Posts Tagged ‘neu’

h1

Qui és el culpable de la nevada??

Març 11, 2010

Mai he acabat d’entendre aquesta fal·lera, tan típica del català emprenyat, de buscar un polític a qui culpar des desastres naturals, un cap de turc mediàtic a qui cremar a la foguera per tal de catalitzar la nostre frustració impotent contra la totpoderosa natura, fent així una catarsi col·lectiva.

Si, tots sabem ja que aquesta setmana ha nevat: es tracta d’un fenomen meteorològic consistent en la precipitació de petits cristalls de gel, agrupats en formes geomètriques anomenades volves, que es ve repetint de forma cíclica sobre Catalunya des de molt abans de que els primers homínids hi posessin el peu, allà pel Paleolític Inferior.

I seguirà nevant independentment de qui guanyi les eleccions al Parlament aquest any; però precisament per la proximitat dels comicis catalans la premsa convergent i pepera s’ha llençat amb la seva habitual visceralitat sobre el Govern d’Esquerres que Il·lumina el Progrés i la Modernitat (des d’ara GEIPM), especialment sobre el seu punt més dèbil: un conseller de l’únic partit no contaminat per la corrupció municipal, l’únic que es va oposar a les subvencions a les escoles del Opus, el que defensa en solitari els drets humans universals per als immigrants i els impostos de successions als rics. La darrera resistència al retorn de la burgesia nacionalista al poder en tota la seva esplendor.

Així doncs  intentaré desmuntar les tergiversacions llençades sobre el GEIPM per la premsa conservadora:

1.- El Conseller d’Interior estava en una reunió a Mallorca, avisat de la nevada

Òbviament! Ara resultarà que per 10cm de neu els nostres representants democràtics han de suspendre tota la seva agenda política? I que hauria solucionat la seva presència? Esperaven, potser, que el Conseller es posés a treure neu amb una pala? El nº2 de la conselleria, Joan Boada, va estar informant en directe als mitjans des de les 12:00h.

2.- Les carreteres col·lapsades i els trens fora de servei, amb multitud de gent aïllada

Per un cop que neva cada 30 anys no pretendreu que la Generalitat llenci tot el seu pressupost en màquines llevaneus i en centenars de funcionaris que treballarien un cop a la vida no? Jo crec que en surt més bé de preu un dia de col·lapse per cada tres dècades! Si el GEIPM havia d’haver fet cas a les previsions, els ciutadans també i no haver sortit de casa.

3.- Tres dies després de la nevada encara segueixen molts municipis de Girona sense electricitat.

És el que té privatitzar les companyies elèctriques! Aquí el GEIPM no hi pinta res! Com a molt pot amenaçar en multar a ENDESA, però amb la llei a la ma es possible que la empresa s’aculli a un article segons el qual davant una tragèdia de força major no hagi de pagar res. ENDESA es va començar a privatitzar tímidament l’any 1988, amb un 25% de capital, però va ser durant els primers anys del Govern Aznar, amb el suport de CIU, quan es va dur a terme la seva venta total al mercat lliure. Demaneu-lis explicacions a ells!

4.- Quan l’esquerra estava a la oposició també va criticar durament al Govern de CIU per la nevada de 2001, amb una situació força semblant.

En un sistema democràtic el dret i obligació de tot partit polític opositor és controlar i criticar al Govern, el problema es que quan canvien els torns et pots enganxar els dits amb els hemeroteques, ja ho sabem. Clar que quan partits, com ICV o IU, no tenen cap grup mediàtic que els doni suport, la batalla resulta un xic desigual.

5.- Els polítics cobren molt per solucionar aquest tipus d’incidències

Sou d’un Conseller de la Generalitat = 111.526 euros. Sou del president d‘ENDESA = 3,100.000 euros (27,7 vegades més).

Si ara m’acusareu de ser un sectari partidista, ho sé! Abants que ho feu simplement deixeu-me recordar, en la meva hemeroteca particular, que també he criticat durament a ICV i la Conselleria d’Interior quan REALMENT han estat culpables de quelcom mal gestionat.

Tan sols m’he vist en la obligació de trencar una llança pel GEIPM, ara que l’imparable avanç de la dreta folklòrica ha fet desistir a qualsevol altre veu crítica a posar un contrapunt davant aquest despreci generalitzat a l’esquerra i a la democràcia en general.

Si voleu donar les culpes de tot a la política, per mi perfecte! Socialitzem tota la economia i creem un estat paternalista que ens porti un paraigües a la sortida de la feina quan caiguin quatre gotes. Ara bé, això no es compatible amb l’ultraliberalisme que prediquen, precisament, els que culpabilitzen a la democràcia de les catàstofes de la natura o el mercat lliure.

