TOP: Les dones més influents a la política catalana.

Reconeguem-ho! La política catalana ha estat històricament cosa d’homes! El sexe femení pràcticament ha brillat per la seva absència, tan als moviments noucentistes, com a la República, la resistència antifranquista o la llarga i soporífera era pujoliana.

Amb excepcions comptades, com la ministra anarquista Federica Montseny , la regidora ecosocialista Eulàlia Vintró o la delegada del Govern Júlia Garcia Valdecasas, la dona sempre havia exercit de simpàtic florero, disposada a ensenyar al seva casa al Hola!, però castigada contra la paret cada cop que obria la boca per vomitar despropòsits racistes (òbviament estic parlant de Marta Ferrussola)

Però sembla que els coses estan canviant i un grup nodrit de fembres, de les que n’he seleccionat les 5 més importants sota el meu criteri, tenen a les seves mans la clau per que la Catalunya del futur deixi de ser un club de camioners. Aquí el meu top!

Nº5 Anna Simó (ERC)
Va començar la seva carrera política esdevenint la única política electe que ha tret una regidoria per ERC al ajuntament de l’Hospitalet de Llobergat (ciutat on visc) des de 1939. Posteriorment va ser cridada a formar part del primer govern d’esquerres de Catalunya des de la República, com a Consellera de Benestar Social ,des d’on va impulsar l’adopció homoparental abans que el govern central. Actualment es portaveu parlamentaria d’ERC i membre de diverses associacions culturals i feministes. El fet que estigui a la òrbita inmediata de Pugcercós li augura un llarg camí per recorrer.

Nº4 Monsterrat Tura (PSC)

Injustament apartada a una conselleria amb poc pes mediàtic, com és Justícia, l’anterior responsable dels Mossos d’esquadra riu pacient veient el descontrol caòtic en que s’ha sumit Interior rere la seva marxa. Mentre estant, l’exalcaldesa de Mollet inaugura feliçment la faraònica Ciutat de la Justícia, a salv de tot desgast polític, esperant la menor relliscada política de Montilla per esdevenir la propera candidata socialista a la Generalitat.

.

Nº3 Monserrat Nebrera (PP)

Actualment a la sucursal de la dreta espanyola a Catalunya es viu una aferrissada lluita de gates maules entre la mel•líflua atontada de llavis siliconats Alicia Sanchez Caradecavall Camacho, representant de la línia moderada rajoyil del partit, i aquesta guineu astuta que espera pacient la seva oportunitat per convertir-se en emuladora d’Esperanza Aguirre. En el darrer congrés nacional va sortir sobre les espatlles dels seus fans després de quedar-se a un 7% de vots de ser la presidenta del seu partit. Es una veritable diva, maquiavèlica, narcisista i ambiciosa que va entrar al partit com a independent de la ma del Piqué i que donarà molt a parlar!

Nº2Carme Chacón (PSC)
La carrera política d’aquesta ex-regidora d’Esplugues de Llobregat és fulminant! Després d’arribar com a diputada al congrés, forma part del entorn d’un desconegut Zapatero que, un cop escollit líder socialista, la nombra portaveu del PSOE a la oposició. D’allí va ser castigada a vicepresidenta del Congrés, després d’insinuar que Maragall estava gagà a un periodista. Un cop el Pasqual ja estava fulminat, es va reciclar com a Ministra de Vivenda arreglant els despropòsits de la seva predecessora, la garrula extremenya Trujillo, a cop de donar ajudes al lloguer. De cara a les eleccions generals de 2008 va ser cap de llista pel PSC aconseguint el seu millor resultat electoral de la història del partit, èxit que la convertí en la primera Ministra de Defensa, dona i per postres embarassada. Imbatible a les enquestes de popularitat tot apunta a que si la crisi avança, més aviat que tard, pot ser LA SUCCESSORA.

Nº1 Pilar Rahola (Inclassificable)
Paradoxalment la dona que més influència té ara mateix sobre la política catalana  ja no milita a cap partit, sinó que és una simple tertuliana en un programa matinal i col•lumnista en diversos diaris; però ,sense lloc a dubte incideix més que les altres quatre juntes. Després de ser diputada al Congrés i regidora del Ajuntament de Barcelona per ERC, va intentar aventurar-se en un experimental partit independentista (PI) en que l’únic mèrit que tenia és que tots els seus militants eren gais (ho vaig veure amb els meus propis ulls). Però com aquest pes pesat de la política, de llengua afilada i opinió contundent, es negava a donar-se per vençuda, després de donar un brusc gir a la dreta, és va reciclar a creadora d’opinó. Famosa pels seus deliris pro-sionistes, que li han valgut premis dels col•lectius jueus i amenaces dels pro-palestins,  s’ha convertit en la veu crítica amb tot i tothom. Podem estar d’acord amb ella o no, però com a provocadora política mereix un 10!