TEORIA DEL CIGNE NEGRE: Per què les Ciències Socials no poden predir amb exactitud el Futur?

Avui dia molts es pregunten perqué cap Govern va preveure la crisi, mentre l’actual executiu afirma que ja sortim del túnel. Alguns aprenents d’endeví afirmen convençuts que amb la independencia Catalunya tindrà un 10%  menys d’atur i serà part de la Unió Europea, mentre altres auguren una expulsió del tractat de Shcenguen i del Euro, amb un allaus de traficants i contrabandistes com Bielorrussia. A qui hem de fer cas?

Algunes ideologies van creure, en el seu dia, que el futur social i econòmic es podia predir tan sols observant els cicles del passat i pensaven que la història tenia una finalitat teleològica predestinada que determinava inexorablement la nostre existència:

– Hegel,  des de l’idealisme pur, creia que la història segueix una racionalitat moguda per la voluntat de Deu, que condueix a l’home a la llibertat. Les nacions tenen un esperit que es desenvolupa mitjançant la guerra amb la finalitat de materialitzar-se en un Estat autoritari, com a cos racional de la nació. Aquesta es la base de tot nacionalisme.

– Marx i Engels recuperen questa idea però li donen la volta. A partir de les observacions de l’antropòleg evolucionista Lewis Morgan, plantegen que la història es una successió lineal de modes de producció que es transformen mitjançant la lluita de classes i per tant inevitablement després del capitalisme ha de vindre el socialisme. Aquest havia de sorgir a les nacions més industrialitzades, com Alemanya o Anglaterra, però finalment va aparèixer en cultures rurals com Rússia i Xina, que van acabar adoptant el capitalisme en ambdós casos.

– Francis Fukuyama el 1992, després de la caiguda de la URSS, creu que la història ha arribat a la seva fi amb la globalització del capitalisme i la democràcia liberal. Mai més hi hauria cap enemic extern i les nacions viurien en pau i prosperitat. Ell mateix se’n va acabar penedint i retractant després de veure els atemptats a les torres bessones el 2001.

A les eleccions generals de 2004 cap enquesta publicada va predir la victòria electoral de Rodríguez Zapatero. Un fet totalment insòlit i imprevisible, com va ser l’11M, i sobretot la desastrosa gestió que en va fer Aznar i Acebes, va canviar completament la lògica dels fets, mobilitzant el vot de centre-esquerra, que d’altre forma s’hauria quedat a casa.

El filòsof i matemàtic Nassim Nicolas Taleb ha plantejat recentment la “Teoria del Cigne Negre” segons la qual  les ciències socials no poden predir amb exactitud el futur, ja que intervenen esdeveniments “sorpresa” que tenen un gran impacte en la població i canvien  la lògica de la història. Alguns exemples son l’11S, el sorgiment d’Internet, la caiguda de Lehman Brothers o l’atemptat contra l’Arxiduc Franz Ferdinand el 1914 que va donar lloc a la I Guerra Mundial. La ment humana creu que controla el futur per una necessitat psicològica de seguretat i, un cop succeeix un “Cigne Negre”, tothom creu recordar que ho pressentia i en racionalitza les causes. Un cas clar es el de l’esclat de la bombolla immobiliària, a toro passat es molt fàcil dir que era previsible, però fins 2008 tothom signava hipoteques alegrement.

El nom de la teoria ve arrel del la sàtira del poeta llatí  Juvenal (s. I-II dC) “ets més rar que un Cigne Negre“, ja que a l’Europa de l’antiguitat absolutament tots els cignes eren blancs. Però resulta que el 1697 una expedició holandesa, dirigida per l’explorador Willem de Vlamigh, va descobrir que a Austràlia hi havien cignes negres.  Qui s’havia d’imaginar que existia Austràlia a la Roma del segle I?

Així doncs, les Ciències Socials i la objectivitat son un frau, com proposa el relativisme postmodern? NO. En absolut. Simplement el seu camp de treball consisteix en analitzar el passat, comprendre el present i, en tot cas, fer prediccions sobre les possibilitats del que pot succeir en el futur, tenint en compte el marge d’error i plantejant diferents escenaris possibles ordenats segons la probabilitat de que es compleixin.

Bosó de Higgs: El Triomf definitiu del Materialisme Científic sobre Deu.

