Apunts per una Anàlisi del 15M en Perspectiva Històrica.

Primeres assemblees del 15m a l’Hospitalet. Fotografia de Fran Villaescusa

Ara que ja han passat 5 anys del 15M, tenim suficient perspectiva històrica com per fer-ne una anàlisi objectiu, defugint del romanticisme idealista, el subjectivisme i l’efervescència amb que vam viure intensament aquell moviment?  Be, en tot cas podem posar alguns apunts i reflexions sobre la taula:

1.- El 15M va ser un moviment reformista, regenerador o renovador, però en absolut revolucionari. Els seus objectius (renda bàsica, aturar les retallades, fi dels privilegis de la classe política, nou sistema electoral, dació en pagament…) no busquen una altre cosa que una versió més ètica i justa del capitalisme, rebutjant la corrupció, els abusos i els principis neoliberals que ens havien dut a la crisi, però sense posar mai en dubte les bases estructurals del mode de producció actual.

2.- Les formes i el fons del 15M recorden a certs moviments populars anti-totalitaris i democratistes com la Revolució de Vellut a Praga contra el Partit Comunista (1989),  el moviment juvenil a la Alemanya de l’Est que va enderrocar el Mur de Berlín (1989), la Primavera de Colors a Sèrbia contra Milosevik (2000), la Revolució Taronja d’Ucraïna contra Lukashenko (2004) o la Primavera Àrab contra sistemes totalitaris al Magreb islàmic (2011), així com d’altres menors, però molt similars a Geòrgia (2003) o Kirguistan (2005). Aquests moviments, alguns d’ells impulsats directament per la CIA, es basen en les doctrines exposades el manual de Gene Sharp “De la dictadura a la democràcia. Un sistema conceptual para la liberación” editat per l’Institut Albert Einstein el 1993 i àmpliament difós per diferents think-thanks liberals progressistes americans com la Open Society de Geoges Soros o la fundació del Partit Demòcrata de Madeleine Albright.

3.- Podríem afirmar que el 15M es una eina que permet a l’esquerra sepultar definitivament de la pesada llosa cultural del leninisme soviètic – centralisme democràtic vertical d’una minoria selecta per assaltar violentament les institucions-  per abraçar a Gramsci on, per arribar al poder, cal bastir una  Hegemonia Cultural convencent a una gran majoria mitjançant un anàlisi de la realitat i un relat dels fets compartit que esdevingui majoritari. Es a dir, situa a l’esquerra en el segle XXI i no només com un club de nostàlgics de 1917, assumint el radicalisme democràtic sense complexos i defugint de vies violentes, ja obsoletes. L’esquerra també ha sofert una renovació iconogràfica, conceptual i de llenguatge, amb nous “conceptes buits” provinents del post-marxisme lacanià d’Ernest Laclau on la classe explotadora s’anomena “casta” o “establishment” i la classe treballadora “poble” o “ciutadania”.El 15M refusa la iconografia clàssica del socialisme (falç i martell, bandera roja imatges de Che Guevara…) i adopta l’estètica del film mainstream “V de Vendetta“. De fet, ara el primer partit de la nova esquerra ha adoptat el lila i no en roig com a color insígnia. Però el programa concret i real de la nova esquerra , no es diferència en absolut del que ja tenien ICV o IU molt abans del 15M, partits que ja havien tractat de renovar l’esquerra mitjançant l’ecologisme, el feminisme i els drets civils de les minories.

4.- El 15M també suposa una renovació de la dreta, tot i de de forma molt més moderada. Els votants neoliberals, farts de la corrupció del PP, veuen en Ciutadans una renovació generacional i ideològica que no té tanta caspa franquista o moralista conservadora. Per altre banda a CDC recentment s’han obert unes primaries per al cap de llista de les eleccions del 26J, on es presenta Sílvia Requena com a candidata de les bases, en contra d’Homs a qui l’assenyala com a dirigent de la casta institucional del partit. Res d’això hauria estat possible sense el 15M.

