Posts Tagged ‘nietzche’

h1

La Insuportable Lleugeresa del Procés.

Desembre 12, 2016

anc

En l’excel·lent llibre “La insuportable lleugeresa de l’ésser” (1989), el seu autor Milan Kundera ens fa una interessant reflexió en el primer capítol: Si la història es basa en el mite de l’etern retorn, com plantejava Nietzche, i estem condemnats a repetir eternament els mateixos actes i accions, com Sissif pujant una roca a la muntanya per deixar-la caure i tornar-la a buscar un cop i un altre, els nostres actes son una ombra banal i fútil, sense cap pes ni transcendència, doncs tindrem infinites oportunitats per esmenar els nostres errors. Si la Revolució Francesa o l’Holocaust es repetissin cada 5 anys, les gestes heroiques de Robespierre o les atrocitats de Hitler no haurien atret l’atenció de cap historiador. L’esser seria, doncs, lleuger al no tindre la càrrega de la responsabilitat per cap dels seus actes.

El millor exemple d’això és el Procés, la roda de hamster en el qual es troba girant absurdament la política catalana des de l’any 2012. Per tal de tindre a les seves bases permanentment acrítiques i sumisses alhora que mobilitzades i sobreexcitades, els partits nacionalistes s’han basat en la mentida de la imminència. Segons ells la independència ja la tenim a tocar, falta molt poc per arribar-hi, només una miqueta més i ja està. I porten 4 anys fent creure que en pocs mesos serem un estat independent i que, per tant, en aquest context tan excepcional els parits presumptament d’esquerres com ERC i CUP poden investir presidents de dretes i aprovar pressupostos amb retallades ja que, total, son els darrers de la Catalunya autonòmica.

darrers-pressupostos

Noticia del 05/11/2013

El Bucle del Procés segueix una roda previsible que es basa en la infinita repetició, amb lleugeres variacions, d’aquest esquema en un cicle ritual que sol trigar aproximadament uns 3 anys en completar-se i tornar a l’inici:

1.- Un President convergent demana que, canvi de fer un referèndum, li aprovin els pressupostos amb retallades, que seran els darrers de la Catalunya autonòmica.

2.- Es fan unes cimeres molt pomposes on s’acorda fer un Referèndum de mentideta no vinculant ni pactat, sense cap transcendència ni valor.

3.- Es fa el simulacre de pseudo-Refèndum de mentideta. El Govern d’Espanya, la justícia i la premsa de dretes espanyolista munten el seu previsible numeret (a ells també els encanta el Procés). Els partits nacionalistes diuen que ja han guanyat i que ja som independents.

4.- Com absolutament ningú reconeix el resultat del pseudo-Referendum, el President convergent convoca unes eleccions autonòmiques dient que en realitat son plebiscitaries, on només la seva candidatura representa el SI, fent xantatge a la resta de partits nacionalistes per tal que li donin suport i vagin a la seva llista.

5.- Es fan eleccions autonòmiques normals i corrents, on els partits nacionalistes diuen que el Referèndum es una pantalla passada i que qui ho plantegi es un botifler espanyolista, prometent ells faran una DUI al minut després de les eleccions.

6.- El candidat convergent guanya les eleccions i demana als partits d’esquerres nacionalistes que l’investeixin amb un full de ruta per tal de proclamar la DUI i la desconnexió total d’Espanya en pocs mesos.

7.- Un cop investit, el President fa alguna declaració parlamentaria o llei inconstitucional per dissimular una mica, omplir l’expedient i provocar alguna sentència adversa amb la qual dramatitzar victimisme sobreactuat. Poc després reconeix que no té prou suport per fer la DUI, que el que cal es fer es un Referèndum. Torna al punt 1.