PD: Com a reflexió retòrica final… heu pensat quans independentistes van poder dormir a casa seva gràcies als tancs del exercit espanyol? Tan de bó els militars tan sols servissin per aixó! 

h1

Un record hivernal *by Toni, ex-arqueòleg*

Novembre 7, 2009

Després de la celebració i la xerinola que l’acompanya, que millor que un relat intimista per combatre l’arribada del fred amb sofà i manta? Aquí us deixo amb aquesta preciosa reflexió existencialista de Toni en el que es ja el seu segon cameo en aquest blog i no serà pas el darrer

2856853-md

Estoy tumbado en la cama, después de un día de nieve que me deja un sabor extraño (quizás sea el gusto de la nieve que tan poco he probado), parando el tiempo para analizar tranquilamente el devenir de la vida. El lugar es idílico para hacer este menester, necesario para asumir los cambios y hacer balance de la situación actual.

Me encuentro viviendo en una casa aislada en un valle que serpentea entre dos serranías de tonos marrones y grises a unos ocho kilómetros de Cuenca (ciudad colgadamente bella en su antigüedad y caótica en su contemporaneidad). El cielo es transparente de día para poder conocer todas las dulces formas de las nubes de algodón o de las amargas tormentas; y de noche se convierte en un lugar donde poder infiltrar a la luna en tu casa y llevarla como amante a tu cama. Cerca de la casa hay un pequeño río que fluye bordeado de árboles que esperan a la primavera para sacarse el traje de luto, que actualmente maquillan los copos de nieve… esos extraños seres con el alma congelada que han aparecido de una nada formada de nubes grisáceas que olían a tormenta.

Es en este paraje donde estoy viviendo nuevas experiencias con gente que ya no es tan desconocida. Son personas que comparten ahora mi camino pero que desaparecerán un día u otro, como lo hace el transcurso de la vida.

Y aunque la situación actual nunca se haya dado a conocer en mi pasado, a mi mente vienen recuerdos de otros lugares que ya no existen, pero que se vuelven paralelos al actual gracias a las buenas sensaciones que me producen… una casa perdida en un bosque de eternos verdes, una noche donde poder ver las arrugas a las estrellas, un lago donde poder leer e inventar nuevos cuentos prohibidos, una montaña donde las runas ibéricas son traducidas por palabras de luz que todavía ondean en el viento, una cala blanca tapada por la capa de una paz sellada con besos con sabor a mar…

Hoy, después de toda una infancia y todos esos recuerdos, los copos de nieve han volado apaciguadamente hacia mis manos para sentir el frío cálido de sus entrañas, como si la nieve me hubiera estado esperando y quisiera hacerme disfrutar lentamente de un nuevo placer que nunca me habían explicado. Pero ella, como todo lo que forma nuestra condición humana, desaparecerá con los traidores rayos del sol en una muerte cálida, fundiéndose y convirtiéndose en agua, el inicio y el final de todo lo que somos.

Y sí… Sé que se irá, que dejará de tocar mi piel para irse a otro sitio, para cruzarse en otro camino y hacer gozar y disfrutar a otros, pero eso nunca quitará ni el buen recuerdo ni las vivencias compartidas. Y aunque parezca irremplazable (quizás lo sea), se volverá a presentar con otros copos, con otra fuerza, con otra experiencia para grabar en el libro de la vida, volviendo así a sentir nuevas sensaciones o quizás las mismas pero con otras formas o palabras… y volveré ha aceptar que se vaya… ya que el no hacerlo sería ir en contra de la voluntad de la naturaleza, provocando únicamente malestar tanto en mí como en la nieve… es lo único que se consigue al no aceptar algo tan natural como la muerte.

Y con esta última afirmación no estoy sugiriendo únicamente una muerte física… ¿quién no ha enterrado personas en vida?… personas con las que se pierde una amistad, un amor, una conexión, un hecho en común, un sentimiento indefinible… por errores, por confusiones, por desencuentros, por sentimientos que no se pueden tener… personas que de repente desaparecen de tu camino y ya no están.

Al fin y al cabo, los humanos sólo somos el espejismo de lo vivo, a pesar de querer siempre inmortalizarnos en un planeta que cada día vamos consumiendo en el odio y la destrucción. Todo está condenado a desaparecer…Y sólo asumiendo esa verdad inamovible podremos ser totalmente felices, libres e iguales…

* by Toni, ex-arqueòleg*

Fotografia: “The first snow” d’Ilona Wellmann