5.-El 15m es el primer moviment social sorgit en el context d’un capitalisme postindustrial de caràcter global. El principal conflicte econòmic no es dona dins de l’àmbit del treball, sinó als barris, amb els desnonaments de persones aturades víctimes dels abusos del capitalisme especulatiu financer i no productiu. Els sindicats no es veuen afectats en absolut pel 15M. L’única vegada que 15M i sindicats  van intentar fer quelcom plegats va ser la Vaga General del 29 de març de 2012. Va ser un desastre total, doncs el modus operandi dels sindicats i el del 15M era totalment diferenciat i els piquets unitaris no van durar ni mitja hora (al menys en els que jo vaig participar).

6.- El 15M, sorgeix com un moviment de re-politització i empoderament com a efecte immediat de la crisi econòmica d’aquelles persones que s’havien sentit orfes de representació del sistema bipartidista. Els feliços anys 90-00 havien creat una bombolla de creixement econòmic artificial, anestesiant a àmplies capes de la societat en un conservadorisme petit-burgés, que havien reduït el debat polític a temes post-materialistes  (matrimoni gai, memòria històrica, violència de gènere…) on el model econòmic de lliure mercat queda fora del debat parlamentari, com quelcom inqüestionable pels dos grans partits PP i PSOE. Es la reforma de l’article 135 de la Constitució el detonant d’una crisi deslegitimitzadora de la socialdemocràcia del PSOE, que fa que una gran part de les classes populars es quedin orfes de representació política.

7.- El 15M va ser un moviment social efímer, espontani i efervescent que va deslocalitzar el debat polític de les institucions a les places i va difondre el seu relat de forma horitzontal a les xarxes socials i no als mitjans de comunicació tradicionals. La seva participació social presencial i real, però, va ser molt minoritària. En una ciutat com L’Hospitalet en els primers dies d’auge va arribar a comptar amb uns 250 participants, de 270.000 habitants; es a dir un 0,1% de la població hi participa i un 99,9% no ho fa. El seu impacte polític real, però, es infinitament més bèstia, amb la irrupció de nous partits que aconseguiran milions de vots. Molts dels líders d’aquests partits emergents havien passat prèviament per aquest moviment, la immensa majoria dels seus votants simplement ho han veure a la tele o a Twitter.

8.- Els límits cronològics del 15M son estrictament des del 15 de Maig de 2011 al 15 de Maig de 2012. A partir d’aquell moment el moviment es limita a celebrar aniversaris, perd la seva espontaneïtat, es torna autoreferencial i endogàmic, fins que desapareix o es muta en diferents moviments socials més específics om la PAH. Dintre d’aquest marc podem establir dues fases: una primer moment central d’acampades a Plaça Catalunya/Puerta del Sol, que dura un més, i posteriorment la capil·laritat amb assemblees en barris i ciutats d’extra-radi. Els Fets del Parlament (15 de Juny 2015), on es fa un setge als polítics catalans (especialment Artur Mas), es un fet de suma importància ja que produeix un moviment contrarevolucionari ultranacionalista per revertir aquesta nova esquerra. El 10 de Març de 2012 es fundava la ANC, amb un nom de “assemblea” que no era més que una paròdia identitària del 15M per canalitzar aquesta ruptura social en un eix nacional que mantingués a la dreta catalana en el poder, com finalment ha succeït.

9.- El 15M es un moviment deslegitimitzador i deconstituent que aprofita la sensació de “buit de poder” produïda entre la crisi del Govern Zapatero i l’arribada de Rajoy a la Moncloa. Un moment amb una crisi del deute i la prima de risc fora de control per part de l’estat. Es posa en dubte les bases de la democràcia representativa, guanyant una simpatia social superior al 70% de la població. Aquesta marea d’antipolítica podria haver donat lloc a una ultradreta feixista, com de fet ha passat en molts llocs d’Europa. Però el 15M va aconseguir canalitzar la indignació del lumpenproletariat cap a una renovació de l’esquerra. Podria no haver estat així: el 2011 PxC va entrar als ajuntaments amb 68 diputats, van ser els primers en parlar de “casta” i en esdevindre portaveus de la ràbia contra el sistema. Qui sap quina força tindria avui el feixisme sense el 15M?. Aquest debat ha acabat arribat enguany a les primaries dels EUA on hi han dos candidats que presenten com a ruptura contra l’establishment, tant des de l’esquerra (Sanders) com des de la ultradreta (Trump).