Ahir va ser un gran dia per la Història de la Ciència i una fatídica jornada per tots deixebles dels diversos obscurantismes idealistes, supersticions puerils, religions absurdes, amants de placebos varis com la reflexoteràpia o la homeopatia, així com seguidors de Heguel i Plató o altres paranoies post-modernes. Finalment el Consell Europeu per a la Investigació Nuclear (CERN) va anunciar que ha confirmat empíricament  la teoria del Bosó de Higgs, plantejada a nivell hipotètic fa 50 anys.

Que implica això en paraules comunes per a persones no iniciades en física quàntica? Doncs bàsicament és l’explicació racional a com s’origina la massa, la peça clau i fonamental per entendre la formació de l’Univers; el Bosó de Higgs és, doncs, allò que dona matèria a la resta de partícules subatòmiques. I… sorpresa! No hi ha cap rastre de Deu per enlloc!

Sorprenentment el Vaticà no va fer cap comunicat anunciant la seva auto-dissolució o, al menys, una treva indefinida; cap imam islàmic es va auto-immolar; no es sap que cap rabí demanés perdó per difondre coneixements errònis durant mil·lennis; no vam veure cap venedor d’homeopatia o reflexoterapeuta o “mestre” de reiki  tallant-se les venes al mig del carrer…

Si les pèrfides insídies de l’idealisme han sobreviscut a la Teoria de l’Evolució, ja no els ve d’aquí! Sempre trobaran babaus i semi-analfabets a qui estafar ja que, incapaços d’entendre la complexitat de la física, seguiran pensant que venim d’Adam i Eva, que el càncer es pot curar amb la imposició de mans o que existeixen idees anteriors a la matèria.

Ara les diverses sectes ens vindran a explicar que això del Bosó de Higgs figurava en uns plans divins secrets de no sé quina criatura mítica suprema, o ens faran creure que tot és una conspiranoia de quatre científics que ens enganyen perqué no siguem conscients de la realitat oculta.

Sé que pot semblar molt romàntic i preciós creure en unicorns, paradisos, ànimes i destins suprems però… un cop més la ciència ha demostrat que no hi ha res més enllà de la matèria i si hi és, la ciència hi arribarà i ho explicarà, tard o d’hora!

La superioritat moral i ètica de l’ateisme sobre la religió

La fonamentació ètica del pensament religiós, com ja sabreu, es basa en el temor a un càstig diví en el més enllà. Es a dir, les persones creients obeeixen unes pautes i conductes de comportament no perquè ells siguin realment bones persones, sinó pel  pànic paranoic a patir un escarment metafísic d’algú invisible que els observa en tot moment.

El pensament idealista dels creients planteja, com Plató i Kant, que existeix un “bé” i un “mal” inqüestionables i absoluts, uns dogmes de fe, o imperatius categòrics, basats realment en tradicions ancestrals i obsoletes, que ells creuen que tenen el seu origen en criatures superiors. Per exemple, es força possible que la prohibició islàmica de menjar carn de porc es basi en una epidèmia de triquinosi del segle VII i d’això se n’hagi derivat un comportament irracional al llarg de 1.400 anys.

El fet d’obeir dogmes inqüestionables porta directament al fanatisme integrista, es a dir, en pensar que una idea és millor que la vida de totes les persones que no creuen en ella i, per tant, es moralment acceptable matar als infidels o, a creure que aquests no son persones amb iguals drets i deures.

Cap a una ètica atea i materialista

Davant això, quina alternativa tenim les persones que creiem en la ciència, el materialisme empíric i la raó? Doncs jo he plantejat aquests punts, a veure que us semblen:

1.- RELATIVISME MORAL: No existeix un “bé” i un “mal” absoluts, hem de buscar la forma correcte d’actuar a partir de l’observació empírica i objectiva de la realitat i de les conseqüències que tenen els nostres actes. No hi han idees vàlides per tothom i en tot moment, la moral és un concepte creat per l’home i determinat per la cultura i la història. Per exemple: La pederàstia era èticament acceptable a l’antiguitat grecoromana i no ara.

