Arrels teòriques de l’Antipolítica: Daniel Bell i Francis Fukuyama

L’Antipolítica, aquesta no-ideologia que es basa en el populisme simplista, l’odi a les idees i a la intel·lectualitat, que culpa a tots polítics per igual  de ser una casta que ha provocat la crisi (exculpant així al capitalisme neoliberal), té unes bases filosòfiques molt més arrelades del que ells mateixos sospiten. Arrel del triomf del còmic Beppe Grillo a Itàlia (un messiànic sectari que depura dissidents),  desgraciadament sembla que aquest perillós verí carregat de buida demagògia, que tantes semblances guarda amb el feixisme primigeni, ha trobat simpaties dins certs moviments socials i formacions que semblen haver venut la brúixola ideològica per uns quants followers a Twitter.

Analitzem doncs com es comença a gestar aquesta teoria antipolítica des de Estats Units, fa ja uns quants anys:

Daniel Bell

L’any 1960 el sociòleg i professor  de Harvard Daniel Bell, considerat com un intel·lectual d’esquerra  anti-stalinista va publicar el llibre “La fi de les ideologies” on s’enuncien les següents idees, posteriorment desenvolupades en suplements de la revista Times:

–  La lluita de classes ja no és el motor de la història arrel de l’aparició de noves tecnologies i telecomunicacions que permetien una ruptura amb el passat i un desenvolupament individual al marge de les movilitzacions col·lectives. La confrontació social en la era post-industrial ja no es produeix dins l’àmbit del treball i entre classes socials, sinó que es produiran noves jerarquies en funció a l’accés al control de la informació.

– La fi de la dialèctica esquerra-dreta ja que, arrel de l’imminent triomf mundial del capitalisme i la democràcia liberal, ens trobem  davant l’emergència d’un pensament únic i global.

– Bell anuncia que amb la universalització del mercat lliure en la societat post-industrial moren tan els valors culturals de la ètica burgesa decimonònica (esforç i conservadorisme purità), com la consciència de classe proletària i aquestes son substituïdes per una consciència de consumidor i una ètica hedonista i individualista de busca del plaer immediat per a un mateix. Bell creu que això ha estat degut a l’aparició de diverses novetats tecnològiques (cotxe, cinema i ràdio) i socio-econòmiques (la publicitat, la obsolescència programada i els crèdit assequible).

Francis Fukuyama

El principal autor influenciat per Bell va ser aquest politòleg nord-americà i neoconservador radical, autor del pol·lèmic llibre “La fi de la història i l’últim home” (1992) on reflexionava sobre com seria la política mundial després de la caiguda de la URSS i la fi de la Guerra Freda:

– La història entesa com una lluita entre grans ideologies ha mort, amb el triomf mundial i definitiu del neoliberalisme i la democràcia representativa, com ho demostra el fracàs del socialisme soviètic. Les ideologies ja no son necessàries i han de ser substituïdes per la economia; ja no existeixen les classes socials, sinó individus aïllats buscant el màxim benestar individual amb la mínima inversió d’esforç.

– El nou motor de la història a partir d’ara es “el desitj de reconeixement”, es a dir, l’empoderament, l’autoestima o la consciència de la dignitat com a individu, que ha de desenvolupar-se en contra de la “tirania de la igualtat”, abolint aquelles estructures socials col·lectives (administracions públiques, partits, sindicats, moviments socials…) que, en nom d’una ideologia, busquen uniformitzar els nostres drets, en comptes de permetre desenvolupar-nos com a subjectes singulars.

Fukuyama va ser, també, un dels creadors del “Projecte pel Nou Segle Nordamericà”, un think-thank d’extrema dreta neocon que promulga la supremacia política mundial dels EUA i que va ser un dels promotors de la Segona Guerra d’Irak durant el govern de Georges Bush Jr. Els seus pilars ideològics son que Amèrica ha d’expandir arreu del món els seus valors de la llibertat individual i democràcia liberal, acabant per la força militar amb tots aquells governs o organitzacions que s’hi oposin.

Conclusions

1) L’Antipolítica es de dretes:  Tot i que l’Antipolítica refusa l’eix esquerra-dreta, aquesta postura tan sols busca legitimar la ideologia actualment en el poder, que és la dreta; per això renuncia a disputar-li l’hegemonia cultural o a qüestionar els seus principis. Tot i que rebutja el debat intel·lectual i la reflexió filosòfica, per considerar-la elitista, en realitat es basa en complexes teories desenvolupades durant la Revolució Conservadora per think-thanks  nord-americans de l’ala més extrema neocon, com ja hem vist.

