectiu homosexual segons bufa el vent.

Dintre de la federació trobem a persones obertament gais com Àngel Colom o l’alcalde de Figueres Santi Vila, que serà cap de llista per Girona a les Eleccions catalanes, la sortida del armari del qual ha estat presentada a bombo i plateret la setmana passada i fiins i tot compten amb un grup GLTB al seu interior, anomenat “Convergais” que, guiats per la seva Diva absoluta Núria Feliu, varen participar per primer cop a la història en una manifestació del orgull, concretament la convocada pels empresaris del sector. Els partits d’esquerres fa dècades que ho fan.

Però no tot és de color rosa a can CIU, ni molt menys! Tot i que sota el govern de Pujol es va aprovar una tímida llei de parelles de fet, la federació nacionalista sempre ha donat llibertat de vot als seus diputats a l’hora de pronunciar-se sobre qualsevol iniciativa legislativa que afectés als homosexuals de la forma que Unió SEMPRE vota en contra i CIU divideix el seu vot a parts iguals, destacant que tant Artur Mas com Oriol Pujol varen oposar-se a la adopció homoparental i no accepten el terme matrimoni per a cònjugues del mateix sexe.

També cal recordar als lectors d’aquest blog que amb Pujol a la Presidència va ser Conseller Miró i Ardèvol, un ultracristià radicalment homòfob, fundador de la Secta E-cristians i que Duran Lleida va acudir a un dels foscos rituals d’aquest a la campanya de les eleccions generals.

Es a dir, dipositar el vot per aquesta candidatura és posar els nostres principis en una ruleta russa d’incert resultat: tan pot ser que els hi doni per donar suport a la gratuïtat de les operacions de re-assignació sexual, com demana Carles Campuzano, o que prohibeixin fer campanyes turístiques destinades al públic gai, com ha passat recentment a Lloret de Mar.

Val a dir que, com a homosexual, estic content que la dreta poc a poc vagi abandonant els seus perjudicis, com ja ho va fer l’esquerra molt abans, de forma que tots els drets que hem assolit en aquest país, amb sang suor i llàgrimes, no estiguin sotmesos a la eventualitat d’un resultat electoral advers, sinó que siguin compartits per tota la societat independentment de la seva tendència política; de forma que lesbianes i gais puguem votar a qui ens roti sense una espasa de Damòcles sobre els nostres caps. Inclús a una opció tan repulsiva com CIU.

Us deixo amb un divertit gag que va fer Polònia al respecte!

MEME: Crea la portada d’un disc aleatoriament!

Doncs avui faig un meme molt original que m’he autoenviat desde “Siete vidas tiene el gato“, en el que bàsicament has de crear la portada d’un disc musical guiat exclusivament pels designis del atzar!

Instruccions del Meme

1.- Pel nom i el títol: visita  wikipedia en el teu idioma i clica tres cops a “Article al atzar“.

2.- Per la portada: ves a  flicker.com/photos i tria la quarta imatge de la primera fila. Un cop fet això dissenya-la amb un procesador d’imatge.

3.- Inventa una biografia i genera el setlist del disc (emprant també l'”Article al atzar” de wikipedia)

RESULTATS 

 

Nom del Grup: Edicte de Milà

Títol del àlbum: Model relacional de dades

Biografia: Els “Edicte de Milà” son la banda capdavantera de la nova onada de punk sardanista sorgida del hospital psiquiàtric de San Boi de Llobregat. Les seves infulències van des de Iron Maiden a Nuria Feliu, passant com no, per la polka polonesa i els remix bakalas d’Abert Pla. Amb el seu àlbum de debut “Model relacional de dades” pretenen arribar al nº1 de Los 40 Principales i ocupar la portada de revistes com “Superpop”, “Rolling Stone” “Lecturas” o “Caza y Pesca“; el seu públic preferent son els casals d’avis, les colles de castellers, els ionkis rehabilitats o les dones obeses i les seves cançons estan dedicades a temes tan aparentment inconexes alhora que apasionants com les batalles medievals, el ministre del interior, les llistes d’asteroides o l’autor dels Pastorets.

Setlist del disc:

– Bandera de Prats i Sansor
– Josep Maria Folch i Torres
– Txutxkis
– Batalla de Medigoría
– Llista d’asteroides
– Alfredo Perez Rubalcaba
– Copa de la Lliga Polonesa de Futbol

Autoenvieu-vos el meme si creieu que ho podeu fer igual o millor!

PD: Si Pau, sé que no és una gran meravella de disseny, però amb la puta fotu del gosset aquest no podia fer gaires miracles! Com a mínim no he emprat el rosa, el paint ni el Comic Sans, que ja és un pas, no?

Solucions imagnatives a la sequera

Que si el Roine, que si l’Ebre, que si el Segre… prou! Els nostres polítics realment tenen molt poca capacitat imaginativa! Afortunadament aquest blog sempre està al peu del canó, tot i que mai em facin cas… que hi farem!

A part de buidar totes les piscines privades i tancar el camps de golf dels pijos, aquestes son les meves propostes estrella de cara a solventar la carestia d’aigua a les terres catalanes sense cap necessitat de realitzar un transvassament:

Dutxes col·lectives

Es obvi que si en comptes de que cada escú fes servir uns 10 litres d’aigua diaris, poguessim instal·lar unes estructures comunes a cada plaça perqué amb una mateixa quantitat moltes persones poguessin fer-ne us, reduïriem ostentosament el consum hidric!

Com a suggerencia podeu veure que bé s’ho passa Tom Ford fent una pova pilot de la meva idea! No us venen ganes d’afegir-vos?
 

 Provocar a la Llei de Murphi

Segons els principis sagrats  de la mala sort, sempre plou quan estrenem un vestit nou o acabem de rentar el cotxe… així doncs perqué no tots els catalans i catalanes quedem en un dia i una hora per netejar el nostre vehicle i sortir a pasejar amb alguna prenda d’estrena? Segur que causem un veritable temporal!  

 

Festival de grups patétics als pantans catalans

Convocar diversos concerts i festivals a la vora dels embassaments més necessitats de pluja (Sau, Camarassa, Susqueda…) amb els canants més horribles i desafinats del món, tipu La Quinta Estación, Luis Miguel, Enrique Iglesias.

I si aquestes grans figures internacionals es neguen a fer-nos el favor, sempre podem recorrer als inaudibles cantautors nostrats (Marina Rossell, Nuria Feliu…) o al soporifer rock català (Gossos, Sopa de Cabra…) tot i que en aqust cas potser acabarem patint el risc d’inundacions i Tsunamis!

Canviar l’aigua per begudes alcòliques en tots els àpats.

A veure, es possible que els accidents de tràfic augmentessin un 10.000%, els comes etílics fossin més freqüents que el resfredat, que la gent faltés a la feina per ressaques brutals i que els pocs que assistissin al seu lloc de treball fossin incapaços de realitzar cap tasca amb un mínim de precisió… però hauriem disminuït el consum d’aigua potable o no? 

A la imatge podeu veure en quin estat lamentable va acabar el Pare Noél després de posar en pràctica els meus consells ecològics!

  

Algú té alguna altre idea?