Posts Tagged ‘nacionalisme’

h1

Crítica de “Pàtria” de Fernando Aramburu

Novembre 28, 2016

aaa-aaaaaramburu

Demanar perdó exigeix més valentia de disparar una arma, que accionar una bomba. Això ho fa qualsevol. N’hi ha prou amb ser jove, crèdul i tenir la sang calenta.

Ens trobem davant una obra mestre de la literatura espanyola. Un llibre que, a partir de la ficció dramàtica, ens permet entendre l’irracional espiral d’odi que va enverinar i fracturar la societat basca durant diverses generacions. Una història caleidoscòpica i àgil, explicada en 125 breus capítols de 4 o 5 pàgines, pinzellades impressionistes que van fent salts constants en el temps i la memòria, on s’ens dona una visió subjectiva, fragmentada i plural de diversos testimonis pertanyents a dues famílies d’un poblet guipuscoà.

Les dues famílies, temps enrere molt unides i ara irreconciliables, representen les dues visions més extremes del conflicte: els parents de les víctimes d’un petit empresari assassinat a sang freda per no pagar l’impost revolucionari i, per altre banda, els familiars d’un membre d’ETA, torturat i empresonat a milers de kilòmetres de casa. Especialment puntals son les dues figures matriarcals, la vídua i la mare del pres, entorn de les quals orbiten la resta de personatges, cada un amb la seva complexitat, contradiccions i canvis al llarg del temps. Una pluralitat de matisos que, de ben segur, remourà l’estomac als dogmàtics i extremistes d’ambdós bàndols.  Aramburu, però, en cap moment ens fa un discurs polític com a narrador omniscient, no atura el relat per donar la seva opinió, ni per sermonejar amb lacrimògenes moralines. No li cal.

En certa manera “Pàtria” em recorda al magnífic film de Haneke “La Cinta Blanca“. Ambdues històries ens expliquen com un ambient rural, tancat, conservador i religiós oculta un profund odi col·lectiu, amagat en un silènci còmplice. Un nacionalisme ètnic, mal transvestit de guerrilla marxista, que es dedica a deshumanitzar a suposats traïdors del poble, els hi demana un impost revolucionari, els posa al punt de mira, els gira la cara pel carrer i, quan una bala al clatell o una bomba lapa sota el cotxe els esborra del mapa, miren cap a una altre banda, fent el buit als familiars o grafitejant la seva làpida.

El llibre també es posa a la pell dels botxins. Com algú decideix un dia ingressar dins ETA i matar a qui no pensa com ell? Es interessant comprendre el context d’aquest ambient tradicionalista, amb una divisió dels rols de gènere molt marcada. Les dones basques exerceixen un asfixiant i castrador domini de l’àmbit domèstic, mentre que els homes joves desenvolupen un marcat complexe d’Edip i un enfrontament generacional amb aquest matriarcat familiar demostrant la seva virilitat públicament, ja sigui aixecant troncs o pedres, jugant a la pilota basca o enfornant-se a un Estat policial, que no es més que una representació freudiana de la figura paternal. Això ja es una interpretació antropològica meva, clar.

Es especialment interessant veure l’evolució del personatge de Joxe Mari, un jove abertzale que passa de cremar autobusos a dirigir un comando terrorista. Els seus temors i pors a l’hora d’entrar a la banda, l’adrenalina abans d’un atemptat, la resistència a les tortures policials, el seu odi ceg que poc a poc es va convertint en frustració al llarg dels anys a la garjola. I, sobretot, la seva reflexió de com s’adona de l’absurditat de tot plegat, de com ha sacrificat la seva joventut empresonat per una lluita estèril que no ha servit absolutament per res i que mai ningú li agrairà, més enllà de posar la seva ridícula foto en la barra d’una herriko taberna.

Pàtria” es, sobretot, un cant a l’esperança, al perdó i a la reconciliació. La fi de la lluita armada i de la violència terrorista obre la porta a recosir ferides, superant la emmetzinadora temptació de venjança. Un esforç dialèctic en posar-se a la pell de l’altre, en entendre les seves raons i el seu sofriment. Un perdó que no vol dir oblid, ni molt menys, sinó comprensió i diàleg. I, també, es una advertència distòpica del que podria acabar passant a Catalunya si, en un futur potser no gaire llunyà, la tensió i el fanatisme identitari acaben dinamitant la nostre convivència.

h1

Restes Arqueològiques de 1714 al Barri del Born destruïdes o cobertes

Octubre 24, 2016

20 10 2016 BARCELONA una mujer lanza huevos a la estatua de Franco en el Born foto Xavier Jubierre

Aquesta setmana passada hem assistit a la darrera demostració de com el Museu del Born ha esdevingut un espai sagrat pel nacionalisme català, on qualsevol element simbòlic profà o impur per la Mitologia Llegendària de 1714 (que res té a veure amb la història científica) es interpretat com una heretgia i pot acabar degenerant en una fúria iconoclasta, com si fos el Sant Sepulcre, la Kaaba, o el Mur de les Lamentacions. Quelcom similar va passar quan l’Ajuntament volia posar urinaris a prop.

Algunes organitzacions polítiques juvenils (JERC i JNC) acaben de descobrir l’antifranquisme amb 40 anys de retard, dedicant més energies contra una estàtua decapitada de Franco que  a lluitar contra el dictador quan encara estava viu. Lamentablement les protestes van acabar amb agressions físiques contra històrics lluitadors del PSUC i acusant de feixistes a l’Amical Mathausen, organització formada per supervivents dels camps d’extermini nazis.

Quin problema hi ha en fer una exposició pedagògica contra Franco? Es una ofensa a la memòria històrica les imitacions del dictador que fan al programa d’humor Polònia? No volen que estudiem aquest període perquè va ser una guerra de classes i no de pobles? O es que potser els convergents no volen que se sàpiga que dels 75 alcaldes franquistes i feixistes que van mantenir el carreg en democràcia a Catalunya, 48 es van passar a CDC, com Primitivo Forastero, combatent de la División Azul i alcalde convergent de Camarles (Baix Ebre) o Josep Gomis, alcalde falangista de Montblanc que va arribar a Conseller de Governació amb Jordi Pujol?. O potser es que ERC no vol que recordem que entre 1940 i 1975 la seva direcció no va posar un peu a Catalunya, mentre el PSUC era la força hegemònica del antifranquisme?

Ja ho va dir el el primer director del Museu Quim Torra (un venedor d’assegurances sense cap formació en arqueologia i conegut pels seus comentaris racistes) el Born s’havia de convertir en la zona zero dels catalans, per on havien de passar totes les escoles, ja que d’aquest indret emanava la memòria viva del país que interpel·lava a la nació per guiar-la fins a la llibertat. Parlant de franquisme! Just després de deixar el Museu Torra va ser proclamat President d’Omnium Cultural, organització legalitzada el 1967 per Manuel Fraga i fundada per un combatent del bàndol falangista, el banquer català Fèlix Millet i Maristany.

I la meva pregunta és… Si tan sagrats son els murs de 1714 que no es poden profanar lavabos públics o amb exposicions temporals antifranquistes, com es que durant l’alcaldia del convergent Xavier Trias es permetien desfilades fashion del 080? La moda no es un element sacríleg per la fé hiperventilada? Que curiós! Es que potser els sacerdots processistes fan butlles per eximir del pecat als seus fidels més devots?

Però com a arqueòleg el que més em sorprèn es que aquest culte envers unes restes no serveixi per protegir l’arqueologia de l’especulació immobiliària.  En aquest article faré un repàs a totes les estructures documentades corresponents a la destrucció del Barri de la Ribera el 1715 situades al voltant més immediat del Museu del Born i que han estat desmuntades o bé tapades amb el permís oficial de la Generalitat de Catalunya (que en té competències exclusives segons la Llei de Patrimoni 9/1993 i el Decret d’Intervencions Arqueològiques 231/1991), del qual sempre n’ha format part al menys un dels dos partits processistes, CIU o ERC. No deixa de resultar paradoxal que l’únic jaciment que s’han acabat museïtzant és el que es van excavar per iniciativa del Govern espanyol de José Maria Aznar quan aquest hi volia fer una Biblioteca Provincial.

Anem a fer un cop d’ull a l’excel·lent Carta Arqueològica de l’Ajuntament de Barcelona que permet consultar online totes les publicacions arqueològiques de la ciutat, sobre un mapa digital:

Plaça Comercial (1991) Link a la Memòria Científica: Es va documentar restes intactes de 1714 corresponents a una part del Rec Comtal, el carrer Gensana, la part nord del carrer Qui va del Born al pla d’en Llull, la part nord dels carrers Qui, Joch de la Pilota i Bonayre i diverses estructures relacionades amb les cases i tallers artesanals.Del moment més antic es van recuperar deu enterraments d’inhumació en fossa simple i tombes de tegula a doble vessant dels segles IV-VII dC i 18 tombes d’època altmedieval. Totes les restes es van destruir per fer un aparcament.

born1-comerc7

born1-comerc4

Passeig Pujades 1 (1995): Nivells i estructures arqueològiques que anaven del segle XIV al segle XVIII, a la vegada que es va posar al descobert una inhumació en fossa de possible cronologia tardorromana de 18 tombes D’èpoques posteriors, es va documentar restes d’un possible dipòsit i restes muràries d’època baixmedieval. Per damunt, es van documentar diverses restes de murs, del segle XVIII, així com pous, retalls negatius de 1714. No hi ha memòria científica consultable, però si alguns articles científics. Totes les restes es van destruir per per un edifici municipal.

Carrer Comerç 7 (1997-1998): Restes muràries d’antics edificis del barri de Ribera. Es van poder identificar les restes d’una estructura de carrer amb construccions adossades, datada com anterior al segle XV, que es va interpretar com la continuació del carrer Tirador. Una segona fase estaria definida per la necròpolis conformada per un total de 20 tombes amb  una cobertura de lloses de pedra, dels segles VIII i IX. No hi ha memòria científica consultable. Totes les restes es van destruir per poder edificar.

Passeig Picasso 38-38 Bis (2003): Excavació arqueològica del nivell estratigràfic corresponent a 1714 i destruït per poder-hi edificar. No hi ha memòria científica consultable.

