20 anys de Nevermind

El proper divendres es compliran 20 anys de la publicació de Nevermind, el segon treball de Nirvana,  un àlbum que va canviar per sempre més el transcurs de la Història de la Música en general, i dels meus gustos en particular. Aquí el meu petit homenatge.

“I feel stupid and contagious
Here we are now entertain us”

Jo era un noiet de 12 anys, passant per un complexe procés d’autoacceptació, amb pocs amics i molts macarres disposats a fer-me la vida impossible. Recordo que estava dinant tan feliçment a la casa del meu poble, arran de les vacances de Setmana Santa, quan les noticies de TV3 van anunciar sobtadament la mort d’un tal Kurt Cobain. No tenia ni idea de qui cony era aquell paio, doncs la veritat és que no estava gens ficat en música, però aquella bellesa tan tràgica em va deixar compungit; no comprenia com algú tan jove i atractiu es podia suïcidar.

L’impacte d’aquella mort no va deixar de donar-me voltes pel cap, i quan vaig veure el vídeo de “Smells like teen spirit” per l‘Sputnik (un inoblidable programa musical) va arribar a obsessionar-me. Tenia aquell clip gravat en una cinta de VHS i el repetia tàntricament over and over again! Jo que fins aleshores tan sols escoltava alguna cutrada nyonyipop en català…

Finalment vaig fer-me amb una còpia de casset de “Nevermind” i ja res va ser igual. Aquell disc va obrir un univers sencer per mi, em sentia total i absolutament identificat amb les lletres i els sentiments que supuraven d’aquell mític àlbum: marginació, frustració, incomprensió,  depressió, nihilisme, soledat, auto-destrucció… ara començava a comprendre els motius de Cobain per posar fi a la seva existència.

Recordo plorar amb “Something in the way“, saltar a les discoteques alternatives de Marina a ritme de “Lithium“, cantar “Come as you are” a classe de l’institut…. Tants records en un sòl CD!

Nirvana era una desconeguda banda de grunge d’Aberdeen, un poblet de mala mort a prop de l’avorridíssima Seattle que gràcies a una col·lecció irrepetible de hits, ven 9.000.000 d’àlbums de cop, obrint al camí a desenes d’altres grups marginals  i undergraund per fer el salt a la gran indústria, com Alice in Chains, Pearl Jam, Soundgarden, Hole o Bush, entre molts d’altres.

Durant un breu període va ser  del tot normal  i habitual escoltar punk, rock i pop independent i alternatiu a los 40 principales i semblava que era possible fer música de qualitat i ser un supervendes. Desgraciadament fou tan sols un mirtatge

I és que “Nevermind” va ser un manifest generacional que va connectar amb milions de joves que no es sentien identificats amb les superestrelles dels anys 80’s ni amb el barroquisme excessiu del Pop i el Heavie; adolescents que havien viscut la caiguda de les ideologies, deixant un buit al seu lloc, sense horitzons ni esperances, més enllà d’un tret al cap. Sort en vam tindre de que Nirvana ens permetés connectar entre nosaltres, o potser molts hauríem acabat com Kurt.