Com els processistes viuen tancats dins una bombolla periodística on totes les noticies son bones i qualsevol ombra de dubte es sospitosa de traïció, tenen la sensació de que realment estan avançant en línia recte, quan es evident que no fan més que donar voltes concèntriques entorn al mateix punt. La culpa del seu fracàs,  òbviament, sempre es dels altres, ells son l’immaculat Poble Escollit, paradigma de totes les virtuts.

aerc

Notícia de Desembre de 2015

I que hi guanyen amb aquest pensament mil·lenarista on el Paradís sempre està apunt d’arribar en una data màgica en la qual mai passa absolutament res? Doncs es una mentida útil que permet que la dreta segueixi manant i retallant impunement ja que, total, només serà uns pocs mesos. Un pressupost més i cap a casa. Una investidura més i ja haurem arribat.

Cap partit nacionalista s’ha atrevit, fins ara, a donar un cop a la taula i trencar aquesta espiral. La CUP semblava que podria arribar a fer-ho durant els debats i assemblees entorn la investidura de Mas, però al final van acabar rendint-se i claudicant a la dreta, fent un anecdòtic canvi estètic i superficial en el nom del President, per un posar-ne un altre d’idèntica ideologia. I a seguir rodant en cercles!.

Però, com afirmava Kundera, en cada repetició la transcendència de cada acte perd importància. Tenim una inflació de dies històrics, on el seu valor tendeix a la baixa. Un exemple objectiu d’això el trobem a Google. Si mirem l’evolució de la frase “Independència de Catalunya” en els darrers 5 anys del buscador veiem com aquesta frase té cert impacte cada 11 de Setembre, però cada any sol recollir una atenció un xic menor que l’anterior, fins al punt que el darrer 11S de 2016 el pic d’interès pràcticament va desaparèixer.

google-trends-independencia-catalunya

Busques a Google per “Independència de Catalunya” entre 2011 i 2016 a tot el mon.

google-trends-independencia-catalunya3

ZOOM: Busques a Google per “Independència de Catalunya” entre agost de 2015 i desembre 2016 a tot el mon.

Ja a ningú li sorprenen les macromanifestacions de l’ANC, es un previsible un ritual cíclic com les processons de Setmana Santa; forma part del paisatge i  al cap de 2 o 3 dies tothom ho ha oblidat. Es com anar a veure els Pastorets, cada Nadal Lluquet i Rovelló troben el portal, acaba naixent Jesús i l’Arcàngel Gabriel derrota a Satanàs. Oh! De debò? No m’ho esperava!

La política catalana ha caigut en la lleugeresa absoluta on res té cap transcendència, més enllà del relat autocomplaent.  Quina importància té anar o no a una cimera si en tindrem infinites i ja en sabem el resultat? Que més dona anar a votar o no a un pseudo-Referendum si cada 3 o 4 anys en convocaran un de nou i el resultat no serà valid per ningú? A qui li importa si assistim a la manifestació del 11S si cada Setembre n’hi haurà una idèntica l’anterior? Perquè matar-nos a fer un programa electoral si mai s’arriba a aplicar ja que les legislatures duren 2 anys i estan completament monopolitzades sempre pel mateix tema?  Perquè dramatitzar amb cada sentencia antidemocràtica del Tribunal Constitucional si ja sabem que son l’esperada excusa perfecte que el Govern necessita per tal tornar, un cop més, a la casella de sortida?

Aquí no estem debatent en cap moment de forma seriosa sobre una eventual independència de Catalunya. El Procés no té absolutament res a veure amb cap República Catalana, per molt que afirmi el contrari. Com ja he explicat molts cops, es simplement una forma de vehicular el descontentament per la crisi contra l’esquerra internacionalsita i en suport incondicional a la dreta catalana. La traducció local del populisme identitari com a reacció visceral davant la crisi econòmica, la globalització, els fluxos migratoris, la postindustrialització i la desaparició de l’estat-nació que s’està donant arreu d’Occident i que en altres indrets es diu Trump, Le Pen o Brexit.

Karl Marx deia que la història es repeteix dos cops, un com a tragèdia i el segon com a farsa. El que no ens va explicar és en que es converteix la farsa quan aquesta es torna a representar de forma insistent un cop i un altre. Comèdia? Vodevil? Astracanada?

h1

Autoepístola:L’etern retorn i la lleugeresa del ésser.