2) Individualisme: El veritable objectiu  de l’Antipolítica es dur a terme la frase de Margaret Tatcher “No existeix la societat, tan sols els individus” , plantejant una esmena a l’existència de tota organització col·lectiva (sobretot partits i sindicats, que no patronals) al considerar-les corruptes i no representatives, facilitant així la feina als empresaris explotadors, que busquen combatre la negociació col·lectiva, i somniant amb una política a la americana, on es voten persones i no partits. El subjecte anti-polític és l’individu que, a través de les xarxes socials, es queixa de tot, critica a tothom, però no participa en res, ni es relaciona amb ningú a la vida real, ja que desconfia de tothom.

3) Tecnocràcia i capitalisme: Un govern “sense idees”, “d’unitat” que faci “el que cal fer”, aquesta sembla el lema anti-politic. També es el de la Troika quan nomena a Monti president en un Govern d’Unitat per tal de fer les retallades que calguin. De l’únic que té por el poder econòmic es de que algú qüestioni les lleis del mercat lliure; que es posi en dubte la democràcia i es rodegin Parlaments i no la Borsa, els va de perles i afavoreix els seus interessos per desmantellar tot allò públic i acabar amb qualsevol intent per part de l’esquerra de posar un control o una regulació pública en el sistema econòmic.

4) Nihilisme anti-revolucionari: Dir “No a tot” no té res de transgressor; es un nihilisme desmovilitzador que tan sols ens porta a un carreró sense sortida i a la desconfiança absoluta. Si res té sentit, si cap idea és vàlida ni cap organització representativa, el millor que podem fer és quedar-nos assegut al sofà i escopir bilis a les xarxes socials sense presentar alternatives.

5) L’Antipolítica és just l’antítesi a la Nova Política, que busca augmentar la participació de les bases en la presa de decisions dels partits i fomentar la transparència per acabar amb la corrupció, regenerant el debat intel·lectual fomentant debats més participatius i assemblearis, sempre de forma col·lectiva i horitzontal. Desgraciadament l’analfabetisme filosòfic d’aquest país ha dut a molts  a confondre aquests dos conceptes, antònims i antagònics, assumint la demagògia antipolítica com si aquesta fos una cosa progressista o revolucionaria, quan es just el contrari.

La dreta, catalana i espanyola, ja enyora a Mubarak

Jo pensava, innocent de mi, que després de la lliçó de democràcia i rebel·lia cívica que ens està donant el món àrab, les rates islamofòbiques, els escurçons sionistes i els voltors neocon tindrien la vergonya de reconèixer els seus errors, tancar la boca i tornar definitivament a la claveguera pútrida d’on mai haurien d’haver sortit.

Doncs resulta que no! En quant han vist perillar els interessos econòmics dels seus amos ideològics, EUA i Israel, la caverna mediàtica s’ha llençat a beatificar al genocida i torturador Mubarak com a escut davant el suposat integrisme dels Germans Musulmans, organització moderada que actualment té com a referent Turquia i no Afganistan, però que es partidària d’ajudar al massacrat poble palestí.

Es a dir, democràcia si, però només quan guanyen els amics de l’imperialisme yanqui i israelita. De la mateixa forma que al segle XX la dreta liberal aplaudia a Franco, Pinochet i Videla com a dics davant l’avenç comunista, tornant a esgrimir aquella mítica frase de Roosvelt sobre el dictador nicaragüenc Somoza “Es un fill de puta, però és el nostre fill de puta“.

Anenm a veure algunes perles sobre les Cheer Leaders de Hosni:

–Pilar Rahola: La “Pilota d’Or” d’Artur Mas publicava un article al BOE convergent el mateix dia de la dimissió del rais egipci on aplaudia a Mubarak per intentar (que no aconseguir) acabar amb l’ablació del clítoris i alertava, en un nou deliri d’islamofòbia paranoide, de que la moderació dels Germans Musulmans era una trampa per amagar el seu yihadisme. Possiblement va tindre aquesta revelació en la seva recent estada com a corresponsal a El Caire, on no va sortir en cap moment del Hotel de premsa. Això si, després la Consellera de Massatges Matutins s’omple la boca dient que Israel és la única democràcia d’orient pròxim.  Es pot ser més hipòcrita?

– Grupo de Estudios Estratégicos (GEES): Aquest think thank aznarista i neocon sorgit per defensar a capa i espasa la invasió d’Irak diu , en un article a Libertad Digital que, tot i desitjar una democràcia transparent i representativa a Egipte, el Novel de la Pau El Baradei i tots els elements de la oposició, son uns enviats d’Iran que planegen en secret una teocràcia; així doncs ells prefereixen que el poder quedi exclusivament en mans de l’exèrcit. De pas, aprofita per carregar contra la innocent esquerra europea.

