Posts Tagged ‘New Deal’

h1

Keynesianisme vs Decreixement

Abril 18, 2013

562054_574009129298799_497085432_n

Quina és la millor forma de sortir de l’atur endèmic que assola el Sud d’Europa: impulsant el consum o repartint el treball? Ha de créixer l’economia o hem arribat al topall que ens permet el medi i l’únic que podem fer és redistribuir la riquesa?  Aquest és el debat que hauria de tenir centrada a tota l’esquerra, en comptes d’estar pensant en xuminades barretinaires i insolidàries sobiranies.

Afortunadament a ICV, partit que sempre ha estat motor del pensament intel·lectual de l’esquerra a Catalunya, aquest cap de setmana tenim una Assemblea Nacional i, pel que s’ha vist al debat previ de les esmenes aquesta, i no cap altre, serà la discussió que centrarà el cap de setmana.

Anem a repassar les diferències entre ambdós marcs teòrics:

Keynesianisme: Teoria ideada per Jonh Maynard Keynes i aplicada amb èxit als EUA per sortir de la crisi dels anys 30’s mitjançant el pla conegut com a New Deal. A grans trets aquest marc econòmic creu que l’estat ha de impulsar l’economia i intervindre i regular els mercats; s’han de donar subvencions, ajudes i crear organismes públics que impulsin l’Estat del Benestar. Per combatre l’atur la New Deal va crear milers de llocs de treball, finançats amb Bons del Tresor, per tal de fer coses per la societat (construcció de preses hidroelèctriques, guardes forestals..) Es a dir: just el contrari  del que plantegen les polítiques d’austeritat neoliberal aplicades fins ara.

Part Positiva: Ja s’ha dut a terme i funciona. Al tenir treball la gent augmenta el consum i això regenera tota l’economia creant més feina i inversió; tots els governs d’Occident (inclús els de dretes i algunes dictadures) van aplicar aquestes receptes entre 1945 i els anys 80’s i no es van atrevir a tornar als models liberals de lliure mercat fins a l’arribada de Tatcher i Reagan. Al ser un model molt conegut resulta fàcil de vendre electoralment; de fet es la solució que tots els partits d’esquerres parlamentaris solen plantejar per sortir de la crisi.

Part Negativa: Es necessari que l’estat augmenti el seu deute públic, impensable per la Troika que és qui ens dona els diners; o bè fer una reforma fiscal molt profunda. Per altre banda ens trobem amb els límits físics del medi: fins a on pot seguir creixent el nostre consum? I en quins sectors podem generar un creixement tal com per donar feina a 5 milions de persones?

Decreixement: Aquesta idea popularitzada per Sergei Latouche, sorgeix d’un ecologisme radical que planteja que els recursos minerals i energètics estan arribant el seu esgotament i que el creixement embogit del primer mon està destruint la fauna i la flora. Per tant, en comptes d’impulsar el consumisme, per tal de solucionar la crisi el que hauria de fer l’Estat es repartir el treball i la riquesa que ja hi ha: reduint jornades i hores (aixi com els salaris), amb processos productius més locals i menys globals ,que requereixin de menys energia, i una fiscalitat progressiva que permetés  treure diners dels rics per complementar les rendes baixes i cobrir els benestar.

Part Positiva: No cal endeutar-se, és molt més barat que el keynesianisme i permetria crear milers de llocs de treball en poc temps (això si, de mitja jornada o menys i reduint-la als que la tenen completa). L’estat s’estalviaria molts diners per l’atur i molta gent tornaria al mercat laboral. Ens permetria reduir la nostre petjada de carboni al medi i tothom tindria molt més temps pel seu temps lliure i conciliar amb la família.

Part Negativa: Com redimonis convèncer a la gent que gasti menys i que potser no cal que tingui televisors de plasma i dos cotxes? O que s’acceptin reduccions de sou i de jornada per tal que tots puguem treballar? No serien els sindicats els primers a oposar-s’hi? A més no s’ha provat mai: com sabem que en realitat la praxi d’aquest model no acaba creant encara més crisi i atur, ja que al disminuir el consum disminuiria la producció?

Els documents de l’Assemblea Nacional d’ICV han volgut trobar un equilibri parlant de “Prosperitat Compartida“, que vindria a ser una síntesi entre les dues postures; però em temo que això haurà provocat esmenes pels dos cantons que haurem de resoldre aquest cap de setmana.

Si us interessa el debat us animo a seguir el blog del grup de Decreixement d’ICV

h1

Com es va solucionar la Crisi de 1929?

Setembre 7, 2011

El dia 11 de Juny de 2010 vaig publicar un article en aquest blog advertint de la retorçada mentida neoliberal que s’amagava darrere la Reforma Laboral de Zapatero, executada per ordre dels mercats i en contra del seu propi programa electoral, segons la qual abaratint acomiadament disminuiria l’atur.

