Anàlisi del Mercat Laboral d’avui a Barcelona

A Espanya s’estan creant nous llocs de treball, certament, i cada dia apareixen ofertes de feina, però com veurem a continuació, tot és molt confús i complexe. Per tal de fer un mostreig significatiu de “com està el pati” he fet un experiment estadístic agafant el principal portal de feina on-line, Infojobs, i analitzant les ofertes de feina que s’han publicat durant el dia d’avui a la provincia de Barcelona.

Dades Globals

Avui s’han publicat un nombre d’ofertes de feina a Infojobs per Barcelona igual a 2.147. Pot semblar molt, però tenint en compte que segons les dades més recents de la Diputació de Barcelona, en aquest territori hi han 434.688 persones inscrites a l’atur, això significa que si totes busquessin feina avui en aquest portal competirien 202 ciutadans per cada oferta. Un ratio que faria desistir al més optimista!

Dades per Sectors

I la gran pregunta és: de QUE s’està creant feina? Doncs bé, agafant les ofertes i dividint-les per les mateixes seccions que estan classificades al portal ens dona la següent imatge

Administració i comptabilitat – 233 ofertes (10,8%)

Atenció al client- 160 ofertes (7,4%)

Comercial – 396 ofertes (18,4%)

Construcció i immobiliàries – 12 ofertes (0,5%)

Disseny i arts gràfiques – 41 ofertes (1,9%)

Dret- 19 ofertes (0,8%)

Educació- 15 ofertes (0,6%)

Enginyeries – 157 ofertes (7,4%)

Finances i banca – 22 ofertes (1,04%)

Indústria i manteniment – 53 ofertes (2,4%)

Informàtica – 671 ofertes (31,2%)

Màrqueting i relacions públiques- 84 ofertes (3,9%)

Professions i oficis – 69 ofertes (3,2%)

Recursos Humans- 87 ofertes (4%)

Sanitat – 45 ofertes (2%)

Turisme i restauració- 83 ofertes (3,8%)

Conclusions

A) El sector de la construcció, motor únic de l’economia espanyola entre 1996 i 2008 avui representa un míser 0,5% del mercat. Me n’alegro que finalment s’hagi aturat la voracitat destructiva del medi ambient, però per altre banda això ratifica  la desaparicció total de l’arqueologia preventiva, que fins ara m’havia donat de menjar.

B) El nou boom laboral és sens dubte la informàtica. La majoria d’empreses s’estan passant a la venta per Internet i a la promoció on-line, fet que explica aquest alt índex de demanda (31,2%). Actualment té més sortida un curset de programació en Java que un doctorat en química!

C) Si sumem les ofertes d’informàtica, per vendre on-line, a les de comercial, atenció al client i màrqueting, ens trobem que el 60,4% de noves places laborals estan destinades a vendre coses. I jo em pregunto: a vendre EL QUE? Si tan sols hi ha un 2,4% d’ofertes en la Indústria! Es pot saber QUE estan venent? Imagino que productes importats d’altres països, així doncs la balança comercial espanyola deu estar en números vermells, enviant tot el nostre capital a l’estranger!

D) No, no m’he deixat de comptar les ofertes en Humanitats, Ciències Socials, Filologies, Documentació, Treball Social o Art. Es que simplement no existeixen. En un altre portal, he localitzat una oferta de guia en un museu per les tardes del cap de setmana, publicada el darrer més. Això és tot.

E) Amb les retallades que hi han a  la Sanitat i l’Educació pública, segons la teoria neoliberal, hi hauria d’haver un boom a la privada. Doncs bé, no és així en absolut. Aquests sectors amb prou feines son un 2,6% del total, fet que ens pot indicar que aquests serveis simplement s’estan destruint i no privatitzant, ja que la situació econòmica global no invita a portar els fills al Liceu Francès, precisament.

