“OPERACIÓ RAPA NUI”: Aliens, Arqueologia, Espiritisme i Banca Catalana

Gràcies a la col·laboració d’un fan d’aquest blog (Javier Palmero) he aconseguit reunir la documentació de la primera expedició catalana a la xilena Illa de Pasqua, realitzada l’any 1975. Una excursió delirant on la parapsicologia i les teories conspiranoiques van cobrar total protagonisme, barrejant l’arqueologia i l’antropologia amb el frikisme més aberrant.

L’any 1975 l’ufòleg i pseudoarqueòleg aficionat de Sant Fruitós de Bages Antonio Ribera (Creu de Sant Jordi de 1999) i fundador del “Centro de Estudios Interplantarios” dedicat a estudiar els contactes amb OVNIS i extraterrestres, va decidir muntar una expedició a la Illa de Pasqua per tal d’esbrinar l’origen dels misteriosos moais i de la civilització que hi habitava. El van acompanyar Pep Mascaró (Conseller Insular de Belles Arts i especialista en Talaiots), Antoni Pujador (espeleòleg i escalador), Noël Hermitte i Helgue Willems (submarinistes), Fernando Calderón (pintor) i la dona d’aquest Marly Kuerentz. Es van anomenar “Operación Rapa Nui”

Banca Catalana, creada i dirigida des de la Vicepresidencia per Jordi Pujol, va atorgar una quantiosa subvenció a fons perdut del departament de Relacions Públiques, així com també els va cedir un saló per fer l’acte de presentació pública a la premsa. L’Ajuntament de Barcelona (encara franquista) mitjançant el seu director de Relacions Públiques va entregar una reproducció d’una Venus Romana com a obsequi per l’alcalde de Pasqua. L’expedició tenia el permís d’intervenció del Ministeri d’Exteriors del Govern feixista d‘Augusto Pinochet, mitjançant el contacte entre Banca Catalana i el Banco del Estado de Chile.

Ribera, tenia una visió força particular del passat de la illa. Segons ell existia una “història oculta“, una veritat revelada que l’acadèmia es resistia a acceptar. En primer lloc es fa ressò d’una teoria de l’explorador alemany Thor Heyerdahl, segons la qual Rapa Nui podria ser la part visible d’un continent submergit, anomenat Mu, una espècie d’Atlàntis del Pacífic. Cita com a suposada prova unes estranyes columnes sota l’aigua que presumptament van ser filmades pel buc oceanogràfic Anton Brunn en front la costa de Perú.

L’expedició va realitzar 38 immersions subaquàtiques en 41 dies al voltant de tota la costa de la illa, sense descobrir el menor indici d’un continent amagat. Ni tan sols van poder localitzar un moai que havia caigut recentment d’un vaixell mentre es transportava cap a un museu. Aquest fracàs, però, no va desanimar a la companyia, que van passar a emprar noves estratègies.

En primer lloc van localitzar un moai amb una “perilla faraònica”. Per Ribera això demostraria com la illa va estar colonitzada pels antics egipcis; concretament pel Faraó Ptolomeu III, que va fer una expedició per mar els anys 278-277 aC. Altres suposades proves son que els moais representen a persones de raça caucàsica i no polinèsica i que, segons cròniques etnogràfiques, els indígenes tenien un crit de guerra que feia “orro, orro” que podria ser una invocació a Horus, així com un Rei anomenat Kokiri, que podria ser una deformació del nom Ossiris. També creu que existeix una maledicció màgica entre els espoliadors de tombes de Pasqua, ja que molts d’ells van morir al poc temps, com els que van descobrir la tomba de Tutankhamon. També compara, com no, les piràmides maies i egípcies

La línia de punts marca la suposada ruta de Ptolomeu III entre Egipte i Rapa Nui

Posteriorment es van dedicar a fer pràctiques d’espiritisme, per tal de contactar amb els difunts habitants de la regió. Per començar tenen percepcions extrasensorials (petjades, llums, noten mans que els toquen i una veu que diu “Soc amic”), ja que el campament es troba situat sobre un cementiri indígena. També realitzen gravacions de psicofonies on escolten “¿Quien habla?“, però la cinta es perd al gravar-hi a sobre una missa.