-Salvador Sostres: El periodista convergent publicava la seva columna d’El Mundo titulada “Mubarak, como un viejo león”, on es desfeia en elogis i alabances envers el tirà egipci i titllava la revolta de propaganda integrista. Sostres animava a resistir a Mubarak (o Muby, que estem entre amics) davant la demagògia de l’esquerra, d’Obama i l’antisemitisme. Impagable lel darrer paràgraf: “Como un viejo león, como un soldado de lo que más esencialmente somos, Mubarak se queda a pesar de los insultos (…)de tantos intelectuales de izquierdas, progres en el peor sentido de la palabra, sin visión de la Historia, del mundo ni de nada, que son incapaces de diferenciar entre víctimas y verdugos”

–Daniel Marín: Aquest periodista d’Intereconomia tem al seu blog que la solució de la revolta pugui ser pitjor que la dictadura i alerta que la deixadesa internacional davant moviments populistes va acabar amb Adolf Hitler al poder. També afirma que la revolta s’ha fet exclusivament en nom d’Al·là, promoguda per imams salafistes i finalment acaba, com no, recordant el brillant passat de Hosni lluitant contra el terrorisme, així com alertant del sorgiment d’una possible Guerra Santa

TUNÍSIA: La Revolució Francesa del món islàmic?

Com de ben segur ja sabreu ahir divendres va culminar amb èxit a Tunísia la primera revolució democràtica i laica de la història del món islàmic, després d’un mes de revoltes juvenils i vagues sindicals que han posat fi a la dictadura autocràtica de Zine el Abidine Ben Ali, després de 23 anys al poder, ben apuntalat pel FMI, que li dictava la seva política neoliberal, deixant al 50% dels joves a la misèria i l’atur.

Una revolta creada arran del suïcidi d’un jove precari i que, segons el meu punt de vista, podria significar un punt d’inflexió al Magreb, amb el sorgiment d‘una tercera via entre les dictadures militars laiques i les teocràcies islamofeixistes, obrint pas a una veritable democràcia al nord d’Àfrica, allunyada de fanatismes talibans i genocides, de la mateixa forma que la Revolució Francesa va suposar el trencament amb l’Antic Règim de monarquies absolutes legitimades per la gràcia de Deu, per entrar de ple dins d’una era de racionalisme il·lustrat.

Per primer cop un avalot a un estat musulmà no té un caràcter islàmic, com havia succeït a Iran al 1979 o a Palestina amb Hamas. Davant l’explotació econòmica de les dictadures o monarquies absolutes havia sorgit un complex entramat de serveis socials (hospitals, escoles, distribució d’aliments…) vinculada a moviments extremistes religiosos,  substituint l’inexistent estat del benestar, augmentant així el fanatisme. Doncs bé, sembla que aquest model també s’ha revelat corrupte i ineficaç.

Aquesta sedició popular aniquila definitivament el pensament neocon de la ultradreta  americana, ideada per Donald Rumsfield i Paul Wolfowitz, segons el qual la única forma d’aconseguir el progrés i la llibertat als països musulmans es mitjançant l’imperialisme bèl·lic.

Que s’ha aconseguit gràcies a les guerres d’Afganistan i Irak? Al-Qaeda  i l’amenaça terrorista segueixen enexistint, la seva democràcia és una estafa caciquista,  el fanatisme anti-occidental del wahabisme (Islam radical) s’ha incrementat, milers de persones varen morir durant la invasió i, sobretot, durant la ocupació posterior. Tant a Afganistan com a Irak el nivell de vida ha baixat però, això si, tenen dos governs titelles de les multinacionals: Hamid Karzai, president afgà i antic conseller de la petroliera Unlocal, ja ha signat un acord per construir un macro-gasoducte fins a Turmekistan; mentre que a Irak s’ha atorgat sense licitació el manteniment de la majoria de pous petrolífers a Halliburton, companyia de la què havia estat conseller l’ex-vicepresident de Bush, Dick Cheney.

Desgraciadament, però, sembla que aquest destacat fet històric no aconseguirà enderrocar les perjudicis islamofòbics que s’entesten a ficar a tots els seguidors de Mahoma dins el mateix sac, vinculant-los inexorablement a tiranies obscurantistes medievals, com si la mateixa naturalesa del Cora impulses la dictadura política.

En fi! Espero que això sigui l’espurna d’un veritable canvi social que s’estengui ràpidament a Jordània, Alger, Egipte o, perquè no, Iran. Mahmud Almarineyad, ja pots posar les barbes  a remullar!