El Kamarada Obamarx derrota les tenebres capitalistes

El passat diumenge, el Soviet Suprem dels Congres dels EUA, desafiant a les forces satàniques del capitalisme farmacèutic, que s’havien deixat més de 400 milions d’euros en pressionar als diferents congressistes, va aconseguir donar un pas definitiu i de no retorn cap al Paradís Bolxevic on tots volem viure!

L’inquilí de la Casa Blanca Roja, el Kamarada Obamarx, merescut guanyador del premi Novel de la Pau, ha aconseguit materialitzar un somni que, des de 1945, havien intentat Truman, Jonhson o Clinton: sotmetre a l’avarícia dels pèrfids empresaris de la sanitat al Jurament Hipocràtic: un metge no es pot negar a atendre mai a cap pacient, i menys per el vil metall del diner.

Amb llàgrimes als ulls he contemplat les restes del camp de batalla: una àcida carta del genial cineasta Micheal Moore al seu congressista demòcrata, que es va resistir fins al final a donar el SI,  espelmes mal apagades de les vetllades  dels gups d’esquerres esperant la victòria, així com les trepitjades pancartes del nou moviment d’ultradreta cristiana i neoliberal: els “Tea Party” liderats, com no, per la intel·lectualment limitada Sarah Palin.

No patiu! Segur que alguns miserables ingrats, palanganers del Partit Republicà i a sou de les farmacèutiques, vindran a minimitzar la victòria del Socialisme sobre les Tenebres! No trigaran a xiuxiuejar-vos a cau d’orella les seves verinoses mentides, que seguidament us desmuntaré:

“ deixa fora de cobertura als immigrants sense papers”
El que no us diuen, clar, es que la reforma legal per incloure dins al sistema als 12.000.000 de nouvinguts, ja està en marxa i es preveu la seva imminent aprovació, tal com ho va afirmar el Kamarada Obamarx en un missatge per vídeo als manifestants llatins el passat dia 20 de Març.

“no estableix un model públic com l’europeu, sinó que deixa les assegurances mèdiques en mans privades”
El mateix model que la majoria de països europeus com Dinamarca, Suècia o Irlanda! Amb la diferència que a EUA estaran gestionats per societats sense ànim de lucre. Roma no es va construït en un dia, tot es començar! Cal dir, també que la proposta d’Obamarx era molt més radical i revolucionaria, però la va tenir que negociar amb els seus diputats. Es el que tenen les llistes obertes i la democràcia!

“A Cuba segueixen tenint millor sistema sanitari”
I quants anys de socialisme porten? EUA amb prou feines un! I, al ser una democràcia, USA ha de negociar amb tots els sectors de la societat, no es limita a imposar la voluntat del líder. Anyway, reivindicar el castrisme no es porta gens aquesta temporada, Almodovar ha signat un manifest en contra la repressió dictatorial a la illa. I Almodovar SEMPE es tendència!

“No és un pas tan important”
Qui pronuncii una fal·làcia semblant es que desconeix totalment la història dels EUA. Es un canvi de rumb total i absolut en quant a la mentalitat ultracapitalsita d’aquest estat. Imposar una regulació sobre el mercat, limitar l’avaricia i la llibertat individual, son un canvi radical amb doscents cinquanta anys de burgesia explotadora, que enllaça amb els millors moments de la “new deal” de Roosvelt i el keynesianisme, el sobrenom que rep a Amèrica el socialisme democràtic.

Us deixo amb les paraules de la companya Nancy Pelosi, presidenta del Sòviet del Congrés:

“Pasaremos por la puerta. Si la puerta está cerrada, saltaremos la valla. Si la valla es demasiado alta, usaremos una pértiga. Si eso tampoco funciona, utilizaremos un paracaídas. Pero vamos a aprobar esta reforma sanitaria”.

PD: Declaracions de l’Estimat Líder Obamarx en el moment de signar la llei

“Estoy firmando esta ley en nombre de ella (mi madre), que se enfrentó a las compañías aseguradores como luchó contra el cáncer en sus últimos días”

Visca la Sanitat Pública!

 

Aquests dies que he estat interminables hores en sales d’espera d’un hospital, per motius familiars que no venen al cas, he tingut temps de fer un munt de reflexions que ara seguit us resumeixo breument:

Estem tan acostumats a queixar-nos de tot i per tot que molts cops no som conscients de la sort que tenim de pertànyer al exclusiu club de països que tenen una sanitat pública, gratuïta, universal i de qualitat.