Dediquen més esforços es a demostrar la connexió de Rapa Nui amb els extraterrestres. Entrevisten a habitants de la illa que asseguren haver presenciat OVNIS, i fan un plànol, marcant on es produeixen aquests avistaments, un misteriós triangle, situat prop d’una cova amb grans alteracions magnètiques. Seguidament descobreixen un seguit de pretroglifs que, segons ells, es correspondrien a persones amb escafandre d’astronauta (vegeu imatge a l’esquerra), fet que demostraria que els extraterrestres tenen contactes des de fa segles amb Rapa Nui. També aporten com a prova que el Deu Make Make porta un casc a les representacions iconogràfiques.

Planols de Rapa Nui amb les zones d’avistament d’OVNIS i alteracions magnètiques assenyalades.

La expedició va acabar com el Rosari de l’Aurora, doncs la Universitat de Wyoming descobreix que aquells sonats estan fent cates arqueològiques dins un jaciment que ells estudien (buscaven una suposada Pedra Rosseta per desxifrar els petroglifs) i els denuncia davant el Govern de Xile per saqueig i espoli. L’executiu de Pinochet els retira al permís per entrar dins les coves funeràries, però després de molt insistir els catalans aconsegueixen que els deixin visitar un parell. L’equip de Ribera, que no té cap metodologia científica ni de registre, actua completament de forma improvisada i els seus membres s’acaben barallant entre ells i finalment tornen  a casa, on son aclamats per la premsa catalana, especialment per Sebastià d’Arbó qui els entrevista a la SER.

PD: M’informen que a Olot hi ha una escultura d’un moai que commemora aquesta expedició, doncs la capital garrotxina va aprofitar per agermanar-se amb Pasqua.

PPD: El passat 2012 es va fer un ritual indígena al moai d’Olot per tal d’invocar a l’esperit d’Antonio Ribera, un cop difunt, per tal que s’encarnes dins del monument. Podeu veure el vídeo aquí

DEESSES I BRUIXES: Transfons històric a “Las Brujas de Zugarramurdi”

Com aquest any per primer cop, des de 2006 (per raons laborals i familiars), no he pogut assistir al Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges, vaig compensar la meva nostàlgia amb el darrer film d’Alex de la Iglèsia “Las Brujas de Zugarramurdi“, molt entretingut tot i que el final no està a l’alçada de la trama i les excel·lents interpretacions dels actors i, sobretot, de les actius.

Més que una crítica cinèfila m’agradaria aportar un anàlisi del transfons històric en el que es basa el film: la continuïtat entre el culte pagà a la Deessa Mare i la bruixeria dels segles XV-XVII que no es una idea gens innovadora ni descabellada, com podria semblar a primera vista. Tals sols assenyalar una patinada: els dòlmens no son llocs de reunió, ni tenen res a veure amb la bruixeria; son estructures d’enterrament col·lectiu emprades durant el neolític final-calcolític (IV-III mil·lenni ANE)

La Caça de Bruixes als s.XV-XVII

Efectivament a la localitat navarresa de Zugarramurdi (molt propera a la frontera francesa) es molt coneguda per que el 1610 el Tribunal de la Inquisició de Logroño hi va fer el major “auto de fé” contra la bruixeria de la història d’Espanya: 53 dones van ser acusades de bruixes i 12 van ser condemnades a morir a la foguera (5 d’elles ja estaven mortes i es va cremar una imatge seva).

Aquest episodi es troba enarcat dins un fenomen global: entre els segles XV i XVII més de 500.000 persones son assassinades a Europa i nord-amèrica acusades sobretot per la Inquisició catòlica (entre altres fanàtics protestants) de practicar la bruixeria. Aquestes dones eren torturades amb fuets, punxons, agulles, oli bullent, torxes i violacions per tal que confessessin el seu culte al diable i, quan finalment ho feien, eren cremades vives en una foguera pública. En aquest mateix moment també es persegueixen homosexuals així com els cultes jueus i musulmans.

L’antropòleg i materialista cultural Marvin Harris planteja a la seva obra “Vacas, cerdos, guerra y brujas” que aquesta persecució està dirigida per les classes més poderoses de la societat per tal de dividir als treballadors, buscant falsos culpables en els estaments més dèbils de la societat (igual que ara amb la xenofòbia), aturant revoltes pageses contra nobles i clergues, evitant el sorgiment de messianismes sectaris cristians que qüestionaven la propietat privada, com l’anabaptisme revolucionari de Thomas Müntzer.