2.- DE LA REFLEXIÓ INDIVIDUAL A LA REVISIÓ COL·LECTIVA: Hem de qüestionar-nos constantment les normes i els mites que regulen la nostre societat, valorar internament si fem el millor i el més correcte no perquè així ho digui una llei, una ideologia o un Deu, sinó perquè nosaltres hem arribat a aquesta conclusió. Un cop fet això hem de promoure un debat col·lectiu per tal d’arribar dialècticament a un consens global i democràtic que ens permeti revisar la fonamentació de la justícia. Per exemple: És ètic torturar un terrorista per evitar un atemptat? Es bo bombardejar  un país per alliberar-lo d’una dictadura? Parlem-ne!

3.- UTILITARISME: Tal com va plantejar el filòsof anglès Jeremy Bentham els únics conceptes absoluts son el plaer i el dolor, ja que son magnituds demostrables i quantificables. Per tant, una ètica atea i racional sempre haurà de buscar el màxim plaer per un major nombre de persones, evitant tot tipus de sofriment innecessari. Però jo crec que, al contrari del que pensava Adam Smith, això no ho solucionarà un mercat lliure i un individualisme egòlatra, sinó una acció política  col·lectiva que persegueixi acabar amb les causes objectives del dolor mundial: la pobresa, la guerra i les malalties.

QUE PENSIN ELS ALTRES!

Pensar, es a dir, qüestionar els imperatius teòrics transmesos per la societat mitjançant la acadèmia i els mitjans de comunicació, ha esdevingut un acte marginal, sorprenent per la seva excepcionalitat i revolucionari per la seva infreqüència.

I per a que serveix pensar? Althusser ja va dir que tota aquella filosofia que no transformi la realitat material, no té cap mena d’utilitat social, mostrant-nos com tots els autors anteriors a Marx es limiten, simplement, a teoritzar abstraccions, legitimant i explicant el poder o les estructures pre-existents a ells, no a imaginar-ne unes de noves; anant a remolc de la història, en comptes de marcar-ne el rumb.

Quants estudiants de filosofia qüestionen realment allò que els expliquen a l’aula i no es limiten a ser un esglaó dins una cadena de transmissió ideològica intergeneracional?

A la meva disciplina científica passa exactament el mateix. El 90% d’arqueòlegs han renunciat a replantejar el passat, a qüestionar els models teòrics o metodològics presents i dediquen les seves publicacions a enumerar tipologies d’objectes trobats o descriure superficialment les estructures excavades; de la forma que, si una dada no encaixa amb el model del llibre, aquesta directament es descarta.

En l’univers idealista en el qual vivim la teoria és sagrada, el dogma preexistent inqüestionable i la societat no vol escoltar cap noticia que no encaixi amb la seva visió particular del món. La realitat material objectiva ha estat relegada a les golfes de la intelectualitat, tancada dins un laberint de miralls postmodern en el qual la matèria varia segons l’observador i l’únic que poden fer els científics és interpretar les interpretacions.

La facilitat per obtenir informació a la xarxa global, no ens ha fet més objectius, sinó que ha multiplicat fins a l’infinit les bombolles ideològiques i el fanatisme (incluït el d’esquerres, desgraciadament): ¿qui de vosaltres llegeix un diari o una web situada a les antípodes de la vostre tendència política? Doncs jo, cada dia, faig un repàs per tota la caverna mediàtica pepera, convergent, anarquista,  independentísta o ultracristiana.: Soc addicte a conèixer els punts dèbils dels meus propis arguments i al·lucino veient com un mateix fet empíric pot ser tergiversat a esquerra o dreta, segons quina sigui la intencionalitat del narrador. Això no vol dir, peró, que la objectivitat sigui inassequible, sinó que cal desprendre’s de tots els perjudicis ideològics previs alhora de jutjar un fet.

Als idealistes i als fanàtics no els cal pensar: ells son vassalls de conceptes metafísics inexistents, com els deus o les nacions, i cap fet observable pot posar en dubte l’immaculada perfecció de Jahvé/Al·là, o de Catalunya/Espanya. Son impermeables a la realitat: és igual que la prehistòria demostri la falsedat del gènesi o, que la història medieval ens descrigui els horrors que les massacres que Jaume I o els Reis Catòlics van cometre per tal de marcar els límits suposats de les seves imaginaries nacions.

Els científics molestem a aquells que no volen saber que hi ha més enllà de la seva concepció prèvia de la realitat. Peró, sobretot, fem nosa aquells científics capaços de pensar i qüestionar la societat, minant així les bases del pensament idealista.