Febrer 21, 2009

1509-bus-ateo-copia

Estimat Arqueòleg:

T’escric aquesta missiva per comunicar-te oficialment el que ja és un secret a veus: una trucada inesperada va posar punt i apart a la meva etapa d’aturat paràsit de la seguretat social, i sí, com no podia ser d’altre forma, un cop més torno a exercir de la única professió que em corre per les venes: l’arqueologia.

No ha estat fins al moment de tornar a trepitjar el jaciment que no m’he adonat de fins a quin punt trobava a faltar els meus estimats ossos prehistòrics! Dubto que mai arribi a sentir aquesta dependència emocional que voreja la drogoaddicció per cap noi…

I ha estat un veritable tornada als orígens: de nou un jaciment neolític, en una empresa nova però amb el mateix director que vaig tenir en la meva primera incursió en l’arqueologia professional. Però sé perfectament que aquest cop no parteixo se zero i que l’experiència acumulada em permet trepitjar amb més seguretat cada pam del jaciment. És com un etern retorn però no en cercle, sinó en espiral; torno a estar a la casella de sortida però ara ja em conec el camí per anar d’oca en oca i no caure als pous i presons!

En quant a la meva vida sexual ha augmentat en quantitat, vorejant la disbauxa irracional i fent de la necessitat virtut. Com estic rodejat de fervents monògams/es idealistes (vegeu l’enquesta de la dreta) que encara creuen amb prínceps blaus i esmorzars a Tiffanys, cada cop que explico algun detall de les meves esbojarrades aventures em deixen anar comentaris tan moralistes com un conte de Jorge Bucay per fer-me sentir culpable per no tenir escrúpols, ni criteri, al no barrejar sexe amb sentiments.

I possiblement tinguin tota la raò de món, però jo, cansat de fer-me il•lusions estúpides i frustrar-me constantment, he decidit sortir d’aquest altre etern retorn nietzchià de desenganys optant per la lleugeresa existencial: no donar més implicacions emocionals als actes físics, alliberant a la matèria d’emoció he arribat a la conclusió que cal viure el present sense més transcendència

Com deia Wilde l’experiència no té cap valor ètic, no és mes que el nom que donem als nostres errors, així que jo prefereixo desfer-me de la càrrega que suposa viure cada moment com si fos únic, doncs a la meva vida tot s’acaba repetint alguns cops com a drama i altres com una vulgar comedieta (si, en això també tenia raó Marx).

Així doncs des de la frívola ironia dels supervivents al holocaust de l’autoestima t’envio una efusiva abraçada i desitjo que tot et vagi molt bé!

h1

Per a que serveix la Filosofia?

Febrer 1, 2009

el-pensador-auguste-rodin

L’altre dia vaig llegir al blog d‘en Conjuntbuit que el Govern pensa eliminar la Filosofia del currículum educatiu. Aquest rumor no confirmat presenta un sospitós indici en el fet que Filosofia es la única matèria de secundaria de la que no s’han convocat places per a les oposicions d’enguany (PD: El Pep m’informa que finalment se n’han convocat 8, o sigui, cap!!).

Poc a poc sembla que els polítics encarregats de reglamentar l’administració educativa tendeixen a adoptar una visió utilitarista de l’escola: no formem persones, sinó peons, simples robots programats per ser ma d’obra per a les empreses. No seria estrany, doncs, que algun il·luminat pretengués ressuscitar la vella idea de Regan consistent en deixar que siguin les multinacionals les que decideixin el contingut curricular de les assignatures en funció de la seva demanda conjuntural en quan a formació dels treballadors.

