Posts Tagged ‘marx’

h1

OBAMA: 100 dies de Revolució.

Abril 26, 2009

__marxleninoma

En política és considera de bona educació esperar un marge de 100 dies abans de fer una valoració d’un govern quan aquest es nou i acaba d’entrar.

I com jo soc una persona molt educada, mesurada, cabdal i gens demagògica ni provocadora, he esperat aquest marge de temps a realitzar una valoració del Govern d’Obama; a diferència dels seus grans enemics confessos, la extrema dreta religiosa i racista, així com l’obsolet antiamericanisme patològic que, tancant els ulls a la evidència, es neguen a veure els fets tangibles, reals i materials que estan transformant als EUA en el far de l’esquerra mundial del primer món. Qui ens ho havia de dir fa un any, eh?

Així doncs m’he submergit a les hemeroteques digitals per tal de fer un brevíssim recull dels 25 fets que proven de forma científica, indubtable i objectiva que Obama està suposant, per als nordamericans, un canvi tan profund i un gir copernicà tan real com el que comportà l’aparicció de la filosofia de Marx o la irrupció política de  Lenin:

– Tancar la presó il•legal de Guantànamo.

– Iniciar el procés de replegament militar al Irak.

– Obrir la porta a jutjar els tortures de la era Bush, enfrontant-se amb el nucli dur de la CIA i bona part del seu propi partit. També ha desclassificat fotografies i documents sobre aquests abusos.

– Oferir un nou inici amb les relacions amb Cuba i aixecar parcialment l’embargament, permetent major nombre de visites i entrada de divises a la illa, sense que el regim castrista hagi fet cap gest d’obertura democràtica.

– Apropar-se a la Revolució Bolivariana de Veneçuela i el seu gran líder Hugo Chavez, fent que aquest torni enviar un ambaixador a Washington. Aquest fet li ha causat una allau de crítiques per part de la dreta al seu país.

– Posicionar-se davant de la ONU a favor de la despenalització universal de la homosexualitat i el reconeixement global dels drets GLTB.

– Forçar la dimissió del president de la General Motors, Rick Wagoner, en un acte d’intervencionisme econòmic sense precedents a la història americana i que va causar l’admiració del mateix Michael Moore. També va donar un ultimàtum a Crhysler, per modificar els seves polítiques laborals.

– Iniciar una reforma del obsolet sistema sanitari americà per donar cobertura universal a les persones amb menys recursos.

– Participar en un acte de la “Aliança de Civilitzacions”, abandonant així la política republicana visceralment islamofòbica.

– Reconciliar-se amb Europa, refent l’eix atlàntic, recomponent les relacions amb el govern espanyol i abandonant així l’unilateralisme.

– Iniciar una nova “new deal” socialdemòcrata per tal de salvar l’economia americana i els llocs de treball, aconseguint que la borsa comenci a agafar aire.

– Prohibir que els directius de les empreses privades, que hagin rebut fons públics, pugin tenir uns sous desorbitats. De fet ha amenaçat amb acomiadar a aquells que no presentin els comptes de en que s’han gastat els diners.

– Pagar de la seva butxaca les reformes de la Casa Blanca i no amb diner públic com havien fet, fins ara, tots els presidents.

– Fer un discurs molt crític amb la indústria de les targetes de crèdit pels seus alts interessos cap a la classe treballadora.

– Obrir el procés de Pau a pròxim orient, exigint al president Israelià la creació d’un estat de Palestina, convidant a Egipte, Israel i la Autoritat Nacional Palestina a una conferència de Pau. El seu distanciament amb Netanyahu es tal, que alguns líders demòcrates parlen directament d’enfrontament obert amb Israel.

– Demanar al seu Gabinet de Govern que retalli 100 milions la despesa en alts càrrecs de l’administració.

– Pressionar al Congrés per que aprovi lleis a favor de les energies renovables i contra el canvi climàtic.

– El seu assessor econòmic està treballant en buscar la forma d’impedir la creació de bombolles econòmiques.

– Deixar clar a Bolivia que ell mai donaria suport a un procés d’intervenció política a Sudamèrica contra governs d’esquerres.

– Obrir una reforma per tal de donar papers a tots els immigrants il•legals que ja es troben als EUA.

– Prometre davant els líders de la UE, reunits a Praga, un mon sense armament nuclear, proposant a Russia una nova fase de desarmament i fent un mea culpa d’Hiroshima per primer cop des de 1945.

