Whitney Houston i la carronyeria musical

Morir-se és tot un negoci a l’univers pop, els màrtirs esdevenen immaculades icones post-mortem, els funerals son veritables shows ,on cada llàgrima cotitza a l’alça,mentre les ventes augmenten astronòmicament, a base de publicar  totes aquelles gravacions descartades com  a grans tresors inèdits. I si el difunt ha complert religiosament el lema punk de morir jove i deixar un cadàver exquisit, el negoci augmenta exponencialment fins a xifres desorbitants.

La setmana passada la decadent diva Whitney Houston va complir amb la seva paròdia a Muchachada Nui quan el seu imitador afirmava que “Yo no tengo ningún problema con las drogas. Me gustan todas” . La veritat és que sempre em va semblar una mamarratxa d’extraradi vinguda a més, gràcies a un gran virtuosisme vocal, interpret meloses balades de  sense ànima ni innovació, i la sort de protagonitzar un nyonyo, empalagós i sobrevalorat telefilm. Indigne absolutament de pertànyer a un Olimp de les Musses Gais, on s’hi va colar durant un temps, per desgràcia dels que erem habituals de les discoteques d’ambient als anys 90’s.

Doncs bé, amb el cadàver de la Houston encara calent, les llistes de ventes han rescatat els seus singles de l’ostracisme i l’oblid més absolut, augmentant les ventes un 6000% en una setmana, colant  22 cançons al Billboard americà, on destaca “I will allways love you” al nº3 (ah… però té més repertori??). No està gens malament tenint en compte que la seva darrera gira va ser un absolut desastre (no s’aguantava dreta) i la crítica va ser demolidora amb el seu últim disc “I look to you” de 2009

Tampoc us penseu que jo estic lliure de culpa, doncs em vaig passar mitja adolescència plorant la desaparició de Kurt Cobain i que si hagués continuat amb vida possiblement hagués publicat àlbums mediocres i no tindria pas aquella encisadora bellesa grunge que lluïa als seus eterns 27.

El Règim de Terror Homòfob a Polònia

Si algú pensava que per un instant jo m’autocensuraria o em convertiria en una vulgar planyidera, sumant-me al dol hipòcrita per aquesta mostra de justícia providencial que ha estat la mort del homòfob President de Polònia, ho porta clar! Durant aquests dies estem veient com els mitjans de comunicació ens estant venent una patrioteril, lacrimògena i edulcorada visió sobre d’afortunadament difunt Lech Kaczynski, en comptes de narrar els detalls del Règim de Terror Homòfob en que havia degenerat aquell estat. “Tota Polònia plora la mort del seu President”, diuen… si? Segur que no ho estan celebrant menjant-se una bona polla?

Els germans bessons Lech i Jaroslaw  Kaczynski avui: A veure qui es capaç de distingir-los!

Abans de quedar reduït a una viscosa massa amorfa de carn socarrimada i ossos calcinats, el nostre estimat Lech, i el seu germà bessó, havien estat un clar testimoni de la deriva del fanatisme religiós integrista en una neurosis obsessiva, com a continuació us demostraré amb una petita llista d’alguns dels gravíssims fets relacionats amb la patològica persecució contra els homosexuals sota el veritable Règim de Terror Homòfob que s’ha viscut a Polònia mentre els adorables bessonets estaven al Govern, a través del seu partit Llei i Justícia.

-Van demanar a la justícia polonesa que investigués als homosexuals en busca de possibles pederastes, en comptes de cercar-los dins l’església catòlica, on realment estan.

-Varen prohibir la celebració de la marxa del Orgull GLTB a Varsòvia.

-Varen fer una llei per impedir parlar i educar sobre la homosexualitat als centres educatius, castigant amb la presó qualsevol mostra pública de proselitisme gai en un col·legi.

-No van permetre a un gai subrogar el lloguer del seu difunt company, fet que va ser condemnat pel Tribunal Europeu dels Drets Humans.