Passeig Picasso 22 Bis- 30 (2004-2007) Link a la Memòria Científica: Excavació arqueològica on es documentaren, per sota del nivell de destrucció de l’any 1715, un seguit d’estructures que es corresponien a part de la capçalera d’una església, consagrada a l’Esperit Sant custodiada pels Clergues Regulars Menors, construïda entre mitjans i finals del segle XVII, amb diverses construccions relacionades amb la mateixa  juntament amb restes del carrer Joan Grec. També es varen documentar restes baixmedievals. Totes les restes van ser destruïdes per fer pisos.

born1-picasso-2006

Passeig Pujades 10-20, Passeig Picasso 7-21, Parc Ciutadella (2005-2006) Link a la Memòria Científica:  Es va posar al descobert un tram de la muralla que tancava la ciutat de Barcelona pel seu vessant nord-est, la cantonada d’una torre que estaria relacionada amb el proper Portal de Sant Daniel, així com restes dels baluards borbònics de la Ciutadella i de la Exposició Universal de 1888. Actualment les restes estan conservades, però cobertes i no museïtzades

born1-ciutadella-1

Portal de Sant Daniel (2006) Link a la Memòria Científica: La intervenció documenta el Portal de Sant Daniel. La primera fase es de s.XIII -XIV, i es trobava representat per un tram de la muralla medieval que tancava la ciutat, flanquejat per dues torres poligonals. La segona fase, s.XVI-XVII, corresponia a les restes d’un edifici de planta rectangular que s’adossava a la muralla. A tocar d’aquest edifici, també es va poder documentar alguns murs de la trama urbana de la ciutat. La tercera fase estava representada per diverses construccions pertanyents al moment final de la Guerra de Successió que dificultaven un possible accés de l’enemic a través del Portal. Les restes estan conservades, però cobertes i no museïtzades.

born1-aportal-sant-saniel

Passeig Picasso 22 (2006-2007) Link a la Memòria Científica: Es van documentar un conjunt de pous i dipòsits corresponents a la Barcelona de 1714. Totes les restes es van destruir per fer un Spa de luxe.

born1-picasso-22

 – Passeig de la Circumval·lació 8-14 (2006-2007) Link a la Memòria Científica: Es recuperen restes de la muralla de mar i el tram final del Rec Comtal, just en el punt on travessa la muralla, diversos elements relacionats amb la conducció del Rec Comtal fora muralles i la contraescarpa del fossat que unia el vall de la Ciutadella amb el de la muralla de la ciutat de Barcelona. Actualment les restes estan conservades, però cobertes i no museïtzades.

born1-passeig-circunvalacio

Passeig de la Circumval·lació 1B (2007-2009) Link a la Memòria Científica: Es va poder documentar un fragment de quasi 30 m. del baluard conegut com “De la Reyna”.  A la vegada, es va poder documentar restes del camí cobert que envoltava l’edifici militar, restes d’una trava defensiva i tres fragments del mur que limitava el camí cobert pel seu costat exterior. Finalment, hi havia les restes de l’encaix destinat a posar una palissada en cas de setge. La major part de les restes es van destruir per poder edificar complex esportiu Casc Antic al parc de la Ciutadella, un fragment de mur es va integrar a l’edifici.

born1-passeig-circunvalacio-1b

Passeig Picasso 5-21 (2009) Link a la Memòria Científica:  Es documenta un nivell fruït de l’enderroc de l’antic barri de la Ribera fet l’any 1716, per tal de construir la Ciutadella. També es va poder documentar un mur de maçoneria, corresponent a l’antic barri de la Ribera, i que podria correspondre a un mur de façana nord de l’illa de cases que delimitava per l’oest la plaça del Born. Les restes estan conservades, però cobertes i no museïtzades.

born1-passeig-picasso-5

Parc Zoològic (2010) Link a la Memòria Científica: Es va documentar un tram de la muralla del s.XVI, restes constructives d’un magatzem de palla i ordi que es localitzava just davant del baluard de Don Fernando així com restes de l’Exposició Universal de 1888. Les restes es van destruir per construir equipaments del zoològic.

born1-aazoo

Si tan sagrades son les restes de 1714 perquè han ordenat els nacionalistes que es destrueixin tantes estructures per fer pàrquings, equipaments i pisos? Si porten dècades arrasant jaciments al barri del Born, com es que ara s’ofenen tant per un urinari o una estàtua i ens venen a donar lliçons a nosaltres? Si d’aquestes pedres emana l’esperit de la nació, cada cop que destrueixen un mur no cometen un crim contra la pàtria?

I que consti que jo, com a professional de l’arqueologia preventiva, en cap cas defenso conservar el 100% de restes (es impossible!), ni de gastar més diners museïtzant jaciments d’aquest període després d’haver invertit ja més de 73 milions d’euros en el museu arqueològic més gran del món d’una cronologia tan recent. El que es veritablement important no es la conservació fetitxista de cada pedra, sinó documentar-ho tot bé i que la informació sigui consultable i accessible, doncs l’objectiu de l’arqueologia ha de ser conèixer empíricament el passat i no per generar rituals de veneració a un fals passat per legitimar el poder de les classes dirigents del present. A mi m’agradaria una gestió racional i científica de la història, l’arqueologia i els nostres museus, fora de fanatismes religiosos i nacionalistes de cap mena. Respecto la devoció procesista, i de tots els cultes en general, però l’estat i l’administració pública han de ser laics i actuar amb objectivitat i no es base a creences místiques  i tabus irracionals.

h1

XARNEGOS: La demonització de la Classe Obrera a Catalunya.

Octubre 10, 2016
nengcas1

El Neng de Castefa” al programa “Una Altre Cosa” de TV3 el 2007

El passat 2012, l’escriptor britànic Owen Jones va publicar l’imprescindible obra “Chavs: La demonització de la classe obrera” on detalla de forma magistral com l’hegemonia cultural neoliberal ha imposat una visió pejorativa i plena de tòpics del que suposa ser un treballador no qualificat. Sovint, en moltes series (com “Aida” de Tele5, a la britànica “Little Britain” o a l’americana “Shameless“) s’ens presenta als obrers com persones incultes, barroeres, mal parlades, promiscues, drogaddictes, paràsits de les subvencions i amb un gust horrible en música, vestuari o televisió.

Us imagineu per un moment que aquesta humiliació estereotipada la fessin amb els gais, les dones o els negres? Doncs aquí ningú protesta ja que l’hegemonia neoliberal ha destruït tota consciència de classe. Ja ningú es sent identificat amb aquesta imatge de la “xusma obrera” i hom creu que es de classe mitja. Els treballadors han deixat de donar suport a l’esquerra marxista i als sindicats, doncs no es senten interpel·lats com a proletaris i prefereixen optar per discursos nacionalistes, xenòfobs i populistes. La idea de fons es: els pobres ho son perquè son ximples, mentre els rics formen una elit privilegiada gràcies a la seva cultura i esforç. L’explotació social no ha existit mai. La dreta ja té el discurs per retallar l’estat del benestar: les ajudes públiques només serveixen per mantenir dropos i fracassats amb els nostres impostos.

El triomf del neoliberalisme s’ha donat arreu d’Occident; concretament a Catalunya aquest discurs classista l’ha agafat un sector molt minoritari (i perdoneu que insisteixi MOLT MINORITARI) del nacionalisme català, més de dretes i conservador. Barrejant els tòpics classistes amb etnicisme i xenofòbia, equiparen ser pobre a parlar en castellà, ser hortera, ignorant i espanyolista. Aquí no tenim Chavs, els anomenem Xarnegos i Xonis. Mentre el nacionalisme romàntic sempre ha idealitzat el folklore rural com quelcom bucòlic d’on emana l’essència de la catalanitat autèntica, la cultura urbana cosmopolita, popular, alternativa i d’extraradi sovint ha estat invisibilitzada o ridiculitzada per l’establishment mediàtic i les elits catalanes.

Anem a fer un breu repàs històric d’aquest fenomen:

Les arrels d’aquest classisme racista son molt profundes i anteriors al neoliberalisme. Les primeres mostres les trobem anys 30, durant la II República. Poc abans que Franco arribés el poder, cert ultranacionalisme català es veia inspirat per les idees que estaven triomfant a Europa en aquell moment. L’historiador Manuel Domínguez, President del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, ha publicat una recerca força exhaustiva al seu blog sobre els discursos contra els migrats obrers d’origen murcià al barri de la Torrassa durant els anys 30’s; uns proletaris que eren la base del sindicalisme revolucionari de la CNT. Els articles de la premsa nacionalista de 1933 -1934 acusaven als murcians d’una plaga invasora de lladres infestats de tracoma. Cal recordar que el 1934 el mateix Pompeu Fabra impulsa el “Manifest per la Conservació de la Raça Catalana“, alertant sobre la degeneració genètica que podien suposar els migrats xarnegos. Aquest populisme es retroalimentava amb l’anticatalanisme republicà d’Alejandro Lerroux.

be-negre-11-juliol-1933

El Be Negre, l’11 de juliol de 1933. Un acudit on s’associa als Murcians amb malalties com el tracoma i la organització sindical anarquista FAI.

Durant la Transició el PSUC, partit hegemònic de l’antifranquisme format per catalans tant de socarrel com per nouvinguts, lidera un esforç titànic per eliminar aquest verí. Sota el lema “Som un sol Poble” defensa la immersió lingüística com una eina fonamental per cohesionar al poble català, evitant una segregació classista per llengua a les escoles i aconseguint que a l’Estatut d’Autonomia definís com a català qui viu i treballa a Catalunya, sense cap altre matís ideològic, identitari o ètnic. El nacionalisme català va acceptar el discurs integrador del PSUC, tot i que l’Ou de la Serp mai va marxar del tot i, de tant en tant, ensenyava tímidament la poteta. Com per exemple els estirabots supremacistes del President del Parlament i líder d’ERC Heribert Barrera, o aquests del President de la Generalitat Jordi Pujol.

aapujol

Quan un cordovès d’origen humil com José Montilla arriba a President de la Generalitat, amb el suport d’un partit independentista, aquest prejudici semblava eradicat definitivament, però de sobte el comencem a sentir de nou. Alguns membres de la oligarquia burgesa no podien suportar la idea que algú d’una casta a la que consideraven impura els hagués pres el poder. La ex-primera dama Marta Ferrussola, va declarar en una entrevistaEm molesta que Montilla sigui President, perquè es un andalús que té el nom en castellà“.