10.- Sociològicament el 15M estava format per tres grups completament diferenciats: joves d’uns 30 anys amb estudis universitaris i feines precàries, gent de mitjana edat de classe obrera no qualificada greument afectada per la crisi i jubilats (o “iaioflautes”). El gran grup sociològic absent del 15M es la “Generació T,” es a dir, persones d’entre 40-60 anys de classe mitja/alta, que son els que van fer la transició, es van acomodar als càrrecs polítics, socials i econòmics i ara son els menys afectats per la crisi. El 15M suposa sobretot una gran renovació generacional de quadres i lideratges polítics, amb una entrada de joves d’uns 30 anys al capdavant de partits (nous i vells, d’esquerra i dreta): Alberto Garzón, David Cid, Iñigo Errejon, Ernest Urtasun, Albert Ribera, Pablo Iglesias…

Repartint Carnets de Mal Català i Mal Activista

Segons alguna forera avorrida  resulta que soc un espanyolista, tot i que he impulsat un Pacte pel Dret a Decidir a la meva ciutat, he acudit a actes independentistes l’11S (a l’únic on no hi havia CIU i tenia contingut social), he defensat sempre la immersió lingüística i vaig aplaudir la Declaració de Sobirania del Parlament. Però clar, desconfio del funcionament intern de l’ANC, no m’agrada el catasionisme, que es tapin retallades ni abusos policials amb banderes, la caspa folklòrica de Núria Feliu, o que es manipuli la nostre història amb Santuaris Patriòtics. En una ment binaria i maniquea no hi ha lloc pels matisos, una pena.

Per altre banda, certes hooligans (gens representatives de res ni de ningú, en absolut) aquesta setmana s’han dedicat a llençar-me twuits a la jugular, acusant-me de ser un mal activista social.  Algunes volen que els moviments socials esdevinguin panderetes  al servei mesell de les seves estratègies partidistes i sobrem els que cerquem la unitat. Com Fraga, pensen que el carrer es seu i son capaces d’expulsar-ne impurs, avantposant els seus interessos institucionals als populars.

Les twitteres rancoroses en comptes de molestar-se en conèixer-me mínimament m’han acusat de cobrar d’ICV (mai n’he vist un cèntim) i de no participar en cap Moviment Social. Resulta que amb 16 anys militava en una organització LGTB, vaig ser cooperant al Brasil, he impulsat Unitat contra el Feixisme a nivell local i nacional, així com el 15M original. He fet de piquet en 3 Vagues Generals, milito en associacions per la defensa del patrimoni històric; recentment he estat en actes de la PAH, Tanquem els CIEs, SOS Racisme, he recollit signatures per la ILP de Renta Garantida i he estat a les assemblees del Procés Constituent. Si, soc un activista dolentíssim, un diumenge de fa 3 mesos vaig tenir un buit a l’agenda i em vaig quedar a casa. Fuetegeu-me!

Que serà el proper? M’acusaran de ser mal gai per haver-me convertit a la monogàmia? En fi, paciència. Quina pena que amb la que està caient torni la vella política de sempre, transformada estèticament en nova, però amb els mateixos vicis de sempre: el repartiment de carnets per tal que Catalunya i dels Moviments Socials esdevinguin un club elitista cada cop més tancat i reclòs, en comptes d’esdevindre un instrument pel 99%.