-Van proposar una reforma constitucional per tal de prohibir l’avortament, la possibilitat de que dos homosexuals es poguessin casar i també volien obligar a les escoles a tenir crucifixos a cada aula.

-Van impulsar una campanya d’assetjament contra una escola infantil (amb amenaces de mort incloses) que va llegir un conte als seus alumnes on apareixien dos pingüins gais.

Alguns dels membres del seu partit han declarat :

“Si algú intenta contaminar la societat amb la seva homosexualitat, l’estat ha d’intervenir” (Primer Ministre)

“No confonguem la propaganda gai amb tolerància. Es tracta d’un tipus de bogeria i el nostre govern serà una fosca nit per a ells”(Ministre de Cultura)

“Les pràctiques homosexuals condueixen al drama, al buit i a la degeneració” (Directora del Centre Nacional de Formació del professorat)

“Si els degenerats comencen a manifestar-se, els haurem d’agredir per impedir-ho” (diputat al congrés)

“El matrimoni homosexual podria destruir la civilització” (Alt carreg a Educació)

Avui és un d’aquells dies en que m’agradaria creure en alguna força sobrenatural, per tal d’agrair-li aquest poètic acte de justícia divina, aquesta obra d’art que demostra que el Deu dels cristianofeixistes no existeix i que a tot porc li arriba el seu Sant Martí. Sense cap lloc a dubte avui el Planeta és un lloc molt millor!

Passejant pel Cementiri de Montjuïc

Avui, primer de Novembre, es celebra el dia de Tot Sants una adaptació cristiana del culte romà a les ànimes, instaurada el s.VIII per el Papa Bonifaci IV, on la tradició ens convida a visitar un dels racons més amagats de les nostres ciutats, però alhora més misteriosos i culturalment interessants: els cementiris.

Aprofito doncs per fer una crida a la revalorització del patrimoni arquitectònic i escultòric del que gaudeixen les necròpolis catalanes, centrant-ho amb el millor exemple que tinc a mà: el Cementiri de Montjuïc.

Construït el 1889, es una veritable joia del art català, on es donen cita cisells dels millors escultors modernistes i neoclàssics del s.XIX-XX, abordant la creació d’impossibles catedrals en miniatura, criptes neo-egípcies o ultra barroques i espectaculars conjunts monumentals d’àngels i verges que han emparat l’etern descans de la rica burgesia catalana de les darreres centúries.

Ja sé que la mort és un pensament incòmode, que ens recorda l’efimeritat de la nostre fugaç existència material, però si ens atrevim a superar aquest absurd complex hipocondríac podrem ser testimonis d’un petit tresor que el nostre patrimoni reserva, encara, ocult al massiu turisme japonès.

I que fer al cementiri, un cop ja hem posat flors? Aquí unes idees:

-> Fer una Gimcana buscant les diferents tombes de personatges famosos que s’escampen arreu. A veure si sou capaços de localitzar a Àngel Guimerà, Santiago Rossinyol, Jacint Verdaguer, Francesc Cambó, Lluís Companys o Buenaventura Durruti, entre d’altres.

-> Seguir les diferents rutes artístiques que ens proposen uns cartellets. Que preferiu avui? Modernisme, neo-gòtic o potser quelcom més clàssic?

-> Anar a contemplar la fossa comuna de la guerra civil i la immensa quantitat de plaques commemoratives als republicans que en aquell conflicte i la seva respectiva repressió feixista varen perdre la vida.

-> Fer com jo i realitzar centenars de fotografies a cada cripta o làpida remarcable per tal de practicar els diverses opcions de la càmera i el photoshop!

DADES DE CONTACTE AMB EL CEMENTIRI AQUÍ

Fossar de la pedrera, on descansen els afusellats de la Guerra Civil

TOP: Els funerals més glamourosos de la Història

Sembla que tot està apunt per la Gran Performance Pop del any: el funeral de Mickel Jackson, que promet ser el més bèstia que es recorda mai i que, sens dubte, serà la millor actuació del cantant des dels anys 80’s. Però al llarg dels segles hi ha hagut molts altres funerals glamourosos que val la pena repassar, per tal d’anar fent la boca aigua!