– Apropar la seva política als ciutadans, participant en un xat de preguntes obertes, actualitzant el seu blog, web, facebook, twenti etc…

– Crear un fòrum internacional de els grans potències econòmiques sobre el canvi climàtic.

– Aprovar la investigació científica amb cèl•lules mare i el finançament d’ONG que proposin el preservatiu com a via per aturar el VIH.

– Enfrontar-se obertament al Vaticà, proposant com a embaixadora a la Santa Seu a la progressista Caroline Kennedy.

Si aixó ha fet en 100 dies, que podrà fer en 4 anys?

__winter16

PD: Si algún lector pensa que m’he xalat, ha de saber que els meves tesis sobre la Revolució Obama son plenament compartides pel diari més important de El País.

PPD: Imatge gentilesa de Ferran

socalists_spreading_the_wealth_postcard-p239593014031513931qibm_400

h1

Per a que serveix la Filosofia?

febrer 1, 2009

el-pensador-auguste-rodin

L’altre dia vaig llegir al blog d‘en Conjuntbuit que el Govern pensa eliminar la Filosofia del currículum educatiu. Aquest rumor no confirmat presenta un sospitós indici en el fet que Filosofia es la única matèria de secundaria de la que no s’han convocat places per a les oposicions d’enguany (PD: El Pep m’informa que finalment se n’han convocat 8, o sigui, cap!!).

Poc a poc sembla que els polítics encarregats de reglamentar l’administració educativa tendeixen a adoptar una visió utilitarista de l’escola: no formem persones, sinó peons, simples robots programats per ser ma d’obra per a les empreses. No seria estrany, doncs, que algun il·luminat pretengués ressuscitar la vella idea de Regan consistent en deixar que siguin les multinacionals les que decideixin el contingut curricular de les assignatures en funció de la seva demanda conjuntural en quan a formació dels treballadors.

I per que es necessària, o quan menys útil, la filosofia? Podríem viure perfectament feliços sense saber un borrall del mite de la caverna de Plató, el Leviatan de Hobbes, el materialisme dialèctic de Marx o l’etern retorn de Nietzche? Doncs es evident que si, ara bé… aquestes idees, potser algunes d’elles ja molt desfasades, son un cúmul de reflexions teòriques sobre els quals s’assenten les diferents formes de concebre la política, l’economia, la moral o la ciència actuals. Sense conèixer les eines i la fonamentació passada del coneixement, difícilment podrem crear-ne de nou o qüestionar l’actual.

I aquí anem al quid de la qüestió: volem que els alumnes siguin essers amb capacitat d’anàlisi, reflexió i crítica envers la realitat que els envolta?

I no es una qüestió baladí: resulta que quan una societat arracona la seva capacitat crítica abona el terreny per a l’aparició dels fonamentalismes dogmàtics, ideologies, tan se val si d’esquerres o dretes, que veuen el mon dividit en dues meitats (bons i dolents) que creuen que qualsevol acció està justificada per aniquilar aquells assenyalats com enemics. Persones incapaces de justificar les seves accions violentes amb un raonament lògic al darrere, ja que la seva capacitat reflexiva només té espai per una sol dogma inqüestionable.

No se suposa que la LOGSE pretenia canviar l’educació memorística i conceptual per una altre basada en els valors i la didàctica comprensiva? Doncs a que ve aquest enèsim intent d’arraconar les humanitats en funció de les necessitats del mercat? A que estem jugant?

h1

La dubtosa utilitat dels llibres de text escolars

Setembre 14, 2008

Estem en plena era digital, on internet i el format PDF fan que la informació escrita circuli a la velocitat de la llum sense que cap suport físic de paper resulti necessari, però, tot i així, quan demà dilluns comenci el curs escolar tornarem a veure les mítiques escenes decimonòniques amb milerns de nens i nenes carregant unes desmesurades motxilles que, de ben segur, superen el 30% del seu pes, la qual cosa és una causa segura de  lesions i problemes a la seva esquena.

I de que serveixen taaants llibres? Realment son necessaris? Recordo perfectament que en el meu calvari per EGB-BUP-COU vaig arribar a acabar cursos sense haver trencat el plàstic envoltori d’algun dels manuals que ens havien obligat a adquirir assegurant que resultaven absolutament im-pres-cin-di-bles per l’assignatura, i no precisament a preu de saldo.

