Passejant pel Cementiri de Montjuïc

Avui, primer de Novembre, es celebra el dia de Tot Sants una adaptació cristiana del culte romà a les ànimes, instaurada el s.VIII per el Papa Bonifaci IV, on la tradició ens convida a visitar un dels racons més amagats de les nostres ciutats, però alhora més misteriosos i culturalment interessants: els cementiris.

Aprofito doncs per fer una crida a la revalorització del patrimoni arquitectònic i escultòric del que gaudeixen les necròpolis catalanes, centrant-ho amb el millor exemple que tinc a mà: el Cementiri de Montjuïc.

Construït el 1889, es una veritable joia del art català, on es donen cita cisells dels millors escultors modernistes i neoclàssics del s.XIX-XX, abordant la creació d’impossibles catedrals en miniatura, criptes neo-egípcies o ultra barroques i espectaculars conjunts monumentals d’àngels i verges que han emparat l’etern descans de la rica burgesia catalana de les darreres centúries.

Ja sé que la mort és un pensament incòmode, que ens recorda l’efimeritat de la nostre fugaç existència material, però si ens atrevim a superar aquest absurd complex hipocondríac podrem ser testimonis d’un petit tresor que el nostre patrimoni reserva, encara, ocult al massiu turisme japonès.

I que fer al cementiri, un cop ja hem posat flors? Aquí unes idees:

-> Fer una Gimcana buscant les diferents tombes de personatges famosos que s’escampen arreu. A veure si sou capaços de localitzar a Àngel Guimerà, Santiago Rossinyol, Jacint Verdaguer, Francesc Cambó, Lluís Companys o Buenaventura Durruti, entre d’altres.

-> Seguir les diferents rutes artístiques que ens proposen uns cartellets. Que preferiu avui? Modernisme, neo-gòtic o potser quelcom més clàssic?

-> Anar a contemplar la fossa comuna de la guerra civil i la immensa quantitat de plaques commemoratives als republicans que en aquell conflicte i la seva respectiva repressió feixista varen perdre la vida.

-> Fer com jo i realitzar centenars de fotografies a cada cripta o làpida remarcable per tal de practicar els diverses opcions de la càmera i el photoshop!

DADES DE CONTACTE AMB EL CEMENTIRI AQUÍ

Fossar de la pedrera, on descansen els afusellats de la Guerra Civil

Ruta per la Barcino Romana!

Us preguntareu que ha estat de la meva vida en aquests dies en que no he actualitzat el blog, oi? Doncs bé la resposta és ben senzilla: he fet un viatge de 2.000 anys en el passat per visitar les runes romanes encara visibles d’una ciutat avui anomenada Barcelona, però que en el seu dia portava el topònim de “Colonia Agusta Faventia Paterna Barcino”.

Segur que ara el dubte que us assalta és quina màquina del temps he emprat per fer aquest estrany viatge. No us hi escarrasseu, és més senzill que la física quàntica! Tan sols m’ha calgut la vista i els meus coneixements arqueològics per anar descobrint darrere cada cantonada del barri gòtic una nova pista de com vivien senyors i esclaus a les seves domus fa, tan sols, dos mil•lennis.

Per començar ens plantem en un bon lloc cèntric:La Plaça Catedral, on encara resta en peus parts d’un aqüeducte reconstruït que canalitzava aigua a la colònia al s.I i que avui forma part de la paret del temple cristià.

Seguint la pista dels aqüeductes de la ciutat hem anat a parar al carrer Duran i Bas on, entre les pedres de la paret d’un edifici encara en us, observem esmaperduts com s’amaguen, ben camuflades, les arcades  d’aquesta singular construcció hídrica hidràulica.

Però deixem-nos de tanta aigua i submergim-nos de ple en el món sagrat amb les majestoses columnes Temple d’Agust, que s’alcen imponents en un pati de veïns d’un Centre Excursionista darrera la Plaça Sant Jaume, on estava situat el Fòrum a l’antiguitat… en el fons no ha canviat tant la cosa no? El centre polític del poder segueix situat exactament al mateix lloc!

I ja que estem místiques, que tal si donem un cop d’ull al cementiri de la Plaça Vila de Madrid? Aquí arrenglerats veiem els coloristes sarcòfags que contenen celosos les urnes senyorials un cop incinerats, ja que, cal recordar-ho, la inhumació no entrarà en vigor fins al cristianisme.

Però clar que una vila romana no es res sense la seva respectiva muralla! Les originals, que daten de la fundació colonial, han desaparegut pràcticament sota l’asfalt urbà, però les del s.III encara se’ns mostren ben visibles en alguns racons del casc antic, com aquest, a pocs metres de la Catedral, on veiem parts d’una de les torres emmurallades.

Els fragments de muralla visibles son molt nombrosos, però jo em quedo amb aquesta porta que, camuflada al Carrer de la Palla Regomir, acomiada aquest  diacrònic viatge, sense que abans us recomani de tot cor realitzar pel vostre peu aquesta ruta, acabant el recorregut amb d’una obligada visita a les excel•lentment museïtzades runes del Museu d’Història de la Ciutat, aprofitant que els diumenges a la tarda ara es gratuït!

PD: Text, imatges i retocs made by me, que soc un motivat de la vida! Gràcies F.M. per acompanyar-me i evitar que el meu nefast sentit de la orientació em fes acabar a Cuenca!