El primer que em va venir al cap és el molt recomanable documental de Michael Moore titulat “Sicko”, on mostrava horribles imatges i testimonis dels inimaginables extrems en els que pot arribar a caure un país amb la sanitat completament privatitzada: gent auto-operant-se a casa sense cap condició higiènica, una mare obligada a deixar morir la seva filla de 4 anys perquè la mútua no li cobria la malaltia que tenia, un home que havia perdut dos dits en un accident laboral obligat a triar quin dels dos preferia salvar, una dona hipotecant casa seva per adquirir uns medicament que a Cuba valien 5 cèntims…

A la mateixa sala d’espera on estava jo hi havia una nombrosíssima família gitana que cridava constantment a qualsevol metge o infermer que per allí passés: “AY EL PAPA!! ¿¿COMO ESTÁ EL PAPA?? ¿¿PUDEMO ENTRÁ AL QUIROFANU YA??”

Lluny de sentir vergonya aliena em va rodolar una llàgrima per la cara, però aquesta ja no era de nervis o tensió per la situació, ni tan sols fruït dels meus deliris hipocondríacs hospitalaris, no. Era d’orgull de viure en dels pocs recondits punts del planeta terra on totes les persones, fins a la més pobre de totes, tenen dret a ser atesos dignament per un metge. Estic del tot segur que aquella estrambòtica família si visques en un altre estat desenvolupat s’estaria morint sota un pont. I això, estimats lectors, es una puta injustícia!

Doncs res, tot ha anat bé per sort, i tan sols tenia ganes de desfogar-me!

 

OBAMA: 100 dies de Revolució.

En política és considera de bona educació esperar un marge de 100 dies abans de fer una valoració d’un govern quan aquest es nou i acaba d’entrar.

I com jo soc una persona molt educada, mesurada, cabdal i gens demagògica ni provocadora, he esperat aquest marge de temps a realitzar una valoració del Govern d’Obama; a diferència dels seus grans enemics confessos, la extrema dreta religiosa i racista, així com l’obsolet antiamericanisme patològic que, tancant els ulls a la evidència, es neguen a veure els fets tangibles, reals i materials que estan transformant als EUA en el far de l’esquerra mundial del primer món. Qui ens ho havia de dir fa un any, eh?

Així doncs m’he submergit a les hemeroteques digitals per tal de fer un brevíssim recull dels 25 fets que proven de forma científica, indubtable i objectiva que Obama està suposant, per als nordamericans, un canvi tan profund i un gir copernicà tan real com el que comportà l’aparicció de la filosofia de Marx o la irrupció política de  Lenin:

– Tancar la presó il•legal de Guantànamo.

– Iniciar el procés de replegament militar al Irak.

– Obrir la porta a jutjar els tortures de la era Bush, enfrontant-se amb el nucli dur de la CIA i bona part del seu propi partit. També ha desclassificat fotografies i documents sobre aquests abusos.

– Oferir un nou inici amb les relacions amb Cuba i aixecar parcialment l’embargament, permetent major nombre de visites i entrada de divises a la illa, sense que el regim castrista hagi fet cap gest d’obertura democràtica.

– Apropar-se a la Revolució Bolivariana de Veneçuela i el seu gran líder Hugo Chavez, fent que aquest torni enviar un ambaixador a Washington. Aquest fet li ha causat una allau de crítiques per part de la dreta al seu país.

– Posicionar-se davant de la ONU a favor de la despenalització universal de la homosexualitat i el reconeixement global dels drets GLTB.

– Forçar la dimissió del president de la General Motors, Rick Wagoner, en un acte d’intervencionisme econòmic sense precedents a la història americana i que va causar l’admiració del mateix Michael Moore. També va donar un ultimàtum a Crhysler, per modificar els seves polítiques laborals.

– Iniciar una reforma del obsolet sistema sanitari americà per donar cobertura universal a les persones amb menys recursos.

– Participar en un acte de la “Aliança de Civilitzacions”, abandonant així la política republicana visceralment islamofòbica.

