Versalles i el pes de la Història

“Si el poble no té pa… que mengin pastissos”

Maria Antonieta

No sé si us ha passat mai a vosaltres, o potser es tan sols un efecte secundari freak de la meva carrera i professió, però cada cop que trepitjo un lloc  emblemàtic i protagonista de nombrosos actes històrics d’especial rellevància, noto com si l’aire fos més dens, com si la pressió atmosfèrica s’elevés just sota el meu cap i sento com la Història em va esclafant, demostrant així la insignificança de la meva mísera existència davant l’inexorable pas de les centúries.

El darrer cop que em va succeir aquest estrany fenomen paranormal va ser mentre passejava pels barroquíssims salons del Palau de Versalles.. Va ser posar un peu dins el pati d’armes, darrere la seva daurada entrada, per iniciar-se un procés d’esclafament psicològic.

Sobre la meva consciència de diminut ser humà  descansaven les conspiracions del Cardenal Richelieu amb Lluís XIII, la majestuositat absolutista de Lluís XIV,  tota la cort de Madmoiselles i nobles que l’envoltaven, les satíriques obres de teatre de Molière, el despotisme il·lustrat de Lluís XV i la seva cortesana Madame Pompadur, el pusil·lànime Lluís XVI i la seva glamurosa esposa Maria Antonieta, la Revolució Francesa, el retorn de l’imperialisme despòtic amb Napoleó o les tropes militars que es preparaven allí l’any 1870 per assaltar la Comuna de París. Tot allò havia succeït ALLÍ!!

El pes de la història anava augmentant a mida que m’apropava al Saló dels Miralls, un indret que defineix perfectament el terme “rococó”. Allí gairebé m’havia d’arrossegar pel terra, com si en rèptil m’hagués convertit,  per tal de suportar la feixuga, carregosa i densa atmosfera històrica que s’hi respirava. Provava de no pensar-hi, però era inútil, pels molts esforços que feia no podia evitar recordar que en aquell mateix indret Guillem I va ser proclamat Kaiser d’Alamenya, humiliant així a Napoleó III un cop derrotat a la Guerra Franco-prussiana, i anys més tard, s’hi va signar el Tractat de Versalles, la revenja francesa sobre els germànics, un cop acabada la I Guerra Mundial i que acabaria provocant el sorgiment del nazisme.

Així doncs, entre esbufecs i marejos per la sobrecàrrega mental, vaig sortir a airejar-me en el seu majestuós i descomunal jardí classicista, entre canals, llacs, templets i escultures, imaginant per un moment que jo era una adolescent i esbojarrada Maria Antonieta celebrant una descontrolada i glamurosa festa a base de pastissos, partides de póker, perfums i collarets de perles, naufragant en la inconsciència total,  en la felicitat de la innocència de qui desconeix que a pocs quilòmetres un grup de revolucionaris es dirigeix cap allí per tal de tallar-li el cap!

Postal de París

Estimats lectors:

Us envio aquesta postal, tot i sabent que arribarà més tard que jo, mentre assaboreixo un merescut cocktail de vodka amb fruites del bosc en una bonica terrasseta dels Camps Elisis on la nit parisenca queda enlluernada per la majestuositat de l’Arc del Triomf i l’espoliat obelisc de la Plaça de la Concòrdia.

Sens dubte he descobert la capital del Glamour en majúscules! Aquí es respira art en cada racó: als pintors de Montmatre, a les escultures al·legòriques amagades en cada jardinet, als barroquíssims i desmesurats palaus, als seus romàntics cementiris o en tots i cada un dels als seus impressionants museus on he contemplat embadalit algunes de les meves obres favorites de tota la història de la humanitat, des de l’antiga Mesopotàmia a les darreres avantguardes més paranoiques.

No en va Lluis XIV, el modestíssim Rei Sol, ja va ser el protector de l’Acadèmia de les Belles Arts, convertint a la cultura en una raó d’estat i al neoclàssic Panteó del barrí llatí, destinat a ser una il·lustre necròpolis dels personatges més importants de França, hi descansen Rosseau, Victor Hugo, Voltaire o Emile Zolà i no Napoleó o Charles de Gaulle, cosa que diu molt d’aquest país i de la seva visió del patriotisme, tan allunyat de la caspa provinciana del  futbol, les matançes de braus i la Moreneta.

Clar que en nom d’aquesta cultura tan exquisida s’han comés innombrables crims imperialistes per tal d’imposar-la a pobles suposadament inferiors, a qui explotar els seus recursos, i ara n’estan pagant l’efecte bumerang: una altíssima taxa d’immigració, que m’ha fet adonar que a Catalunya NO hi han nouvinguts, que son un detall anecdòtic en comparació al país veí. Aquesta és la factura d’Algèria, Indoxina i la resta de colònies: un mosaic de diversitat on els niqabs existixen més enllà de les fantasies de Rahola i Anglada.

En fi! Unes vacances on estic gaudint en bona companyia de l’Amor, aquest nou company de viatge, i en el que no ha faltat la meva llibreta de reflexions, on he capturat al vol un seguit d’àcides idees que de ben segur inspiraran els meus propers posts!

Arqueòleg Glamurós