L’Escletxa Digital als Moviments Socials

El fet que els nous moviments socials, sorgits arrel del 15M, hagin basat la seva ràpida extensió en les xarxes socials digitals, sobretot Twitter, ha comportat un gran nombre d’avantatges  respecte la forma d’organització del S.XX: immediatesa en les comunicacions, horitzontalitat en la presa de decisions, així com una infinita gama d’eines per fer difusió del missatge polític, completament al marge dels mitjans de comunicació tradicionals controlats pel sistema econòmic neoliberal.

Però sens dubte la gran pega que això presenta és l’Escletxa Digital, es a dir, la desigualtat social en l’accés a les tecnologies de la informació i el gran nombre de persones que son pràcticament analfabetes en l’ús de la informàtica o que directament no tenen possibilitats materials per connectar-s’hi.

Segons un interessant treball d’uns estudiants de Biblioteconomia i Documentació, amb dades actualitzades de 2010 arribava a les següents conclusions:

– El 69% de llars a l’estat espanyol disposen d’algú ordinador, dels quals el 57% té connexió a Internet.

– Classe Social: L’accés a la xarxa està completament condicionat pel nivell de renta econòmica. Entre les famílies amb ingressos inferiors a 1.100 euros/mes tan sols un 41% disposa d’ordinador, mentre que les que tenen una renta mensual superior als 2.700 euros el percentatge puja fins al 96%.

– Edat: Entre les persones amb una franja d’edat entre els 16-24 anys l’ús actiu d’Internet es situa al 95,2%, als 25-34 en un 87,6%. A partir dels 35 anys aquest index baixa de forma gradual, on cada franja d’edat té el 50% menys de coneixements informàtics que l’anterior. A partir dels 74 anys arribem a índex purament anecdòtics.

– Gènere: No existeixen desigualtats entre homes i dones en l’accés a la xarxa, excepte en franges d’edat molt avançades on s’arriba a un 10% de diferència a favor dels homes.

– Situació laboral: Entre els treballadors en actiu l’ús d’Internet és del 80%, mentre que e els aturats es força inferior (67%). Per sectors podem veure unes disparitats brutals que varien entre els estudiants, on l’índex d’accés es del 99%, mentre que entre les dones que es dediquen a tasques domèstiques es del 25%.

– Estudis: Una altre variable determinant, doncs l’ús de les Tecnologies de la Informació varia enormement des del 95,7% entre persones amb estudis universitaris i el 25% entre les que no tenen ni el títol de secundaria.

– Comparació amb Europa:  Espanya es troba un 11% per sota de la mitjana de la UE. Pitjor que nosaltres tan sols estan els països de l’antiga URSS, com Romania o Bulgària.

Es a dir, compte en caure en l’idealisme platònic de la fe cega en les xarxes socials com a únic factor revolucionari, tal com creuen al Partit Pirata per exemple, doncs estaríem deixant pel camí a molta gent gran, humil, de classe baixa i escassa formació.

Aquest factor també ens pot donar pistes de l’èxit o fracàs del 15M a nivell geogràfic. Per exemple a la meva ciutat, L’Hospitalet de Llobregat, l’epicentre del moviment indignat ha estat el Barri del Centre, on es concentra la classe mitja, l’índex de persones migrades és menor i es lidera el nombre de títols universitaris.

Per contra a barris com Gornal o Bellvitge, amb una demografia molt envellida, una classe obrera molt humil i un alt nombre de persones amb  risc d’exclusió social, s’han mantingut completament al marge impermeables a aquest moviment. En aquests indrets, igual que a la zona nord on el nombre de persones migrants és molt elevat, la indignació s’ha canalitzat sovint a través de la ultradreta, amb uns resultats de PxC a les darreres municipals que anaven del 5 al 15%

Un tema en el que caldria, si més no, reflexionar-hi!

És l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) realment assembelària?