Un exemple molt significatiu de la equiparació de parlar castellà amb ser pobre, treballador, hortera i miserable el trobem amb aquesta columna de Salvador Sostres al diari nacionalista AVUI en l’època del Tripartit.

salvador-sostres

Diari AVUI, 7/4/05

Una de les conseqüències més negatives que té El Procés  es que la política catalana a partir de 2012 es polaritza per factors identitaris i no ideològics o econòmics. L’electorat es segmenta bàsicament en funció de la llegua i el lloc de naixement, amb la qual cosa es crea el caldo de cultiu pel ressorgiment del classisme anti-xarnego per una banda i del lerrouxisme anticatalà de Ciutadans i del PP per l’altre.

grafic9

Suport a l’independentisme segons llengua i lloc d’origen (dades del CEO)

Per tal de penetrar en l’electorat obrer metropolità els processistes creen una organització independentista específica per ells: Súmate. Una entitat teledirigida per ERC que tracta als castellanoparlants com a clients, amb paternalisme i condescendència, els inferioritza en comptes d’empoderar-los, mostrant que estan disposats a perdonar el seu origen impur, si es porten bé donant suport al Procés, premiant-los amb un càrrec a un partit o una tertúlia. Es un exemple del fenomen anomenat “tokenisme” basat en incloure membres d’una minoria en una llista política, sense incloure cap reivindicació específica dels seus drets, simplement buscant captar el seu vot. Estic segur que hi han milers d’independentistes amb arrels familiars a Andalusia o Galícia  que no han necessitat en cap moment aquesta condescendència per tal de sumar-se al Procés.

Recentment, però, aquesta cara amable ha començat a donar pas, de nou, a la versió més ferotge del classisme etnicista. El Manifest del Grup Koiné, presentat amb el suport de destacadíssims líders de CDC-ERC-CUP, acusava als migrats de ser colons al servei del franquisme i presentava la diversitat cultural de ser un perill per la supervivència de la llengua catalana.

Arrel de l’excel·lent pregó per les festes de la Mercè per part de Perez Andujar de nou s’han sentit alguns udols supremacistes. Andújar, nascut a Sant Adrià del Besos, va fer una bona repassada per tots els elements d’aquesta cultura obrera urbana alternativa, molts cops invisibilitzada pels mitjans nacionalistes, des del punk, als còmics o la rumba. El Pregó va ser contra-programat per un ridícul vodevil de Toni Albà vestit de Felip V, que va esdevindre míting d’exaltació convergent. Curiosament Toni Albà no va tindre escrúpols a fer un Pregó a les festes de l’Hospitalet de Llobregat de 2012 (cobrant, of course), governat per un PSC que feia una campanya sota el lema “No a la independència” i amb la presencia al balcó d’un regidor de PxC que havia estat un skin head neonazi. Es a dir, segons la lògica d’Albà, els nacionalistes catalans poden fer pregons en barris obrers, però els residents en barris obrers no poden fer pregons a la capital de Catalunya si no son nacionalistes. Fantàstic. Molt coherent tot.

Arrel del Pregó l’escriptor Julià de Jodar, ex-diputat del partit nacionalista CUP i impulsor del supremacista Grup Koiné, va fer un seguit de tweets acusant a la cultura de la classe treballadora migrada de ser una “subcultura espanyola” i posava com a exemple a Jorge Javier Vazquez (presentador de Salvame) de com d’ignorants, cutres i horteres son els barris obrers. Després que no s’estranyi la CUP si té molts millors resultats a Sant Cugat que a Bellvitge.

aaaajoda

aaaajodar1

aaaajodar

aaaajoda1

També el tertulià de TV3 i Catalunya Ràdio Bernat de Deu va publicar un article sobre el Pregó d’Andujar a El Nacional.cat, ben farcit del discurs classista contra la cultura popular de la classe treballadora castellanoparlant. En una ridícula demostració d’elitisme classista fins i tot compara a Andújar amb Leporello, el criat a la òpera Don Giovanni.

aaaabernatdedeu

Article de Bernat de Deu a El Nacional.cat 25/10/16

L’article, per cert, va ser compartit pel twitter oficial de la Sectorial de Guàrdia Urbana de l’ANC amb aquest comentari

guardia-urbana-indepe

Aquí un article de Jordi Arnal Roura, membre de Solidaritat Catalana, on fa un refregit de tots els tòpics i estereotips contra els treballadors migrats, atacant el discurs integrador del PSUC i defensant obertament la supremacia de la cultura catalana.

ctomhmuwiae7_xp-jpg-large

Clica sobre la imatge per fer-la més gran

Una altre reacció al pregó la trobem al Diari de Girona, on un columnista acusa a Barcelona de viure tancada en si mateixa, pel fet de ser cosmopolita i intercultural, plena d’obrers que l’embruten i d’immigrants de cultures estranyes.

mur-franquista-lh

Una ràpida busca a les xarxes socials ens indica que aquest discurs classista i xenòfob, efectivament existeix tot i ser minoritari. Aquí alguns exemples trobats a l’atzar.

andalusos

Clica per fer més gran

cvcyz8awoaavznd-png-largelh-xarnego

Òbviament tot aquest relat no es més que una fal·làcia absurda. Hi han castellanoparlants obrers independentistes i catalans burgesos de socarrel que han estat caps de llista del PP. Hi han fills d’obrers amb un nivell cultural i un gust estètic infinitament superior a molts pijos de Sant Gervasi. I molts som capaços de llegir Mercè Rodoreda o Hegel mentre escoltem Camela, al mateix temps. Aquesta visió maniquea, tòpica i estereotipada del concepte de cultura, de la classe treballadora migrada, i de la societat catalana en general, tan sols busca canalitzar l’odi social generat per la crisi contra les persones més vulnerables, en comptes de fer-ho contra els poderosos.

Davant d’això crec que el nacionalisme català majoritari, que no tinc cap dubte es respectuós amb els drets de totes les persones, hauria de trencar i desentendre’s d’aquest elitisme neoliberal i etnicista si es que mai vol arribar a rascar algun vot a l’Àrea Metropolitana, en comptes de seguir negant taxativament que aquest discurs existeixi o excusant-se en que la dreta espanyolista es pitjor. L’atronador silenci davant aquest fonamentalisme radical es un llast que fa que moltes persones d’esquerres i catalanistes ens sentim força allunyats ideològicament del Procés.

Per altre banda l’esquerra catalana necessita urgentment (re)construir un catalanisme popular i transversal que torni a empoderar a la classe obrera amb orgull, independentment dels seus orígens, polititzant a la societat en un conflicte contra els poderosos i no al revés. Com sempre, ens tocarà a nosaltres cosir les ferides que la dreta catalana i la espanyola fan a la cohesió social del poble català només per guanyar quatre vots.

h1

Perquè els nacionalistes no commemoren la Guerra dels Segadors

Setembre 19, 2016

11s-corpus-sang

Sempre m’he preguntat per quin motiu el nacionalisme romàntic de la Renaixença i el Noucentisme, quan va inventar els símbols identitaris catalans a finals del s.XIX i començaments del XX, va decidir escollir com a Diada Nacional l’ 11 de Setembre de 1714, mentre que la Guerra dels Segadors va acabar relegada a un segon pla.

El nacionalisme del s.XIX, seguint la visió metafísica de l’idealisme hegelià sobre la història i l’ànima dels pobles, fa una relectura esbiaixada de la Guerra de Successió com si fos un conflicte de Catalunya contra Espanya (quan en realitat era una lluita dinàstica i un conflicte d’interessos econòmics entre l’aristocràcia i la burgesia mercantil).  Van triar com a heroi nacional Rafael Casanova, a qui van fer una estàtua molt maca (tot i que la seva biografia es bastant mediocre i dubtosa), en comptes de Pau Claris, a qui ningú recorda, tot i que va proclamar per primer cop a la Història la República Catalana.

Ja al segle XX es va convertir en lloc sagrat el Fossar de les Moreres, a partir d’una llegenda poètica (en realitat es una ossera medieval i tardoantiga, sense cap rastre arqueològic de 1714), mentre que la troballa real i autèntica de diverses fosses comunes de més de 100 soldats de la Guerra dels Segadors a les obres del AVE a l’any 2012, va passar absolutament desapercebuda. Els esquelets es van portar al museu i les fosses es van destruir. Es possible que existeixin més fosses en terrenys propers, però al no estar afectades per les obres del AVE no s’han excavat. Ningú els hi ha fet cap ofrena floral o marxa de torxes.

11s-corpus-fosses

Fosses comunes de soldats de la Guerra dels Segadors trobades el 2012 a les obres del AVE, caigudes en l’oblit (font)

Un segle més tard, la troballa atzarosa del jaciment del Mercat del Born (científicament gens destacable, tot i que ha costat 72 milions d’euros) esdevindrà un nou temple sagrat pel nacionalisme, la “zona zero dels catalans” segons el seu director Quim Torra; on posar-hi urinaris a prop o fer-hi exposicions antifranquistes es una greu ofensa sacrílega. Coincidint amb el fervor nacionalista del Procés, arriba la milionària commemoració del Tricentenari el 2014 i les desfilades militars amb recreacions històriques dels Miquelets i la Coronela de Barcelona. Això ha produït que alguns processistes (entre ells el President Puigdemont) acabin obsessionats entorn la xifra de 1714, a la que invoquen constantment sense solta ni volta. Mai els he vist fer la menor menció a 1640.

Curiosament, ningú recorda la Guerra dels Segadors on indubtablement existeix un conflicte Catalunya contra Espanya, on es va arribar a proclamar la República Catalana i el Principat va deixar formar part d’Espanya durant 12 anys. Quina necessitat hi havia d’inventar tanta fantasia èpica (sense massa base històrica) entorn a 1714 si hi havia un episodi autèntic i real, fora de tot dubte, infinitament més interessant?  Tan sols n’ha perdurat la seva memòria en l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors” que es va compondre el 1887 (basada en una cançó popular), arran d’un concurs convocat pel partit de la dreta nacionalista Unió Catalanista en plena fase nation-building. Ràpidament, però, es va optar per no remoure mai més aquell episodi. De fet, la lletra actual de la cançó es una versió molt més curta que l’original, on s’han suprimit tots els detalls històrics concrets referents al Corpus de Sang.