Nº 6 RODOLFO VALENTINO

Aquest actor de cine mut, va ser la primera sueprestrella del cel•luloide amb centenars de fans arreu. La seva mort, a acusa de pleuritis, va causar una gran commoció a la Nova York del any 1926: 100.000 persones varen sortir als carrers i el funeral va esdevenir un veritable drama: suïcidis de les fans histèriques, gent trencant les finestres i els portes del cementiri, la policia completament desbordada, una guàrdia d’honor feixista enviada suposadament per Benito Musslini…
Total, que la cerimònia es va haver de repetir un cop el cadàver va arribar a Beverly Hills a la costa oest

Nº 5 MARILYN MONROE

La gran actriu dels 50’s va ser enterrada amb una cerimònia íntima al Westwood Village Mortuary Chapel on va sonar la Sisena Simfonia de Tchaikovsky i “Somewhere Over the Rainbow” de Judy Garland.
Lee Strasber va llegir un elogi davant el fèretre obert de bronze i satí de color champagne , on ella estava vestida amb un vestit verd de Pucci. Degut als danys de les successives autòpsies el cadàver va ser sotmès a una profunda cirurgia, maquillatge i pentinat.

.

Nº 4 KURT COBAIN

Envoltada de 4.000 adolescents grungies a Seattle, Courtney Love, la viudíssima dels anys 90’s, va llegir parts de la nota de suïcidi que havia deixat el líder de Nirvana, on hi havia la famosíssima cita de Neil Young “It’s better to burn than fade away”
La cantant de Hole va demanar als presents que es desfoguessin insultant al difunt i va acabar l’acte posant de fons la cançó “Serve the servants”.
En els dies següents alguns dels seus fans varen emular a Kurt suïcidant-se.

Nº 3 JONH F. KENNEDY

El darrer president dels EUA assassinat en el càrrec va rebre un majestós funeral d’Estat.
Després de l’autòpsia el seu cos va ser escortat per la guàrdia d’honor de la Marina. Jackie Kennedy, vestida encara amb el vestit sanguinolent, no es va voler separar del cos ni un instant. Es va decretar dia de dol nacional i tan sols varen treballar els oficis d’extrema urgència. El funeral, oficiat per dos sacerdots catòlics, va plagiar fins al darrer detall al d’Abraham Lincoln i 300.000 persones varen presenciar el tram del carruatge amb el taüt fins al cementiri.

Nº 2 VICTOR HUGO

Centenars de persones vingudes de tota França varen passar la nit al ras per poder acomiadar-se del genial escriptor francès realista del s.XIX. Hugo era especialment adorat per les classes treballadores, protagonistes de les seves novel•les, i pels revolucionaris de tota mena i es varen veure diverses banderes anarquistes durant la cerimònia.
Es van recitar sis oracions abans que el seu taüt passes sota l’Arc de Triomf, on més de dos milions de persones ho varen presenciar

Nº 1 LADY DI

Després de la seva tràgica i polèmica mort perseguida per uns paparazzis en un pont de París, la Princesa de Gal•les va rebre els honors fúnebres el 6 de Setembre de 1997.
Hi va assistir tota la família reial britànica que varen caminar darrere el fèretre que anava en una majestuosa carrossa, escortada per la guardia reial, davant 250.000 persones i va ser retransmès en directe a milions d’espectadors a tot el món.
El moment més emotiu de la cerimònia va ser quan Elton John va interpretar una preciosa balada a piano, originalment inspirada en la mort de Marilyn Monroe, titulada “Candle in the wind”.
Com a anècdota destacar que un turista va ser condemnat a una setmana de presó després de robar un dels milions d’ossets de peluix que algú havia dipositat en honor a la morta.

Com t’agradaria morir?

Tens por a la mort?

L’altre dia em van fer aquesta pregunta i em vaig quedar en un tens silenci, sense saber que dir. La veritat és que la resposta és comporta una complexitat tan profunda que difícilment podria cabre dins un vocable monosil•làbic com “Si” o “No”.

