Posts Tagged ‘nacionalismo’

h1

Per que vaig deixar de ser nacionalista

gener 19, 2008

bandera catalana

Quan jo era petit a casa meva gairebè mai es sintonitzava un canal de televisió que no fos TV3 o   C33 , no s’escoltava altre emisora que Catalunya Ràdio i mai hi havia entrat un diari que no fos l’Avui.

Obviament jo estava convençut que el destí de la humanitat passava exclusivament per la sobirania política dela Països Catalans, tot i que mai m’havia questionat realment els meus plantejaments ideològics: simplement els havia mimetitzat del meu entron i a més em servien com a eina de distinció de la resta de companys d’aula, que s’ho passaven de fàbula comentant extranyissimes sèries i programes que feien en uns misteriosos canals per a mi desconeguts.

Però tot d’una, resulta que en el més de novembre de 1998, per circumstàncies de la vida, vaig acabar embarcat en un apassionant projecte de solidaritat amb els infants que malviuen en condicions d’extrma pobresa pels carrers de les barraques brasilenyes. Va ser just en el moment que la meva mirada es va creuar amb una noia de 14 anys que espeava el seu segón fill, segurament fruït d’una violació, que vaig comprendre que en comparació als seus problemes, el reconeixement de la nació catalna era un mer caprici d’una pija consentida.

I va ser un any més tard, quan iniciava la meva futura carrera d’arqueòleg, que vaig racionalitzar aquell sentiment de decepció: el nacionalisme té la mateixa base empírica i epistemològica que la religió, es basa en subjectius sentiments i preceptes dogmàtics indemostrables i les seves bàses teòriques son un mer fruït d’una simplesa i un infantilisme extems; res a veure amb el nou horitzó teòric a qui havia venut la meva ànma: Karl Marx.

Que és una “nació“? Per els catalans una llengüa, per als espanyols un estat, per els àrabs i israelites una religió, per als bascos una cultura i la voluntat d’un poble, per a molts un sentiment… és obvi que sobre un concepte tan subjectiu i discutible no es podia basar exclusivament la meva forma de pensar.

Vull deixar constància, abants que una marabunta de lectors indepes m’acusin de traïdor a la pàtria, que m’estimo molt la meva terra, cultura i llengüa, prova d’això es que aquesta humil web es publica en l’idioma de Ramón Llull i no en el de Cervantes, tot i que això suposi reduïr un 98% el meu mercat de potencials lectors. Simplement que aquesta qüestió ha deixat d’apassionar-me i ara me la miro des de la distància com una joguina vella i atrotinada a la que abandones en un calaix quan descobreixes que els reis son els pares.