I per que es necessària, o quan menys útil, la filosofia? Podríem viure perfectament feliços sense saber un borrall del mite de la caverna de Plató, el Leviatan de Hobbes, el materialisme dialèctic de Marx o l’etern retorn de Nietzche? Doncs es evident que si, ara bé… aquestes idees, potser algunes d’elles ja molt desfasades, son un cúmul de reflexions teòriques sobre els quals s’assenten les diferents formes de concebre la política, l’economia, la moral o la ciència actuals. Sense conèixer les eines i la fonamentació passada del coneixement, difícilment podrem crear-ne de nou o qüestionar l’actual.

I aquí anem al quid de la qüestió: volem que els alumnes siguin essers amb capacitat d’anàlisi, reflexió i crítica envers la realitat que els envolta?

I no es una qüestió baladí: resulta que quan una societat arracona la seva capacitat crítica abona el terreny per a l’aparició dels fonamentalismes dogmàtics, ideologies, tan se val si d’esquerres o dretes, que veuen el mon dividit en dues meitats (bons i dolents) que creuen que qualsevol acció està justificada per aniquilar aquells assenyalats com enemics. Persones incapaces de justificar les seves accions violentes amb un raonament lògic al darrere, ja que la seva capacitat reflexiva només té espai per una sol dogma inqüestionable.

No se suposa que la LOGSE pretenia canviar l’educació memorística i conceptual per una altre basada en els valors i la didàctica comprensiva? Doncs a que ve aquest enèsim intent d’arraconar les humanitats en funció de les necessitats del mercat? A que estem jugant?

h1

Homer Simpson, un gran filòsof

Agost 29, 2008
.
Sé que pot semblar surrealista però l’altre dia llegia a El País que a la Universitat de Berkley, California, s’imparteix un curs de Filosofia basada en la mítica sèrie de dibuixos dels Simpson!
.
I no és per menys, la veritat. Homer Simpson mereix estar entre els grans teòrics del pensament contemporàni i com a tal serà tractat en aquest post, on em dedicarè a comentar seriosament algunes de les seves mítiques frases.

-“Intentar alguna cosa és el primer pas cap al fracàs”
Aquí trobem l’exemple més radical imaginable de nihilisme en el que, al presuposar el resultat negatiu d’una tasca, ens recomana directament la seva no-realització. Una veritable oda al anti-treball, a la inacció i alhora una aferrissada defensa del pesimisme atropològic.
·Altres exemples per aquest concepte: “Fills, ho heu intentat amb totes les vostres forçes i heu fracassat: la lliçó és no intentar-ho mai!

.
– “Normalment no reso, però si estàs aquí, sisuplau salva’m, Superman!”
No s’em podria ocorrer una frase millor per definir l’ateísme a la societat postmoderna: Deu ha mort, ja que  el veritable opi que manté alienat al poble ja no es suministra a les esglesies, sinó al cine i als televisors.
·Altres exemples per aquest concepte: “Quan aprendré? Les respostes de la vida no estan en el fons d’una ampolla. Estan en el televisor!”
.
– “Si costa treball fer-ho, es que no mereix la pena”
Si els grans teòrics de l’economia política, Marx i Adam Smith, creien que el valor dels objectes era equivalent al treball que costava fer-los, aquesta frase és la inversió total de la idea que, curiosament, coincideix plenament amb  els plantejaments neolliberals segons els quals l’economia és igual a la optimització d’eforç i recursos, una visió de la producció enfocada exclusivament al consum individual. Vaja, com quan Spanair va decidir eliminar tècnics de vol per tal de reduïr costos…
.
– “A Billy Corgan, de The Smashing Pumpkins: Saps? Els meus fills pensen que ets fantàstic. I gràcies a la teva música depressiva han deixat de somiar amb un futur que no puc donar-los.”
Quina forma més fantàstica i simple d’explicar l’alienació marxista, no trobeu? I de nou ho tornem a lligar amb el postmodernisme i la cultura pop com a substitutiu de Deu.
.
“Sempre m’he preguntat si existiria Deu… i ara sé que si, soc Jo”
Una interessant apologia del individualisme existencialista, en la que es posa a si mateix com a centre del univers. Hi podriem plantejar reminiscències de Sarte? O potser del anarco-individualisme americà?
.
“La gent gran no necessita compañí­a. Necessiten ser aïllats i estudiats per a poder descobrir quins nutrients poden ser extrets per al nostre us personal.”
I vet aquí una frase que sembla escrita del puny i lletra de Nietzche: provocació gratuïta, una crítica a la moral d’esclaus i a la compassió judeo-cristiana cap a la gent gran.
h1