Per quins motius al nacionalisme no li ha interessat mai commemorar aquells fets? Aquí algunes idees controvertides entorn a la memòria de la Guerra dels Segadors i el Corpus de Sang de 1640, a partir d’una lectura marxista i materialista històrica dels fets:

1.- Els Àustries eren tan centralistes com els Borbons o pitjor:

El 1625, 89 anys abans del 1714, el Comte Duc d’Olivares, valido de Felip IV de Castella i III d’Aragó (de la família dels Àustries) presenta la Unió d’Armes, un projecte per crear un únic exèrcit de la Monarquia Espanyola amb 140.000 soldats (concretament Catalunya n’havia d’aportar 16.000). El projecte suposava una unificació centralista espanyola, no només militar sinó també fiscal i política; la no acceptació de la qual provoca les rebel·lions a Catalunya i Portugal. Vaja! Però els Àustries no eren tan bons i respectuosos amb les institucions catalanes? Que ha passat aquí?

2.- Espanya existia molt abans de 1714 i el Rei d’Espanya governava directament Catalunya a través del seu Virrei des del s.XV.

La revolta popular del Corpus de Sang de 1640 culmina amb l’assassinat d’un aristòcrata català,  Dalmau III de Queralt i Codina, comte de Santa Coloma de Queralt i Virrei (o Lloctinent) de Catalunya. El Virrei es un càrrec de màxim poder polític designat a dit per la Monarquia d’Espanya des de la unió voluntària de les monarquies de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics. Ja al 1521 Pere de Cardona es nomenat Lloctinent pel Rei Carles I d’Espanya. El càrrec normalment estarà en mans de nobles o eclesiàstics catalans de confiança del Rei espanyol.

Com? Com? Però no havíem quedat que Catalunya era independent fins que va ser envaïda per Castella el 1714? Que pinta aquest Virrei aquí? Doncs era qui governava Catalunya en nom del Rei, complint -això si- les lleis feudals catalanes. Les seves competències eren: nomenar advocats, fiscals, tresorers i consellers. No podia fer lleis, però si normatives de finances municipals i codis penals. Normalment presidia la Reial Audiència.

De nou, veiem com els Àustries ja tenien una idea centralista d’Espanya. Els Borbons simplement canvien el càrrec de Virrei per les Capitanies Generals, ocupades per militars en comptes d’aristòcrates catalans. La revolta té èxit a Portugal, que acabarà sent un estat independent. Però Catalunya, en canvi, seguirà formant part d’Espanya i, amb la Pau dels Pirineus de 1659, perd tota la Catalunya Nord a mans de França, en unes negociacions on no hi van participar les institucions catalanes en cap moment. Vaja, doncs igual resulta que Catalunya no era tan independent abans dels Borbons! De fet, tenia força menys autonomia, democràcia i sobirania de la que gaudim avui dia.

3.- El Corpus de Sang es una rebel·lió popular de la classe treballadora agrícola amb una ideologia revolucionaria i igualitarista, també contra la oligarquia catalana.

I aquí arribem al moll de l’os de la qüestió. El 1714 la sublevació estava liderada per l’aristocràcia catalana (com el Marqués del Poal) per defensar els seus privilegis fiscals de classe davant l’absolutisme. La idea romàntica del poble unit darrere el lideratge èpic de les seves elits, per tal de protegir els interessos de la casta dirigent, es quelcom que li sona molt bé a la dreta nacionalista, tant a la burgesia de la Renaixença al s.XIX, com al processisme convergent actual. Res a veure amb la revolució popular i pagesa de la Guerra dels Segadors, que va ser una veritable lluita de classes contra la oligarquia i la noblesa feudal, tant catalana com castellana. Quelcom similar al que ja havia passat amb la Guerra dels Remences al s.XV, contra els “mals usos” de la noblesa feudal.

El motiu original de la revolta va ser el rebuig a haver de donar allotjament als “tercios”,  tropes castellanes que anaven a lluitar contra els francesos i cometien tota mena de abusos contra els seus hostes. Poc desprès la revolta es dirigeix contra la noblesa catalana que estava exempta d’haver d’acollir tropes. Recordem que la primera víctima mortal de la revolta es el comte de Santa Coloma de Queralt. Ràpidament la revolta agafa un to revolucionari i antioligàrquic, on la pagesia rep el suport dels suburbis urbans de Barcelona, mentre les institucions feudals catalanes, com la Generalitat i el Consell de Cent, tracten d’aplacar els motins.

Bartomeu Llorenç, oficial de l’administració del Virrei, afirma en el seu diari que “els pagesos semblen endimoniats, estan assaltant terres i castells de ciutadans i cavallers“. El Conseller Francesc Ferrer afirma que “aquests desvergonyits volen que les hisendes siguin comunes i que ningú tingui més que l’altre”. A la ciutat de Vic, es crea una milícia gremial per protegir als nobles locals la revolta pagesa. El 24 de desembre una revolta popular assassina als jutges de l’Audiència Lluís Ramon, Joan Gori i Rafael Puig.

Finalment l’entrada a sang  foc de les tropes castellanes (uns 30.000 soldats) per sufocar els motins, provoca un enfrontament definitiu amb les institucions feudals catalanes, es proclama la República Catalana i es crea una aliança suïcida franco-catalana amb la cort de Lluís XIII i el cardenal Richelieu, que acabarà com el Rosari de l’Aurora, amb la pèrdua de la Catalunya Nord al Tractat dels Pirineus.

El malestar dels pagesos catalans davant els privilegis de la classe explotadora, però, no va acabar amb aquest conflicte. El 1687 esclata la “Revolta de les Barretines“, on els abusos de les tropes de Carles II provoca nous motins i es crea un Exercit Revolucionari Pagès, que considera als nobles catalans “traïdors de la terra”, es neguen a lluitar contra França i assalten cases d’aristòcrates feudals i eclesiàstics a Mataró i Manresa. Seran derrotats per les milícies organitzades pels burgesos i nobles catalans, amb el suport del Virrei i la Corona Espanyola.

Si algun dia sorgeix un Catalanisme Popular d’esquerres amb una voluntat real d’acabar amb l’hegemonia cultural del processisme (i no, simplement, de quedar-hi bé), el primer que hauria de fer es reivindicar aquesta revolta pagesa revolucionaria, en comptes del relat romàntic idealitzat entorn 1714. Passarà mai?

h1

GAL – TAN: El nou eix identitari de la Política Europea

Agost 22, 2016

##aaBrexit

Recentment estem veient com a bona part d’Europa el debat ha deixat de centrar-se en un eix esquerra/dreta, per abordar una nova dimensió identitària, en funció de si s’està més o menys d’acord amb la integració a Europa, la immigració, la globalització o la redistribució de la riquesa més enllà de les fronteres dels estats. Amb el referèndum sobre el Brexit, el debat sobre com afrontar el terrorisme global (que sovint ha derivat en islamofòbia) o el drama dels refugiats, aquest eix cada cop ha cobrat més rellevant.

Es el que alguns politòlegs estan anomenant eix GAL/TAN, on GAL (Green, Alternative, Libertarian) serien els internacionalistes, partidaris de superar el marc dels estats i les nacions per una major integració europea o lliure circulació de persones. A l’altre extrem de l’eix trobem als partits TAN (Traditional, Autoritarian, Nationalist) partidaris de tancar fronteres, protegir el mercat intern sortir de la Unió Europea, expulsar immigrants, no redistribuir la riquesa i defensar els valors nacionalistes tradicionals.

La gran pregunta es si aquest eix “nacional” o “identitari” té alguna correlació amb l’eix tradicional esquerra/dreta en el que s’ha mogut la democràcia al vell continent des de la Revolució Francesa. El tema es força complicat. Mirem un moment els següents gràfics:

GAL TAN2

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Espanya, any 2006 (font)

A Espanya, abans de la crisis, de la irrupció del Procés Sobiranista i de l’arribada de Podem, tot semblava indicar que el nacionalisme era una cosa de la dreta mentre que els votants dels partits d’esquerres eren partidaris d’una major integració europea i obertura de fronteres. Es una pena que no tinguem aquest estudi actualitzat per Catalunya, on la crisi i el replegament identitari del Procés ha fet emergir partits d’extrema esquerra i ultranacionalsiets euroescèptics alhora, com la CUP.

Ara donem un cop d’ull al que passa a la resta de Europa Occidental, en un estudi fet també en temps de pre-crisi (any 2004):

GAL TAN1

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Europa Occidental, any 2004 (font)

De nou ens trobem amb una correlació molt evident entre els dos eixos, on els partits liberals son els únics descentrats i els partits d’esquerra radical nacionalistes euroescèptics  son una única excepció irrellevant.

Però curiosament, a Europa de l’Est passa exactament el contrari. Mirem el cas de Hongria:

GAL TAN4

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Hongria, any 2006 (font)

Quelcom similar veiem a tota Europa Central i de l’Est:

GAL TAN

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Europa Central i de l’Est, any 2004 (font)

De fet, podríem arribar a afirmar que com més a l’Est, més nacionalista es l’esquerra i com més a l’Oest més ho es la dreta. Observem el següent gràfic on, curiosament, Espanya es l’estat on l’esquerra es menys nacionalista de tot el continent:

GAL TAN3

Correlació entre els eixos GAL/TAN i Esquerra/Dreta per països (font)

Perquè succeeix això? Bè, la Unió Europea es va crear com un projecte dels partits de “centre” o del statu quo (liberals, socialdemòcrates i democratacristians), al marge tant de l’extrema dreta (que veu la obertura de fronteres com una desvertebració dels seus valors nacionals o tradicionals) com de l’esquerra alternativa (on el projecte europeu es vist om una elit buròcrata capitalista que perjudica els interessos de les classes populars).