Es l’Assemblea Nacional de Catalunya un moviment social assembleari i de nova democràcia (com el seu nom suggereix)? Com pot ser que es convoquin actes a favor del President de la Generalitat una vegada i una altre? Que s’enviïn cartes insultants a partits d’esquerres? O que algunes sectorials defensin idees militaristes extremistes i ultres? Per tal de donar resposta a aquests interrogants he fet una tasca d’investigació sobre el seu funcionament intern

1) Té una  estructura piramidal interna amb diversos nivells jeràrquics de càrrecs i òrgans  “representatius” no sempre escollits directament per les bases. (vegeu-> Estatuts i Reglament de Règim Intern)

LOCAL-> Les Assemblees Locals  tenen una cúpula directiva anomenada Secretariat Territorial format per un petit nucli de persones que s’escullen per candidatures individuals (per exemple a L’Hospitalet son 7 membres). Aquests escullen a un Coordinador Local, així com un Tresorer i Secretari. Per sobre d’aquests encara hi ha una altre nivell jeràrquic que és la Coordinadora Comarcal.

SECTORIAL-> A nivell Sectorial, cada Assemblea Sectorial escull Secretariat Sectorial,de tres persones (cada una té normes diferents per tal d’escollir-los) i aquest trien a un Coordinador Sectorial.

NACIONAL-> A nivell Nacional trobem l’Assemblea Nacional que es convoca un cop l’any, on hi participa tothom. L’ordre del dia el posa el Secretariat i per afegir-hi un punt extra cal que ho demanin un 5% de membres (per destituir a algú del Secretariat cal un 10%). La Mesa està presidida en tot moment pel Secretariat que és qui fa les actes i les aprova.

El Secretariat Nacional està format per 75 membres dels quals 50 s’escullen territorialment, amb 3 per “regió” de forma que llocs tan poblats com el Baix Llobregat tenen el mateix pes que indrets inhòspits com el Rosselló i l’Alta Cerdanya (tot i això, excepcionalment, la Ciutat de Barcelona té 8 representants) ; la resta de candidats (25) s’escullen a nivell nacional.

El Secretariat, al seu temps, escull a una cúpula anomenada Comitè Executiu (19 persones), així a com a una  Junta Directiva formada Presidència, Vicepresidència, Tresorer i Secretari. Es a dir els màxims representants de l’ANC no els voten  els membres de les bases, sinó un reduït nucli de 75 persones.

Resumint: La Piràmide de l‘Organigrama de Poder seria la següent:

Local– ASSEMBLEA LOCAL (tots)-> SECRETARIAT TERRITORIAL (7)-> COORDINADOR LOCAL (1)-> COORDINADORA COMARCAL(?)

Sectorial-ASSEMBLEA SECTORIAL (tots)-> SECRETARIAT SECTORIAL (3)-> COORDINADOR SECTORIAL (1)

Nacional –ASSEMBLEA NACIONAL (tots)-> SECRETARIAT NACIONAL (75) -> COMITÈ EXECUTIU (19) -> JUNTA DIRECTIVA (4) -> VICEPRESIDENT (1)-> PRESIDENTA (1)

2.- Té nombrosos casos de corrupció econòmica i democràtica denunciats pels seus propis membres

En primer lloc al dir que cal dir que les darreres eleccions del Secretariat s’han suspès davant l’allau de denúncies d’irregularitats, expedients interns, sancions, casos de corrupció i impugnació de candidatures.

Segons es rumoreja en un grup de Facebook, promogut per un ex-membre dimissionari del Secretariat, una de els candidatures estava liderada per Pere Pugés, membre del l’associació “Sobirania i Justícia“ (formada per ex-alts càrrecs del Govern de Jordi Pujol), que volia introduir un nou nivell de poder jeràrquic (no previst als Estatuts ni a l’Assemblea) anomenat “Comitè Permanent“, que funcionaria d’una forma encara més piramidal que l’actual. Pugés ha estat sancionat sis mesos sense veu ni vot pel Secretariat i està sent investigat per suposades corrupteles econòmiques arran de l’organització de l’Assemblea Constituent. En aquest mateix grup de Facebook expliquen com la candidatura de Pugés (a qui titllen de “mafiós”) empra les xarxes socials oficials de l’ANC per fer propaganda de la seva candidatura o recomanar el sentit de vot en esmenes polítiques.