COMBAT FILOSÒFIC: Conjuntbuit vs Arqueòleg

Juny 6, 2008

Senyores i senyors passin i parin atenció al que estan a punt de llegir! Per primera vegada, sobre el ring d’aquest blog, es batran en un duel intel·lectual a mort dues veritables eminències mundials:
A la meva dreta “Conjuntbuit” (
blog aquí), un amic meu del esplai, estudiant de fliosofia i defensor acèrrim de Nietzche i del escepticisme postmodern!
I a la meva esquerra el ja sobradament conegut “Arqueòleg Glamurós” que defensarà amb ungles i dents la ciència, el progrés social i el materialisme històric!
Us convido a que excerciu de jutges objectius i proclameu al guanyador, o pel contrari fiqueu cullerada intervenint en la lluita !

                                           QUE COMENCI EL COMBAT!!

MARX VS NITZCHE

 

Arqueòleg Quan a les escoles americanes es posa en dubte a Darwin i es planeja com a possible alternativa el Creacionisme: això és anticientifisme, relativisme o escepticisme?

Conjuntbuit El creacionisme esta basat en la creença dogmàtica de que existeix un Dèu creador, omnipresent i perfecte que “està” més enllà de la física. Per tant no es pot considerar el pensament creacionista com a escèptic, ja que l’escepticisme està en contra del dogmatisme i, encara més, de la religió. La crítica que es fa a la teoria de Darwing des de la ciència mateixa, és l’anomenada “eslabón perdido”. Segons Darwing, les espècies evolucionen per esglaons i la matèria inanimada també. Aleshores durant la història la matèria inanimada va anant evolucionant i de cop i volta va passar a ser animada… Com van passar les pedres de ser pedres a ser microorganismes vius?

Conjuntbuit – Segons l’evolucionisme de Darwing, com van passar les pedres de ser pedres a ser microorganismes vius?

Arqueòleg – Charles Darwin no va estudiar el sorgiment de la vida, sinó la selecció natural de les espècies a partir de les teories demogràfiques de Malthus i l’observació de les tortugues a les ílles Galàpag. Ell en cap moment va defensar que l’evolució es fes a partir d’esglaons perduts! Al contrari!!! Era un ferm crític d’aquesta teoria tan idealista, alhora que falsa. No t’estaràs confonent amb Lamarck, o amb la teoria creacionista del “Diseny Intel·ligent”, por un casual?? 
El pas de la matèria orgànica  a la inorgànica es va produir a partir de la combinació d’àtoms de carboni amb hidrògen i oxigen, creant cadenes prismàtiques en forma d’anell que formen biomolècules (com els lípids, les proteïnes, els carbohidrats o els nucleòtids) que poden ralizar una combustió d’oxigen; de la combinació d’aquestes molècules es van originar les cèl·lules i d’aquestes els éssers vius. Com pots veure és un mer procés químic, producte del atzar, no de cap pla diví, ni de cap esgraó perdut.  

Arqueòleg – Series capaç de posar en dubte els principis de la medicina, com el lider teòric del escepticisme Focault, i deixar de pendre medicaments o precaucions contra enfermetats? (NOTA: Michael Focault va morir de SIDA després d’assegurar que tal enfermetat no existia i que tot era un complot contra els gais)