Soc una persona molt hipocondríaca, però no per temor a la fi de la meva existència si no per una aprensió total cap al món mèdic i hospitalari. El que tinc molt clar és com NO m’agradaria morir: en un llit,ple de tubs, agonitzant, deixant de ser jo mateix física o mentalment. El que jo entenc per vida dista molt d’aquest concepte.

Tampoc m’agradaria, òbviament, imitar les morts més estúpides de la història.

I com SI m’agradaria passar al altre barri? Si pogués escollir preferiria imitar alguns d’aquests famosos exemples:

Gordon Childe, un dels arqueòlegs més influents de la meva disciplina científica, va caure daltabaix d’Ayers Rock, una preciosa muntanya australiana. Que millor que passar els darrers instants de la teva vida veient un paisatge fabulós?

L’actor Harris Glenn Milstead (més conegut pel seu nom artístic “Divine”), va morir d’amnea dormint, just quan anava a participar en un capítol de “Married with children”. Els promotors de la sèrie li van posar a la corona de flors: “Si no volies participar només ho havies de dir”. Una mort ràpida, sense adornar-te’n i amb ironia!

Una de les morts que trobo més poètiques és la de Virginia Wolf, perfectament recreada a la primera escena de l’excel•lent film “Las Horas”, on veiem com l’escriptora anglesa es llença al riu Ouse amb pedres a les butxaques. Un suïcidi força semblant al del personatge d’Ofelia a Hamlet, per cert

I ja posats a triar, tampoc estaria malament un final a lo rockstar: en mig d’una farra brutal, en un orgiàstic backstage sense fre, com els grans màrtirs del rock Jimy Hendrix, Janis Joplin o Jim Morrison. Ja que marxem, perquè no fer una festa?

I a vosaltres com us agradaria morir?

Un xic d’autobombo…

Com aquesta és la meva web i si no ho faig jo, ningú ho farà, el post d’avui és pura auto-propaganda, doncs no passa cada dia que a un el convidin des d’un Ajuntament a fer una conferència sobre un tema que l’apassiona.

Doncs si! Demà Dimecres dia 10 de Septembre estaré realitzant una xerrada a Figuerola del Camp (Alt Camp, prop de Valls) a les 20:00h a la Sala d’actes de la Cooperativa, que versarà sobre “Rituals funeraris a la Prehistòria“. És absolutament gratis i a un nivell de difusió, és a dir, no empraré cap tipus de terminologia científica enrevessada, ni res per l’estil, sinó que serà tot molt amé i entenedor! Si per un casual de la vida esteu a prop i no teniu plans, ja sabeu!

No puc dissimular la passió que em desperta que el misteriós i complexe tema de la mort en les cronologies prehistòriques, d’on no ens ha arribat cap document escrit: tan sols ossos, pedres o ceràmica. Després d’excavar en una cova sepulcral i de visitar els gegantins túmuls de Newgrange i Knowth a Irlanda, cada cop estic més motivat per aquest camp de l’arqueologia i, de fet, m’he apuntat a un interessant curs d’Antropologia Física i Paleopatologies per augmentar els meus coneixements sobre la interpretació dels esquelets humans.

Es increïble la quantitat de coses que ens pot dir una tomba doncs, en el fons, el tractament que fa de la mort una societat no és més que el reflexe de com es troba organitzada la seva vida. Els rituals emprats, les ofrenes, el tipus de sepulcre o el tractament del esquelet son elements diagnòstics que ens reflexen  les pautes  dins l’economia, de les relacions socials, o de l’univers simbòlic i ideològic d’aquells que varen realitzar l’enterrament; no oblidem mai que un ritual funeràri està orientat exclusivament als vius (el mort ja no es pot queixar, el pobre) i a perpetuar les esrtuctures socials vigents en cada moment històric.

A veure que tal va! M’he currat un peaaazo powerpoint amb 50 diapositives, espero que el projector funcioni!!