Però a Europa Occidental l’esquerra alternativa (post-comunista o verda) tradicionalment ha demanat transformar aquesta Europa amb major integració, regulació dels mercats, redistribució del deute i de la riquesa, en cap cas demana trencar amb ella. Arrel de la crisi i el fracàs de Syriza per canviar les polítiques del deute de la UE, això podria estar canviant, però no d’una forma estructural (encara). El discurs euroescèptic a Europa Occidental  ha estat dominat per partits ultradretans, racistes i nacionalistes (UKIP, FN, AfD) clarament oposats a la dreta neoliberal de tota la vida, amb fort suport entre la classe obrera blanca no qualificada que es veu empesa a competir en ajudes i llocs de treball precari amb persones migrades.

En canvi a Europa de l’Est, els països que han viscut una transició del comunisme soviètic a la Unió Europea passa just el contrari. Els partits d’extrema esquerra tenen una visió idealitzada d’un passat igualitari, autoritari i paternalista, amb un estat centralitzat i fort, amb les fronteres tancades a cal i canto. La dreta, pel contrari, veu a la integració europea una ruptura amb el seu passat dictatorial, i identifiquen la integració amb la Unió Europea amb major llibertat i democràcia. En aquests estats, però també trobem una destacada presència de ultradreta racista euroescèptica (El Partit de la Justícia i Vida, comparteix euroescepticisme amb l’extrema esquerra del Partit dels Treballadors a Hongria).

Amb un panorama així el paper de l’esquerra es molt complicat. Resulta molt complexe forjar una alternativa per transformar les institucions europees des de dins, quan tota l’esquerra de l’est el que vol es destruir-la. Però sumar-se al carro del euroescepticisme i el nacionalisme es una aposta suïcida, ja que es un terreny ideològic on l’extrema dreta sempre sortirà guanyant. Com s’ha vist arrel del debat del Brexit, el suport d’una minúscula part de l’esquerra a l’euroescepticisme (els autoanomenats “Lexit”) tan sols han servit per reforçar al UKIP i a les pallisses racistes contra immigrants.

Jo personalment, segueixo creient que l’esquerra (tot i les evidents dificultats a curt plaç) ha d’apostar clarament per un Federalisme Global que es situï amb fermesa i sense complexes a les antípodes ideològiques del nacionalisme euroescèptic i el racisme populista , però explicant que volem transformar aquesta UE dels mercats per posar-la al servei de les persones i les classes populars i treballar de cara a una redistribució global de la riquesa que permeti reduir les desigualtats a escala planetària. Plantejar una alternativa al neoliberalisme global dins una microsobirania es una idea tan irracional com pretendre viatjar en el temps al mon anterior a 1980. Només des d’estructures supraestatals es pot regular un mercat d’abast mundial. Transformar el món mai ha estat fàcil i no per això hem deixat de lluitar.

h1

Nacionalisme: La falsa alternativa a la Globalització

Juliol 25, 2016

##aaaa Aaaa aRoto

Donald Trump vol posar un mur de 3.000 kilòmetres entre EEUU i Mèxic. El Brexit es basa en sortir de la Unió Europea amb un referèndum i creure que has abandonat al moment el mercat global i vius al marge de les seves normes. El Procés català proposa desconnectar de l’Estat Espanyol en 18 mesos, sense cap altre aliat que la “voluntat i els somriures”. Aquestes ocurrències populistes, proposades per diversos partits nacionalistes pertanyents a estats o regions excedentàries, son una alternativa màgica per trencar instantàniament amb la crisi global i la progressiva desaparició de la sobirania dels Estat-Nació. Algú creu realment que les desigualtats econòmiques mundials es solucionen d’una forma tan simple i fàcil?

L’únic estat en tot el globus terrestre que realment viu al marge dels fluxos planetaris de capital i força de treball (i que, per tant, té plena sobirania i dret a decidir sobre els seus recursos) es Corea del Nord, una ferotge tirania que protegeix les seves fronteres amb míssils nuclears i prohibeix qualsevol connexió per telecomunicacions amb l’exterior als seus ciutadans.

Els nacionalistes volen una màquina del temps que els porti màgicament a un enyorat  passat que ja mai tornarà: els daurats anys del capitalisme industrial de postguerra (1945-1973), on l’economia estava des-globalitzada i els estats tenien capacitat real de decidir sobiranament entre models econòmics alternatius. Llavors les decisions es prenien als Parlaments nacionals, plenament sobirans, i les negociacions econòmiques es feien entre els seus sindicats i patronals locals. Una època de gran creixement a Occident, basat en l’impuls per part de l’estat mitjançant el dèficit i el deute, el creixement del sector públic i un repartiment de la riquesa força equitatiu entre capital i treball, amb l’objectiu d’aturar la temptació del comunisme. Es el major creixement de la riquesa de la història, on molts treballadors passen de no tindre absolutament res a posseir casa, cotxe, aigua corrent, llum, vacances pagades, atur, jubilació o educació i sanitat públiques.

Però aquest riquesa “sobirana” es va concentrar bàsicament a Europa i EUA, creant àmplies desigualtats a escala planetària que a la llarga son insostenibles. Aquests desequilibris acaben provocant el sorgiment de corrents migratòries de les zones pobres a les riques del planeta, així com un conflicte identitari de ressentiment contra Occident, que en alguns indrets empobrits ha acabat agafant la forma de fonamentalisme radical i terrorisme.

La Globalització Neoliberal proposa que sigui el lliure mercat desregulat el que solucioni aquest problema mitjançant acords de lliure comerç, com el TTIP, on els estats perden sobirania  en mans de les empreses (i no d’entitats democràtiques supranacionals reguladores, com seria lògic). Un model, però, que no contempla la lliure circulació de treballadors, per tal de mantenir un model dual deslocalitzat de producció industrial en països pobres amb salaris baixos i un capitalisme postindustrial de consum amb preus assequibles als països rics. Una forma d’economia que, com ja hem vist, tendeix a la híper-especulació financera i la destrucció de l’estat del benestar, mitjançant una dictadura de l’austeritat, concentrant la riquesa en un 1% privilegiat de la població mundial.

Quina alternativa ofereix  el nacionalisme i el proteccionisme? Posar murs als immigrants i negar-se a pagar impostos que redistribueixin la riquesa a les zones pobres, agreujant així encara més les desigualtats planetàries. Es la resposta simple i estomacal d’una dreta identitària, reaccionaria i racista, espantada davant els canvis globals, que pretén protegir el seus privilegis regionals com una estruç esporuguida amagant el cap sota l’ala. Un enfrontament horitzontal basat en odiar al veí (Mèxic, Espanya, la UE, l’Islam…), en comptes de fer front comú amb ell per una distribució de la riquesa més justa per tots. Aquest nacionalisme es el cant agònic d’un dinosaure moribund abans de la seva extinció, incapaç d’entendre que els Estats-Nació han mort en un mon global hiper-connectat .

Es absurd i vergonyós que certa esquerra, suposadament anticapitalista com la CUP, estigui situada en els esquemes mentals d’aquest caspós model nacionalista, insolidari i populista. Plantegen una República Catalana al marge de la Unió Europea i del mercat global que (en la seva fantasia utòpica) viuria màgicament en una justícia social idíl·lica, sense fluxos transnacionals migratoris ni financers, mentre la resta del planeta s’ofegaria en l’austeritat capitalista. La Corea del Nord del Mediterrani, vaja. Haurien de prendre nota del fracàs de Tsipras: es impossible oposar-se a la Troika des d’un Estat-Nació, cal una lluita global.

Només existeix una alternativa real per l’esquerra: el Federalisme Global. Posar mecanismes democràtics a escala mundial i supra-estatal per regular els mercats i evitar l’especulació o els desequilibris geogràfics entre capital i treball. Hem de renunciar a la sobirania nacional per tal de guanyar més democràcia i justícia social real per tots.

Tot i que sembli molt revolucionari, no es res gaire innovador, per cert. A tall d’exemple:  El 1944, a la conferència de Bretton Woods, l’economista britànic John Maynard Keynes va proposar les bases d’un model alteratiu de globalització que hauria d’evitar el sorgiment de noves crisis econòmiques i posaria les bases d’una justícia social global. El seu plantejament es basava en la creació d’una institució supranacional anomenada “International Clearing Union” que tindria una moneda mundial anomenada “Bancor” i que serviria per transferir equilibrar la balança comercial dels estats rics envers els pobres, controlant els excessos mercantils de les economies excedentàries amb les deficitaris. EUA, però, va rebutjar aquest model i en aquella conferència va crear el FMI i el Banc Mundial, que son els pilars del model actual de globalització i la moneda de referència mundial amb patró or va esdevindre el dolar (fins que es va abandonar el model als anys 70’s, obrint les portes al neoliberalisme).

No dic que les alternatives alter-globalitzadores que proposa l’esquerra siguin fàcils o factibles a un plaç curt. Es un camí llarg i dur, no exempt de perills. Proposem solucions reals a problemes complexes que requereixen uns canvis estructurals molt profunds. Nosaltres no fem populisme, ni venem fum amb solucions màgiques que s’apliquen immediatament després d’un referèndum, aixecant un mur o desconnectant en 18 mesos. Nosaltres fem política, no màgia.

h1

26J Anatomia d’una Derrota: Ha començat la por al Canvi?

Juny 28, 2016

##PCEPodem3

Si, hem perdut. El nostre objectiu era liderar un govern d’esquerres alternatiu al PP i no ha estat possible, per tant això suposa una derrota. Punt. No crec en conspiracions. No s’ha manipulat el vot per correu, ni el recompte. La gent no es tonta ni ignorant i si ha votat el que ha votat es per algun motiu que no hem sabut entendre durant la campanya.

S’han perdut vots per l’esquerra o per la dreta? Per IU o per Podem? Per Iglesias o per Garzón? Per la pàtria o per les banderes roges? Pel referèndum o per no investir Sanchez? Proposo que no ens perdem en els detalls superficials i anem més enllà. Defujo anàlisis simplistes i en aquest post procuraré fer-ne un de més profund i estructural.

Amb l’arribada de la crisi a tot el mon occidental es configuren dos espais de ruptura amb l’estatu quo antitètics que, a cada lloc, tenen la seva traducció local.

