Nacionalisme Sexual i l’Independència Marica

Els enemics de la Pàtria

Les persones que tenim una orientació sexual diferent a la majoria, som una nació? Els patriotes catalans creuen que pel sòl fet de parlar un idioma diferenciat, encara que aquest sigui una mera vulgarització de l’imperialista llatí, ens hem de considerar una “nació” amb dret a formar un estat en el cas de que un tribunal dicti una sentència que ens ofengui.

Doncs bé, jo em pregunto:No és, potser, més important la polla i el cony que la llengua? Sens dubte jo passo molt més temps pensant en genitals masculins que no en cap altre part de l’anatomia humana i em sento molt més identificat i proper amb una persona homosexual de Madrid, Múrcia o Àvila, que no amb un homòfob que s’expressi en el mateixa parla que jo, com Duran Lleida, que creu que som uns malalts, o l’ex-conseller convergent Miró i Ardèvol que ha fundat una secta homofòbica, per exemple.

Doncs bé, el mateix Tribunal Constitucional que ha dictat la sentència, suposadament tan injuriosa cap a Catalunya, dintre de poc s’haurà de pronunciar també sobre la llei de Matrimoni Homosexual. I aquí no es tracta de matisos interpretables ni de retallar un article, si no d’un aspecte més maniqueu: o ho aprova o ho deroga, expulsant així a un 5-9% de la població dels marc legal vigent.

Que hauríem de fer el col·lectiu GLTB en aquest cas? Doncs si ens hem d’atendre estrictament a la lògica i a l’evolució dels fets als darrers dies a la política catalana, els passos serien els següents:

1.- Posar banderes de l’arc de Sant Martí a tots els balcons

2.- Convocar una macro-manifestació, amb les habituals carrosses,drag queens, partits, sindicats i patronals que tinguin membres homosexuals. Seria inevitable discutir acaloradament si posem una tela multicolor abans o després d’una pancarta amb el lema “Som una nació sexual. Tenim dret a la igualtat legal” i a on anirien Pedro Zerolo, Santi Vila, Àngel Colom o Miquel Iceta.

3.- Que Sitges i Chueca es declaressin “moralment exclosos de la Constitució“

4.- Que alguna diva retirada (Rafaella Carrà, per exemple) fes pública la seva intenció de dedicar-se a la política, proposant una coalició entre les sectorials GLTB de cada partit, amb l’únic objectiu de proclamar la Independència de l’Estat Marica. Un bon nom seria “Solidaritat Petarda“. Es molt possible, però, que altres dives volguessin fer la seva pròpia escissió dividint així el moviment entre diferents projectes personals (Alaska podria fer “Reagrupament Sodomita“, o Mónica Naranjo “Democràcia Queer“).

5.- Fer referèndums de mentida a totes les discoteques d’ambient, per tal de saber la opinió de tot el col·lectiu GLTB, sobre la possibilitat de crear un estat diferenciat de l’Espanya Heterosexual

6.- Titllar d‘homòfob i feixista a qualsevol persona que poses en dubte algún dels passos anteriors. En el cas que un gai o lesbiana es mostres a favor d’intentar buscar alguna alternativa “federalista” dintre de la legalitat vigent, per tal d’aconseguir els nostres drets per altres vies menys radicals, evitant fer del sexe una confrontació social, se’ l’anomenaria “unionista”, “botifler” o “maketo”.

Doncs res! En l’improbable cas que aconseguíssim un Estat Marica independent, jo em postularia com a Ministre del Glamour pel “Partit Mariculte“, que seria l’arxienemic del “Partit Musculoca”. La meva principal proposta seria que, per tal de fomentar el patriotisme, un cop abolides les absurdes trifurques futbolístiques, sortíssim al carrer per victorejar els Oscars de Pedro Almodovar, els Grammys a Fangoria o els Premis Nobel als nostres científics LGTB!

A veure com sobreviurien els heteros sense maquilladors, poetes, actors, tenistes femenines,  directors de cine i teatre, conservadors de museus, escriptors o glamurosos arqueòlegs!

Èxit, Fama i Glamour

Ahir per la nit, mentre gaudia d’un captivador i minimalista concert d‘una fantàstica cantautora extremenya en un centre cultural del Raval, vaig tenir la oportunitat de conèixer algunes de les meves “fans secretes”, es a dir, aquelles persones que llegeixen assíduament el meu blog però no hi escriurien un comentari ni que els apuntés amb un kalasnikov. Resulta que una divertida amiga, que vaig fer excavant un poblat ibèric a Lloret de Mar (a qui aprofito per saludar) , s’ha dedicat a fer propaganda d’aquesta web  entre el seu cercle social, cosa que va causar gran commoció i sorpresa al meu ego.

Ja he començat a assumir que, a menys que em contractin per la segona temporada de “Sota Terra”, mai aconseguiré arribar a la fama mitjançant  l‘Arqueologia, doncs els cinc articles científics que he publicat en revistes especialitzades, així com la vintena d’informes i memòries d’excavacions, deuen acumular tants lectors com un post meu durant una hora. I, per si fos poc, les tres  o quatre vegades que m’han citat en altres publicacions científiques ha estat per pur compromís. Sens dubte la meva criatura, l’Arqueòleg Glamurós, ha superat en escreix al seu creador!

I si ho reconec, m’encanta la Fama i més si aquesta es basa en un fet tan intel·lectual  i mariculte com l’escriptura i no en participar en programes de telebasura o sortir a les revistes del cor. Es increïble la pujada d’adrenalina provocada al veure els gràfics d’audiència disparats minuts després de publicar un incendiari article.

Sé que pot semblar una aparent contradicció ser marxista i sentir una devoció per l’èxit individual, el glamour i la vanitat, però mai he dit que la coherència figurés entre les meves virtuts.  Jo no exploto a ningú, tan sols contribueixo a generar debat i reflexió. Perquè no em puc recrear en el plaer hedonista del meu triomf, fruït del treball diari i l’esforç constant en un hobbie del qual no n’obtinc cap benefici econòmic? Quin al·licient tindria, doncs, escriure un blog?

Recentment un Troll, rancorós i envejós pel meu èxit, em preguntava en un comentari si m’havia venut l’ànima a la vulgaritat, emprant la provocació com un mer instrument per augmentar les visites, renunciant així a la busca de la veritat. Doncs bé, estimat , has de saber que en un món ple d’idealismes fanàtics i dogmes inqüestionables no existeix rés més provocador que exposar fets de forma objectiva, rés més àcid quedir el que és pensa sense mossegar-se la llengua, per por a ofendre a algú. I si cal afegir-hi un toc de salsa demagògica per que estigui al punt, doncs no passa res!

Ja vindran després els sectaris de la ortodòxia a esquinçar-se les vestidures perquè he comparat Obama amb Marx, de ben segur no trigaran els sensibles patriotes a estirar-se dels cabells perquè he insinuat que la Verge de Montserrat pràctica fel·lacions a mitja escolania… però a mi ja no em treu ningú l’orgasme extasiant de saber que la meva opinió és com una rodolant Poma de la Discòrdia, fent trontollar perjudicis per allà on passa.

Us deixo amb una escena mítica del film “Party Monster“, on Macaulay Culkin vestit de travesti hitlerià canta l’himne “We are living in the age of Money, Success, Fame and Glamour”! Tot i que jo de money ben poca!