1)No ser diputat al Parlament i no deixar de ser alcalde: no és seriós que el cap de la oposició no estigui de cos present al espai polític pensat per escenificar el combat dialèctic entre forces polítiques, deixant a una glòria passada i cremada com Joaquim Nadal per aquesta tasca, creant, a més, un doble discurs i una polifonia que confon a l’electorat. Per altre banda la dualitat alcalde de Terrassa – líder del PSC es una esquizofrènia bipolar del tot prescindible.
2) Fer una executiva mediocre i pilota, mentre purga als dissidents més vàlids: Núria Marín responsable de medi ambient? Ens hem tornat bojos? És alcaldessa de la ciutat amb menys espais verds per habitant de tot Europa, la mateixa que es volia carregar Can Trabal, la darrera zona agrícola de l’Hospitalet, per fer-hi blocs de ciment! Mentre estant es dedica a fer purgues estalinistes al grup parlamentari apartant a talents tan vàlids com Higini Clotes, Marina Geli o Rocio Martínez Sampere.
3) No tindre una opinió única sobre Eurovegas: arrel de la seva executiva dèbil i desorientada, en cada territori han agafat una opinió diferent sobre un dels temes més candents de l’actualitat política: Eurovegas. A Barcelona i Hospitalet han tingut una oposició frontal, al Prat ambigua i a Cornellà, Sant Boi i Gavà absolutament a favor. Això és un partit o una olla de grills?
4) Apostar a cavall perdedor al Congrés del PSOE: El PSC va posar tots els seus delegats al cistell de Carme Chacón, renunciant al grup propi i a fer cap esmena de contingut federalista per tal de no perjudicar la seva candidatura. Un cop Chacon va ser derrotada, Rubalcaba va aprofitar per ningunejar als socialistes catalans que es van quedar sense cap mena d’espai ni veu dins del PSOE.
5) Pactar el PAM amb Trias a Barcelona: Després de passar a la oposició per primer cop en democràcia, el PSC de Barcelona renuncia a plantar cara a CIU i li vota el PAM, sense entrar al Govern municipal i a canvi de res. Es a dir, un si però no,de nou confusió i ambigüitat. I evidentment el que passa a la capital catalana té transcendència nacional!
6) Salvar a Artur Mas d’haver de comparèixer pel cas Palau (vídeo): De nou complicitats i amiguisme amb la dreta al Parlament, en un tema com la corrupció econòmica dels partits polítics, de tanta sensibilitat per part de la població afectada per les retallades.
7) Canviar d’opinió constantment respecte a la Manifestació del 11S i l’independentisme: Primer fa una oposició frontal i la menysprea, quan veu que la cosa va de debò diu que realment la manifestació no es per la independència, però segueix sense donar-hi suport; posteriorment carrega frontalment contra l’independentisme, fent una aposta pel federalisme que no comparteix el PSOE per, al dia següent, dir que els independentistes tenen lloc dins el PSC. Navarro guapo, si no saps que dir, no diguis res, calla com Rajoy i parla de temes socials. Tenint en compte que el 56% dels votants del PSC estan a favor del dret a decidir, la ficada de pota és històrica. Una cosa es denunciar la manipulació de CIU-ANC per tapar les retallades i divinitzar Mas, com faig jo, i una molt diferent es passar-se de frenada i acabar quasi defensant el nacionalisme espanyol.
8) Renunciar a l’herència del Tripartit: Si, d’acord aquell govern els va fer perdre molts diputats, però en comptes de defensar les moltíssimes coses bones que van fer els dos únics executius d’esquerres catalans des de 1939, no en volen ni sentir a parlar. Llavors quines son les aliances del PSC? Un front espanyolista a la basca amb PP i C’s? Sociovergència?
9) Fer unes pseudo-primaries de mentideta: Unes primaries entre Tura i Navarro on només podien votar Consellers Nacionals i no els militants és democràcia? Es a dir, els centenars de persones que formen les bases del partit no tenen dret ni a decidir qui és el seu candidat a Presient/a? I perqué els volen? Per enganxar cartells i pagar quotes? Això per no parlar del numeret dantesc de donar 30 minuts als candidats per buscar avals. A que juguem? A fer una ginkana d’esplai??