Doncs bé, aquell més de Juny hi havien al nostre estat 3.982.368 persones sense feina i al passat agost 4.130.927. Aquella panacea als nostres mals no només no ha creat ocupació sinó que ha dinamitat 148.558 places en 14 mesos, es a dir ,884 persones al dia han estat expulsades del seu lloc de treball. I es que s’havia de ser ben burro per creure en que subvencionant l’atur augmentaria la feina! I el mateix podríem dir de les rebaixes d’impostos als rics o del dogma constitucional del “dèficit 0”.

Es veu que a ningú dels que talla el bacallà se li ha passat pel cap, ni per un instant, donar un cop d’ull a les solucions que es van emprendre entre 1929 i 1939 per solucionar la crisi provocada pel crak bursàtil de 1929. Estem condemnats a repetir la Història!

L’any 1929, quan esclata la crisi i l’atur es dispara al 25%, hi havia a la presidència dels EUA el republicà moderat Herbert Hoover que va optar per esperar a que la economia es recuperés per ella mateixa i va criticar als països que adoptaven mesures de protecció envers els aturats, fets que van agreujar enormement la crisi, dinamitant la seva carrera.

 El 1932, ja sota la presidència del demòcrata Roosevelt, es posa en pràctica allò que es va anomenar “New Deal”, un conjunt de mesures socialdemòcrates per impulsar l’economia des de l’estat. Bàsicament consistien en:

Mesures per incentivar el consum i la ocupació

– Promoure l’augment dels salaris i del poder adquisitiu. Sou mínim interprofessional. Disminució de les hores de treball i la jornada laboral. Augment els serveis públics i la protecció social, per tal que la població destini els seus recursos a augmentar el consum i no a cobrir despeses en educació o sanitat, creant així la Llei de la Seguretat Social.

-Fi del treball infantil, disminució de l’edat de jubilació i pensions públiques

– Impuls de grans projectes de creació pública d’ocupació per a joves aturats en infraestructures, com el Cos de Protecció Mediambiental,  finançat amb dèficit públic, mitjançant l’emissió de Bons del Tresor i regulat per una agència pública amb capacitat per contractar directament aturats en massa, sense cap intermediari privat. Es van construir 285 aeroports, 1 milió de km de carreteres, 77.000 ponts i 122.000 edificis públics .També en el camp de l’art o la literatura la New Deal crea 1.566 noves pintures, 17.744 escultures i 108.099 pintures.

Reforma del Sistema Bancari

 – Emergency Banking Act: Els bancs s’haurien de sotmetre a un estricte control de solvència per part del Departament del Tresor, o bé tancar les portes (milers de bancs ho van fer o bé es van fusionar entre ells). També es regula tot el mercat dels valors

Federal Deposit Insurance Corporation: Una assegurança pels dipòsits bancaris, per tal de prevenir crisis futures.

Fi del Patró Or: El dolar deixava d’estar lligat al or i tothom que tingués reserves d’or a casa seva estava obligat a canviar-lo per dòlars. D’aquesta forma el Govern podia enfortir o devaluar la moneda lliurement, segons convingués al mercat.

Mesures a Indústria i Agricultura

Llei d’Ajust Agrícola: Protecció dels agricultors respecte al mercat amb subvencions, un control sobre la producció, incentivant la reducció de terreny cultivat, re-negociant els deutes dels pagesos per tal d’augmentar el seu poder adquisitiu (Farm Credit Act).

National Industrial Recovery Act: Establia codis de competència lleial, sindicació obrera, convenis col·lectius, estabilitzar preus i salaris, crear “càrtels” d’empreses privades que invertien en obra pública. Aquestes mesures van ser aplaudides tant per sindicats com per la patronal, obrint un llarg període de pau social.

– Reconeixement dels drets dels consumidors, mitjançant associacions, en contra dels preus elevats i abusius, fixant una guia de preus aconsellats per l’administració.

L’any 1937, però, es produeix una nova recessió que molts historiadors d’esquerres consideren que és una conseqüència del boicot dels inversors capitalistes a la New Deal. L’economista britànic Keynes suggereix augmentar la despesa pública per incentivar de nou el mercat, descongelant fons econòmics reservats. Finalment l’economia va recuperar en 10 anys els seus nivells anteriors al crack, tot i que no va aconseguir la plena ocupació o els nivells de bonança dels anys 20 i es van crear 4 milions de llocs de treball .

Oi que tot sona molt lògic i coherent? Doncs bé aquesta és la única realitat empírica, contrastada i objectiva, que va servir per treure al món de la pitjor crisi de la seva Història. Ara, si voleu seguir creient les insídies i fal·làcies  neoliberals de l’Escola de Chicago,  segons els quals retallant dèficit i prestacions socials augmentarà el consum, doncs vosaltres mateixos…