Per altre banda Silvia Federicci planteja en “El Caliban y la Bruja” que la persecució de la bruixeria es produeix dins un procés de privatització de la terra per part de la burgesia (Si, pero… A Espanya no es desamortitzen terres comunals fins al s.XIX quan ja no existia la caça de bruixes. L’acumulació pre-capitalista aquí es produeix en el comerç transatlàntic) així com en un procés d’origen del patriarcat per controlar la reproducció femenina i augmentar la ma d’obra (Cert, però no es cap novetat: aquest procés s’origina al mesolític, 11.000 anys abans, simplement s’intensifica).

El Culte a la Deesa Mare i el diable

Pràcticament des de l’arribada dels primers Homo Sapiens a Europa tenim documentat un culte a unes estatuetes femenines anomenades “Venus Paleolítiques”, des dels Pirineus fins a Sibèria, entre el 30.000 i el 10.000 ANE. Sempre tenen característiques sexuals molt desenvolupades i s’enterren al voltant de els cabanes o al costat dels fogars, com amulets protectors. Algunes arqueòlogues feministes hi veuen un culte a la fertilitat o una Deesa Mare en un temps anterior al patriarcat i la divisió sexual del treball.

Aquest culte perd importància durant el mesolític (quan s’inicia el control sobre la sexualitat femenina per tal de regular la demografia) però mai s’extingeix del tot. A Çatal Huyuk (neolític inicial) tornem a trobar aquesta figura i en els primers estats comparteix espai amb divinitats masculines dins el panteó de totes les religions politeistes, amb diferents noms: Innana-Isthar (Mesopotàmia), Aditi (hunduisme), Cibeles (frigis), Potnia Theron (Creta), Hera, Afrodita i Artemisa (Grècia), Venus (Roma) Umai (Sibèria), Anann (Celtes), Nethus (germànics), Freyja (nòrdics),  Mari (vascons), Coatlicue (Asteques) o Atabey (Carib).

També els jueus tenien una deessa femenina: Asera o Astoret, mare de tots els deus, versió hebrea de la deessa mesopotàmica Isthar. Aquest culte es eradicat durant la reforma religiosa de Josies de Judà, realitzada el s.VI ANE on prohibeix el culte a Asera,  i en destrueix els seus altars (també els del deu fill Baal). A partir d’aquell moment Astaret esdevé el diable Astaroth i Baal Belcebú, convertint així el culte a la Deessa Mare en quelcom diabòlic i satànic.

De fet els sumeris ja tenien molt abans un mite força semblant: La deessa mare Innana (Ishtar), en la creació del món, baixa a l’infern per destruir a la deessa de la mort, Ereshkigal la seva germana gran, mentre que el seu marit (el deu Dumuzi) durant la seva absència, li rebata el tron i esdevé Deu suprem. Innana torna de l’infern amb un exercit de diables per venjar-se d’ell com bé explica Mircea Eliade al llibre “Historia de las creencias y las ideas religiosas“.

El diable en la mitologia cristiana sempre es presenta com un ser amb característiques andrògines o femenines, com podem veure en aquesta representació del “Codex de Gigas” del s.XIII fet pel monjo benedictí de Txèquia Hernan el Reclús  La idea que les bruixes modernes practiquen un culte a la Deessa Mare (disfressada de diable) es recollida pel folklorista nord-americà Charles Godfrey Leland el 1897 en el llibre “Aradia, el evangelio de las Brujas” segons el qual les bruixes rurals italianes del s.XIX retien encara culta a la deessa Diana, a la seva filla Aradia i al seu fill Lucifer. I de fet, aquesta és la idea principal de la Wicca o neo-bruixeria contemporània, part fonamental de la cultura new age.

No estic dient que les bruixes del s.XV-XVII realment practiquessin aquest culte ni que hi hagi una continuïtat real des de les Venus Paleolítiques a la Wicca. El més probable es que les bruixes acabessin confessant un culte al diable per posar fi a les tortures. El que si es cert es que la religió jueva recull el mite sumeri de la diabolització de la Deessa Mare, dins d’un procés de construcció simbòlica dels mites heteropatriarcals (com el de la Eva pecadora o el de Sodoma), fet que es generalitza arreu d’occident a l’edat mitja a partir de l’adopció del cristianisme, tot i que el patriarcat en si es molt anterior.