F) Les úniques ofertes que poden estar destinades a la innovació tecnològica i la investigació en nous mercats és aquest 7,3% d‘enginyeria. La única i remota esperança de poder competir algun dia en el mercat internacional amb productes de qualitat.

La definició d’Economia i altres eufemismes capitalistes

Desconec en quin moment de la història recent un grup de voltors ultres sense cap escrúpol van assaltar les facultats de Ciències Econòmiques del nostre estat per convertir-les en criadors de depravats carronyers àvids d’astronòmics beneficis, disposats a qualsevol atrocitat per tal de generar guanys.

Una cosa és ben segura: han aconseguit imposar el seu model teòric a tots els mitjans de comunicació i, en conseqüència, el seu discurs i el seu vocabulari ha estat assumit sense cap mena de crítica per part del gruix de la societat. Sort que encara quedem alguns científics socials que, des de les trinxeres de les facultats de lletres, hem tingut accés a altres fonts del coneixement.

Per començar, la definició mateixa del terme “Economia”. Els gurus del capitalisme ens han venut la versió subjectiva, idealista i capitalista de l’Escola Marginalista de Lionel Robbins:

“La economia es la ciència que s’encarrega de l’estudi de la satisfacció de les necessitats humanes individuals mitjançant bens que son escassos, optimitzant els recursos”

Es a dir, l’ésser humà és una criatura egoista per naturalesa que sempre ha buscat el màxim benefici individual, amb el menor esforç. Us sona oi? Si, clar, és el que sempre ens han venut, com a veritat immutable.

Peró resulta que aquesta definició tan sols és vàlida per explicar el funcionament del mercat en les societats capitalistes contemporànies. El prestigiós antropòleg de l’economia, el vienès Karl Polanyi, va demostrar que en totes les societats pre-capitalistes aquesta definició no es correcte i que existeixen centenars d’estructures comunitàries i cooperatives enfocades a la solidaritat col·lectiva (al Paleolític i al Neolític TOTA la economia és col·lectiva) . I jo afegiria que inclús en el capitalisme més ferotge, aquestes estructures segueixen existint: ONG, associacions de voluntariat, esglésies…

Quina és doncs la definició objectiva del mot “Economia”. Doncs la que havia estat vigent des del segle XIX a totes les ciències socials, fins que van arribar els voltors neoliberals, la versió de l’escola de la Economia Política, plantejada per Friederich Engels:

“L’economia es la ciència que estudia les lleis que regeixen la producció, la distribució, la circulació i el consum dels bens materials que sacien les necessitats humanes.”.

I, de la mateixa forma que han aconseguit pervertir i tergiversar la mateixa definició del mot, ens han anat venent un seguit de termes, que no son més que una ridícula llista d’eufemismes ben sonants per tal de que la seva maldat avariciosa no soni com en realitat és i seguir així imposant la seva inqüestionable visió de la economia.

Aquí un petit diccionari d’aquests eufemismes:

“flexibilitzar el mercat laboral” = aprovar l’acomiadament lliure; una mesura que tan sols serviria per  augmentar encara més l’atur, creant un clima psicòtic d’inseguretat laboral total.

“reformar les pensions”= endarrerir l’edat de jubilació als 67, o als 70, basant-se en previsions demogràfiques falsejades i anti-científiques, per tal de beneficiar als plans de jubilació privats i impedir el relleu generacional.

“internacionalitzar l’economia”= deslocalitzar la producció a un país del tercer món, on els salaris siguin miserables i les condicions del treball infrahumanes.

“externalitzar un servei” = privatitzar una de les funcions de l’administració pública, per tal que els diners del contribuent vagin a parar a les butxaques d’un empresari i el treballador rebi una quarta part del sou d’un funcionari.

“regulació de plantilla”= acomiadar massivament als treballadors d’una indústria, ja que els astronòmics beneficis de la patronal han baixat unes dècimes.

“reajustament de personal”= vegeu “regulació de plantilla”

EN SABEU CAP ALTRE?