Conjuntbuit–  Michael Foucault no era escèptic, era Foucault… si va posar en dubte els principis de la medicina va ser que el seu pensament el va portar a això. No tinc el gust de conèixer Foucault, ja que no he pogut anar a cap classe sobre ell, l’únic que sé és que va ser dels primers en llegir Nietzsche des d’una òptica allunyada de la manipulació dels seus escrits per part del nazisme.Pel que fa a posar en dubte els principis de la medicina… Sext Empíric era un metge empirista i alhora escèptic. Gràcies a ell tenim els esbossos pirrònics, on s’explica tot el pensament del filòsof grec Pirrò d’Elis, que al cap i a la fi va ser el fundador d’aquesta corrent. No poso en dubte la medicina, encara que tampoc crec que sigui inamovible. A més, cal dir que a arribat un punt en aquesta ciència on el noble principi que la sustentava s’ha transformat en un fonament en pro del jugar a ser deus i l’horrible idea de que morir és dolent.

Conjuntbuit- Com pot ser que l’objectivitat sigui impossible en el periodisme o en altres professions i si en la ciència?

Arqueòleg – El periodisme, que jo sàpiga, no utilitza el mètode hipotètico-deductiu, ni l’experimentació, ni la dialèctica entre teoria i praxi a l’hora de redactar els seus titulars. El periodisme es troba condicionat per la opinió i la ideologia; hi pot haver quelcom més subjectiu? Llegeix alguna vegada un article científic, encara que sigui amb una pinça al nas, i després una notícia de El Mundo… qualsevol semblança pura coincidència! La ciència no utilitza ni la opinió ni la fé!

 Arqueòleg – En quin punt del sistema hipotètico deductiu s’empra la fé com a eina?

Conjuntbuit – El mètode hipotetico-deductiu basa la seva fe en el fet de que la conclusió que s’acaba extreient del mètode és objectivament certa fins que no sigui refutada. Com es pot afirmar que la ciéncia és objectiva? Això és una afirmació que em fa por, en tant que els cientifics són humans, també tenen cultura i aquesta afecta en les hipotesis que puguin fer. Si jo sóc ateu, un trekkie i cientific, intentará explicar l’inici de la vida a la terra des de l’impacte d’un meteorit amb microorganismes extraterrestres… si fos cristià, diria que sorgim d’una mena de sopa bacteriologica amb un alt component de fang.

Conjuntbuit – Si científicament l’amor es una reacció química que es produeix en els gens, l’homosexualitat esta en el ADN? Un neix homo o hetero o es fa?

Arqueòleg– L’amor no es produeix als gens: es un procés psicològic produït per una llarga llista de factors que son els que desencadenen reaccions químiques que EN CAP CAS es donen als gens, ja que aquests son cadenes de nucleòtids que s’encarreguen exclusivament de reproduir proteïnes per formar célules, no de generar setiments.  
En quant a si la genètica ens predisposa a ser hetero o homosexuals, la resposta es que segons els especialistes que han investigat en la matèria, com Simón Le Vay o Dean Hamer, creuen que els gens hi influèixen en una petita part, mentre que son les experiències viscudes a la infància-adolescència, l’entorn emocional i social, o la relació amb els pares, el que pot marcar de forma més detrminant la tendència sexual.  

Arqueòleg – Sabies que tots els plantejaments del escepticisme postmodern es basen en un error d’observació en la físisca subatòmica que afirma que les partícules inferiors al àtom no segueixn la física de Newton (per tant segons ells això demostraria que la part més petita de la materia no obeeix lleis racionals) i això s’ha demostart que és fals, ja que el que alterava les qualitats d’aquestes partícules era la llum amb que eren observades?

Conjuntbuit – La fisica subatomica esta mes a prop de la metafisica i la teologia que de la ciencia empírica. Com saben els atoms que s’han d’ajuntar per formar l’objecte roca? Que fa que els àtoms es mantinguin units? La resposta aristotelica seria que és una energia anomenada inteligencia pura, o sigui que l’anitga divinitat metafisica és ara una divinitat energetica introfisica.

Conjuntbuit – Com saben els àtoms que s’han d’ajuntar per formar l’objecte roca i que fa que es mantinguin units?

