Crònica del Concert de Morrissey a Barcelona

Després  de 30 anys de l’únic concert dels Smiths a Catalunya, finalment Morrissey s’ha dignat a visitar Barcelona en solitari i, òbviament, com a bon i fidel talifan no podria perdre la oportunitat de retre culte i pleitesia a aquest messies del pop i el glamour, sorgit de la classe obrera més humil de Manchester, sis anys després de viatjar a Madrid per veure’l acompanyat de Siouxie i Mika.

Com ens trobem en un país amb una misèrrima i lamentable cultura musical (i no musical, també), aquest esdeveniment històric va quedar relegat al Sant Jordi Club, disponible tan sols per la selecta èl·lit capaç de paladejar  aquest sofisticat nèctar auditiu, mentre el Palau Sant Jordi s’omplia d’una vulgar massa que acudia a veure (voluntariament!!) a una cosa anomenada “Malú“. Impossible confondre les cues de de nenes-preadolescents i les seves mares quarentones oients de la Cadena Dial, amb la  dels romàntics sinistres i barrocs hiptsers, separats per pocs metres de distància.

En comptes de dur teloners, Morrissey ens va fer passar l’espera amb la projecció de videoclips dels seus artistes favorits: des dels Ramones a les New York Dolls, passant per Nico o Azabour, així com imatges de la mort de Margaret Tatcher mentre sonava de fons “The Witch is Dead” de la BSO del Mag d’Oz.

Morrissey es va guanyar des del primer moment la simpatia del públic, amb una banda que duia samarretes amb la frase “Lonely in Barcelona” (una estrofa del seu darrer disc) i entrant a l’escenari amb un clàssic dels Smiths “The Queen is Dead”, per passar ràpidament al seu recent hit “Bullfighter Dies” amenitzat amb divertides imatges de braus matant toreros.

El Setlist (consulteu-lo sencer aquí) va molt estar molt centrat en el seu darrer àlbum “World Peace is non of your Business“, combinat amb clàssics dels Smiths (“How soon is now”, “Certain People I Know”, “Meat is murder”, “Asleep“) així com delicioses joies de la seva carrera en solitari, que per mi van ser els dos moments culminants del show: “Trouble Loves Me” i “Speedway“. Els grans absents van ser els seus tres anteriors treballs, tan sols va deixar caure “I’m throwing my arms around Paris“; sens dubte es van trobar a faltar temes del seu celebèrrim “You are the Quarry” que el va tornar a la fama i amb el qual molts el vàrem descobrir. S’ha cansat ja del seu hit “First of the gang to die“? Una pena, doncs crec que és el primer concert en una dècada que no toca aquest tema, en fi…

Bullfighter Dies

El concert va esdevindre, en certa forma, un míting a favor del animalisme i el veganisme (causes que no m’aixequen una gran passió, que diguem): a part de les simpàtiques imatges contra la tauromàquia (“the shame of Spain” segons ell), durant la interpretació de “Meat is murder” va projectar un esgarrifós documental gore on es veien matances de porcs i màquines de degollar pollets. Però a mi em van provocar just l’efecte contrari, em van obrir la gana i tan sols sortir del concert vaig anar a sopar… a un Burger King!

Tot i que se’l veu gran i fins i tot un xic cansat (ja té 56 anys!!) , ho va donar en cada instant de l’espectacle, demostrant que domina a la perfecció el virtuosisme musical i la perfomativitat interpretativa, plena de l’histrinosme amanerat i plumífer que tan el caracteritza. Va dedicar àcids i sarcàstics comentaris sobre l’Ebola o que Green Day (i no els Smiths) hagin entrat al Rock and Roll Hall Of Fame, recentment. Tan sols li va fallar la veu durant un instant, just a la tornada de “Kick the Bride Down the Aisle“, possiblement el tema més irrellevant del concert. Però a ell li perdono tot!

La gran sorpresa de l’espectacle se la va guardar pel bis, el molt punyetero. Just quan ja no esperàvem que deixés caure cap altre dels seus grans hits ens va regalar la mítica “Every Day is Like Sunday” que va desfermar l’entusiasme histèric, deixant-nos la gola corejant cada síl·laba d’aquest himne contra la vulgaritat i l’avorriment. Crec que aquest es el millor vídeo del moment:

Doncs res! Un ritual de bon gust que espero poder repetir!

Música gai vista per un homòfob

 

Aquest paio tan horrible que veieu a la foto, és Donnie Davis, un cantautor homòfob,  convençut que la MTV és una arma demoníaca al servei d’una conspiració creada pel malèfic Lobby Rosa amb l’únic objectiu d’expandir la perversió i corrompre a la joventut.

Per tal de fer front a aquesta terrible amenaça, i protegir a les innocents ovelles descarriades, a part de fer nyonyes melodies plenes de lletres d’odi amb la seva guitarreta,  ha realitzat una curiosa llista negre dels grups musicals que, segons el seu més que dubtós criteri, formen part d’aquesta secta homosexual.

Jo esperava, innocent de mi,  que en aquest inventari hi figurarien tots els clàssics del glam rock, però amb prou feines inclou a Bowie en una posició bastant discreta i no hi ha ni rastre de Placebo, Gary Glitter, Slade o T-Rex: quina injustícia!! Tampoc hi figura Anthony & the Jonhsons, la qual cosa em sembla un veritable crim, tenint en compte que el seu disc “I’m a bird now” és la cosa més gai que he escoltat en la vida.

Però quan se m’ha caigut l’ànima als peus ha estat al veure quina classe de personatges SI hi figuren:

– Metallica i Judas Priest: Ahajajaj!! Ara resulta que el heavie és un estil marica??? Aquesta si que és bona! Com se n’assabentin els macho-man que tenen com a fans… Això si, Davis ens posa una imatge d’un cast “pico” entre membres de la banda per justificar-ne la presència a la llista.

–Eminem: Si, estimats lectors, aquest raper amb sobrada fama d’homòfob, també es sospitós de ser gay friendly… El motiu? Ves a saber… que es va tenyir de ros?

–No Fx: grup al que classifica com gay punk! La imaginació d’aquest pirat, no té límits!

També son prou divertits els comentaris que afegeix a alguns noms: a Elton John el classifica com a “really gay” (reconeix que els altres no ho eren, doncs?) i, el que em sembla una veritable falta de consideració es que qüestioni a Morrissey!! Per favor! Si la revista “Outing” va posar tres discs seus com els més gais de la història!

I que dir de les Dives! Molt bé, apareixen Madonna i Britney però que passa amb Cher, Streisand, Rhianna o Courtney Love? I finalment faig una desperada crida a favor dels grans oblidats …ON SON ABBA????

Per favor, quanta incultura! Es com si jo em poses a fer llistes sobre les millors novel·les escrites en sanscrit! En fi, millor agafar-ho amb humor!