1.- Per una banda tenim el replegament sobiranista i identitari de rebuig a la globalització, que en alguns indrets es tradueix en moviments nacionalistes o fiscal-sobiranistes i en altres xenòfobs, majoritàriament de dreta o ultradreta. Aquest espai sembla tenir molt bona salud, amb victòries importants com el Brexit a Anglaterra, la quasi victòria del FPÖ a les eleccions presidencials de Austria, els bons resultats del FN a França i la nominació de Donald Trump a USA. En quant als moviments sobiranistes independentistes: Escòcia va perdre el Referèndum però ara sembla que en podrien fer un segon i el Procés es troba estancat i amb un futur incert.

2.-Per altre banda tenim l‘esquerra alternativa anti-austeritat que vol una globalització més justa i igualitària, contraria al neoliberalisme. En aquest espai no parem d’acumular derrotes dramàtiques: Tsipras agenollat a la Troika a Grècia, Corbyn amb una revolta interna al seu grup parlamentari que li exigeix la dimissió, Sanders derrotat a les primaries demòcrates (tot i un resultat històric per l’esquerra americana) i Podem s’ha estancat, tot i l’aliança amb IU i les confluències. Veurem que passa a França amb les revoltes de Nuit Debout i si acaba tenint traducció política.

Les dues corrents tenen algunes coses en comú: son rupturistes, volen un canvi radical de caràcter quasi mil·lenarista, tenen hiperlideratges messiànics, representen una renovació del sistema polític (en alguns casos generacional) i, sobretot, son una conseqüència directe de la crisi econòmica i la desconfiança en el “establishment”.

La gran pregunta que fa temps que em formulo és: que passarà quan les circumstancies de la crisi vagin pal·liant i la gent comenci a viure millor? Aquests espais han sorgit per quedar-se o bé la gent tornarà a confiar en les forces del estatu quo tradicionals?

A Catalunya es l’únic lloc d’Espanya on tenim els dos moviments rupturistes en paral·lel: un de identitari sobiranista (CDC-ERC-CUP) i un d’esquerra alternativa (ICV-EUIA/CSQP/En Comú Podem), els dos enfrontats a les forces que defensen conservar el sistema amb alguna reforma superficial (PP-PSC-Cs). vegem com han evolucionat aquests tres espais des de 2012, quan s’inicia el Procés.

##PCEPodem2

Així doncs sembla que el Procés es troba estancat i en clar retrocés des del passat 27S, amb uns 850.000 votants menys i molt per sota de les forces que representen l’estatu quo, tan en vots com en escons. Per altre banda En Comú Podem, consolida un espai entorn al 24%, però ha aturat el seu creixement que semblava imparable. I l’estatu quo espanyolista comença una tímida recuperació.

El darrer any l’atur ha baixat un 12,94% a Catalunya, i unes 95.000 persones han trobat feina. Tot i així és del 17,44% amb unes altes xifres de temporalitat i precarietat. La percepció de l’economia segueix sent molt dolenta, però poc a poc va millorant; la prima de risc està molt baixa, les retallades més bèsties s’han pres un respir i fins i tot comencem a veure pressupostos augmentant la despesa social. Els desnonaments hipotecaris segueixen existint però en clar retrocés.

Pot estar provocant això una frenada en sec del creixement dels moviments rupturistes, ja siguin nacionalistes o d’esquerres? Pot ser que molta gent hagi deixat de veure el canvi amb esperança i el comenci a veure amb por i conservadorisme tant al Procés com a Podem? Es una possibilitat molt certa, tant per Catalunya com per Espanya. No sé de que riuen ni de que s’alegren els processites, la veritat. L’auge del estatu quo s’està donant arreu, també a casa nostre: el PP ha guanyat 40.000 vots, més que cap altre partit català, tot i l’escàndol de Fernandez Diaz.

En aquesta campanya Units Podem bàsicament ha tractat de no perdre terreny davant la campanya de la por al canvi que han fet PP, PSOE, Cs, ERC, CDC i tots els seus mitjans afins, començant per TV3. Hem estat tan a la defensiva que no hem estat capaços de poder fer una campanya il·lusionant i en positiu, per molt que ens hi esforçàvem. Al debat Iglesias va estar centrat en aturar atacs barroers i demagogs de PSOE i Cs, mentre Rajoy en sortia il·lès. Quelcom similar va passar al debat català amb Domenech centrat a aturar els atacs de Rufian.

La por al canvi, pot haver acabat calant entre aquells que estan un xic millor que els darrers anys, per poc que sigui. Ha desmobilitzat al nostre electorat i ha motivat al més conservador a tornar al PP, preferint la corrupció a un canvi incert.

Tot i haver frenat l’ascens en sec, i haver deixat un milió de vots pel camí, no oblidem que hem consolidat la major quantitat de diputats d’esquerra alternativa de la història recent d’Espanya. Jo vaig començar a militar que a la meva ciutat érem cinquena forma i triem un 8% de vot, ahir vam repetir victòria amb un 29%. Absolutament inimaginable fa només 2 anys. Donem un cop d’ull a l’evolució en escons del PCE-PSUC- ICV/IU- Podem/IU/ECP. Estem millor que mai, tot i esperar més.

##PCEPodem

Ningú va dir que fos fàcil. No podem ser tan sols un moviment de Resistencia a les retallades, cal que tinguem un model alternatiu creïble i il·lusionant. Tenim el govern dels principals Ajuntaments, un lloc ideal per posar-ho en praxis i demostrar que en som capaços. I, sobretot, hem de tindre ben clar que el nostre projecte no és el del replegament identitari  sobiranista, no podem caure en euroescepticismes, xenofòbies o nacionalismes. Ni tampoc hem de confiar en el pensament màgic voluntarista i pensar que la victòria es produirà només amb desitjar-ho molt fort, cal que es donin unes condicions materials que ho facin possible.

La bonança econòmica entre 1996 i 2008 va tornar a les classes populars conservadores, defugint tota ànsia rupturista o revolucionaria, on el proletariat semblava estar encantat amb el neoliberalisme especulador i es creia classe mitja gràcies a tenir una hipoteca. Ara estem davant un canvi molt més profund: el pas d’una economia industrial a un capitalisme de bens i serveis, on es requereix menys ma d’obra no qualificada. Això provocarà altes bosses d’atur estructural i classes populars que viuran al marge del sistema, davant una classe mitja que anirà recuperant el seu benestar paulatinament i que s’aniran tornant més conservadores, defugint tot canvi radical.

Veurem com es tradueix això políticament, però jo crec que un espai d’esquerra alternativa pot tenir futur i no quedar-se com a fenomen efímer i efervescent si aconsegueix proposar un canvi realista, pragmàtic i possibilista que sigui bo per les generacions d’estudiants precaris o treballadors no qualificats i que no generi por a les classes mitges.

h1

Oi tan que podem canviar Espanya!

Juny 18, 2016

#AaaaSpanish Revolution

Els partits processistes, ERC i CDC, estan fent un cop més una barroera campanya hooligan basada en negar la possibilitat de canviar Espanya. ERC fins i tot  ha tingut la barra de presentar-se com “L’únic canvi possible“, com si mantindre al poder al mateix establishment que fa 35 anys que parasita l’administració pública catalana fos un canvi de res.

Com ja vaig explicar anteriorment, el Procés no es més que un moviment contrarevolucionari teledirigit per la dreta burgesa catalana per aturar el 15M i mantindre el neoliberalisme convergent al poder. L’ANC va ser dissenyada des dels despatxos de la Generalitat com una mala paròdia del assemblearisme del 15M, amb l’únic objectiu de convertir la ràbia social de la crisi en populisme identitari i odi xenòfob i classista contra els espanyols i els xarnegos. D’aquesta forma apareixia un enemic extern contra el qual unir el poble, entorn al lideratge messiànic i profètic de la dreta convergent, en base a una promesa mil·lenarista de l’arribada imminent Paradís Terrenal que es va postergant ad eternum.

Però com no ha de poder canviar Espanya? Que ho impedeix? Es que potser estan condemnats genèticament a defensar l’estatu quo? No veig perquè. Espanya ha proclamat anteriorment dues repúbliques (i sempre amb el suport entusiasta de Catalunya) i va donar lloc al 15M un moviment social de caràcter global que ha permès revolucionar l’esquerra a tot el mon occidental, com en el seu dia ho va fer el Maig del 68. Sense la reformulació conceptual que planteja el 15M contra l’establishment i l’austeritat no hauria existit Bernie Sanders als EUA, Jeremy Corbyn a UK o altres moviments socials com Occupy Wall Street a EUA o Nuit Debout a França.

I encara que mai abans s’hagés fet un canvi a Espanya, res impediria que en el futur n’hi hagués un. O es que a la França dels Borbons o a la Rússia tsarista hi havia cap element previ que fes preveure les revolucions que van posar fi al seu absolutisme? Doncs no. La gràcia dels canvis sobtats es agafar als poderosos desprevinguts i amb la guàrdia baixada. Pretendre que un indret està condemnat a perpetuar un sistema polític immutable al llarg del temps no és més que una absurda fal·làcia basada en perjudicis supremacistes.

Que ha aconseguit el Procés? Mantindre la dreta al poder, que era el seu objectiu principal i únic. I prou. No han estat capaços de millorar ni en un cèntim la fiscalitat catalana; no han fet cap estructura d’estat, ni tan sols han estat capaços d’aprovar uns simples pressupostos autonòmics; no han aconseguit cap suport internacional (fora del feixisme de la Lliga Nord italiana) i han perdut els pocs que tenien com el partit liberal europeu ALDE que ha decidit, quasi per unanimitat, acceptar Ciutadans com a partit membre i arraconar CDC. No han fet cap referèndum, tot i que han simulat que el 9N o el 27S ho van ser, i ara ja planegen fer-ne un altre de mentideta (el RUI, una nova paròdia de simulacre del 9N). Que ha fallat? Que potser no ho hem desitjat prou fort? O es que potser tot era un frau per seguir manant?