10) No tenir absolutament cap proposta positiva i engrescadora mínimament creïble: No estan a favor d’un nou horitzó nacional per Catalunya, ni el seu federalisme es una aposta versemblant quan Rubalcaba passa olímpicament. No es poden presentar com a enemics de les retallades quan ells les van iniciar al dictat dels mercats. No poden oferir un canvi democràtic en la línia 15M quan son incapaços de fer primaries. No tenen un líder creïble i il·lusionant, ni cap aliat per arribar al Govern. No es poden presentar com la oposició anti-CIU quan li tapen la corrupció i salven els mobles a Trias. En un moment d’auge antipolític i on molta gent ho està passant molt malament, igual tindre algun projecte de país que vagi més enllà de repartir-se càrrecs, no estaria de més.
Va començar la seva carrera política esdevenint la única política electe que ha tret una regidoria per ERC al ajuntament de l’Hospitalet de Llobergat (ciutat on visc) des de 1939. Posteriorment va ser cridada a formar part del primer govern d’esquerres de Catalunya des de la República, com a Consellera de Benestar Social ,des d’on va impulsar l’adopció homoparental abans que el govern central. Actualment es portaveu parlamentaria d’ERC i membre de diverses associacions culturals i feministes. El fet que estigui a la òrbita inmediata de Pugcercós li augura un llarg camí per recorrer.
Injustament apartada a una conselleria amb poc pes mediàtic, com és Justícia, l’anterior responsable dels Mossos d’esquadra riu pacient veient el descontrol caòtic en que s’ha sumit Interior rere la seva marxa. Mentre estant, l’exalcaldesa de Mollet inaugura feliçment la faraònica Ciutat de la Justícia, a salv de tot desgast polític, esperant la menor relliscada política de Montilla per esdevenir la propera candidata socialista a la Generalitat.
Actualment a la sucursal de la dreta espanyola a Catalunya es viu una aferrissada lluita de gates maules entre la mel•líflua atontada de llavis siliconats Alicia Sanchez 
La carrera política d’aquesta ex-regidora d’Esplugues de Llobregat és fulminant! Després d’arribar com a diputada al congrés, forma part del entorn d’un desconegut Zapatero que, un cop escollit líder socialista, la nombra portaveu del PSOE a la oposició. D’allí va ser castigada a vicepresidenta del Congrés, després d’insinuar que Maragall estava gagà a un periodista. Un cop el Pasqual ja estava fulminat, es va reciclar com a Ministra de Vivenda arreglant els despropòsits de la seva predecessora, la garrula extremenya Trujillo, a cop de donar ajudes al lloguer. De cara a les eleccions generals de 2008 va ser cap de llista pel PSC aconseguint el seu millor resultat electoral de la història del partit, èxit que la convertí en la primera Ministra de Defensa, dona i per postres embarassada. Imbatible a les enquestes de popularitat tot apunta a que si la crisi avança, més aviat que tard, pot ser LA SUCCESSORA.
Paradoxalment la dona que més influència té ara mateix sobre la política catalana ja no milita a cap partit, sinó que és una simple tertuliana en un programa matinal i col•lumnista en diversos diaris; però ,sense lloc a dubte incideix més que les altres quatre juntes. Després de ser diputada al Congrés i regidora del Ajuntament de Barcelona per ERC, va intentar aventurar-se en un experimental partit independentista (PI) en que l’únic mèrit que tenia és que tots els seus militants eren gais (ho vaig veure amb els meus propis ulls). Però com aquest pes pesat de la política, de llengua afilada i opinió contundent, es negava a donar-se per vençuda, després de donar un brusc gir a la dreta, és va reciclar a creadora d’opinó. Famosa pels seus deliris pro-sionistes, que li han valgut premis dels col•lectius jueus i amenaces dels pro-palestins, s’ha convertit en la veu crítica amb tot i tothom. Podem estar d’acord amb ella o no, però com a provocadora política mereix un 10!
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 