Arqueòleg– Els àtoms no “saben” per que no pensen! No son essers cognitius!!!!! Aquesta pregunta anava en serio o era per despistar???? Estic al·lucinant!!! Els àtoms es mantenen units única i exclusivament perquè s’atrauen les càrregues electromagnètiques dels electrons que es mouen en la òrbita de la seva darrera capa, tal com va descobrir Rutherford, gràcies a les lleis de Newton i les ecuacions de Maxwell. Tú a les classes de Ciències Naturals de primària… on eres? Diria que les teories d’Aristòtil sobre la matèria estan una miqueeeeta superades a les facultats de química ehh, pero no passa res! Potser és una conspiració mundial contra els aristotèlics!   

Arqueòleg– Que li diries a Mariano Rajoy i als directius de les multinacionals petroquímiques quan posen en dubte el canvi climàtic defensat a capa i espasa per tota la comunitat científica?

Conjuntbuit – Als politics del PP els diria que no es pot negar lo evident, es pot posar en dubte si realment aquests procés de canvi es nomes causa de l’esser humà, i si fos així, el remei que proposo es acabar amb tota la humanitat… la naturalesa muta el virus de la grip per poder acabar amb aquest tumor en que ens hem convertit i nosaltres proven escapar-nos sense gaire sort.

Conjuntbuit– Es possible crear una alternativa al capitalisme sense els principis d’aquest?

Arqueòleg– Si, clar! El veritablement complex seria crear una alternativa al capitalisme, basant-se en els principis capitalistes! Quina paradoxa de pregunta, no? En tot cas jo crec que en el moment històric en que estem vivint, des d’una perspectiva materialista i objectiva, el que resulta més urgent no és acabar amb el capitalisme, sinó impedir que aquest acabi d’aniquilar el que queda d’estat del benestar, deixem la revolució per quan es presentin les codicions objectives per dur-la a terme: una conciència general, uns valors socials, els mitjans per portar-la a bon port i unes cotradiccions brutals sorgides de les crisis del capital que la fàcin possible.

 Arqueòleg– Que opines de l’aplicació dels preceptes del postmodernisme a la macroeconomia, cosa que ha donat lloc a la darrera onada de neolliberalisme que ha posat en dubte el paper del treball dintre de la producció (com sempre havien defensat les diferents corrents de la economia política) i la necessitat de mantindre l’estat del benestar?

 Conjntbuit- L’estat del benestar és l’intent de fer callar el comunisme a dins del sistema capitalista. El problema d’aquest sistema és que quan la gent no aporta capital, ja que no treballa, l’estat es va fent cada cop més pobre. El treballar ja no dignifica, per tant l’alternativa al capitalisme no és el comunisme. Quines són les causes de la desmitificació del treball? L’antic artesà feia una cadira i veia la seva obra acabada i l’acceptava com a seva, ara un treballador del IKEA no veu el final de la seva obra… a part de que el treball cada cop es mes tecnificat, cosa que porta a aquella alienació de la que ens parlava Marx. Ara jo pregunto… el comunisme es possible en una societat plenament egoista i que enarbora la bandera de la propietat privada com a única cosa que el distingeix de la resta de la humanitat? 

 Conjuntbuit– El comunisme es possible en una societat plenament egoista i que enarbora la bandera de la propietat privada com a única cosa que el distingeix de la resta de la humanitat?

Arqueòleg– A veure! El comunisme basa el seu subjecte en la col·lectivitat, no en l’individu, però el marxisme, a diferència del que molts creuen, no vol aniquilar la propietat privada dels objectes personals que consumim o posseïm, sinó tan sols anhela que els factors de la producció (objecte de treball, mitjans de producció i força de treball) estiguin en mans de estat o d’una entitat comunitària que s’encarregui d’organitzar el treball i redistribuir el producte de forma igualitaria.
I quan parles de la resta de la humanitat a qui et refereixes?  A Cuba i als quatre indis que queden al Amazones? Perquè que jo sàpiga deuen ser els únics sers vius al planeta que no tenen un mode de producció capitalista. El terme globalització et suggereix quelcom?

 AND THE WINNER IS…