Per tal de tapar el dantesc naufragi en el quan xipolleja el Govern català, els processistes centren totes les seves energies en campanya a atacar a l’únic partit que pot convocar un Referèndum legal i acordat, en comptes de fer-ho contra Mariano Rajoy, el veritable candidat del Procés, ja que necessiten un enemic ben dolentot, fatxenda i caspós a qui donar les culpes de totes les calamitats que causa convergència a Catalunya. Els mateixos partits que han viscut de vendre un pàrvul i vergonyós pensament màgic, on tindríem gelats per postres cada dia i es podia crear un estat reconegut per la ONU si ens agafàvem molt fort de les manetes, ara diuen que es absolutament impossible canviar el Govern d’Espanya.

Sovint sospito que Alfons López Tena tenia raó quan em va dir que els processistes no tenen cap mena d’intenció en assolir la independència i tan sols busquen la superioritat moral de la derrota i el plaer masoquista del victimisme, arribant al orgasme múltiple amb cada sentència adversa del Tribunal Constitucional.

De fet, a ells la crisi els ha anat molt bé. En el següent vídeo  Elena Ribera la nº2 per Girona de CIU a les eleccions al Parlament el 2102 donava gràcies a la crisi per haver despertat la consciència nacional catalana i tractava als catalans d’ovelles esgarriades en busca del seu pastor Artur Mas.

El mateix Conseller de Cultura, el convergent Santi Vila,  reconeix obertament que el Procés ha servit per poder fer les retallades neoliberals sense que ningú protestés gaire, ja que estaven molt il·lusionats.

#Aaa Vila

Atenció també al següent fragment d’un text de l’humorista Toni Soler al Diari Ara on advertia que amb un canvi d’esquerres a Espanya la gent viuria millor, deixaria d’odiar als espanyols i la independència ja no seria possible:

#AaasolerFins i tot alguns destacats ciberactivistes de la ultradreta independentista no s’amaguen de desitjar obertament una victòria de Mariano Rajoy:

aaamark-serra

Finalment us deixo amb la brillant intervenció de Xavier Domenech, cap de llista d’En Comú Podem, desmuntant les tesis etnicistes de Gabriel Rufian, segons les quals no hi pot haver cap canvi a Espanya.

El 26J tenim la oportunitat de demostrar que el nostre canvi es real, possible i millor. Perquè no es basa en odis xenòfobs o identitaris, sinó en millorar les condicions de vida de les persones, sense cap limitació territorial. Perquè no defensem un sobtat canvi mil·lenarista, profètic i religiós, sinó successives reformes possibles i factibles. Perquè no volem tapar retallades amb banderes, sinó acabar amb l’austeritat sense subterfugis. El nostre canvi no pretén perpetuar a la màfia burgesa regional al poder, sinó empoderar a les classes populars i acabar amb l’establisment, tant català com espanyol. Estic convençut que guanyarem les eleccions a Catalunya, País Valencià, Balears, Euskadi i Navarra, amb molt bons resultats a Madrid i Galícia, demostrant que la millor forma de derrotar als odis nacionalistes dels dos extrems es des d’una esquerra plurinacional, federal, fraternal i alternativa tan al centralisme com al populisme identitari del Procés.

h1

Desmuntant el Manifest Lingüístic del Grup Koine

Abril 3, 2016
# #APSUC

Som un sol poble i no ens dividiran!

Com a persona catalanoparlant, amb 8 cognoms d’origen català, que estima amb orgull la seva llengua i orígens;  com a catalanista impulsor del Dret a Decidir i que ha participat en mobilitzacions sobiranistes i com a activista antiracista i antifeixista, em sento profundament avergonyit i insultat veient com s’empra la meva parla per defensar un fonamentalisme cultural, on la diversitat lingüística i la immigració son presentades com un perill i no com una oportunitat per enriquir-nos.

Em refereixo al “Manifest del Grup Koiné a favor del català com a única llengua oficial” un verinós text que proposa expulsar el castellà de l’administració pública, trencant així la cohesió social, dividint i segregantt al poble català en grups etnolingüístics confrontats entre ells. Es especialment preocupant que el Manifest estigui signat per un ex-diputat de la CUP, com Julià de Jodar.

Afortunadament els independentistes sensats, com el diputat d’ERC, Joan Tardà, han corregut a desvincular-se d’aquest escrit i a reivindicar el paper de la llengua castellana cooficial en un futur Estat independent. Estaria be conèixer la opinió del grup independentista castellanoparlant Súmate. PD: Convergència ha demanat “respecte” per al manifest, al que vol “tindre en compte”.

Em sembla indecent negar la importància que ha tingut la llengua castellana en la cultura catalana, amb importants escriptors com Terneci Moix, Manuel Vazquez Montalban, Rosa Regas, Maruja Torres o Javier Cercas, entre molts altres. Ells no son catalans? Perquè? No son catalans tampoc el 90% dels meus veïns de l’Hospitalet de Llobregat, majoritàriament de classe treballadora i humil, que tenen orígens familiars migrats i no tenen el català com a primera llengua? De debò algú creu que l’independentisme arribarà mai a ser majoritari excloent i segregant a la meitat del país?

Català es qui viu i treballa a Catalunya, independentment d’on hagi nascut, quina llengua parli, de quin color sigui la seva pell, de quina sigui la seva religió (si en té), classe social, gènere, orientació sexual, ideologia, voluntat, identitat o sentiment de pertinença. Som un sol poble, amb els mateixos drets i deures, i no deixarem que cap grupuscle fanàtic i extremista ens divideixi o ens enfronti. El dret a la ciutadania no està en discussió, ni a debat.

Del que hauríem d’estar parlant es de com aconseguir que el català sigui oficial a la UE, no de que el castellà ho deixi de ser a Catalunya. El que hauríem de debatre es com l’Administració es pot comunicar amb els catalans que parlen urdú, xinés o àrab i no de com ho ha de deixar de fer amb els castellanoparlants.

A continuació desmuntaré un per un tots els arguments del Manifest:

la llengua catalana és la llengua de Catalunya, en el sentit que és la llengua endògena del territori de Catalunya

-Mentida. El català (igual que el castellà) es una llengua romànica que s’origina com a dialecte del llatí, llengua estrangera formada a Roma i imposada per les armes a partir de la conquesta i colonització de la Península Ibèrica, a partir de la II Guerra Púnica el s.III aC. L’única llengua plenament endògena coneguda del territori català es la ibèrica, utilitzada durant la segona Edat del Ferro i desapareguda fa uns 2.000 anys. En basc, en canvi, si es una llengua veritablement endògena, l’única de la Península Ibèrica.

# #Iber

Inscripció en la llengua endògena de Catalunya: l’Ibèric.

“i des d’on es va estendre als territoris contigus del País Valencià i les Illes Balears.”

– La llengua no es va “estendre” de forma natural pel territori. El català, igual que el castellà, va ser imposat militarment per la conquesta i colonització exercida per la Corona d’Aragó, a sang i fetge, contra la població musulmana de Balears i València al s.XIII. Especialment cruenta va ser la conquesta de la illa de Mallorca, on les tropes catalanes van catapultar caps de musulmans degollats per sobre de la muralla de Medina Mayurqa i van exterminar a més de 30.000 persones. No som millors que els espanyols ni més ètics, ni més purs, som iguals. Simplement no hem tingut tants exèrcits per colonitzar i imposar la nostre parla; però, quan hem pogut, hem fet el mateix. S’ha de protegir el català a Catalunya, Balears i València, des de la cooficialitat i el respecte mutu, mai des de l’exclusió, la segregació o la intolerància.

“a causa de l’annexió del Principat de Catalunya al Regne de Castella d’ençà del 1714”

– Fals. La Corona d’Aragó es va unir lliure i voluntàriament amb la Corona de Castella mitjançant la Concòrdia de Segovia l’any 1475 i la Unió Dinàstica dels Reis Catòlics. D’aquesta forma es crea l’Espanya moderna, un estat confederal, amb estructures pròpies de cada territori, feudals i nobiliàries. La Guerra de Successió es un conflicte entre estats, classes socials, formes de govern i entre dinasties, però totes elles per governar una Espanya que existia des de feia 200 anys. Catalunya va perdre les estructures feudals en mans de l’aristocràcia (Generalitat,  Consell de Cent…) i passa a estar governada per un sistema centralista i absolutista, amb una Capitania General i un sistema fiscal racional (Reial Cadastre) que, curiosament, beneficia especialment a la burgesia catalana que s’enriqueix moltíssim, primer amb el comerç amb Amèrica i posteriorment amb la industrialització. Catalunya esdevé, sota els Borbons, el motor econòmic d’Espanya. El castellà substitueix al llatí com a llengua de l’administració i a la literatura, però el poble (analfabet en gran part) segueix parlant plenament en català.

Si Catalunya no formava part d’Espanya fins al 1714… contra qui vam lluitar a la Guerra dels Segadors de 1648? Perquè ens vam oposar a la Unión de Armas del valido Conde Duque de Olivares, si no formàvem part d’Espanya? Com es que el Rei d’Espanya Felip IV va cedir la Catalunya Nord a França en el Tractat dels Pirineus de 1659 si Catalunya era un estat independent? Quina paradoxa anacrònica!! Però no havíem quedat que els Àustries eren tan catalanistes? Si ens van vendre la meitat del país a França!