Miquel Sellarès, ex-alt carreg d’ERC amb el Tripartit, advertia fa poc en un article a El Punt/Avui que l’actual Secretariat tan sols estava centrat en fer purgues internes contra membres crítics. Segons un Informe Intern, durant els darrers mesos s’han realitzat 180 impugnacions i expedients sancionadors a diversos socis degut a les irregularitats detectades en d’introducció d’esmenes, així com corrupteles econòmiques relacionades amb el lloguer del Palau Sant Jordi, on estava pressupostat gastar 47.000 euros i la despesa final va ser de 125.000; es a dir van desaparèixer 75.000 euros.

Altres irregularitats econòmiques (font) serien en la compra del marxandatge, on es van pressupostar 3.000 euros i en van sortir 14.000 e. que ningú sap on son i el proveïdor es va canviar en el darrer moment per un que ni tan sols estava constituït com empresa. També s’han detectat irregularitats en la contractació d’autobusos i càtering. Diners, per cert, son aportats per les quotes dels militants de base que no poden ni votar directament la seva Presidència.

CONCLUSIONS

L’ANC és un moviment social del s.XXI que funciona internament com un partit polític del segle XIX. Cap formació d’esquerres a Catalunya té un organigrama tan restrictiu, vertical i jeràrquic: Herrera, Dolors Camats, i Junqueras han estat escollits pels membres de les bases per sufragi directe, David Fernandez en una assemblea i Pere Navarro per delegats de cada agrupació, mentre que a Carme Forcadell l’ha triat una cúpula de 75 persones.

Resulta evident la relació entre els diversos episodis de corrupció democràtica i malversament econòmic amb la manca de relació directa entre la cúpula i les bases. Quina necessitat hi ha d’escollir tants càrrecs si tan sols es dediquen a organitzar manifestacions i posar paradetes? La PAH, el 15M i múltiples marees i moviments socials mobilitzen milers de persones amb un funcionament infinitament més horitzontal.

L’ANC fa molt bona feina pedagògica a favor de la causa independentista de cara als indecisos, entre els que (de moment) m’hi incloc i espero que comprenguin les reticències que ens desperta als progressistes el seu suport constant a Artur Mas, estirabots com posicionar-se a favor de l’OTAN, així com alguns discursos amb tics etnicistes.

De tot cor els animo a continuar però si em permeten un consell els recomanaria ser més conciliadors, menys partidistes i sobretot més plurals, horitzontals i transparents, gastant menys energies en eleccions internes per càrrecs de fireta.

Els 10 encerts de la PAH

1.- Qüestionar que  la propietat privada estigui per sobre del dret a l’habitatge:  La clau de volta del model neoliberal de creixement insostenible que hem tingut a Espanya des de 1996 ha estat la creença irracional que el dret a la propietat privada està per sobre del de l’habitatge. Sobre aquesta idea s’ha sostingut el sistema financer, productiu i laboral els darrers 20 anys duent-nos a la pitjor crisi de la nostre història. Donar-li la volta és fonamental per tal de generar un nou mode de producció just i sostenible.

2.- Assenyalar als veritables culpables: Mentre alguns desorientats rodegen Parlaments, deslegitimant la democràcia i no el capitalisme,  preparant així el terreny a l’arribada dels Tecnòcrates, la PAH entra dins els òrgans legislatius per posar l’economia i no la democràcia al punt de mira, mentre ha empapera  i ocupa seus bancaries.

3.- Negar la legitimitat d’un deute irracional: A diferència de la resta de països a Espanya entregar un habitatge no és suficient per pagar el deute hipotecari. Evidenciar aquesta absurda legislació i fer que la societat es vagi qüestionant la base de l’austeritat i la dictadura del deute, no ja a nivell familiar, sinó estatal o europeu, es fonamental per sortir de l’espiral de crisi i retallades i engegar un cicle de keynesianisme i creixement social en benestar i treball.