La Pseudo-Arqueologia Alienígena envaeix la TDT

“La finalitat de la ciència no es obrir una porta al saber sense límits,
sinó posar una barrera a l’error sense límits.” B. Bretch

Un bon dia fent zapping per la TDT vaig tenir la desgràcia i l’horror d’anar a parar al Canal Xplora, propietat de la Sexta-Antena 3, on emetien en prime-time la sèrie de documentals titulada “Generació Alien“. El despropòsit d’aquesta falòrnia es tractar de demostrar que darrere de tots jaciments prehistòrics i de l’antiguitat s’hi troba la ma dels extraterrestres i una conspiració mundial està amagant aquesta realitat.

Aporten proves empíriques? Que va! Això és molt avorrit per l’audiència! Imatges de brumes, musica inquietant, il·luminació tèrbola i ja hem creat un ambient de misteri. Bé, tot i que d’intriga no gaire, tots els episodis acaben igual: els alienígenes estan al darrere. Es com si a les novel·les d’Aghata Cristie l’assassí fos sempre el mateix personatge.

En realitat no es tracta de cap idea nova, sinó de l’enèsim refregit de les teories new age popularitzades a finals dels anys 70-80’s pel prolífic escriptor suïs Erich von Däniken. Tot i no tindre cap estudi (als 19 anys va abandonar l’escola i va ingressar a la presó per robatori) i haver estat condemnat per frau i malversació de fons en múltiples ocasions, Von Daniken ha venut més de 63 milions de llibres. En les seves obres bàsicament hi regurgita convulsivament la mateixa idea fixe: el fet que les cultures de l’antiguitat tinguessin cultes, representacions i llegendes de Deus, demostra que van tenir contactes amb Ovnis i aliens.

Fins i tot el  2003 va dissenyar aterridor un parc temàtic a Interlaken, Suïssa (abans anomenat Mistery Park, ara Jungfrau Park ), amb vuit pavellons on es barregen les línies de Nazca, les piràmides de Giza, Stonehenge, els Maies amb abduccions marcianes. Va ser qualificat de “Txernobil Cultural” per científics del país helvètic.

El transfons ideològic d’aquest terrorisme es basa en un el creacionisme, en una versió més moderna substituït a Deu per aliens, però rebutjant l’evolucionisme i la ciència, igual que fan els museus de les sectes evangèliques més fanàtiques.  Així com un fort racisme i menyspreu envers les cultures del passat, especialment les no-europees: mai es nega que els romans fessin el Coliseu o els grecs el Partenó, doncs això seria subvertir les bases de la superioritat occidental; en canvi afirmen que els egipcis (africans) eren incapaços de aixecar una piràmide per si mateixos o els aborígens de Rapa Nui (sud-americans) no podien haver esculpit els moais sense l’ajuda de naus espacials.

I dic jo: Si una civilització avançada creua l’espai, en comptes d’ensenyar-nos a fer tòtems o dòlmens ja ens podria mostrar la tecnologia intergalàctica no? Quin sentit té navegar per les galàxies, vindre a la terra, fer un moai i tornar al teu planeta? Com es que en els jaciments arqueològics mai hem trobat la menor evidència material de criatures vingudes d’altres constel·lacions, ni de cap objecte fabricat amb materials no terrícoles? O per què ja no ens visiten? Ara que ja sabem fer piràmides sense la necessitat de platerets voladors ja no som tendència?

Com podem lluitar els arqueòlegs científics contra aquesta invasió de magufades en els mitjans de comunicació si els documentals científics brillen per la seva escassedat i la gran majoria de gent no visita museus o jaciments? Per desgràcia es una guerra que tenim perduda! Les masses prefereixen el sensacionalisme dels enganys i les estafes de l’ocultisme para-normal a la freda realitat material, la bruixeria homeopàtica i el xamanisme osteòpata a la medicina biològica i l’obscurantisme medieval a la raó il·lustrada. Estem tornant al segle XIII?