“la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística”

– Això es una infàmia ideada per instigar a l’odi contra els castellanoparlants i els migrats en general. La immigració peninsular a Catalunya, i particularment a la província de Barcelona, va ser durament reprimida i perseguida pel règim franquista. El Pavelló de les Missions va convertir-se, el 1952, en el centre neuràlgic de la política repressiva contra la immigració peninsular per ordre de Felipe Acedo Colunga, governador civil de la província de Barcelona; era com un CIE de la època. En els anys cinquanta, després de constatar l’existència de l’onada migratòria no autoritzada cap a Catalunya, va instaurar-se tot un aparell repressiu que actuaria en els principals punts d’arribada dels immigrants: les estacions de ferrocarril i el port de Barcelona. Segons les estimacions realitzades per Imma Boj i Jaume Vallès, en el període comprés entre 1952 i 1957, des de Missions van ser evacuades unes 15.000 persones, la majoria de les quals vivien a Barcelona o havien estat detingudes a les estacions de tren de la ciutat. (font original)

La guerra civil va ser una lluita de classes, no de pobles. L’oposició real al franquisme a Catalunya era el comunisme, que va envair la Vall d’Aran el 1944, va fer vagues, boicots, manifestacions i accions de tota mena, mentre la burgesia catalana finançava el cop d’estat feixista per tal de recuperar les seves fàbriques nacionalitzades per la Generalitat Republicana. El PSUC, partit hegemònic de l’antifranquisme català, era una unió de persones tant d’origen català com  migrat, sota el lema “som un sol poble” i comptava amb líders que tenien cognoms com López Raimundo, Gutiérrez o Nuñez, entre altres d’arrel catalana. Un gran nombre de castellanoparlants es van manifestar sota el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia“, fent seves les reivindicacions d’autogovern català. Va ser el PSUC de Santa Coloma de Gramanet el primer en plantejar la immersió lingüística com una eina d’igualtat d’oportunitats per evitar una fractura social en base a la llengua. Ara, tota aquesta feina de cohesió social que ha dut a terme el catalanisme social d’esquerres se’n pot anar en orris per culpa d’un nacionalisme de dretes, exaltat, etnicista i excloent.

“el règim constitucional del 1978 ha refermat la continuïtat de la imposició politicojurídica del castellà a Catalunya. La legislació de la Generalitat restablerta i la política lingüística consegüent han servit per a superar en certs àmbits i força precàriament la minorització total soferta pel català a mans del franquisme, però no pas per a revertir la norma social”

– La Generalitat té plenes competències lingüístiques i la immersió ha normalitzat plenament l’ús quotidià del català en l’educació. Els nombrosos mitjans de comunicació catalans públics o privats (tot i que acostumin a tenir una línia editorial obedient i submisa al poder polític) han fet possible viure plenament en català amb absoluta normalitat en qualsevol punt de la seva geografia. Vull ressaltar el bon treball i el gran èxit dels Centres de Normalització Lingüística o els Voluntaris per la Llengua en ciutats com l’Hospitalet.

La política lingüística actual es plenament suficient i adequada. No existeix cap perill que faci témer una desaparició del català. Mai abans en la història hi havien hagut 10 milions de catalanoparlants, el 95% dels quals l’entenen perfectament. Aquest discurs apocalíptic tan sols vol crear terror i por davant les diferències culturals en un món global. El que perjudica veritablement a la llengua catalana es l’ús polític per part de sectors extremistes que la volen convertir en un instrument exclusió contra la diversitat lingüística i cultural. Si en comptes d’insultar i excloure a les persones no catalanoparlants presentem el català com una llengua amable i no relacionada amb cap ideologia en concret, serà més fàcil que tothom s’hi pugui sentir identificat i s’animi a aprendre’l i parlar-lo.

Denunciem la ideologia política de l’anomenat «bilingüisme», que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978

– El que no us agrada es la diversitat lingüística, la interculturalitat i, especialment, la immigració. Us aterra l’alteritat i la diferència. L’existència de diverses llengües en un mateix territori es una riquesa cultural de la que en podem estar ben orgullosos i que hem de preservar com un pilar fonamental d’una identitat acollidora i plural. El català ha de ser una llengua vehicular d’inclusió i integració, mai  de segregació ètnica  o exclusió social.

El Fonamentalisme Cultural

Aquest text es una expressió més d’una perillosa ideologia anomenada “Fonamentalisme Cultural“, concepte investigat per la professora d’Antropologia Cultural de la UAB Verena Stolcke.

Segons aquesta investigadora, el fonamentalisme cultural es una actualització del racisme que simplement substitueix el concepte de “raça” per “cultura”, entesa aquesta com un tot compacte i territorialitzat. Aquesta idea de “cultura” es considera històricament arrelada en un conjunt de tradicions i valors immutables transmesos en un territori de generació en generació, d’acord amb la idea d’estat-nació, inventada al s.XIX, dissimulant i amagant les referències a la “sang” i la “raça”, que ja no queden gaire bé.

Com més permeables son les nostres fronteres a una economia globalitzada, més suport tenen aquests fonamentalismes, presentant la diversitat cultural o lingüística com un perill per la  homogeneïtat de la nació. La multiculturalitat es vista com un risc pels valors de la majoria. Aquesta idea integrista de cultura, parteix d’una por envers un futur incert (“el català desapareixerà“), veu els immigrants com un perill per l’homogeneïtat dels nostres valors culturals (“uns colons que venien a espanyolitzar-nos“) i pressuposa que les relacions entre les diferents cultures són per naturalesa hostils i mútuament destructives (“el bilingüisme es dolent“), perquè l’ésser humà és etnocèntric per naturalesa i, en conseqüència, les diferents cultures han de mantenir- aïllades per el seu propi bé.
.

PD: Aquí un article publicat a El País, sobre com aquest Manifest atempta contra tot el consens polític establert sobre la normalització lingüística, des de 1979. Una altre opinió contraria al manifest la trobem a El Periòdico sota el títol “Sacar la Lengua“. Al Bloc “Mil Dimonis” també desmunten els arguments del Manifest, amb altres raonaments. La Vanguardia li ha dedicat una editorial: Un manifest lamentable. Finalment destacar un text publicat a “Lliure i millor” d’un grup de lingüistes catalans que desmunten l’argument de que el bilingüisme sigui un risc pel català. 

PPD: L’any 1934 un altre grup de lingüistes, liderats per Pompeu Fabra, va signar el “Manifest per la conservació de la Raça Catalana”, on s’advertia que la convivència de diverses races a Catalunya posava en perill la conservació dels gens catalans.


h1

Federalisme Global: La fi de les fronteres i la superació de tota Identitat Nacional

Març 19, 2016

Us deixo amb algunes reflexions que m’han sorgit recentment, des de la més profunda indignació, contemplant la dramàtica situació dels refugiats siris, el paper de la Unió Europea i l’auge de la ultradreta nacionalista arreu d’Europa i Amèrica.

# aaRefugees

Tota Identitat Nacional es opressió, nega l’individu i anul·la l’esser: El nacionalisme pretén anular la identitat de cada persona per homogeneïtzar la massa dins un ramat de xais clònics i obedients, peces d’un gran puzle, membres d’un projecte patriòtic incommensurable que transcendeix la història i s’encarna en la geografia. Només des de la reivindicació de la subjectivitat, la diferència i la individualitat particular ens podem emancipar d’aquesta violenta opressió que ens anul·la com a essers amb racionalitat pròpia. La identitat nacional no es més que la performativitat simbòlica de les relacions d’obediència i jerarquia de la oligarquia envers el poble, negant i esborrant tot conflicte social intern.

Cap a una Identitat Multidimensional: L’emancipació de l’individu passa per  desconstruir i esclafar les identitats hegemòniques dels relats nacionals, negant els mites i llegendes pseudohistòriques i rebutjant tota  emoció catàrtica destinada a subjugar la raó i negar l’esser, enfront una histèria col·lectiva. Les identitats mai poden ser monolítiques envers una sola variable. Cal reivindicar el dret a la diferència, a no formar part de l’eixam. Cal construir una identitat heterogènia i autoconstruïda entorn a múltiples variables: classe, gènere, sexe, orientació, religió, llengua, gustos musicals… Una lesbiana proletària marroquí de Badalona pot compartir la mateixa identitat amb un cacic convergent blanc i catòlic d’un poblet del Pirineu, simplement per haver nascut dins un mateix marc geogràfic? Una identitat multidimensional que, a més, ha de ser integradora i no excloent, on algú es pugui sentir català, espanyol, senegalès i europeu alhora.

Les fronteres son un estat mental: En un mercat globalitzat, on les xarxes socials, la gastronomia, l’intercanvi de mercaderies i les migracions son d’escala planetària, les fronteres no delimiten en cap cas realitats culturals o nacionals homogènies. Son tan sols línies imaginaries que serveixen per excloure i negar l’alteritat de la persona migrada. No existeix cap mena de correlació entre la realitat geogràfica i lingüística, cultural o identitària. Si l’economia es una relació dialèctica entre treball i capital, quin sentit té que el capital es mogui sense cap trava arreu del planeta i els treballadors no puguin sortir d’una geografia delimitada per guanyar-se millor la vida o fugir d’una guerra?

Les nacions han mort: La globalització ha assassinat a les nacions, aquests ens imaginaris inventats per la burgesia al s.XIX per legitimar la construcció dels estats liberals. Els nacionalismes identitaris actuals no son més que reaccions irracionals d’una classe mitja espantada, un refugi enfront la crisi econòmica que ens presenta un futur inestable i  insegur. Ideologies messiàniques i mil·lenaristes que ens fan creure que hem d’estimar als nostres opressors, pel simple fet de compartir una identitat, interioritzant les regles de poder i obediència jeràrquica  envers una elit nacional.

Tota Identitat Nacional parteix del rebuig l’alteritat: Els populismes identitaris es basen en la negació de l’altre, de la construcció d’un enemic de la Pàtria a qui donar les culpes de tots els mals, negant tota responsabilitat dels propis errors. A partir d’estereotips, perjudicis i rumors es crea una imatge deformada de l’altre, a qui excloure,  odiar i negar el dret a la ciutadania, un privilegi exclusiu per aquells que comparteixin una mateixa identitat. Com afirmava Hanna Arendt, els nacionalismes democràtics tenen elements que poden degenerar en violència contra apàtrides, migrants i minories ètniques. Tot populisme identitari porta dins seu una llavor de l’odi que, portat a un extrem, deriva inexorablement al totalitarisme.

Cap a un Federalisme Global on menys sobirania és més benestar: Per fer front al poder del capitalisme mundial basat en un sol mercat únic, els estats han de deixar de competir entre ells, cooperar i unir-se  cedint sobirania a grans hisendes úniques a escala continental que permetin acabar amb els paradisos fiscals, redistribueixin la riquesa i el deute, permetent mantenir un mateix benestar i drets socials per a la major quantitat possible de persones. Només una moneda única mundial pot aturar l’especulació financera de divises; només una sola hisenda pot impedir el dúmping fiscal; només una lluita global pels drets del treball, pot evitar el dúmping salarial i la desindustrialització del primer al tercer món, buscant salaris més baixos.