5 de Novembre

Passen cinc minuts de mitjanit… així doncs inexorablement un any més ha arribat el maleït 5 de Novembre, la data en que la meva edat augmenta una xifra, sense que jo li hagi donat cap mena de permís.

La gent normal, es a dir tothom menys jo, acostuma a “celebrar” el seu aniversari, com si envellir fos un motiu de joia i xerinola. Fan festes, es donen regals, bufen espelmes i semblen inexplicablement feliços de deixar enrere els millors anys de la seva vida.

Bé, de moment sembla que no m’han començat a sortir cabells blancs, no semblo més gras ni s’han apoderat de mi unes irresistibles ganes de quedar-me a casa els fins de setmana i formar una família tradicional… a veure… i ara? No, sembla que no.

La sarcàstica ironia del destí ha fet coincidir la efemèride del meu naixement amb una data que, per bé o per mal, canviarà la història política de la humanitat i per tant la meva vida personal, que per algun estrany motiu, sembla transcórrer en paral·lel als cicles polítics:

Quan em desperti demà bé pot ser que em trobi que la primera potència científica del planeta té com a vicepresidenta una palurda de poble que dubta de la existència de la Prehistòria (període en el que soc especialista) i que la economia i la seguretat mundial estan en mans d’un iaio excombatent del Vietnam. De ben segur que si això passa, l’arqueologia privada s’acaba d’enfonsar, em quedo al atur, em deprimeixo, em converteixo amb una persona vulgar i ordinària, mai trobo parella estable i m’acabo convertitnt en un decrèpit vell verd.

Si pel contrari quan demà a les 6:00 sintonitzo el 3/24 i anuncien que es un negre atractiu i progressista el que dirigirà el món cap a un nou horitzó d’esperança prometo concedir una oportunitat a l’optimisme i a la meva autoestima; tornaré a creure que tinc mil opcions laborals per davant i un sòlid currículum al darrere, que en algun lloc remot d’aquest planeta s’amaga un noi interessat en quelcom més que una nit de sexe i que potser, només potser, apropar-se inexorablement a l’apocalítpctica data dels temuts 30 no és tan espantós com sembla.

I si, aquests son els meus veritables terrors amb els que dono per tancat aquests exitós especial fins l’any vinent… sens dubte els 30 son més aterridors que cap serial killer!

Tic, tac, tic, tac…

TIC

TAC

TIC

TAC

Darreres hores dels meus 26 anys…

…darrers moments de nervis preelectorals…

… tot a punt per a la primera Revolució del Segle XXI?…

TIC

TAC

TIC

TAC

TIME IS F*CKING RIGHT…. NOW!!

Diàlegs imaginaris amb el Diable

Després del exitós diàleg amb Jesucrist, us deixo amb la segona part del text que, com podreu comprovar, està enfocada des d’una prespectiva absolutament antagònica!

–    Bon dia Arqueòleg, saps qui soc, oi?

–    Per favor Llucifer! Per qui m’has pres? Per un vulgar aprenent a pecador? Passa i seu al sofà que estaràs més còmode!

–      Ja m’han dit que continues tan hedonista com sempre…

–    Veig que els rumors corren ràpid al infern! Doncs si, la teva pèrfida deixeble Luxúria em visita força sovint i ah!… t’he de comunicar una primícia!

–     Ohh digues, digues! Quin honor!

–    He decidit renunciar definitivament a qualsevol esperança de ser correspost per l’amor. Així doncs, he assassinat de forma cruel, sàdica i macabre la darrera espurna de nyonyeria platònica que quedava al meu cor i, tot i que aquestes males herbes sempre acaben reviscolant, volia que fossis tu, estimat, el primer en saber la bona nova.

–    Aquest és el meu Arqueòleg! Bravo! Friso per saber les darreres maldats que de ben segur estaràs maquinant.

–    Ai Lluci! Ja no soc aquell pervers maquiavèl·lic que vas conèixer anys enrere. La venjança cada cop em fa més mandra i prefereixo fer veure que oblido totes aquelles punyalades que s’acumulen a la meva esquena. Ves que no m’hagi contagiat d’un brot de moral juedocristiana…

–     Calla, calla! Això mai! Tu espera pacient i ocult darrere el silenci dissimulat el millor moment per emprar el teu esmolat verí, gaudint així de l’orgasmic plaer de la revenja.

–    No sé jo… i mira que en aquest moment el que més em ve de gust es rebentar el cap algú a hòsties! Em desfogaria taaant… Però bé, deixem de parlar de les meves ralladures mentals! Com va el treball?

–    – Doncs mira, enfeinadíssim preparant la campanya electoral de McCain. Imagina’t per un instant que guanya aquella bleda del Obama… Un món sense guerres! Quin horror! La cotització de les ànimes cauria en picat i encara m’hauria de vendre el iot que em vaig comprar el més passat amb el negociet de Georgia.

–    Ahaha, tu si que en saps! Si et puc ajudar en quelcom, ja saps que em tens a la teva total  disposició!

–

–    Ara que ho dius…Volia proposar-te una petita missió que, de ben segur, realitzaràs amb molt de gust. Però, que et semblaria si ho acabessim de comentar al teu llit amb un gintònic?

–    I perqué no?