– Reconciliar-se amb Europa, refent l’eix atlàntic, recomponent les relacions amb el govern espanyol i abandonant així l’unilateralisme.

– Iniciar una nova “new deal” socialdemòcrata per tal de salvar l’economia americana i els llocs de treball, aconseguint que la borsa comenci a agafar aire.

– Prohibir que els directius de les empreses privades, que hagin rebut fons públics, pugin tenir uns sous desorbitats. De fet ha amenaçat amb acomiadar a aquells que no presentin els comptes de en que s’han gastat els diners.

– Pagar de la seva butxaca les reformes de la Casa Blanca i no amb diner públic com havien fet, fins ara, tots els presidents.

– Fer un discurs molt crític amb la indústria de les targetes de crèdit pels seus alts interessos cap a la classe treballadora.

– Obrir el procés de Pau a pròxim orient, exigint al president Israelià la creació d’un estat de Palestina, convidant a Egipte, Israel i la Autoritat Nacional Palestina a una conferència de Pau. El seu distanciament amb Netanyahu es tal, que alguns líders demòcrates parlen directament d’enfrontament obert amb Israel.

– Demanar al seu Gabinet de Govern que retalli 100 milions la despesa en alts càrrecs de l’administració.

– Pressionar al Congrés per que aprovi lleis a favor de les energies renovables i contra el canvi climàtic.

– El seu assessor econòmic està treballant en buscar la forma d’impedir la creació de bombolles econòmiques.

– Deixar clar a Bolivia que ell mai donaria suport a un procés d’intervenció política a Sudamèrica contra governs d’esquerres.

– Obrir una reforma per tal de donar papers a tots els immigrants il•legals que ja es troben als EUA.

– Prometre davant els líders de la UE, reunits a Praga, un mon sense armament nuclear, proposant a Russia una nova fase de desarmament i fent un mea culpa d’Hiroshima per primer cop des de 1945.

– Apropar la seva política als ciutadans, participant en un xat de preguntes obertes, actualitzant el seu blog, web, facebook, twenti etc…

– Crear un fòrum internacional de els grans potències econòmiques sobre el canvi climàtic.

– Aprovar la investigació científica amb cèl•lules mare i el finançament d’ONG que proposin el preservatiu com a via per aturar el VIH.

– Enfrontar-se obertament al Vaticà, proposant com a embaixadora a la Santa Seu a la progressista Caroline Kennedy.

Si aixó ha fet en 100 dies, que podrà fer en 4 anys?

PD: Si algún lector pensa que m’he xalat, ha de saber que els meves tesis sobre la Revolució Obama son plenament compartides pel diari més important de El País.

PPD: Imatge gentilesa de Ferran

Les millors entrevistes musicals de la història

Un músic no només ho ha de donar tot sobre un escenari: una veritble estrella ha de tenir una personalitat original, transgresora i fascinant que ens captivi l’atenció més enllà d’una simple cançoneta! I avui us ofereixo en exclusiva mundial les entrevistes a músics que més m’han cridat la atenció:

1.- Almodovar i Mcnamara a “La edad de Oro“
Hi va haver una breu època en la història de la televisió pública a Espanya en la que realment es feia un servei públic de qualitat, amb programes musicals alternatius de primera línia com aquest! I realment l’entrevista és impagable: quin personatge aquest McNamara i com ha canviat Almodovar eh!

2.- Michael Moore entrevistant a Marilyn Manson a “Bowling for Columbine“
Davant la matança de Columbine en un institut, la ultradreta americana va intentar desviar l’atenció acusant a la influència satànica de Marilyn Manson de la tragèdia, per evitar que la gent no qüestionés la seva política armamentística, i el cineasta Michel Moore va anar a entrevistar a Manson en aquest genial film-documental, demostrant que és una persona molt més racional que cap alte polític dels EUA.

3.- Courtney Love llençant una sabata pel cap a Madonna en mig d’una gala de la MTV
Madonna estava sent tan feliçment entrevistada al backstage d’una gala de la popular cadena musical MTV quan de sobte (vegeu el video al minut 2:40) una sabata li cau a cara. Qui havia de ser?: doncs la seva archienemiga, diva del grunge i  viudissima dels 90’s, Courtney Love; finalment acaben les dues tirades per terra discutint sobre qui té les millors sabates. El video només està en anglés, però les imatges no tenen desperdici!