4.- No deixar-se instrumentalitzar per cap partit polític: A diferència d’altres moviments socials, que han acabat esdevenint mers tentacles d’unes sigles determinades vetant a qui no hi combregui (com l’ANC entre altres) , la PAH s’ha mantingut com una força transversal defugint el tacticisme curt de mires per afavorir a una opció política, amb la qual cosa les simpaties envers aquest moviment han crescut en totes direccions. Ada Colau va fer molt bé de rebutjar les ofertes tant de ICV-EUiA, com de CUP-AE per anar a les seves llistes. Tot i que ens hem perdut una excel·lent diputada, hem guanyat un moviment social unitari i veritablement plural.

5.- No caure en l’Antipolítica: A diferència del sectari Moviment Okupa dels 90’s, que es va tancar a en si mateix renunciant a transformar la societat, la PAH ha optat per emprar totes aquelles eines de la legislació vigent que li permetien aconseguir els seus objectius, entrant dins les institucions, buscant aliats entre els diputats afins, intervenint en el Congrés, presentant ILP o mocions als ajuntaments, assenyalant a aquells polítics veritablement culpables dels desnonaments en comptes de posar-los a tots al mateix sac.

6.- Fer d’Oposició al carrer: Mentre Junqueras, Rubalcaba o Navarro fan una submisa oposició basada en el palanganerisme mesell a la dreta amb complicitat a les retallades i la veritable esquerra parlamentària encara no té suficients mitjans de comunicació per fer-se escoltar, la PAH ha desfermat la ira de la caverna mediàtica. Tants lladrucs no son fruit del atzar: la PAH ha donat al clau i ha trepitjat l’ull de poll de les classes dirigents qüestionant l’origen de la riquesa basada en l’especulació immobiliària i està fent trontollar algunes bases del discurs del Govern a peu de carrer.

7.- Empoderar a les persones desnonades: Quan algú queda a l’atur i es expulsat de casa seva, deixant la seva família al carrer i un deute per tota la vida, cau en una situació psicològica de destrucció total de l’autoestima, augmentant les possibilitats de suïcidi o de violència desfermada. La PAH ha socialitzat aquestes persones, els ha tornat l’orgull i canalitzat la seva ràbia no contra ells mateixos, sinó contra un objectiu comú.

8.- Cohesionar la classe obrera nacional i les persones d’origen migrat: Un dels grans perills de la crisi es que s’estableixi una competència pels recursos escassos (especialment treball i ajudes socials) entre treballadors migrats i nascuts aquí, augmentant el racisme i donant espai a forces polítiques d’ultradreta que proposin com a falses solucions mesures de discriminació ètnica dins l’economia. Cal reconèixer a la PAH un gran mèrit en aquest aspecte, doncs la participació de ciutadans migrats es altíssima a diferència del que varen suposar les assembles del 15M en el seu dia. Trencar fronteres culturals envers un objectiu comú es el millor antídot al racisme!

9.- Evidenciar la violència estructural davant la simbòlica: La criminalització per part del PP i UPyD de la PAH, comparant els seus “escraches” amb el terrorisme, ha estat tan barroera i fal·laç que hom s’ha acabat adonant com aquests escarnis públics son detalls superficials en comparació a la brutal violència que empra el sistema capitalista i les polítiques neoliberals fent fora a les persones de casa seva al quedar-se a l’atur.

10.- Polititzar i mobilitzar la societat: Davant un 15M que dona evidents senyals d’esgotament i que ja no té la força de les macro-movilitzacions de 2011, la PAH té cada cop més múscul i força, amb noves assemblees i accions diàries, presència mediàtica constant, fent un bon ús de els xarxes socials i marcant l’agenda política. De ben segur que la clau del seu èxit resideix en centrar-se en una qüestió molt concreta en comptes de divagar en mil assumptes alhora.