Però també trobem l’altre extrem: quan cursava les pràctiques del CAP en un institut públic d’un barri marginal, estava en una aula on la professora es limitava a fer llegir el tema als alumnes amb desgana i sense explicar res! Aixó sí, després es queixava de la seva suposada manca d’atenció i els donava per perduts, quan la única inútila allà era ella. Resultava evident que aquells nois i noies, que desconeixien la ubicació d’Espanya al mapa d’Europa o la diferència entre democràcia i dictadura amb 16 anys, eren totalment incapaços d’assimilar cap coneixement a base de repetir en veu alta un text, ja que amb prou feines tenien cap mena de comprensió lectora.

Amb les possibilitats que tenim en aquests moments a les nostres mans no puc entendre com les escoles segueixen tirant de les mateixes eines pedagògiques que els monjos del s.VI!!

I com sempre que no entenc quelcom recordo les ensenyances del vell Marx: els interessos econòmics son la clau! I si, obviament, les poderosíssimes editorials son les encarregades de pressionar a les Consellesries d’Educació i als Claustres de Porfessors per seguir embutxacant-se cada any uns 200 euros per nen/a, encara que això vagi en detriment dels valors pedagògics i de la salud dels nanos.

h1

Homer Simpson, un gran filòsof

Agost 29, 2008
.
Sé que pot semblar surrealista però l’altre dia llegia a El País que a la Universitat de Berkley, California, s’imparteix un curs de Filosofia basada en la mítica sèrie de dibuixos dels Simpson!
.
I no és per menys, la veritat. Homer Simpson mereix estar entre els grans teòrics del pensament contemporàni i com a tal serà tractat en aquest post, on em dedicarè a comentar seriosament algunes de les seves mítiques frases.

-“Intentar alguna cosa és el primer pas cap al fracàs”
Aquí trobem l’exemple més radical imaginable de nihilisme en el que, al presuposar el resultat negatiu d’una tasca, ens recomana directament la seva no-realització. Una veritable oda al anti-treball, a la inacció i alhora una aferrissada defensa del pesimisme atropològic.
·Altres exemples per aquest concepte: “Fills, ho heu intentat amb totes les vostres forçes i heu fracassat: la lliçó és no intentar-ho mai!

.
– “Normalment no reso, però si estàs aquí, sisuplau salva’m, Superman!”
No s’em podria ocorrer una frase millor per definir l’ateísme a la societat postmoderna: Deu ha mort, ja que  el veritable opi que manté alienat al poble ja no es suministra a les esglesies, sinó al cine i als televisors.
·Altres exemples per aquest concepte: “Quan aprendré? Les respostes de la vida no estan en el fons d’una ampolla. Estan en el televisor!”
.
– “Si costa treball fer-ho, es que no mereix la pena”
Si els grans teòrics de l’economia política, Marx i Adam Smith, creien que el valor dels objectes era equivalent al treball que costava fer-los, aquesta frase és la inversió total de la idea que, curiosament, coincideix plenament amb  els plantejaments neolliberals segons els quals l’economia és igual a la optimització d’eforç i recursos, una visió de la producció enfocada exclusivament al consum individual. Vaja, com quan Spanair va decidir eliminar tècnics de vol per tal de reduïr costos…
.
– “A Billy Corgan, de The Smashing Pumpkins: Saps? Els meus fills pensen que ets fantàstic. I gràcies a la teva música depressiva han deixat de somiar amb un futur que no puc donar-los.”
Quina forma més fantàstica i simple d’explicar l’alienació marxista, no trobeu? I de nou ho tornem a lligar amb el postmodernisme i la cultura pop com a substitutiu de Deu.
.
“Sempre m’he preguntat si existiria Deu… i ara sé que si, soc Jo”
Una interessant apologia del individualisme existencialista, en la que es posa a si mateix com a centre del univers. Hi podriem plantejar reminiscències de Sarte? O potser del anarco-individualisme americà?
.
“La gent gran no necessita compañí­a. Necessiten ser aïllats i estudiats per a poder descobrir quins nutrients poden ser extrets per al nostre us personal.”
I vet aquí una frase que sembla escrita del puny i lletra de Nietzche: provocació gratuïta, una crítica a la moral d’esclaus i a la compassió judeo-cristiana cap a la gent gran.